Pop-up Wagner

Havia estat a punt de no escriure res sobre la “Tristan i Isolde” que vaig veure i escoltar divendres passat al Liceu. Els motius per no fer-ho eren que:

a) “Tristan i Isolde” és una opera tan imposant, un cim indiscutible del gènere i de la qual tant s’ha escrit, que qualsevol comentari d’un profà sonarà inevitablement superficial.
b) L’actual producció del Liceu porta ja tants dies en marxa, que dubto molt que pugui aportar res de nou al que han dit sobre l’espectacle veus moltíssim més autoritzades (especialment a la xarxa, que la crítica en premsa cada dia que passa fa un paper més dubtós).

Però al final ha vençut la meva inconsciència, donat que la ignorància no ha estat mai obstacle perquè m’expressi sobre tot allò que em passa per davant dels nassos.

Començaré per dir que sempre contemplo l’obra de Richard Wagner amb una certa ambivalència. No tinc cap dubte que és un dels més grans, un geni que va trasbalsar la història de la música i que va obrir la porta a les noves harmonies del segle XX, autor de les més sublims melodies i de les orquestracions més innovadores. Però al mateix temps em molesta el seu convenciment en ser un revolucionari de les idees estètiques; el fet que tingués raó, que artísticament fou un revolucionari, no em fa més simpàtics els seus excessos. Sempre que he dit que algunes de les seves peces guanyarien amb algun cop de tisora, he indignat algun wagnerià, casta que suporta malament que toquin el geni del seu altar.

Potser és que el meu cul no és el que era, però aguantar les quatre hores de melodrama de “Tristan i Isolde”, durant les quals realment no passen tantes coses, encara que hi haguessin dues pauses de mitja hora, se’m va fer físicament dolorós. Certament la música i els sentiments expressats són sovint molt bells; però sempre hi ha aquell moment que penses: “ja ho he entès, Richard, ara fes el favor de tirar endavant!” Per exemple, al tercer acte, trobo que, tenir Tristan mortalment ferit durant 45 minuts tot esperant que arribi el vaixell d’Isolde, és abusar fins al sadisme del vell recurs de la salvació “in extremis”. Ja he proferit l’anatema, no me’l tingueu molt en compte.

Foto d'Antoni Bofill

Els experts diuen que el director convidat, Sebastian Weigle, no fa un bon Wagner; jo només diré que poques vegades he sentit l’Orquestra del Gran Teatre sonar millor (em puc escudar, en que comencen a tenir l’obra ben rodada). L’Isolde de Deborah Voigt presenta un timbre sovint lleig, una veu envellida que no controla sempre el crit, però demostra experiència i un domini escènic que la fa, si no emocionant, almenys acceptable. Peter Seiffert, molt més gris durant els dos primers actes, executa un bon tercer acte ple d’energia, curiosament quan la seva salut se suposa que està a les acaballes. Escènicament pertany a l’escola dels estaquirots que adopten postures heroiques.

Bo Skovhus em va semblar un bon Kurwenal. El rei Marke de Kwangchul Youn va estar impecable en el seu agraït paper, el millor de la nit, segons el que hi entenen. Però a mi em va enamorar la Brangäne de Michaela Schuster, especialment en el segon acte i em vaig quedar desitjant que Wagner li hagués escrit una mica més de paper.

Un dels principals motius d’interès del muntatge eren els decorats i el vestuari que l’artista britànic David Hockney va realitzar l’any 1987 per l’òpera de Los Angeles. Sembla ser que és la primera vegada que creuen l’Atlàntic. Fidel al seu estil pop, Hockney pinta els decorats ingènuament estilitzats en taronges i blaus elèctrics. De vegades fa pensar en un d’aquells contes desplegables on la profunditat s’aconsegueix a través d’una superposició de figures planes. Tot i que el vestuari és feixuc i cridaner, la il·luminació de Duane Schuler assoleix molt bells efectes en el segon i el tercer acte, i en tot moment es percep la mirada del pintor en la perfecció de les composicions plàstiques.

