Un lloc al món

Ran dels ditirambes de qui s’havia dit Subal Quinina, de la resposta igualment entusiasta de la que encara es diu Matilde Urbach i d’un twitteig de qui sempre ha estat el Llibreter (i per molts anys!), m’he llegit “Primavera, estiu, etcètera” (La Magrana, 2011), no fos cas que esdevingués fenomen de culte i jo fos el darrer en agregar-s’hi.

Aquesta novel·la de la primerenca Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975) no sé si salvarà les lletres catalanes, com gairebé predeia l’ex-Subal, però déu-n’hi-do! I mira que l’argument és ben poc prometedor: una arquitecta de 34 anys, oriünda de les Terres de l’Ebre, però des de fa temps resident a Barcelona, veu com l’home amb el que ha conviscut els darrers 15 anys l’abandona i, mentrestant, la crisi immobiliària amenaça amb deixar-la a l’atur. En un moment tan delicat de la seva vida revisita els seus orígens i comença a sentir la temptació de reconnectar-se a allò que és vell i conegut.

Com deia, aquesta breu sinopsi pot evocar l’espant de la “chick literature”: novel·letes lleugeres per a lectores que confonen la literatura amb l’autoajuda i la psicoanàlisi amb una “razzia” a Zara. Però, com no em cansaré de repetir, no hi ha temes dolents, tot depèn de la seva execució. I sembla que Marta Rojals és una excel·lent executant.

Però “Primavera, estiu, etcètera” (que, de fet, parla també de tardors, hiverns i etcètera) és moltes coses més. Conté un retrat generacional, també un retrat intergeneracional, és una comèdia irònica i un drama sentimental versemblant, un document quasi etnogràfic sobre la vida en un petit poble a principis del segle XXI i un reflex de la parla de la Ribera d’Ebre (i què viva i fresca sona!). Els seus personatges, les seves relacions, són subtils i tridimensionals i el seu erotisme (i mira que això és difícil!) resulta convincent.

L’autora és arquitecta, com Èlia la protagonista, i encara que evitaré la fàcil identificació entre l’una i l’altra, a ulls clucs confiaria a Marta Rojals el projecte de la meva (inexistent) segona residència: la novel·la està construïda de forma impecable. Cada element de la trama es va disposant subreptíciament perquè al final totes les peces encaixin i el llibre adquireixi el seu sentit. Per uns moments, la novel·la ja avançada, sembla que l’escriptora vagi a abandonar-se a un costumisme afable, llavors remunta espectacularment per concloure amb unes pàgines magistrals.

I per acabar, i això és molt important, Rojals té el “do”. Un do més fàcil de percebre que de descriure’l. Només cal llegir-li un parell de pàgines perquè el text t’agafi per les solapes i t’obligui a continuar. No és que estigui més o menys ben escrit (que ho està), sinó que el que diu i com ho diu t’interessa i no et deixarà anar fins que no ho tingui tot dit 363 pàgines més tard.

En poques paraules, en el meu sistema planetari considero “Primavera, estiu, etcètera” com a lectura obligatòria. No responc d’altres sistemes.

Més sobre Miss Havisham

Una de les imatges més potents (si no la més potent) que queden a les neurones del lector després d’acabar “Grans Esperances” és la de la figura de Miss Havisham. Aquesta dona abandonada el dia del seu casament, que viu entre les ruïnes del seu banquet nupcial i que, per despit, s’afilla la petita Stella per convertir-la en una arma de destrucció massiva del gènere masculí, és una creació inoblidable.

En les adaptacions pel cinema i la televisió aquest paper ha estat sempre un bombó perquè grans actrius veteranes desfoguessin el seu histrionisme. A la versió clàssica de David Lean el personatge va recaure en Martita Hunt (imatge de dalt) i Ann Bancroft (abaix) o Charlotte Rampling l’han encarnat posteriorment. Però el cas més curiós és el de la britànica Jean Simmons que a la pel·lícula de Lean va interpretar a Stella de nena i molts anys més tard va fer per a la televisió de miss Havisham.

