Apunts canadencs: Niagara

De segur que no són ni les més grans ni les més altes, però probablement les del Niagara són les cascades més cèlebres del planeta: avantatges de trobar-se parcialment en territori americà i gaudir en conseqüència de la poderosa maquinària publicitària nacional. Des de Toronto t’hi pots plantar en poc més d’una hora i no vam desaprofitar l’ocasió de visitar un lloc tan mític.

L’autobús ens va deixar en el poble de Niagara Falls que queda uns tres quilòmetres riu amunt dels salts d’aigua. Ens va fer l’efecte d’un llogarret provincià amb aires d’haver viscut temps més afluents. Al carrer principal, decorat amb jardineres plenes de flors, s’hi troben diverses galeries d’art que procuren donar una pàtina cultural a l’endormiscada població. Per deformació professional, visitàrem la biblioteca municipal, un edifici lleig dels anys 70 que ens sorprengué per la seva amplitud i pel volum dels seus fons. Vam preguntar al bibliotecari quanta gent vivia al poble i ens respongué que la biblioteca amb les seves tres sucursals atenia unes 30.000 persones. Això demostra com ens podem deixar enganyar per aquesta disseminada forma d’urbanitzar que tenen al Nord d’Amèrica on cada caseta sembla que vulgui mantenir distàncies amb les dels seus veïns.

Les cascades es troben a la frontera entre Canadà i Estats Units, però com tenen la caiguda en direcció al Canadà és en aquest país on es pot contemplar la millor vista. Per això mateix, mentre que al costat americà la urbanització és relativament escassa, la riba canadenca és una monstruositat que no desentonaria a Las Vegas: hotels, casinos, torres-mirador, camps de golf i tota mena d’atraccions que tenen l’únic objectiu d’escurar les butxaques dels turistes (exposicions de dinosaures, cases del terror, muntanyes russes, serpentari, Hard Rock Café...) Diuen que Niagara Falls és la capital mundial de les llunes de mel, un d’aquells eslògans turístics que potser requeriran una revisió vista la kermesse que hi tenen organitzada.

Per fortuna tota aquesta aberració és fàcil d’oblidar. Només cal girar l’esquena i embadalir-se amb l’amplíssima panoràmica del doble salt d’aigua, amb el seu bram constant, amb els plomalls d’esquitxos que s’alcen molt amunt en l’aire, amb la impressió que fa veure de prop la ingent quantitat d’aigua que es precipita a l’abisme. En moments així, la presència humana disminueix fins tornar-se invisible i la natura reclama el seu dret de precedència de forma inapel·lable. L’experiència no durarà gaire, hi ha quelcom d’inquietant en aquest desplegament de força, però la impressió que deixa serà memorable.

Apunts canadencs: tabaquisme

Foto Lokaotico

Ja sé que amb aquest apunt no desvetllaré gaires simpaties, que això de fumar està molt mal vist, fins i tot entre els que reincidim en el nefast hàbit, i no deixa de ser curiós que una activitat que, de moment, encara és legal, estigui tan carregada de connotacions criminals. I si algú ho dubta, només cal que surti de casa.

Comencem pels aeroports, on estàs obligat a passar més hores de les desitjables i que sovint han esdevingut territoris on el fumar està proscrit. Un cop passats els controls de seguretat, les terminals son edificis hermètics sense cap sortida a l’exterior i, per tant, sense possibilitat d’expel·lir fum sense molestar els altres. Em pregunto quin és el motiu d’aquesta reclusió i enyoro els temps heroics de l’aviació, quan els aeròdroms disposaven d’una terrassa amb vistes a la pista on una noia sempre glamurosa prenia un campari mentre esperava l’arribada del seu promès.

Alguns aeroports de cor pietós tenen habilitat algun racó on poder desfogar el vici, però cada dia són menys. A Roma, on a la tornada vam haver d’esperar cinc hores, vam descobrir que eren les pròpies companyies tabaqueres les que havien patrocinat tres salonets en llocs distants de les tres terminals. Malgrat l’alleujament que aquestes instal·lacions proporcionen, l’espectacle d’una colla d’adults silenciosos, amb la cigarreta als llavis, perduts en una intensa broma, té un aire entre patètic i depriment que fa recordar les cambres de gas.

