«Poker Face» (SkyShowtime)

Després de triomfar amb els exercicis detectivescos dels dos Knives Out, Rian Johnson s’ha tret de la màniga una sèrie que, amb el seu misteri setmanal, la seva relativa falta de pretensions i fins i tot la tipografia dels crèdits, ens recorda sèries mítiques de la televisió de finals del segle XX com Colombo o S’ha escrit un crim. Escrita a major glòria de Natasha Lyonne, Poker Face ens presenta el personatge de Charlie Cale una cambrera que té el do de detectar quan algú esta dient una mentida. En el primer episodi, uns fets que tenen a veure amb la seva intromissió amb una família mafiosa de Nevada, obliguen Charlie a fugir cuita corrents. Els següents capítols, ambientats en diferents escenaris de la seva ruta, contenen cadascun d’ells un assassinat, presentat sempre amb una estructura ben particular. Primer presenciem l’execució del crim —de manera que la identitat del culpable mai no forma part del misteri— i després veiem com Charlie en troba el desllorigador, com qui no vol la cosa.

Poker Face ha sigut classificada com a comèdia, més per l’actitud passo-de-tot de Natasha Lyonne que no pas pel contingut real de la sèrie. El plantejament de cada misteri és original sense necessitat d’entrar en grans complicacions, de manera que aquesta és una sèrie ideal per recuperar aquella vella tradició de mirar la tele en família. A les arroves de carisma que té Lyonne hi podeu afegir la presència d’actors convidats de la talla d’Adrien Brody, Ron Perlman, Chloë Sevigny, Ellen Barkin, Joseph Gordon-Levitt o Nick Nolte. Tot plegat configura un dels millors títols de l’any (o, si més no, dels més distrets i simpàtics).

«El colibrí», Sandro Veronesi

El colibrí, Sandro Veronesi
Traducció de Juan Manuel Salmerón Arjona
Anagrama, novembre de 2020
(també en català a Llibres del Periscopi amb traducció de Pau Vidal)

La novel·la abasta tota la vida de l’oftalmòleg Marco Carrera des del naixement fins a la mort en un futur 2030 en el si d’una família de l’alta burgesia florentina —pare enginyer, mare arquitecta, caseta a primera línia de platja, esquí, hípica i tennis…—, un ambient que m’ha provocat una certa distància amb el protagonista, en lloc de la identificació que l’autor sembla buscar. El títol, per cert, prové del motiu que Marco rebia de petit a causa de la seva baixa estatura. Superat el problema a l’adolescència amb l’ajuda d’un tractament hormonal, l’apel·latiu de «colibrí» esdevindrà una metàfora de la seva aparent immobilitat que l’ajuda a superar tots els entrebancs que li porta la vida.

Efectivament, Marco, a més d’una història d’amor condemnada des de l’inici, ha de carregar un cúmul de desgràcies familiars superior a la mitjana, on les coincidències inesperades conviuen amb els accidents més improbables. En aquest aspecte, així com en una actitud de superació davant dels contratemps, El colibrí m’ha dut a la memòria alguna de les primeres novel·les de John Irving.

El text, que alterna dades de la biografia de Marco amb peces de la correspondència que manté amb la seva estimada o amb el seu germà, no segueix cap ordre cronològic, almenys fins que arriba al final de la seva vida. L’única raó per aquest desordre crec que rau en la possibilitat de suggerir sense fer explícits esdeveniments del passat que encara no han sigut explicats. La veritat és que el recurs funciona i propicia un ritme de lectura més que lleuger. 

Una curiositat de la novel·la és l’abundor de psicoanalistes que presenta: tret del protagonista, pràcticament tota la resta de personatges es troba en teràpia. Menció apart mereix el doctor Daniele Carradori, que provoca l’inici de la trama amb una indiscreció impròpia de l’ètica professional d’un psicoanalista. Més endavant el veurem intervenint en crisis humanitàries i, molt improbablement, fent de voluntariós portador de males notícies. Un personatge difícil de creure.

Però on la novel·la descarrila és en els capítols finals, quan s’imagina el futur de Carrera. No tant per estirabots com la col·lecció de tòpics que acumula l’infermer espanyol que el cuida: 

Su historia es de locos: un padre ciego, una madre gitana que fue cantante, bailaora, artista callejera y —parece ser— amante de Enrique Iglesias antes de que este saliera con Anna Kournikova, dos hermanas gemelas a las que nunca ve porque siempre están de viaje con alguna organización humanitaria, un novio que es campeón de pelota vasca, un hijo adoptivo de Benín…

Sinó per la figura de la neta Miraijin, criada per a ser «l’home del futur», i dipositària de tants dons i perfeccions, que faria ombra a la mateixa Mary Poppins.

No ha habido experiencia para la que Miraijin no haya mostrado la actitud correcta desde el primer intento. En todos los deportes que ha practicado, desde el tenis al judo, no ha habido entrenador que no se haya asombrado de su vocación natural. (…) En clase, encanta a las maestras con su capacidad de concentración y de elevar el nivel de concentración de los demás. Dibuja muy bien. Aprender a escribir y respetar escrupulosamente los acentos graves y agudos como no hacen ni los profesores fue todo uno. La frase que se repite cada vez que empieza a hacer algo es: «Parece que ha nacido para esto».