Sovint s’ha criticat el personatge per la seva improbabilitat i el seu tuf forçadament literari. Ves per on m’he topat amb aquest paràgraf de les molt recomanables “Historias de Londres” d’Enric González.

“El Dirty Dick’s es uno de los mejores pubs de la City. Y tiene una historia sórdida, no del todo inapropiada para la zona. El “sucio Dick” del rótulo era Nathaniel Bentley, un ferretero que vivió en el número 46 de Leadenhall Street. El día de su boda, con el banquete ya dispuesto, la novia murió repentinamente y Bentley, abrumado por el dolor, cerró la sala donde debía celebrarse el festejo para no abrirla nunca más. Los manjares del banquete se pudrieron y Bentley también: no volvió a lavarse o afeitarse y se dejó morir muy lentamente, rodeado de inmundicias y cadáveres de gatos. De ahí el apodo de Dirty Dick. Cuando el ferretero falleció, en 1819, convertido en una auténtica leyenda, el dueño de un pub de Bishopsgate compró la basura amontonada por Bentley y expuso en su establecimiento, rebautizado como Dirty Dick’s, los restos del banquete y los cadáveres de los gatos. Charles Dickens vio muchas veces aquella miserable decoración y se inspiró en la tragedia de Dirty Dick para crear el personaje de Miss Haversham [sic] en “Grandes Esperanzas”. La parafernalia del pobre Dick fue retirada en 1985, pero aún se exhibe en el pub algún gato momificado”.

Original i còpia

Confesso que sóc un malalt de les versions. M’agrada comprovar què de nou pot fer un artista amb l’obra d’un altre. I quan més s’allunyen de l’original, més interessants em semblen. I si aconsegueixen millorar-lo, llavors és que ja em sento a la glòria. En el terreny de les cançons, n’hi ha per triar i per remenar. Per exemple aquest tema, “This corrosion”, que pertany a un àlbum de 1987 de “The Sisters of Mercy”, una banda anglesa i gòtica dels 80. Gairebé fa un quart de segle i jo devia de tenir l’edat adequada, però com que jo era més aviat romànic, mai no em van cridar l’atenció.

Escolteu-la, tanmateix, per fer les comparacions pertinents.

No tan amant dels extrems, prefereixo quedar-me amb una banda molt més calmosa i subtil com és “Lambchop”. Potser m’he fet gran, però trobo que Kurt Wagner i la resta de la penya la broden. De vegades no trobem una mica de perfecció a l’experiència?

Déu, el Diable i la televisió

Veus reputades com les de Casciari, Boyero i algú més que ja he oblidat recomanaven una sèrie mig desconeguda de la HBO de nom “Carnivàle”. El meu costat esnob, decidit a descobrir una sèrie de culte que s’apartés dels llocs comuns de “Lost” i “The Wire” hi va caure de quatre grapes.

D’entrada la cosa pintava bé. Els atractius títols de crèdit barrejaven cartes del tarot amb filmacions documentals dels anys 30: pobresa, Mussolini, Roosevelt, el Ku-klux-klan… L’excel·lent nivell de producció, típic de la HBO, una iconografia intrigant i alguns bons actors veterans amb el llustre una mica perdut (Patrick Bauchau, Amy Madigan, John Savage) també s’afegien a l’atractiu del conjunt.

L’acció s’ambienta l’any 1934, principalment al sud-oest dels Estats Units en plena Depressió. Aquesta època coincidí amb el fenomen anomenat Dust Bowl, un seguit d’anys de sequera i tempestes de pols que va afectar aquestes contrades abans que ningú sentís parlar de l’escalfament global. Aquestes circumstàncies fan que la majoria del repartiment aparegui sempre amb aspecte de no haver-se dutxat en els dos darrers mesos (cosa que no és gens bonica de veure).