Un cop dalt de l’avió és ineludible que la megafonia ens recordi que “en aquest vol està prohibit fumar”. És necessari que tirin sal a les ferides, quan ja fa més de 10 anys que CAP vol (a menys que disposis de jet privat) ho permet? Perquè encara fabriquen els nous avions amb una cigarreta marcada amb una creu vermella que s’il·lumina a sobre de cada seient? És absolutament imprescindible que incloguin aquest senyal inútil en el seu disseny? Que jo sàpiga, encara és l’hora que vegi un rètol de prohibit fumar dins de les esglésies, potser tot arribarà.

Als hotels no cal ni somiar en trobar una habitació per a fumadors (per això ens va sorprendre tant que a Ottawa en tinguéssim una). Però a més, t’adverteixen en cartells molt vistosos que, si t’atrapen “in fraganti”, et posaran una multa mínima de 100 dòlars en concepte de despeses de "desinfecció". I al carrer abunden els edificis on està prohibit fumar a menys de 9 metres de la seva entrada.

A això cal afegir encara que el preu del tabac assoleix en aquestes contrades preu de caviar (al voltant de 6 euros el paquet) i que les botigues que el venen el tenen ocult en uns prestatges amb tapa per no temptar les mirades. El disseny del paquet, apart dels missatges apocalíptics de rigor, mostren esgarrifoses fotos de diversos òrgans humans destruïts pel tabac. Les advertències gràfiques són tan prominents que resulta difícil distingir la marca que t’estàs fumant, perquè tots els paquets semblen iguals. I encara, dins del paquet et trobes una targeta on t’aconsellen que vagis a veure el metge perquè t’ajudi a deixar-ho.

Potser serà hora que canviïn els missatges tradicionals sobre el càncer, la circulació sanguínia i les embarassades i en mostrin un de nou que digui: “El tabac és font d’humiliació continua i d’erosió de l’autoestima, idiota!”

Apunts canadencs: una ciutat, dues ànimes

Toronto és en l’actualitat la ciutat més gran del Canadà, però no sempre fou així. En els anys 50 del segle XX —just quan el pianista Glenn Gould, un dels seus fills més cèlebres, iniciava la seva carrera estel·lar— tenia una reputació de ciutat provinciana, avorrida i beata. Un acudit d’aquella època parlava d’un hipotètic concurs en el que el primer premi era una estada d’una setmana a Toronto i el segon premi... una estada de dues setmanes.

Tot això ha canviat molt darrerament, sospito que degut al triomf planetari de l’american way of life durant la segona meitat del segle passat, fenomen que ha atret un veritable allau migratori a la ciutat de l’Ontario. Actualment, amb més de 4 milions d’habitants a la seva àrea d’influència, Toronto és la gran metròpoli canadenca i en molts aspectes potser la ciutat més americana del país (americana dels Estats Units, s’entén). Especialment el seu centre, amb el districte financer format per una pinya de prismes vertiginosos de vidre i acer, i el seu teixit urbà de densitat fluctuant on s’alternen els oasis habitables amb els terrenys morts, els parcs i els solars esdevinguts aparcaments. No és casual que moltes pel·lícules i sèries americanes s’hagin rodat en els seus carrers, ja que, als avantatges econòmics que representa treballar al Canadà, s’hi afegeix la possibilitat de fer passar el seu paisatge urbà pel de qualsevol gran ciutat dels Estats Units.

Però al costat de tot això Toronto continua essent una ciutat canadenca, d’un país que va néixer com a resposta a la Revolució Americana, un país que pertany a la Commonwealth i que encara mostra l’efígie de la reina d’Anglaterra a les seves monedes; per tant no cal buscar gaire lluny per trobar vestigis d’un passat dominat per l’Imperi Britànic. I així, apart d’algun edifici històric perdut pel downtown (bé, d’un historicisme relatiu, que la ciutat fa poc va complir els seus primers 175 anys), una mica més enllà proliferen agradables carrers on s’arrengleren les casetes victorianes, cadascuna amb el seu jardinet i les seves peculiaritats arquitectòniques. En alguns casos l’enfosquiment dels maons i els excessos vegetals confereixen als vells edificis un aire una mica “família Addams”, però en general l’efecte és deliciós i d’un nivell molt humà. Res a veure amb els enormes blocs de pisos, tan alts com lletjos, que envolten la ciutat.