Em sembla molt bé que Veronesi prefereixi augurar-nos un futur utòpic que no pas distòpic, però fer-ho a través de la creació d’una figura de perfecció messiànica, potser era el camí més fàcil, però també el més difícil de creure. 

L'origine du monde - Late Night - El Crack - Misteri a Venècia

 Una família rica que viu en una mansió a l’illa provençal de Porquerolles rep la visita d’una filla secreta del patriarca. Per descomptat no és benvinguda, tot i que el pare sembla disposat a afavorir-la en els seus plans. Una lluita de poders esclatarà entre els excèntrics membres de la família, com succeeix sempre que hi ha en joc una copiosa herència. Aquest és l’argument de L’Origine du monde de Sébastien Marnier (a Filmin), un thriller dramàtic ple de personatges insòlits i bons girs de guió. L’interès no decau ni un moment fins arribar a un final mitjanament inesperat. Tret del pare despòtic que interpreta Jacques Weber, el repartiment és bàsicament femení. L’omnipresent Laure Calamy treu bon profit de la simpatia que sol provocar per brodar un rol ple de sorpreses.

A Late Night de Nisha Ganatra (Netflix) una veterana comediant d’un late show (Emma Thompson) decideix contractar una dona índia (Mindy Kaling) per intentar superar la crisi d’audiència i posar-se a to amb el pluralisme que els temps demanen. Comèdia de guió, obra de la pròpia Kaling, que intenta incidir en diverses temàtiques de moda —l’edadisme, el me too, les tendències woke, els influencers…—, aconsegueix una certa gràcia i fins i tot emoció, malgrat la palesa insinceritat. Bon grapat d’actors —John Lithgow, Amy Ryan, Denis O’Hare, Annaleigh Ashford…— envolten l’estrella indiscutible, una tirànica Emma Thompson en un registre proper al de la Streep a El diable vesteix de Prada.

Dec ser un dels pocs de la meva generació que no havien vist El Crack (a Filmin, per exemple). Diuen que és la millor pel·lícula de José Luis Garci, potser sí; encara que, ben mirat és un elogi molt relatiu. L’intent de fer un noir a la madrilenya li queda força reeixit, encara que és ple de temps morts farcits de notes costumistes amb partides de mus, combats de boxa, Winston i copes de Soberano. Jo, que vaig viure el principi de la dècada dels 80 a Madrid, no recordava la Gran Via tan bruta i atrotinada, però potser és la pel·lícula la que força la paleta dels marrons per subratllar la ranciesa moral de l’època. Indubtablement la seva credibilitat quedaria compromesa si al capdavant no hi fos un actor del capital humà d’Alfredo Landa.

A Haunting in Venice/Misteri a Venècia, el tercer tàndem Kenneth Branagh - Hercule Poirot se surt una mica de la fórmula consolidada per entrar en el gènere de l’horror gòtic. Basada molt lliurement en la novel·la tardana Hallowe’en Party, trasllada l’acció a Venècia amb el que es potencia el valor pintoresc, tot i que la festa de Halloween no sembla un tradició pròpia de la ciutat. L’acció se centra en un vell palazzo on els personatges es veuen obligats a passar la nit. No hi falten llamps, trons, truculència, plans emfàtics i ensurts. El desenllaç de la intriga és una mica decebedor —potser aquestes coses funcionen millor a la pàgina que no a la pantalla—, però entre el marc incomparable i les esgarrifances de la trama, el resultat és de molt bon passar.

Artistes i models (d’artistes)

La interessant sèrie Déjate ver d’Álvaro Carmona corre el perill de passar desapercebuda, traspaperada enmig de la poca estimulant oferta d’Atresplayer. L’Ana ha estat treballant al Japó en el taller de Bassil, un artista del que ningú no coneix la identitat. Quan el seu peu comença a desaparèixer es veu obligada a tornar a Espanya, on intentarà obrir-se camí en el món de l’art amb resultats poc prometedors.

Déjate ver té un humor gèlid que fa broma dels ambients artístics de forma intel·ligent i original, tot evitant les paròdies massa evidents que propiciarien temes com els influencers, la mercantilització de qualsevol activitat pública, l’esnobisme o el culte a la celebritat. El protagonisme de la desconeguda Macarena Sanz, amb el seu aire de pobra-de-mi, s’ajusta molt bé al to tan particular de la sèrie. I encara que la majoria dels actors no els coneixia, Ramón Barea o Miki Esparbé compten amb substancioses intervencions episòdiques. Per a qui li agradin els programes poc convencionals, aquest hauria de ser de visió obligada.