La historia comença quan una colla de firaires ambulants acull Ben, un noi que acaba de quedar orfe. Aquest grup, amb la seva dona barbuda, les siameses, el nan, el gegant o l’home-llangardaix sembla un homenatge al meravellós “Freaks” de Tod Browning, però no va ben bé d’això la cosa. Aviat es descobreix que Ben està dotat de poders sanadors i que pateix estranys malsons ambientats a la Primera Guerra Mundial. Molt lluny d’allà, a un poblet de Califòrnia, el reverend Justin Crowe, home que es creu posseïdor de la paraula de Déu, resulta que té idèntics malsons. Només cal sumar dos i dos per deduir que les dues històries acabaran confluint. Però perquè ho facin caldrà armar-se de paciència i esperar dues temporades i 24 episodis.

Per entretenir l’espera la trama s’omple d’obscurs referents i la companyia de firaires va saltant d’estat en estat (encara que sembla que sempre vagin a petar al mateix solar), com si d’un joc de pistes es tractés. A cada etapa es produeix l’encontre amb algun personatge críptic i sinistre que només embolica la troca una mica més. No són només les trinxeres de la Gran Guerra, sinó que ara intervenen els maçons, el tarot, els templers, els cultes mexicans a la mort i Maria Magdalena (ai, no, que aquesta ve d’una altra pel·lícula!)

Perdoneu la broma. En realitat aquesta sèrie no es permet cap mostra de sentit de l’humor, com demostren en tot moment els seus actors amb una perpètua expressió d’estrenyiment que vol passar per transcendència. I no n’hi ha per a menys, perquè el que se’ns explica és molt i molt seriós. Senyores i senyors, estem parlant (tatxan!) de l’Etern Combat entre el Bé i el Mal, o sigui que poca conya.

Estava previst que la sèrie durés sis temporades, però degut als seus minvants índexs d’audiència i el seu elevat cost, va morir amb la segona temporada. Els primers episodis són d’una morositat narrativa difícilment suportable, després la cosa s’anima (relativament), potser com a efecte de la mort anunciada, però la seva substància no té ni cap ni peus. És fàcil allargar qualsevol argument amb malsons truculents, llampecs, espelmes que s’apaguen amb un cop de vent i fantasmes oportuns. No hi busquéssiu cap trellat.

És inevitable pensar en la influència del germinal “Twin Peaks”. De fet, Michael J. Anderson, el seu emblemàtic nan, té aquí un paper protagonista. Però el que en el cas de David Lynch (i mira que ha fet mal aquest home!) eren rareses idiosincràtiques, aquí tot apel·la a llegendes i mites ben consolidats. Que el resultat sigui un gaspatxo metafísic indigerible i depriment pot ser atribuït a la prematura interrupció de la sèrie. Que el pare Justin, el Representant del Diable, sigui d’origen rus i el seu nom veritable sigui Alexei hi afegeix només una mica de qüestionable pebre; però no em salva el producte.  

Potser m’hauria d’haver malfiat d’un títol que no sembla estar escrit en cap llengua coneguda: aquesta recerca de la raresa injustificada ja alertava de les excessives pretensions de la sèrie. Vaig llegint fòrums a internet i comprovo que “Carnivàle” en general agrada. I és que jo sóc un prosaic i un descregut i em mereixo tot el que em passa.

D’esperances, les justes (2 de 2)

“Grans esperances” gaudeix d’una construcció impecable: tres parts de 20 capítols cadascuna. La primera està dedicada a la infantesa i joventut de Pip al poble, la segona narra la seva arribada a Londres i la seva dissipada vida de nou ric, la tercera ens detalla la imparable destrucció de totes les seves esperances. Ja els primers capítols són un model de gradació dramàtica: a penes se’ns ha presentat el protagonista, quan ja s’esdevé l’esglaiadora escena en el cementiri de l’encontre amb el presidiari fugat. Segueix el suspens amb el robatori de queviures i la nova cita amb el pròfug. A continuació hi ha el còmic sopar de Nadal a casa dels Gargery i en el seu moment culminant l’aparició dels soldats. I remata aquesta brillant seqüència d’episodis l’expedició nocturna entre la boira a la caça dels fugitius, una escena d’un poder visual que sembla fer innecessària la invenció del cinema.