Un afer més controvertit és si aquesta és l’escenografia apropiada per una òpera com “Tristan”. Els puristes preferirien uns decorats tendents a l’abstracció; però a mi, tots aquests castells amb merlets i boscos amb personatges de Paolo Uccello, que semblen sortir d’un llibre miniat, m’ajudaren a submergir-me en aquesta immortal llegenda medieval.

Hockney a la "chaise longue" d'Isolde abans que vingués el tapisser.

Me'n recordo (X)

Foto d'Anigwei

Me’n recordo que vaig robar una castanya en una botiga de queviures.

Un faig impertinent

La cantant d’òpera retirada Sophia Siméonidis descobreix un matí que al seu jardí ha aparegut un faig adult que no hi era el dia abans. Naturalment s’inquieta, tot i que el seu marit no en fa gaire cas. Pocs dies després la cantant desapareix.

Així comença “Debout les morts” la novel·la policíaca de Fred Vargas que acabo de llegir. Ja feia temps que tenia ganes de clavar-li queixalada a aquesta autora. Fernando Savater, que pot tenir opinions molt discutibles en tantes qüestions, però que en matèria de literatura de diversió és infal·lible, ja ens l’havia recomanada. I les dades biogràfiques que he llegit a la Wikipedia encara em fan més atractiva aquesta escriptora.

La Vargas, un veritable fenomen del “polar” francès, en realitat es diu Frédérique Audouin-Rozeau (París, 1957) i és arqueozoòloga i historiadora de professió. Juntament amb la seva germana bessona, la pintora Jo Vargas, van escollir aquest pseudònim, inspirat en el paper d’Ava Gardner a “La comtessa descalça”. El seu bon gust en eleccions estètiques em sembla que no es pot discutir.

Gràcies al regal de la meva amiga Mercè he pogut gaudir d’aquesta intriga tan allunyada de la novel·la negra escandinava en boga. Llegeixo que aquest llibre significa la primera aparició d’aquest grup d’investigadors tan inusuals que són els “tres evangelistes”: el prehistoriador Mathias Delamarre, el medievalista Marc Vandoosler i l’especialista en la Primera Guerra Mundial Lucien Devernois (reflex fidedigne del germà historiador de les bessones Vargas). És un llibre estrany, discursiu, que triga en arrencar, ple d’ambient de barri (bistrots inclosos), d’humor i de fantasia. M’ha fet pensar, sense cap ordre de preferències, en la saga dels Malaussène de Pennac i també en l’Adèle Blanc-Sec de Jacques Tardi. No són mals referents. Queda clar que no és una obra realista, però que diverteix a tothom que li vulgui dedicar una estona. Tornaré a llegir la Vargas, conté tot allò que me la pot fer simpàtica.

En català, Amsterdam té editats “Un lloc incert” i “La tercera verge”. No els conec, però segurament mereixen una visita, si us agraden les negrors policials amb un toc lleuger a l’ensems que pervers (amb força aventura i cap sociologia d’urgència).

Alícia imaginada, Alícia real

Alícia Liddell segons Margaret Cameron Mitchell

De pocs clàssics literaris ha estat tan documentada la seva gestació com de les aventures d’Alícia. En el seu centre trobem Alícia Liddell, filla del degà de Christ Church a Oxford, nascuda el 1852. Sembla que Carroll va conèixer la família Liddell l’any 1856, mentre estava fotografiant la catedral. Aviat esdevingué íntim dels Liddell, freqüentà la seva societat, i durant una tarda d’estiu de la que ja he parlat a un altre lloc va néixer aquest conte etern.

Què hi podem trobar de l’Alícia real en aquest cim de l‘absurd? En el poema preliminar del conte les tres germanes presents en el passeig en barca apareixen com Prima (Lorina Liddell), Secunda (Alice) i Tertia (Edith Mary). Poc després, a l’episodi del bassal de llàgrimes, trobem a l’Alícia (real o imaginària) voltada de bèsties ben significatives. Robin Duckworth, col·lega de Carroll que participà en l'excursió, esdevé l’Ànec, evidentment, Lorina és el lloro i Edith l’Aguiló. Carroll, que en el seu paper de Dodgson quequejava de tant en tant, es presentava sovint com Do-dodgson, així que fou fàcil assignar-li el paper del dodo.