També hi ha un artista al centre de la sèrie Roni de Juanjo Sáez, estrenada primer al 3Cat i ara també visible a la plataforma Filmin. Roni, el protagonista, és un jove pintor barceloní disposat a menjar-se el món, tot i que els seus esforços no es veuen coronats per cap mena d’èxit. Al seu voltant, una mare massa intervencionista i protectora, un deixeble que és el fill del de la fruiteria i una vella col·lega que de tant en tant exerceix de xicota reticent. A aquest grup de personatges fixos s’hi afegeixen galeristes, crítics, mecenes, marxants, venedors de material per a les belles arts i tota la fauna que sol envoltar els artistes.

Malgrat l’estil simplista de Sáez, ja va demostrar al llibre El Arte que era capaç d’emocionar tot fent divulgació dels grans de la història de la pintura. Aquí, amb un estil més elaborat, s’atreveix a caricaturitzar de forma molt reconeixible a pintors com Goya, Picasso, Matisse, Warhol, Basquiat o Van Gogh que s’apareixen puntualment en forma fantasmagòrica per fer de mentors de Roni. La sèrie també fa pedagogia, amb un humor força destroyer, d’alguns artistes contemporanis com Miquel Barceló, Marina Abramovic, Yago Hortal, Okuda o Yoko Ono. Hi surt també el galerista Miquel Alzueta i l’Ada Colau fa un cameo. Però, atesa la «simpatia» que sento per ell, el meu personatge preferit és l’escultor Jaume Plensa. Com a veí de Roni, surt a tots els episodis, i apart de rebentar-li les parets de l’estudi amb els seus caps gegantins, no para de donar la tabarra amb discursos de filosofia new age. 

He trobat els diàlegs de Roni una mica accelerats i no he entès sempre el que diuen, però una sèrie que fa un retrat tan impagable de l’ínclit Plensa mereix tota la meva devoció.

Dialogant amb la vida - Suzhou River - Rustin

Dialogant amb la vida o Le Lycéen de Christophe Honoré (a Filmin) mostra l’efecte que té en una família, especialment en el fill adolescent, la mort en accident del pare. Sensible, dinàmica i incòmoda, retrata molt bé els vaivens emocionals d’una personalitat encara immadura. Juliette Binoche repeteix el rol de la mater dolorosa que tan bé sap representar, però l’estrella de la funció és el jove i admirable Paul Kircher. Un drama molt recomanable i esperançador.  

Suzhou River de Lou Ye (a Filmin) és un conte romàntic sobre un repartidor urbà a qui encarreguen un segrest i s’enamora de la segrestada. Quan aquesta escapa i salta al riu Suzhou des d’un pont, l’home intenta retrobar-la. Anys més tard veu en un cabaret una noia que actua disfressada de sirena i pensa que és ella. L’amor obsessiu per una dona i una mateixa actriu que fa dos papers semblen referències clares al Hitchcok de Vertigo; però l’encisador film és a més un bell exercici d’estil que assumeix l’infreqüent punt de vista d’un càmera de vídeo, personatge tangencial de la història principal. Rodat en un Shanghai lleig i decrèpit, i amb escenes gairebé documentals a les ribes del Suzhou (el riu més brut del món, segons el narrador), el film té un estrany atractiu, al qual hi ajuda molt una parella protagonista magnètica.

Rustin de George C. Wolfe (a Netflix) recupera la figura de Bayard Rustin (1912 - 1987), un activista pels drets civils que va col·laborar estretament amb Martin Luther King fins que la revelació de la seva homosexualitat va fer aconsellable mantenir-lo a distància. Es tracta d’un personatge interessant de la història recent i com a tal el film aplega un bon grapat de talent artístic afroamericà —Chris Rock, Branford Marsalis, Audra McDonald, Jeffrey Wright…—, tot i que el resultat no passa de correcte. Només Colman Domingo en el paper protagonista destaca per sobre d’una obra que peca de massa convencional.

«A la cambra fosca», Susan Faludi

A la cambra fosca, Susan Faludi
Traducció de Josep Alemany
Llibres del Periscopi, febrer del 2018

La feina del pare, llavors, era en una cambra fosca de Nova York. Anava cada dia a treballar a un cau sense finestres que va convertir en els seus dominis igual que el soterrani de la casa de Yorktown Heights. Era un mestre en l’art de revelar fotografies i en les tècniques de manipular-les: canvi de colors, modificacions, fotomuntatges i altres transmutacions de l’època anterior al Photoshop. «Fotografies trucades», en deia el pare. Sempre feia olor de fixador.

El pare tenia un talent especial per a la «subexposició», fent que zones fosques semblessin clares, i per a l’«emmascarament», amagant parts no desitjades de la imatge.

L’any 2004 la periodista feminista Susan Faludi rebé un missatge del seu pare Steven, del qual no havia tingut a penes contacte en l’últim quart de segle, on li comunicava que s’havia sotmès a una operació de reassignació de sexe i que a partir de llavors l’hauria d’anomenar Stefánie. Ran de la notícia Faludi va viatjar a Budapest, la ciutat natal del pare i a la qual havia tornat a viure en anys recents. A petició de la Stefánie va començar a recopilar informació per escriure la seva biografia, però aviat va adonar-se que el seu pare pretenia exercir un control total sobre el que es podia o no revelar. A partir d’aquesta experiència Faludi va escriure el fascinant llibre de memòries A la cambra fosca, prova fefaent que de vegades la vida t’ofereix històries més irresistibles que la millor ficció.

