D’uns anys ençà el pobre dickensià aficionat no guanya per a disgustos, especialment per culpa d’una bèstia negra que es diu Steven Knight. El creador de Peaky Blinders ja va parir fa tres temporades una versió insofriblement sinistra del Conte de Nadal i ara, amb el patrocini de la BBC One, acaba de perpetrar unes Grans Esperances que són una de les experiències més repulsives que recordo i que, per tant, no us penso dir a quina plataforma la donen.
La primera escena del primer episodi ja dispara totes les alarmes, quan un jove Pip d’uns vint anys s’enfila a la barana d’un pont amb la intenció de saltar a l’aigua amb una corda lligada al coll. No cal dir que aquest intent de suïcidi no apareixia a la novel·la original, però l’adaptador deu haver pensat que, si Dickens no la va incloure, va ser merament per l’ambient repressiu de la societat victoriana. Knight deu ser d’aquells éssers clarividents que gosen afirmar que, si Dickens visqués avui dia, es dedicaria a escriure sèries de televisió. A continuació, procedeixen a esmenar-li la plana al clàssic, introduint-hi tots els signes de la (in)sensibilitat present.
Així aquesta desgraciada versió de Great Expectations aprofita algunes de les línies principals del meravellós argument, però s’inventa detalls tan importants com el casament de Pip amb Biddy, que Dickens impedí explícitament. Abunden els detalls sòrdids, com l’escena sado-masoquista entre la germana de Pip i el senyor Pumblechook, o la iniciació sexual del protagonista a càrrec d’una prostituta que li orquestra Miss Havisham. En aquesta adaptació tot és lleig i corruptible, no hi ha literalment cap esperança. Tampoc hi ha humor, ni calidesa humana, i tots aquells personatges que a l’original representaven una influència positiva (Joe Gargery, Herbert Pocket…), han estat difuminats o simplement suprimits. De poc serveix que l’ambientació dels aiguamolls sigui convenientment desolada i que Olivia Colman sigui una Miss Havisham molt decent, quan el conte de Dickens ha perdut tota la seva ànima, tota la profunda lliçó moral.
****
Molt menys tòxica resulta Spirited (L’esperit de Nadal), una pel·lícula de Sean Anders que es pot veure a Apple TV+ i que, enlloc d’intentar una enèsima versió del Conte de Nadal, el fa servir com a punt de partida per realitzar una comèdia contemporània. La cosa va d’un equip d’esperits liderats per Jacob Marley que cada Nadal des de fa dos segles es dedica a transformar una mala persona en un tros de pa, pel conegut procediment dels tres esperits que va popularitzar la novel·leta de Dickens. Enguany el malànima a redimir és un tal Clint Briggs, un consultor (o relacions públiques o publicista) que té les faccions de Ryan Reynolds. Will Ferrell fa d’Esperit del Nadal Present i Octavia Spencer aporta l’improbable factor romàntic.
He dit que Spirited és, a més, un musical? Llàstima que ni Ferrell, ni Reynolds, ni Spencer tinguin cap aptitud especial pel cant o el ball. Els acudits tampoc són gaire graciosos i la trama no deixa de ser un refregit de Conte de Nadal amb els detalls lleument canviats. Motius per veure la pel·lícula? Que Ferrell està més suportable que en el 80% de la seva filmografia. I que veure pel·lícules nadalenques en plena onada de calor no deixa de tenir un encant recargolat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada