D’ambició no li’n falta a l’actor Bradley Cooper: després de refer força bé A Star is Born, un títol que ja comptava amb tres versions pel record, amb Maestro s’ha enfrontat a narrar la vida d’una figura tan complexa com la de Leonard Bernstein. Cert que s’ha centrat sobre tot en el seu agitat matrimoni amb l’actriu Felicia Montealegre, mentre que de la seva prodigiosa carrera el film gairebé només en dona notícia a través de dos resums viquipèdics ran de sengles entrevistes. De fet ni les relacions homosexuals de Leonard, que tant alteraren l’equilibri conjugal dels Bernstein, passen d’un tractament superficial que ofereix més incògnites que respostes.
Segurament és un enfocament que no satisfarà gairebé ningú, ni els melòmans ni els tafaners morbosos, tot i que la brillant banda sonora és un potent consol. No es pot negar que Cooper s’hi esforça per merèixer el títol d’auteur, tot fent servir moviments de càmera extravagants i canvis entre imatges en blanc i negre i en color. Per cert, potser caldria revisar aquest clixé de representar el passat en blanc i negre, com si la vida fos un correlat fidel de la història de la fotografia, quan en realitat són sovint els records més llunyans els que presenten els colors més vívids.
Però on Cooper fa patir més és quan malda per reproduir exactament el físic i la gestualitat del músic. Malgrat les molt aparents pròtesis que fa servir, els ulls i la boca són inconfusiblement els de l’actor, i fa l’efecte com si li afloressin de sota el maquillatge en un cas de possessió maligna. En tot cas aquests treballs exhibicionistes semblen tenir la vista posada en futurs guardons més que no pas en una narrativa sòlida i atraient. Un exemple d’aquests esforços malaguanyats el trobem a la llarga escena (ben bé deu minuts) en la qual Cooper dirigeix el final de la Segona de Mahler. No dubto que mimetitza a la perfecció els gestos de Bernstein, però més enllà de l’expansiu plaer que produeix la música de Mahler, la seqüència no contribueix de cap manera al pretès discurs del film.
Maestro compta però amb un arma gens secreta en la presència de Carey Mulligan. Sento una lleial flaca per aquesta actriu britànica que trobo que sempre ho fa bé. El guió li ho posa fàcil, perquè li toca morir en escena, però ella està igualment estupenda i gairebé justifica la visió d’un film una mica avorridot.
empecé a verla ayer, pero estaba cansada y apague el televisor, quizá la vea esta tarde o mañana, Berstein, siempre será un Maestro!. Gracias por tu crónica. Mis mejores deseos para este año, para ti y para Daily.
ResponEliminaGracias, Pilar, que el año te sea propicio.
Elimina