Ja el canvi de sexe patern, realitzat als 76 anys, presenta unes característiques peculiars que, em temo, no faran gaire favor al col·lectiu transgènere. Steven arrossega un historial de violència conjugal que, en primera instància, fou la causa del seu divorci i que de retruc provocà el seu retorn a Hongria. En convertir-se en dona a tots els efectes sembla voler fer tabula rasa i redimir-se dels actes reprovables que realitzà com a marit. Es diria que no la mou tant un sentiment profund de feminitat, com un propòsit d’adoptar els seus trets més superficials i tradicionals: el vestuari, les joies, el maquillatge, així com les mostres de cortesia que rep. Convindrà remarcar aquí que la professió de Steven Faludi havia sigut el retoc fotogràfic al servei dels grans setmanaris nord-americans, un fet que permet  tantes interpretacions metafòriques, que sembla fruit de la invenció d’un novel·lista. 

Però més enllà de les consideracions transsexuals, A la cambra fosca és també un intel·ligent estudi sobre la identitat en general. De forma molt palesa ho és sobre la identitat jueva, ja que el pare, nascut com a membre del poble hebreu, ha anat ocultant o exhibint aquesta condició a conveniència segons les circumstàncies de la seva vida. Un dels objectius de la investigació de la filla és descobrir com el jove Steven, junt amb els seus pares, va ser capaç de sobreviure la Segona Guerra Mundial, on la majoria dels jueus hongaresos van perdre la vida. Però Stefánie sembla voler treure importància d’aquest extermini, igual que refusa adonar-se de les mostres d’antisemitisme que exhibeixen els seus compatriotes en ple segle XXI.

I després del sexe i la religió tenim encara una tercera capa identitària en la idea de nació, una construcció cultural comuna a tots els pobles de la Terra, que en el cas hongarès ofereix característiques més artificials que la mitjana. Superades la dissolució de l’Imperi Austro-Hongarès, l’ocupació nazi i la subjugació soviètica, la nova Hongria democràtica fomenta les seves arrels catòliques i les amara de fonamentalisme racista i homòfob, un perillós viratge que no sembla afectar a la Stefánie, per a qui el sentit de la pàtria rau en les sopes picants i la pastisseria vienesa.

A la cambra fosca ofereix una investigació fascinant al llarg de la vida d’un home ple de contradiccions, el qual a través del que mostra i el que oculta ens ajuda a reflexionar sobre com construim les nostres pròpies identitats. Molt aconsellable.

Principiants totals/Tore (Netflix)

 Principiants totals és una sèrie polonesa que sembla destinada al públic juvenil, però que presenta situacions que també atrauran a espectadors adults. Els sis capítols de tres quarts d’hora fan la crònica d’un estiu en un poble de platja del Bàltic. Lena i Niko es coneixen des de petits ja que les seves respectives famílies han compartit de sempre una casa d’estiueig. Aquest any els dos joves es dediquen a tirar endavant un projecte fílmic com a prova d’accés a una escola de cinema, però l’aparició d’Igor, un atractiu jugador de bàsquet, posarà a prova la seva amistat.

Per enriquir el context de la sèrie, Lena i Niko són fills de la burgesia, mentre que Igor i la cambrera Malwina pertanyen a la classe obrera; a més, Lena té un trastorn de l’espectre autista, Niko és bastant gai (però no ho sap) i la mare d’ell està motivada per demanar el divorci. Tots aquest elements fan que la narració no caigui en el pur escapisme i presenti uns personatges amb suficient gruix dramàtic, fins i tot si l’excusa de la gravació del vídeo acaba estirant-se més del que calia. Tenint en compte que a Polònia hi ha demarcacions que orgullosament es declaren lliures de població LGTB+, benvinguda sigui una sèrie que presenta nudistes, drogues recreatives i heterodoxos sexuals amb una pàtina de normalitat.

Tore (sis capítols de mitja hora, també a Netflix) és una sèrie sueca escrita i protagonitzada per William Spetz. Tore és un immadur jove de 27 anys que acaba de perdre el pare en un accident i sembla resistir-se a reconèixer el fet: continua treballant a la funerària, com si no hagués passat res. Fins aquest moment ha viscut protegit i sembla que és encara verge; però la desaparició del pare l’aboca a experimentar amb les drogues i el sexe de forma totalment descontrolada. Mai s’explicita quin és el problema mental de Tore, però el que està clar és que sempre pren les pitjors decisions. Sorprenentment tothom té amb ell una paciència que no és mereix i li fa costat enlloc d’enviar-lo al psiquiatre. M’he vist incapaç de connectar amb aquest personatge, veritable perill públic tant per a ell com per qui l’envolta. He acabat la sèrie només perquè és curta i per curiositat de veure com acabava. Ni això ha pagat la pena.