Moltes d’aquestes casetes decimonòniques exhibeixen una placa que indica la seva condició d’edifici protegit, de manera que cal esperar que el destructiu furor urbanístic dels 60 i 70 no es repetirà en dècades futures.

Amb tota aquesta barreja de modernitat i tradició, no és que Toronto sigui una ciutat exactament bella ni harmoniosa, però ajudada per una població emprenedora que prové de tots els racons del món, resulta un lloc engrescador i vital on és fàcil trobar-s’hi a gust. Al menys mentre dura l’estiu.

Apunts canadencs: el bon temps

En un país en el que resisteixen bona part de l’any amb temperatures que flirtegen el sota zero és presumible que hi passin coses estranyes. Per això a Toronto hi ha una xarxa de passadissos subterranis que comuniquen els punts principals del centre (de l’ajuntament al banc i d’allí al metro sense sortir a la superfície); per això a Montréal hi ha una pila de centres comercials (absolutament depriments) intercomunicats pels baixos. Per això mateix, els canadencs esperen amb candeletes el bon temps, que sol arribar allà pel mes de maig.

Aquest any no han tingut gaire sort i es queixaven públicament de l’estiu fastigós que estan aguantant. No sé, nosaltres en tres setmanes hem viscut només un dia i mig de pluges molestes; la resta del temps la temperatura era agradable i sense les xafogors barcelonines. Potser és que els canadencs inverteixen massa esperança en els seus breus estius i els desitgen extremadament caniculars.

Sigui com sigui, es nota que esperen aquests mesos de bonança per enfollir de debò enmig de festes descaradament sensuals i mestisses, amb la mirada dirigida totalment cap al Sud. Així, a Toronto, el Pride de principis de juliol és una de les celebracions de l’orgull gai més famoses i eixelebrades del planeta (sense desmerèixer la setmana gai de Montréal, que va començar dilluns passat). També tenen una mena de “club de la comèdia” massiu, que a Montréal es diu “Juste pour rire” i que a Toronto, sota el títol de “Just for laughs” presentava com a cap de cartell a l’excels John Cleese. Al Québec també començava aquest passat cap de setmana “Les francofolies”, on actuava la mòmia ben viva de Juliette Greco entre altres cantants francòfons.

Vam topar també amb un festival de música africana i amb una mena de Grec a la ciutat de Québec on actuaven des de Jordi Savall fins a Lila Downs i a Toronto una celebració que es deia Caribbana havia omplert tots els hotels. Serà que els canadencs no fan vacances o les passen a ciutat, perquè l'ambient festiu era pertot arreu.

Com a cara negativa del bon temps els mesos d’estiu són també els que s’aprofiten per reparar les vies públiques malmeses pels freds i les neus de l’hivern. O sigui que la circulació rodada esdevé necessàriament més lenta a causa dels treballs que s’hi executen a totes les carreteres i autopistes. Prenguin nota els futurs viatgers d’aquestes contrades, que s'hauran d'armar d'una mica de paciència per anar d'un lloc a un altre.

"Paperera famolenca busca embalatge de pizza brut"

Up

A aquestes altures qualsevol pel·lícula de la productora Pixar és garantia d’excel·lència creativa i, per tant, no podíem haver escollit res millor per treure’ns de sobre l’amargor del final de les vacances que anar a veure Up, l’última perla del seu generós tresor. No ens va defraudar, sinó tot el contrari.

Encara que darrerament van de la mà dels estudis Disney, als de Pixar no els agrada repetir fórmules ni caure en històries convencionals, de manera que cada nou títol és una engrescadora sorpresa. En aquest cas el punt de partida és força inusual: un vell que acaba d’enviudar decideix dur a terme el somni que compartia amb la seva esposa i viatjar a Sud Amèrica amb casa i tot, suspès en un grapat de globus. En la seva aventura s’hi afegirà accidentalment un boy scout tan loquaç com inexpert. El que se’n seguirà serà un cúmul de peripècies tan absurdes com divertides, d’aquelles a les que només una pel·lícula d’animació pot fer justícia.