Quan el liró, durant la bogeria del te, explica la història de les tres germanes que viuen al fons del pou, les nomena significativament Elsie, Lacie i Tillie. Lacie és un anagrama d’Alice, és clar. I també Dinah, el gat d’Alice Liddell, té un paper rellevant en les dues aventures de la seva mestressa.

Però entre la primera i la segona aventura alguna cosa poc documentada va succeir. Els diaris de Carroll que abasten aquestes dates han desaparegut o algú els va destruir. De sobte les efusions entre Carroll i els Liddell es refredaren i així, de ser cul i merda, la seva relació és convertí en un educat ostracisme. Els biògrafs han elaborat innombrables càbales sobre el motiu del distanciament. Potser el reverend va demanar la mà de la nena Alice, un fet que en aquella època no era tan desacostumat com ens pot semblar avui, i la senyora Liddell, esnob i ambiciosa, va considerar que aquell obscur subordinat s'havia excedit. Però en tot cas no devia de ser tan greu, perquè ni va esclatar cap escàndol, ni Carroll deixà de tenir tractes amb el degà. El fet essencial és que “Through the looking-glass” contempla Alice Liddell com una figura llunyana i aliena, embarcada definitivament a “l’edat difícil”.

L’admirador de nenes, que era Carroll, se’n desinteressà i partí a la recerca de noves amiguetes, però Alice continuà creixent i esdevingué una dona amb un misteriós atractiu (si ens hem de refiar de la foto de Margaret Cameron Mitchell). Alice, com a filla del degà, estava en contacte amb la més alta societat. Penseu només que quan la família reial visitava Oxford, s’hostatjava a casa seva. Fins i tot es diu que flirtejà amb el príncep Leopold, el fill més jove de la reina Victòria (o era la seva germana la que va flirtejar amb ell?, els biògrafs no es posen d’acord). Com a noia de bona família va fer el preceptiu “grand tour” europeu, acompanyada de les seves germanes. Als 28 anys es casà amb el jugador de criquet Reginald Hargreaves, que devia de ser un altre inútil de bona família. Tingueren tres fills; en fi, l’habitual. O no pas tant. Els dos fills grans moriren a la Primera Guerra Mundial. El segon d’ells es deia Leopold, el nom també del seu padrí, el príncep aquest del que parlàvem una mica més amunt, príncep que va batejar la seva primera filla amb el nom d’Alice. Embolica la troca.

La senyora Hargreaves (née Liddell) passava per ser una excel·lent amfitriona, que és com llavors s’anomenava el cattering social. Quedà viuda als 74 anys i, com que rebre visites és tot un dispendi, per pagar-se les velleses vengué el manuscrit que Carroll li havia regalat. Em fa l’efecte que mai no va ser gaire conscient del que tenia entre mans. O potser és que el seu temps encara no havia arribat. Cada dia una mica més cèlebre, continuà difonent la seva participació en els fets sense acabar-los d’entendre. Morí finalment el 1934, als 82 anys. Descansa en pau a Lyndhurst.

La tomba d'Alícia, quin mal rotllo, oi?

Jo, Abdelà Taia, contra vosaltres

Abdelà Taia neix el 1973 a una ciutat als afores de Rabat fill d’un funcionari menor (vigilant de biblioteca). La seva família, humil i nombrosa, encara preserva les arrels rurals. En aquest ambient, on predomina l’esperit de comunitat, coneixerà la cobdícia, la venjança, el masclisme i l’enveja; però també la solidaritat, la protecció i l’amor incondicional dels parents.

Abdelà és un bon estudiant, malaltís i efeminat. Abdelà és també homosexual. Malgrat que la llei ho castiga, al Marroc com a tants altres països de la Mediterrània s’admet qualsevol relació sexual il·lícita, sempre que es mantingui lluny de la llum del dia i no se’n parli mai en públic. Abdelà esdevé un jove atractiu amb qui els homes del seu carrer es desfoguen els dies que no tenen una dona a l’abast.