Tots els homes del president - Juli Cèsar

 

Per no ser americans, deu-n’hi-do la quantitat de Watergate que hem mamat! La principal porta d’entrada i encara l’obra més sòlida des del punt de vista artístic és Tots els homes del president d’Alan J. Pakula, filmada el 1976 quan els fets que narra eren molt recents. Possiblement cap pel·lícula sobre una investigació periodística de la qual ja es coneix el desenllaç i que consisteix bàsicament en converses de despatx i trucades telefòniques, té dret a ser tan emocionant.

Són molts els responsables que tot funcioni a les mil meravelles, en un film que, sobre el paper, podia haver estat ben àrid. Es pot citar el tens guió de William Goldman, la molt contrastada fotografia de Gordon Willis —l’immaculada lluminositat de les oficines del Washington Post en contrast a les tenebres del pàrquing on es produeixen les revelacions de «Deep Throat»—, les actuacions d’una colla de secundaris de luxe (Martin Balsam, Jack Warden, i sobretot Jason Robards) i un Pakula tan eficient en el control com sempre.

I al capdavant, Robert Redford i Dustin Hoffman, el ros i el morè, el WASP i el jueu, el guapo i l’eixerit; o, el que és el mateix, mig segle creant vocacions periodístiques. Un periodisme, per cert, que rutllava a base de moltes cigarretes, molt remenar de papers i unes màquines d’escriure ben sorolloses. I, més que una pregunta, volia fer una reflexió. La majoria de les pel·ícules americanes transmeten la idea que la democràcia i la llibertat de premsa sempre acaben triomfant; però, si Tots els homes del president hagués sigut una pel·li espanyola, de segur hauria aparegut una mà sinistra que en el darrer moment hauria ocultat la denúncia dels periodistes. Desencantats que som.

Si tenim en compte com de cartró pedra solien ser les pel·lícules «de romans», es pot considerar que l’adaptació que va fer Joseph L. Mankiewicz del Juli Cèsar de Shakespeare és tot un triomf. Malgrat que ja es veu que el marbre de debò no hi abunda, el director —famós especialment per dedicar-se a les obres de text— hi insufla a una versió fidelíssima un dinamisme i unes profunditats de camp que són indiscutiblement cinematogràfiques. En quant als intèrprets hi ha una mica de tot, tal com correspon a una producció de Hollywood on no s’han escatimat les pessetes. En el graó més gris hi trobem les merament decoratives Greer Garson i Deborah Kerr, però també el rol titular que a Louis Calhern li queda força tronat. Per a sorpresa de ningú excel·leixen els britànics James Mason (Brutus) i John Gielguld (Cassius), que donen lliçons de com s’ha de dir Shakespeare. Divisiu el Marc Antoni de Marlon Brando, que no sembla adepte en el teatre clàssic, però que amb el triple joc de la mirada, la mandíbula i el tors nu demostra que és un animal cinematogràfic de primer ordre. Tanmateix els que roben totes les escenes on apareixen són els estilismes capil·lars de Brando i Gielguld. 

Cadàvers/Bodies (Netflix)

La sèrie comença de forma desconcertant quan el mateix home mort apareix en el mateix carreró de Londres en quatre moments històrics diferents: 1890, a les acaballes de l’era victoriana; 1941, en ple blitz de la Segona Guerra Mundial; 2023, en el moment actual; i 2053, en un futur post-apocalíptic. Al principi seguirem la investigació que emprenen quatre diferents agents de la policia, cadascun amb les seves particulars circumstàncies personals.

No és fins uns capítols més endavant que es va descobrint que el pinyol de la sèrie consisteix tant en els viatges en el temps com en una conspiració de tendències messiàniques. Després d’haver intrigat l’espectador, segueixen moments una mica atabaladors, d’aquells que no saps ben bé què està passant, un mal molt comú a les ficcions de desplaçaments temporals i les paradoxes que comporten. Per fortuna els dos últims episodis encarrilen les diverses trames paral·leles i arriben a una conclusió raonablement entenedora, diria que fins i tot satisfactòria.

Del repartiment, l’actor més conegut és el sovint excel·lent Stephen Graham, que aquí eleva un paper que en altres mans no podria ser més fulletonesc. Greta Scacchi va tenir el seu gran moment a la dècada dels 80 i 90, però sempre és agradable retrobar-la, mentre que el físic tan particular de Shira Haas el vam conèixer no fa gaire a Unorthodox. De l’actriu de teatre Amaka Okafor no en sabia res, però la seva presència infon gran autoritat com a intèrpret.

He llegit crítiques a Bodies per ser avorrida. A mi no m’ho ha semblat, entre les ambientacions de les diferents èpoques, l’ampli ventall temàtic —antisemitisme, homofòbia, distopies, espiritisme—, la bona interpretació i els sorprenents girs de la trama, inclús amb el decandiment de la part central, el saldo és francament positiu. 

