dimarts, 14 de juny del 2011

Punt de creu


Res m’agrada més que les ocupacions d’utilitat dubtosa (vegi’s aquest bloc) o, encara millor, les d’utilitat directament nul·la. Durant dècades he estat adepte a la reconstrucció de puzzles; sempre sense cap intenció ulterior de penjar les seves imatges, d’un mal gust més o menys evident, a les parets de casa. Jo, com Penélope, igual que feia, desfeia; i repetia el mateix model quan el cos m’ho demanava. Segons alguns, el desafiament que comporta un trencaclosques és un exercici que es podria equiparar a una mena de ioga mental. No sabria dir-vos, de vegades aquest tipus d’activitats m’exaspera tant que m’incita a sortir al replà amb un fusell-metrallador a matar veïns.

Si darrerament he abandonat els puzzles de cartró és perquè ocupen espai als armaris de casa, un bé massa preuat per cedir-lo a les meves dèries. De tant en tant he mirat de substituir-los amb la metadona dels sudokus, però ja se sap, arriba un moment que no donen per a més: les combinacions de nombres de l’u al nou són enormes, i encara així, acaben resultant com de la família.

La meva alternativa amb més futur s’anomena nonograma o “pintura amb números” (no confondre amb aquells llenços xarons on cal posar un color sobre cada superfície numerada). Segurament aquest passatemps fou inventat pels japonesos, especialistes en futilitats del lleure; per saber-ne més sobre la seva història, acudiu a l’enllaç anterior.

L’objectiu del trencaclosques és reconstruir una imatge a partir de les dades, verticals i horitzontals, de les caselles negres que són contigües. Així, si la pista d’una filera diu 2 4 3, s’ha d’entendre que primer hi ha un grup de 2 quadres contigus, després 4 i finalment 3 amb un nombre indeterminat de caselles blanques separant cada grup. Si mireu la il·lustració següent, potser comprendreu el mecanisme. Amb una mica de pràctica és fàcil anar descobrint estratègies ocultes i resulta molt satisfactori desvetllar imatges enmig d’una xarxa de xifres.

Si feu clic a la imatge, veureu l'animació.

La comunitat internacional que es dedica a aquesta bestiesa —que en Josep, des del llindar del meu estudi qualifica, preclar, com a punt de creu— s’aplega sobretot entorn de de la xarxa griddlers.net. Dins d’aquesta pàgina web podreu trobar tot el que mai no haguéssiu volgut saber sobre els nonogrames. Hi ha la versió en colors, la infantil i l’hexagonal amb cel·les triangulars que han anomenat triddlers. Hi ha instruccions per a principiants i un fòrum per treure el ventre de penes. I fins i tot posen al teu abast les eines per construir un d’aquests trencaclosques i publicar-lo després.

Ho he dit i ho reitero, és una forma com una altra de perdre el temps. Els resultats solen presentar una estètica que tendeix al low-cost, però també et pots trobar amb la bastant bonica imatge que encapçala l’apunt. Està formada per 90 nonogrames de 40x40 caselles, un total de 144.000 caselles marcades (o no) que m’ha ocupat ni se sap les hores. Un petit pas per a l’Home, una gran ensopegada per a la Humanitat.

18 comentaris:

  1. Pel que veig i intueixo la definició d'en Josep és la més propera a la realitat...

    ResponElimina
  2. Ostres, si la bonica imatge fes 20 x 30 cm. seria perfecta per a cobrir la taca d'humitat que m'ha sortit a una paret del menjador.
    Per trobar-li algun però, t'haig de dir que aquí quedaria la mar de bé la sireneta aquella de l'under the sea. Bé, al menys hi surt en Nemo.
    Ja em diràs què.

    ResponElimina
  3. Galde, punt de creu sense fils, la modernitat!

    ResponElimina
  4. Matilde, no és en Nemo, malament vas d'ictiologia Pixar! Si busqués als índexs, fàcilment trobaria la Sireneta; però per tapar taques d'humitat és mala idea, no?