Però un dia Abdelà s’enamora. S’enamora de la cultura, s’enamora de la literatura, s’enamora de la llengua francesa. I a mesura que avança en els seus estudis, s’allunya de la pinya familiar i descobreix la seva pròpia individualitat. Comença a crear-se una nova família a la seva mesura: ara els seus pares seran Mohamed Choukri o Paul Bowles. En un darrer pas d’alliberament, emigra a París i esdevé un “mal marroquí”: la comunitat, la tribu, exigeix obediència a canvi de protecció. El seu discurs s’articula sempre entorn al “nosaltres”; el “jo” és inadmissible. Abdelà coneixerà per primera vegada, a París, el que són la solitud i la nostàlgia.

Per conjurar tot el món que ha deixat enrere, escriu en francès llibres que anomena novel·les, però que són tots ells fruit dels seus records. Són llibres que gaudeixen d’èxit i que es tradueixen a l’anglès, a l’italià, a l’espanyol, a l’euskera, al català (“Una malenconia àrab”, Alberdania). Taia esdevé, malgrat seu, el portaveu oficiós dels homosexuals marroquins, tot i que la seva veritable aspiració és dirigir una pel·lícula amb la seva adorada Isabelle Adjani.

En el seu primer llibre, “Mi Marruecos” (Cabaret Voltaire, 2009), Taia ens narra 20 fragments de la seva infantesa i joventut, primer des de les pròpies vivències, després des de l’enyorança que es desvetlla sota els plumbis cels de París. Són records plens de màgia i afecte (a penes es parla aquí d’humiliacions i sexualitat), contemplats amb el candor i la franquesa d’un infant. Frases breus, en un estil que es podria considerar senzill, però que està tocat per la gràcia. O per la “baraka”, que tan important ha estat a la vida de Taia.

“Nunca se está en paz en Marruecos, la intimidad no existe: para merecerla hay que pelearse —yo lo hice—. Te atosigan constantemente. Nunca estás solo. En nuestra tierra la soledad no existe. Los viejos, incluso enfermos, paralíticos, siempre están acompañados. Yo me había acomodado a ese sistema, iba conmigo, a pesar de mi rebelión. Llevo dentro de mí toda una colección de imágenes de esa manera de vivir, que me siguen a todas partes. Cuando llegué a París, me sorprendí rememorando dicho sistema. No quería reconocerlo, pero lo añoraba. No hay nada tan atroz como la indiferencia, el sentimiento de inexistencia, de muerte. Me di cuenta de que, como todos mis compatriotas, sentía curiosidad por la gente. Tenía hambre de gente, echaba de menos las historias. Historias contadas a lo marroquí. Me paseaba por París ante la indiferencia general. En aquel momento, lo recuerdo, deseé ser un libro tirado a miles de ejemplares y regalado a todos los parisinos. Tendrían que leerme, tendrían que mirarme. Ese libro no tendría título."

Tintín a Barcelona (i una propina)

Portada del catàleg (obra de Peret)

Excuseu-me aquesta batalleta llunyana. Corria l’any 1984, aquell que l’Orwell havia fet famós. Com que Hergé és conegut arreu com un mestre de l’aventura gràfica ben documentada, en aquella època circulava per Europa una exposició de peces etnològiques que havien estat reproduïdes gairebé sense alteracions a les aventures de Tintín. Aquesta mostra itinerant va ser batejada com a Museu Imaginari de Tintín i així va arribar a la Fundació Miró de Barcelona. Per iniciativa de Manuel Huerga, Juan Bufill i el dissenyador gràfic Peret, l’exposició es va complementar amb algunes peces tridimensionals creades per l’ocasió i amb una reinterpretació iconogràfica del món d’Hergé on hi participaren llumeneres de la il·lustració mundial com Charles Burns, Gary Panter, Joost Swarte, Daniel Torres, Mariscal i un pilot més, tots ells dignes de menció. La cosa quedà entre apanyada i brillant. Jo hi vaig col·laborar en la redacció del catàleg, una de les poques feines que he fet en aquesta vida que més tranquil em permeten dormir durant les nits de dubtes i recança.

"Tintinú" obra de Mariscal

L’exposició fou un èxit de públic, digne de figurar als anals de la Fundació Miró: a Catalunya crec que Tintín, des de la publicació dels seus títols a finals dels anys 50 per part d’Editorial Juventud, sempre ha estat un personatge molt estimat.

