Últimes notícies (8)

Fins ara inèdit en català, Stephen Dixon (1936 - 2019) ens ha arribat per fi amb Carrers i altres relats, una selecció de contes que ha fet Eduardo Berti per a La Segona Perifèria i que Ferran Ràfols Gesa ha traduït. Les peces d’aquest volum, escrites entre els anys 70 i 80, mostren un llenguatge planer i una ambientació invariablement urbana. Si tenen alguna característica particular és sobretot en el maneig del punt de vista, que sovint és multiplica com en un reflex de les vides creuades que conflueixen en una ciutat.

Així passa a Històries de la 14, on el tret al cap d’un suïcida en una habitació d’hotel inicia una reacció en cadena, en la qual es veuran afectats des de la netejadora de planta fins a un nen que troba les restes del projectil. De forma similar a Tall, un malalt ingressat en un hospital intenta tallar-se les venes i el conte s’articula a partir dels monòlegs de les persones —familiars, personal sanitari— per a qui l’acte ha tingut conseqüències. En una escala menor l’amant despitat d’Un paio enamorat es planta davant de casa de l’ex per reclamar-li una última oportunitat. Resolt majoritàriament a través de diàlegs, presenciarem simultàniament el que passa a fora i a dins de l’edifici, mentre la situació deriva cap a l’absurd.

La barreja entre tragèdia i comèdia, comuna a molt d’aquests relats, posa a prova sovint els límits del realisme, com succeeix a Hora de marxar, on el fantasma del pare mort sotmet a escrutini cadascuna de les accions d’un fill que es disposa a casar-se. O a La firma, on un vidu inicia una fuita per desentendre’s del cadàver de la seva esposa. Mentre que a Adeu a l’adeu ens veiem confrontats a successives versions d’una separació entre dos amants, sense que puguem discernir quina és la vertadera.

Els contes de Dixon són tan entenedors en el llenguatge com inusuals en la forma: bé mereixen que els dediquem unes hores de la nostra atenció. On si no trobarem un relat que comença d’aquesta forma tan contundent?

Entro al pis. Hi ha algú que la viola. Estan tots dos nus. Ell és a sobre, però no a dins. Li posa un ganivet al coll. Dic: «Molt bé, fora d’aquí». Ella diu: «Tony… no». Ell diu: «No et moguis, col·lega, i a la teva nena no li passarà res».

—T’he dit que te’n vagis.

—Tony, no facis res. Em matarà. Va de debò. 

—Vols veure la teva nòvia morta?

—No.