Però els de Pixar ofereixen molt més que una estona de diversió, i no parlo ja de virtuosisme tècnic, que avui dia es dóna per suposat fins i tot a les produccions més mediocres (que es pugui percebre la barba de dos dies del protagonista o cada pèl dels gossos que hi apareixen no fan que la pel·lícula sigui millor). Visualment és tot un regal, de vegades colorista, d’altres poètic i suggestiu, sempre atent a l’atmosfera i les textures (de vells noticiaris, de fotografies, d’escrits envellits pel pas dels anys...) El guió és modèlic en la forma com utilitza amb molta imaginació els elements del que disposa: valgui com a exemple, entre molts d’altres, la desopilant baralla a mort que duen a terme dos personatges decrèpits, on les xacres de l’edat esdevenen armes contundents (a les antípodes de la lluita entre Yoda i Christopher Lee a l’últim Star Wars, per entendre’ns).

Tot això ja faria d’Up un film molt recomanable, però és que, a més, la pel·lícula amaga dins seu un cor enorme que amb admirable contenció m’ha deixat els lacrimals francament malmesos. En aquest sentit, el seu pròleg sense paraules és una lliçó tant d’el·lipsi narrativa com d’emoció a flor de pell. I el seu missatge final, que és bo intentar fer realitat els teus somnis, però que no és tan bo mantenir-los embalsamats en un passat que ja no tornarà, em sembla perfectament subscribible.

Les males llengües diuen que els executius de l’estudi Disney es posaren les mans al cap quan s’assabentaren que els protagonistes de la pel·lícula eren un carcamal rondinaire i un nen obès i maldestre: dues figures inapropiades per complementar qualsevol “Happy Meal”. Segurament la trama conté molts detalls que se li escaparan als espectadors de poca edat. Però tant se val, ja hi ha massa pel·lícules adreçades a cervells infantils o infantilitzats, deixeu-nos alguna oportunitat per gaudir d’una estona de fantasia profundament optimista.

Quan vam sortir del cinema, ens vam confessar mútuament que la tornaríem a veure immediatament. Puc fer un millor elogi?

Aterratge

Sí, ja hem tornat de les vacances, que han anat molt rebé, com sol ser habitual (i que duri!). Ara caldrà que ens recuperem i per això res millor que treballar el mes d’agost: amb els “jefes” desapareguts, fent mal en altres pastures, i un bon aire condicionat, la perspectiva no pot ser més relaxada.

Tot i que alguns experts d’això de la cosa-bloc recomanen no malgastar neurones durant la canícula (diuen que ningú no llegeix blocs el mes d’agost i que tots els teus esforços creatius passen desapercebuts i s’enfonsen en l’oblit), penso reactivar la producció diària d’allaus. Vull creure que els quatre gats que quedin enganxats a la pantalla agrairan trobar alguna cosa més que refregits i reemissions. De totes maneres, no sabria reprimir les meves expansions textuals; suposo que, igual que l’escorpí de la faula, és dins de la meva natura.

Així que, deixarem de banda per una temporada els metros del món (tot i que tornaran esporàdicament, que encara queden molts per investigar) i ens posarem a la feina. En els propers dies aprofitaré la impunitat que m’ofereix aquesta tribuna per fer un d’aquells temibles passes de diapositives que són la seqüela inevitable de tots els viatges: al menys en el món virtual els espectadors no són forçats i sempre tindran l’oportunitat de fugir cames ajudeu-me. Per descomptat, el disseccionari també s’anirà actualitzant de tant en tant, segons disponibilitat de la neurona.

I pels que tanqueu la parada durant aquests dies us desitjo que descanseu força i que les vacances us aportin vitamines pel cervell, que falta us farà la resta de l’any!

Os dansant fet per un artista inuit.

Un món de metros: Barcelona

Iniciat el 1924

140 estacions

102 quilòmetres de vies

Suposo que estem a punt de tornar a casa, per tant avui posarem el nostre metro. La veritat és que el mapa, on s'inclouen també tranvies, trens de rodalia i els carrers principals, queda una mica atapeït. Tot i que les estacions estan situades correctament sobre el mapa, les línies que les uneixen intenten ser diagramàtiques, però hi ha decisions una mica rares. El conjunt m'agrada (vés, que he de dir?), però podria afinar-se.