Obra de Charles Burns

Però l’any 1984 no era encara un any innocent, no endebades ens trobàvem en plena transició, i la polèmica esclatà de la mà de Javier Coma (Barcelona, 1939). Aquest senyor ha bastit la seva carrera entorn de l’estudi de la cultura de masses americana: els seus còmics, la seva novel·la negra i el seu cinema; i a partir d’aquest interès, ha conreat un total prejudici envers les seves contrapartides europees. En el camp dels còmics en concret (que ell s’ha negat sempre a anomenar tebeos), considera que són una invenció purament americana, fruit d’una voluntat democràtica i reflex adult d’una societat, mentre que a Europa les historietes s’han adscrit a l’infantilisme que intenta perpetuar el sistema de dominació de classe. Potser simplifico, però el discurs de Coma crec es basa fortament en aquests maniqueismes.

"La verdadera historia de Tintín en el país de los soviets", de Peret.

Sigui com sigui, Coma i altres intel·lectuals (Roman Gubern, Maruja Torres, Juan Cueto, Enric Sió, Víctor Mora…) que passaven per allí van firmar un manifest en contra de l’exposició, opinant que l’obra d’Hergé no estava a l’alçada d’una Fundació de la categoria de la Miró, que la mostra infantilitzava el gènere i que, a més, era d’ideologia dubtosa. Coma, que va ser el més combatiu en aquesta tempesta en un got d’aigua, va acudir, com era d’esperar, a l’argument “ad hominem”:

“Se trata de un dibujo fácil y por tanto susceptible de ser imitado. El auge español de Tintín va vinculado, en parte, a una operación editorial de dar consistencia a una llamada línea clara en la estética del comic. El manifiesto no pretende plantear una polémica en este terreno, simplemente situar debidamente la importancia de Hergé. Nadie parece recordar que el dibujante fue acusado de colaboracionismo con los nazis y que estuvo dos años sin poder publicar. Su redención cultural proviene de Francia, hará unos 10 años, cuando París descubrió el comic norteamericano y buscó un homólogo en la área francófona. En parte es una promoción de la nueva derecha francesa.”

"Milú a Barcelona" de Roger (disculpa Roger la manca de qualitat, però amb l'escàner no he pogut fer més).

En fi, coses típiques d’aquells anys polititzats, en els quals es treia punta de qualsevol cosa, encara que fos del tot inofensiva. Per fortuna, les coses han canviat i avui no crec que calgui presentar immaculades credencials d’esquerres per poder apreciar el valor estètic d’un artista (i el negoci actual de l’art modern també ha relativitzar força la credibilitat dels museus). Res, ara no em posaré a reivindicar la vàlua de l’obra d’Hergé, que em sembla evident; no en tinc ganes. I si parlo d’aquest afer mig oblidat és perquè en Jordi Girbén me'l va fer recordar l’altre dia en enviar-me una de les peces de l’exposició, l’aportació de Max que es titulava nogensmenys que “Milú sota les influències combinades de Lewis Carroll i Loch Lomond”. Carroll ja sabeu qui és, Loch Lomond és l’scotch favorit del Capità Haddock.

Com triomfar sent Quim Monzó

A Quim Monzó la Institució de les Lletres Catalanes li ha muntat una exposició a l’Arts Santa Mònica amb el títol “Monzó. Com triomfar a la vida”. És un esdeveniment bastant remarcable, tant perquè no és habitual fer exposicions entorn d’un escriptor, com pel fet que aquest estigui viu i en plena activitat. Ignoro si s’han alçat crítiques adverses davant d’aquesta decisió, però coneixent el país, algú hi haurà que no s’ho hagi pres gaire bé; tot i que en aquests casos el millor és callar i fer les maniobres pertinents per ser el proper dedicatari d’exposició.

Segons els organitzadors, ho han fet “amb la voluntat de continuar posant fites en què els lectors i tota la ciutadania puguin retrobar o descobrir referents literaris…” A aquestes alçades crec que no existeix al nostre país un escriptor menys necessitat de ser descobert que Quim Monzó (els llibres del qual llegeixo indefectiblement, així que es publiquen); però com que aquestes institucions culturals alguna cosa han de fer amb el seu pressupost, no em sembla pas malament (a d’altres escriptors els hi han posat pis i institut marítim, inversions que, de segur, són molt més oneroses).