    ResponElimina
  5. Aquestes coses, millor amagar-les. No fos cas que un Dan Brown qualsevol hi ensopegui i ens barregi conspiranoies i versicles bíblics. Fa por.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  6. M'agrada saber que compartíem (així, en passat) la dèria per fer i desfer puzzles. A vegades obro l'armari, me'ls miro i penso en fer-ne-desfer-ne un, però m'agafa la mandra i sortosament me'n desdic. Amb els nonogrames, que compartim amb el pare, hi tinc una relació d'amor odi. L'avantatge és que no ocupen (massa) espai. Això si, a l'igual que els trencaclosques res de penjar res per les parets, que prou rampoines que hi tinc :)

    ResponElimina
  7. El pitjor dels passatemps amb volum -entenguis puzzles, brodats, pintura a l'oli i demés- és, com bé dius, que després se solen emmarcar, penjar a les parets i -horror!- regalar als amics un cop muntats, amb la qual cosa no només s'elimina el possible plaer que es pot obtenir en fer el passatemps en qüestió, sinó que l'objecte es converteix en andròmina emprenyadora que has de tenir sempre a mà per penjar quan et visiti el donant.
    El meu germà té un parell d'amics afeccionats a pintar a l'oli que de tant en tant li fan donació de les seues obres. El pobre germà meu els anava penjant per totes les parets de casa fins que en va tenir prou, i va decicir arraconar-los al garatge, en un altell situat a sobre del cotxe.
    Però el destí és cruel, i un dia li va sortir uan gotera al sostre del garatge, i els olis van anar regalimant de manera que quan va anar a agafar el seu preciat automòbil, el gris metalitzat original havia mutat a macedònia polícroma de l'estil Ágatha Ruíz de la Prada.
    Conclusió: benvinguts siguin els passatemps virtuals.

    ResponElimina
  8. Llibreter, em temo que aquestes coses són de domini públic, i si ho ha de descobrir en Dan Brown, a hores d’ara ja ho haurà fet. Ves a saber quina en prepara!

    ResponElimina
  9. Clídice, quan ens vam mudar a Rosselló vaig fer neteja, però alguns trencaclosques es van salvar de la tria, especialment els mapamundi antics.

    ResponElimina
  10. Ha, ha, Leb, més enllà de l’estètica, els teus arguments són definitius. La meva pintura de nombres, amb una mica de sort, demà quedarà sepultada amb el següent apunt i no caldrà que us la mireu.

    ResponElimina
  11. Vaja... no coneixia aquesta manera de perdre el temps. Buscaré les versions electròniques per no haver de fer servir ni paper i només ocupar espai virtaul!

    ResponElimina
  12. Sí, Tirant, es podria fer amb paper i llapis, però no seria sostenible.

    ResponElimina
  13. potser es un problema meu....però no puc amb cap d'aquests artilugis de perdre el temps. El temps prefereixo àsar-lo amb altres coses abans que perdre'l. Diga'm maniàtic

    ResponElimina
  14. No, no, Garbí, els que hauríem de donar explicacions som els que el perdem. Això sí que és difícil d'explicar.

    ResponElimina
  15. què bé! Una cosa que no m'interessa, quina il·lusió. Una addicció en potència menys. Divendres acabo exàmens i m'estic plantejant enganxar-me al frontville o apuntar-me a un curs de cuina però veus això no em diu res

    ResponElimina
  16. Marta, això del Frontville sona a ensarronada de les de Facebook que només exploten les nostres ànsies d'acumular el que sigui. Pots aspirar a més, si no als nonogrames, al curs de cuina.

    ResponElimina
  17. No sé què dir, Allau. He tingut la sensació com si, de cop i volta, et quedessis nu davant nostre! Sort que som gairebé a l'estiu.

    Confessables o inconfessables, tots tenim vicis solitaris. Els meus, inconfessables.

    ResponElimina
  18. Home, Enric, puc imaginar-me revelacions personals molt més escandaloses que aquesta.

    ResponElimina