Com és freqüent en l’autor, la descripció de la infantesa de Pip és del tot versemblant i retrata molt bé les pors, les petites mentides i els fingiments en els que poden caure les criatures per tal de fer-se estimar. Entre altres moltes altres coses, el llibre es pot llegir com la gènesi d’un petit esnob i també com la crònica d’un desarrelament. O la d’un desclassament, perquè la diferència de classes és un tema recurrent, sobretot en boca dels personatges més reprovables.

Però “Grans esperances” també és pot llegir com un conte de fades pervers, una versió de la Ventafocs invertida, on la bruixa i la madrastra tenen els papers canviats. Alguns dels seus personatges gaudeixen d’una dimensió més arquetípica que real, com la senyoreta Havisham, la dona abandonada el dia del seu casament i que, vestida amb la roba de núvia, conviu al llarg dels anys amb les restes del seu banquet nupcial. O Stella, l’òrfena educada per enamorar els homes, tot odiant-los, i aprofitar-se’n d’ells. O encara Mr. Jaggers, l’insondable advocat sense sentiments aparents.

I encara que la novel·la contingui fosques escenes gravades a l’aiguafort, com totes les que succeeixen als bromosos aiguamolls i a la persecució final al llarg del Tàmesi, també hi ha moments de comèdia deliciosament encertats. Res no retrata millor l’esnobisme de Pip que la franca riota que fa l’aprenent del sastre pels seus vestits nous, o el terror al que el sotmet el seu superflu criat. L’idil·li entre John Wemmick (una mena de Jekyll i Hyde, que té dues personalitats, una de laboral i una de privada) i Miss Skiffins és un altre gran moment de comèdia discreta.

Deia ahir que el cor de la novel·la és molt gran, potser perquè Pip ens parla en tot moment, de tu a tu, amb el cor (fet miques) a la mà. Però ell no és l’únic. Herbert Pocket, com a amic del protagonista, no pot ser un inútil més encantador. El presidiari Magwitch, una figura en principi negativa, es redimeix de forma creïble i, a més, per les raons correctes. I llavors ens queda l’admirable Joe Gargery, el ferrer analfabet que a penes sap expressar-se, però que té el cor ben posat allà on hi ha de ser. Joe és el testimoni de l’esperit profundament democràtic de Dickens, l’home senzill que sempre té raó, però que mai no vol imposar-la i que acaba sent el vencedor moral de la novel·la. 

Per cert, la tradició ha sancionat la traducció del títol com a “Grans esperances”, tot i que jo em pregunto si no seria més apropiat “Grans expectatives”. Al cap i a la fi es vol referir a la confiança que dipositen molts dels personatges, incloent-hi el protagonista, en les futures bondats de la seva carrera: allò que se sol dir, que el noi “promet” molt. I parlant de traduccions, en català només disposem de la traducció de Josep Carner. No se la recomanaria a ningú que vulgui entendre i gaudir de l’obra original, millor que acudiu a alguna traducció en castellà (les quals confesso que no conec). En dies propers m’esplaiaré sobre la qüestió Carner, tot mirant de fer la mínima sang possible.

D’esperances, les justes (1 de 2)

Per fi, després de moltes setmanes i mesos, arribo a “Great Expectations”, motiu inicial d’aquesta sèrie de posts sobre Dickens, i començo a témer que no seré capaç d’explicar el que té per a mi aquesta novel·la tan especial. Hi ha obres seves que em diverteixen més (“Pickwick”, “Nicholas Nickleby”, “Martin Chuzzlewit”), d’altres que em transporten per la seva ambició imparable (“Bleak House”, “Little Dorrit”), però no n’hi ha cap altra com “Grans esperances”. Perfecta?, no ho sé, la perfecció sempre fa de mal definir, però sí que és l’obra de Dickens on intencions i resultats harmonitzen millor.