El robo del siglo - Onegin - Alguna cosa passa al meu cor

L’argentina El robo del siglo d’Ariel Winograd (Filmin) és una estimable aportació al sempre agraït gènere de les pel·lícules de robatoris. Aquí no hi falta un botí elevat, un elaborat pla i un nombrós equip de lladres, tots ells tirant a trempats i poc amenaçadors. El fet que es basi en fets reals no impedeix que sigui molt distreta i amb alguns moments divertits. Si a més l’interpreten actors tan fiables com Guillermo Francella o Diego Peretti, el film ho té tot per proporcionar una estona molt agradable.

Ha de ser molt difícil adaptar el gran Eugeni Oneguin de Puixkin sense perdre bona part de la seva complexitat, en especial el seu loquaç retrat de costums i el seu humor. Les dues versions que conec, l’òpera mestrívola de Txaikovski i el film britànic de 1998, donen prioritat a la trama més romàntica —els amors asíncrons d’Eugeni i Tatiana, el desafiament amb Lenski—, que en el llibre ocupen una part relativament menor. També coincideixen, tant el compositor rus com la directora debutant Martha Fiennes, en el caràcter episòdic gairebé impressionista de la història. Onegin és una pel·lícula preciosista que deixa a la retina moltes composicions magnífiques; no obstant, el seu esteticisme sostrau un cert grau d’ànima als personatges. El problema es reprodueix amb els actors: tant Ralph Fiennes com Liv Tyler ofereixen una imatge impecable, però els hi falta una mica de vida. En tot cas recomanaria el film a tots aquells que apreciïn les sumptuoses produccions d’època amb accent personal.

Intentant reviure l’arravatadora experiència cinematogràfica que va ser RRR per a mi, provo amb altres èxits notables del subcontinent indi. No trigo a adonar-me que Kuch Kuch Hota Hai (Alguna cosa passa al meu cor), el film amb el que Karan Johar va debutar l’any 1998, és una cosa ben diferent. Per començar és tracta d’una comèdia romàntica —segons IndieWire, la millor rom-com que podem trobar a Netflix— de to lleuger i efervescent, i d’argument descriptible en dues línies, malgrat una durada que supera de poc les tres hores (després direu de l’Scorsese…) La cosa va així: una nena es proposa complir l’últim desig de la seva difunta mare, que és ajuntar el pare vidu amb el seu antic amor de la universitat. El problema és que, quan la nena la troba, aquesta enamorada està a punt de casar-se amb un altre home.

Per omplir els minuts d’aquesta minsa trama, s’inclouen un munt d’escenes humorístiques, entendridores per la seva candidesa, i unes renyines amoroses que pel bregat espectador occidental semblaran puerils. No hi falten els números musicals de coreografies frenètiques i ambientacions exòtiques, aquí Irlanda o Escòcia sense que el guió ho justifiqui. El vestuari abunda en colors parxís i «fosforito», molt anys 90, mentre que el product placement —Adidas, Pepsi, Gap, Polo, Nike…— no podria cantar més. No voldria carregar gaire contra els intèrprets, perquè segurament és per motius culturals que em semblen tan mediocres. Les dues dones protagonistes són precioses, tenen els ulls molt blaus i es fan un fart de plorar. El bordegàs principal, Shah Rukh Khan, tenia 33 anys quan va fer la pel·lícula i com a estudiant universitari sembla més repetidor que el John Travolta de Grease. En quant a la nena, és perfectament escanyable. Prometo que la meva propera incursió en el cinema indi no tocarà el gènere romàntic.

«La clase de griego», Han Kang

La classe de griego, Han Kang
Traducció de Sunme Yoon
Random House, setembre del 2023
(també en català, La classe de grec, traduïda per Héctor López Bofill i Hye Young Yu, La Magrana, setembre del 2023)

Ran de l’èxit que va tenir La vegetariana de Han Kang, que no conec, al club de lectura vam decidir llegir la seva darrera novel·la La clase de griego. El llibre està articulat a partir de dos personatges, dos professors. La part d’ella està escrita en tercera persona i s’alterna amb la part d’ell en primera persona. Ella ha perdut la parla i en conseqüència la feina; es diria que com a conseqüència dels revessos de la vida: fa poc ha mort la seva mare, s’ha divorciat i ha perdut la custòdia del fill. Però quan el seu psicoterapeuta li suggereix que la mudesa pot ser una reacció psicosomàtica, ella li respon escrivint que «No és tan simple».

L’única activitat pública que li queda a la dona, i gràcies a la qual espera recuperar la parla, és assistir a unes migrades classes de grec que imparteix l’altre protagonista, un home que també carrega les seves penes. Després d’uns anys a Alemanya, on va emigrar amb la seva família, va viure uns amors desgraciats i va perdre el seu millor amic, ha tornat a la seva Corea natal per descobrir que s’està quedant cec.

No em negareu que el panorama és més aviat descoratjador. Si a la muda i al cec hi afegim la sordesa de l’enamorada alemanya del professor, tindrem quelcom molt similar a la imatge d’aquells tres micos que ni miren, ni parlen, ni escolten. La novel·la va desplegant-se sense a penes acció, amb els records d’infantesa i joventut de l’un i l’altre i les descripcions dels seus desplaçaments urbans. L’únic missatge que es va repetint al llarg del llibre és el de la relació del cos i l’experiència amb la gramàtica i el llenguatge, tot i que el mecanisme dels seus raonaments se m’escapen.

