L’apocalipsi pot esperar

Feia literalment dècades que es parlava de l’adaptació a la pantalla de la novel·la de 1990 «Good Omens» («Bons presagis»), mítica obra de culte a quatre mans dels mestres del gènere fantàstic Terry Pratchett i Neil Gaiman. Finalment ha estat l’acció combinada d’Amazon Studios i la BBC la que ha aconseguit estrenar una sèrie televisiva de sis capítols, tàcitament recolzada per un guió escrit pel propi Gaiman.

L’argument de «Good Omens» gira entorn del naixement de l’Anticrist, del qual se suposa que quan faci onze anys (l’any 2018) desencadenarà l’apocalipsi que posarà fi a l’univers. El dimoni Crowley (David Tennant) i l’àngel Aziraphale (Michael Sheen), després de compartir variades peripècies durant segles d’existència terrícola, es resisteixen a acceptar la fi de tot plaer terrenal, i buscaran la manera de boicotejar la fi dels temps.

Atès que Terry Pratchett és un dels factòtums de l’assumpte, aquest material de transcendència metafísica, que afecta les tradicionals escatologies bíbliques, és contemplat amb sorneguera irreverència i detalls decididament excèntrics. Així, per exemple, els quatre genets de l’apocalipsi —la Guerra, la Fam, la Mort i la Contaminació (que va substituir la Pesta, quan aquesta es va jubilar)— són convocats per un missatger a domicili d’una empresa tipus SEUR; el ca terrorífic de l’Anticrist és un simpàtic exemplar de «Border Collie»; hi ha una ordre de monges satàniques però molt ineptes; i els àngels són purs, però força mesquins.

Desconec la novel·la original, però alguna cosa em fa sospitar que l’adaptació n’és molt fidel, massa fidel. El que funciona a la pàgina escrita, no sempre funciona igualment al terreny visual. Potser Gaiman s’ha excedit a l’hora de respectar el que el seu col·lega difunt va escriure; perquè una mica més de llibertat haguera estat més eficaç.

El producte acabat resulta decent, encara que els efectes especials voregen el «baratillo». La trama no funciona de cap de les maneres, potser perquè no hi ha mode de conjuminar elements tan diversos, i en alguns moments es fa francament tediosa (les inacabables escenes de l'intercanvi de nadons). M'ha irritat particularment l'Anticrist i la seva colla de vailets: el primer, pel poc carisma que té, i els nens, en general, pel poc interès que desvetllen en una trama que hauria d'estar destinada als adults.

La majoria d’actors contractats, tots ells tan famosos (la sèrie ha d'haver sigut obscenament cara), limiten la seva prestació a breus esforços sense gaire mèrit. Sentireu aquí a Frances McDormand, com a veu de déu, i a Benedict Cumberbatch com a veu de Satan. A Nick Offerman (de «Parks and Recreation) com a Ambaixador dels Estats Units, a Mirelle Enos, a Derek Jacobi, Miranda Richardson i Brian Cox. Només John Hamm, amb un paper d'arcàngel Gabriel que no era en el llibre, despunta una mica més.

"Good Omens" només funciona quan són en pantalla Michael Sheen i David Tennant, tots dos excel·lents actors, aquí entendridors en una relació amistosa que frega l'enamorament. Mai un àngel i un dimoni havien fet tan bona parella.