En tot cas, trobo força motius per admirar Monzó, començant és clar per la seva obra literària, consistent i plena de coherència, que brilla sobretot en els contes i el periodisme d’opinió. En la depuració del seu llenguatge literari, que evita arcaismes arrossegats per la inèrcia de la tradició, busca sempre entre les solucions que divideixen els filòlegs aquella més simple, el que no exclou l’ús del mot precís i la recuperació de paraules tan útils com ben nostres. Amb aquesta tasca ha establert un model de llenguatge comunicatiu i plenament funcional que arriba al públic sense fer concessions. Monzó és un home ben informat de tot el que es cou en el món i té l’antena alerta per tal d’estar de tornada, quan els altres encara hi van. El seu escepticisme, aliat amb el sentit comú, arriba a conclusions tan originals com certes. Aquesta combinació facilita la seva complicitat amb un públic molt ampli: Monzó és un personatge popular sense necessitar de recórrer a la condescendència o al populisme.

Però el que més m’admira és que Monzó ha arribat on és, limitant-se a fer la seva feina. Que jo sàpiga, només s’ha presentat a un premi literari, el Bertrana, que va guanyar l’any 76 amb la seva primera novel·la (de la qual ara mig renega), i des de llavors s’ha mantingut saludablement lluny del circuit de premis que altres autors van col·leccionant com si es tractés d’omplir un cartró de bingo. Monzó no ha ocupat càrrecs institucionals de cap mena i, quan ha col·laborat en programes de ràdio o televisió, ho ha fet sempre en qualitat de creador, mai com a flor mediàtica. No diré que no hi hagi altres escriptors que hagin estat també fidels a la seva vocació, però potser és el que ha arribat més lluny per procediments totalment honestos.

Bé, m’agrada Monzó, ja està dit, i aquestes festes em regalaren el llibre-catàleg de l’exposició, un atractiu volum editat sota la batuta de Julià Guillamon i amb disseny d’América Sánchez i Albert Planas. Com que Monzó, apart d’escriure, ha estat repòrter a zones en conflicte, dissenyador gràfic, català a Nova York, locutor radiofònic, dibuixant de còmics, guionista de cinema, expert del tema, columnista, dipsòman i golafre notable i afectat per la síndrome de La Tourette, la seva trajectòria vital dóna bastant de si i es pot llegir una mica com la crònica de la meva generació.

A les pàgines del catàleg abunda el material gràfic, molt d’ell procedent de l’arxiu de l’autor (que imagino que deu ser d’aquells que s’ho guarda tot, començant pels bitllets de l’autobús). Hi són les fotos que li ha anat fent Pedro Madueño, així com il·lustracions dels seus contes fetes expressament per l’exposició per gent com Miguel Brieva, Max o Marc Vicens. Hi ha també testimonis d’amics i col·laboradors: el seu editor de sempre, Jaume Vallcorba (abans VallcorbaPlana), companys de barra com Gonzalo Herralde, els seus “deixebles” Sergi Pàmies i Empar Moliner, l’Àngel Casas, en Puyal, la Terribas… Algunes coses m’han sorprès i no és la menor descobrir que Mònica Terribas deixa entreveure que no sempre va ser la dona intel·ligent i tensa a punt d’atacar la jugular d’algú (que té un passat, vaja). Una altra és que Monzó, dins dels seus escrits, ha anat deixant un corpus de crítica gastronòmica que, amb el seu bon sentit i el poc amor que sent pels experiments en els que hi intervingui l’estómac, l’apropa al món de Josep Pla. Però el més curiós de tot és el fort component autobiogràfic que es descobreix en els escrits de Monzó, ell que sempre m’havia semblat un artista de les distàncies.

L’exposició dura fins l’11 d’abril, allà a Santa Mònica, al final de la Rambla. Jo no hi aniré, perquè estic segur que l’experiència del catàleg (que permet la lectura calmosa dels textos) supera l’exposició. Però si us agrada Monzó, el grafisme pop o pertanyeu a la generació barcelonina dels anys 50, segur que passareu una bona estona visitant-la. A més, és gratuïta.