Experimentó algo parecido en los momentos postreros de su madre. Cada vez que ella, en estado de coma, exhalaba su aliento tibio, el silencio se retiraba un paso; pero cada vez que inhalaba, una estremecedora bocanada de frío silencio penetraba en su cuerpo como un estridente grito.

Entonces ella podía hablar, así que las emociones debieron de ser aún más fuertes y nítidas.
Sin embargo, ahora está vacía de lenguaje.
Las palabras y las oraciones la siguen, separadas de ella como el alma se separa del cuerpo, pero lo suficientemente cerca como para verlas y oirlas.

—Supongamos que existe la idea de la extinción… Sería una extinción limpia, buena y noble, ¿no te parece? Es decir, la idea de la nieve que se extingue, por ejemplo, sería una nieve que desaparece limpia, bella e impecable sin dejar rastro, ¿no crees?
—Escúchame bien —replicabas, negando con la cabeza—, la muerte y la extinción son lo opuesto a las ideas desde un principio. Una nieve que se derrite y se convierte en lodo no puede ser una idea.

Em consta que hi ha lectors que troben tot això fascinant, desolador però fascinant. Confessos que jo topo amb una barrera que m’imagino cultural. Per això, quan al final de la novel·la ella i ell consumen el·lípticament la seva relació, hi veig més determinisme argumental que no pas evolució lògica dels personatges. Que m’ha deixat més que fred, i sense paraules, vaja.

Et farà mal - Allelujah - Crònica d'un amor efímer - L'assassí - Os viciós

En un futur proper s’inventa un procediment per mesurar el grau d’enamorament d’una parella i la seva viabilitat futura a partir d’una anàlisi de les ungles respectives. Com a idea de partida no pot ser més peregrina; però el film Fingernails (o Et farà mal) de Christos Nikou (a Apple TV) fingeix prendre-se-la seriosament, igual com fa amb un imaginari Love Institute dedicat a augmentar la cohesió romàntica de les parelles. Tot aquest determinisme amorós fa pensar en absurditats similars vistes a The Locust de Yorgos Lanthimos, amb la que comparteix rastres d’humor gèlid.

Malgrat tot, la història que es desenvolupa a partir d’aquí, la d’un triangle amorós bastant descafeïnat, no acaba de prendre el vol. I és llàstima, perquè el trio protagonista —Jessie Buckley, Riz Ahmed i Jeremy Allen White— reuneix tres dels intèrprets més engrescadors de la seva generació.

Allelujah de Richard Eyre (a Movistar+) es basa en una obra homònima d’Alan Bennett i gira sobre un hospital geriàtric amenaçat per les restriccions pressupostàries del govern liberal en el poder. En primera instància sembla un drama costumista a l’estil britànic, amb gotes d’humor i moments de patetisme en sordina, als que s’hi afegeixen la malícia i l’acidesa pròpies de Bennett. Els intèrprets, com és d’esperar, estan de primera, ja que són gent com Derek Jacobi, Judy Dench, David Bradley, Russell Tovey i una Jennifer Saunders molt lluny d’Absolutely Fabulous.

Tanmateix, en el tercer acte el film, que havia derivat cap a la defensa una mica pamfletària del servei de salut britànic, té un gir de guió d’aquells que no veus venir ni en el pitjor dels teus malsons i el missatge final de la cinta queda francament compromès.

Ella és una mare soltera de mitjana edat amb ganes de divertir-se sense més complicacions. Ell fa gairebé vint anys que està fidelment casat i sent la urgència, però també el temor, de viure una aventura. Junts inicien una relació sense més compromís que fer allò que els vingui de gust. Com que la pel·lícula es titula Crònica d’un amor efímer (dirigeix Emmanuel Mouret i es pot veure a Movistar+) ja podem intuir que les bones intencions inicials ben aviat descarrilaran, perquè l’amor hi traurà el nas de forma impensada. 

Des del primer moment, mentre sona La javanaise sobre les aigües del Sena, tot m’ha predisposat a contemplar el film amb complaença i un somriure sovint als llavis. Lleugera, benhumorada i amb dos intèrprets que pràcticament porten tot el pes de la trama sobre les seves espatlles, Une liaison passagère no inventa res de nou, però li pinta una cara molt atractiva. Sandrine Kiberlain demostra una vegada més el seu encant natural, mentre que Vincent Macaigne, fràgil i desbordat, desplega una irresistible vis còmica. Una delícia menor.

The Killer (breument als cinemes, però ja a Netflix) és David Fincher en estat pur: emocionalment freda, però d’una precisió quirúrgica. També és, literalment un tebeo, ja que es basa en una novel·la gràfica francesa, sobre un assassí a sou embarcat en la seva particular venjança. L’omnipresent veu en off va recitant a la manera d’un mantra les normes que ha de seguir un sicari, si vol triomfar al seu ofici. La temàtica no pot estar més lluny de la meva devoció i em fa una certa ràbia que Fincher converteixi en un espectacle tan atractiu el negoci de la mort. Michael Fassbender, en perfecta concordança amb el director, es mostra tan magnètic com indesxifrable.

La idea d’un os negre que es torni cocaïnòman i extremadament violent, quan una càrrega de la droga aterra accidentalment en un parc nacional, pot semblar divertida sobre el paper; però potser no ho és tant a Cocaine Bear (Os viciós) que ha dirigit l’actriu Elizabeth Banks i que es pot veure a Movistar+. De fet, l’accident va succeir a Georgia l’any 1985, però el plantígrad va morir de sobredosi sense que se li conegués cap malifeta.

En el bosc de la pel·lícula s’hi creuen molts (massa) personatges, sovint contemplats amb humor, algunes vegades en fallit to seriós. Els interpreten gent força coneguda: Keri Russell i Matthew Rhys (The Americans), Alden Ehrenreich (el Hahn Solo més recent), Isiah Whitlock (The Wire), Jesse  Tyler Ferguson (Modern Family), Ray Liotta (en el seu últim paper) o l’omnipresent Margo Martindale (que també sortia a The Americans), el que demostra que tothom ha de menjar. És en poques paraules una bajanada distreta, amb moments d’humor i també de sang i fetge. Guanya molt quan surt l’ós accelerat i trobo que les seves intervencions són massa curtes. Ideal per a diumenges a la tarda.

Nolly (Filmin)

Dir el nom de Russell T Davies és evocar joies recents de la televisió més queer, des de la inaugural Queer as Folk fins a It’s a Sin o Cucumber, però també la recuperació de Doctor Who, la diversió política d’A Very English Scandal o la profètica Years and Years. Al costat d’aquests títols la minisèrie de tres capítols Nolly pot sonar a obra menor. Gira entorn la vida de l’actriu Noele «Nolly» Gordon, ànima de la tele.novel·la de llarga durada Crossroads, que va ser acomiadada sense més explicacions després de divuit anys en antena. La sèrie intenta esbrinar-ne el motiu.

Nosaltres, que vam tastar els serials britànics de la mà de Gent del barri i no pas de Crossroads, tot això ens pot quedar una mica lluny, encara que estic segur que al Regne Unit els deu activar de ple la nota nostàlgica. Encara així, i amb una trama que és francament minsa, cal reconèixer la saviesa del guió i els abundants tocs d’humanitat, sense oblidar el valor documental que tenen les escenes d’enregistrament del programa que ens ajuden a entendre com funcionava la televisió «de batalla» a la dècada dels setanta i els vuitanta. Però, si Nolly és un triomf, és per l’aclaparadora i afectuosa interpretació d’Helena Bonham-Carter, que aconsegueix un retrat ple de contrastos d’una dona que, a la seva manera, va esdevenir llegenda.

Una vida no tan simple - Nuovo Olimpo

 

De les grans esperances a les il·lusions perdudes podria ser la descripció del trajecte vital de moltes persones. Com per exemple l’Isaías, un arquitecte que va guanyar un premi important quan era jove, però que ja fa anys que no ha tornat a fer res de bo. Arribat a la quarantena, viu amargat cuidant de la casa i dels fills, mentre la dona és la que porta els diners a casa. A l’Isaías li convé introduir algun canvi en la seva vida i, quan se sent atret per una de les mares de l’escola, veu obrir-se un cel de possibilitats.

El navarrès Félix Viscarret explica aquesta història a Una vida no tan simple (vista a Movistar+) amb subtilesa i sense forçar el drama a un Bilbao que evita els reclams turístics. Una reflexió sobre la maduresa que és fàcil de compartir, amb un Miki Esparbé tan fiable com sempre i la revelació engrescadora d’Olaya Caldera. Una obra que no hauria de passar desapercebuda.

Ja fa un temps que Ferzan Özpetek ha rebaixat l’ambició del seu cinema i, tot mantenint la temàtica homosexual, sembla voler adreçar-se a un públic cada vegada més ampli. Nuovo Olimpo, el seu últim film, s’ha estrenat directament a Netflix, sense passar abans pels cinemas, malgrat que el seu títol és refereixi a una sala de repertori i lloc d’encontres gais. La història relata el breu idil·li d’Enea i Pietro a la Roma de 1978. Separats per circumstàncies una mica forçades, tots dos viuran les dècades següents preguntant-se si han deixat passar de llarg l’amor de la seva vida.

Les trobades amoroses curtes, intenses i sense continuïtat són la base d’obres mestres del cinema romàntic —des de Breu encontre de David Lean fins Els ponts de Madison County de Clint Eastwood—. Malgrat pretendre el retrat d’una gran passió, Özpetek no passa del nivell d’un fulletó. Tant els actors masculins, molt atractius i molt mediocres, com la curosa decoració d’interiors, l’horrible maquillatge envellidor o els impossibles girs de guió, tot fa pudor a serial d’havent dinat. Com a tal, acompanya perfectament una digestió sense gaires maldecaps.