El novel·lista s’ha guanyat molts detractors puristes per la seva tendència a incloure en els seus llibres qualsevol cop d’efecte, vingués o no a tomb. Si a Dickens se li acudeix un irresistible personatge còmic o un episodi melodramàtic capaç d’arrencar llàgrimes de les pedres, no dubtarà a introduir-lo amb calçador, encara que no contribueixi en res a les intencions originals de la novel·la. Amb “Grans esperances” això no passa mai: cada personatge, cada situació, cada episodi contribueix a un sentiment, a un estat d’ànim únic que acaba construint un dels llibres amb el cor més gran dels que conec.

Va aparèixer en forma de serial a la revista “All the Year Round” entre desembre de 1860 i agost de 1861. Es troba entre les seves obres de llargada raonable i gaudeix d’una trama inusualment compacta. Està narrada totalment en primera persona, com havia fet abans a “David Copperfield”, el que li confereix un tint autobiogràfic que sens dubte conté. Però tot el que a “Copperfield” era un retrat optimista de l’heroi que triomfa sobre les adversitats, és aquí la crònica del desengany d’algú que no hauria de ser tan diferent de tu o de mi. Ho va dir Chesterton, amb la seva concisió habitual, qualsevol novel·la de Dickens s’hauria pogut titular “Grans esperances”, excepte la que va titular així.

Aquesta veu en primera persona, la de Pip el narrador, és un dels grans triomfs de la novel·la, perquè tot i que ens explica la seva història des de la maduresa, sap reproduir les il·lusions i els enganys de la joventut amb la ironia melangiosa de l’experiència, sense trair tanmateix els secrets de la trama ni mostrar-se mai com un manipulador artificiós (compareu-lo amb el més “mecànic” David Copperfield, que també ens va explicar la seva vida uns anys abans). De tots els innombrables personatges que va crear Dickens, potser Pip és el més complet, el més creïble, el que mostra una clara evolució des del principi fins al final del llibre. I tot i ser “l’heroi”, no mostra mai una imatge autocomplaent de si mateix.

L’argument de “Grans esperances” ens parla de l’orfe Philip Pirrip, conegut com a Pip, criat per la seva malcarada germana (de nom mai enunciat) i pel seu cunyat, el ferrer bonàs Joe Gargery, en una zona d’aiguamolls al nord de Londres. Ran dels contactes de Pip amb una família rica (i molt excèntrica) del poble del costat, coneixerà la bella Stella, que esdevindrà l’amor de la seva vida. Més endavant li caurà a les mans una mena de beca d’origen anònim que el durà a Londres, li garantirà una carrera i permetrà augurar-li un futur de color de rosa. El que succeirà després ho coneixeran només els que es molestin a llegir la novel·la, però ja es pot endevinar que no tot serà tan planer com Pip es prometia.

I el final (acabarà Pip al costat de Stella? seran feliços?) és d’una exquisida ambigüitat: un cas únic entre totes les novel·les de Dickens.

Els misteris d’Eleusis

Eleusis és una ciutat situada als afores d’Atenes que en temps clàssics havia contingut el temple de Demeter seu dels misteris eleusins, uns dels ritus pagans més importants de l’antiguitat. Pel seu caràcter ultrasecret, es penava amb la mort la revelació dels seus misteris majors.

“Eleusis” és també un joc de cartes inventat per Robert Abbot el 1956 i popularitzat gràcies al nostre vell amic Martin Gardner a les pàgines de “Scientific American”. Suposo que el seu nom respon a la natura poc menys que insondable de les seves regles. I és que aquest és un dels jocs més curiosos que conec, perquè es tracta d’un joc inductiu.

La majoria dels jocs que coneixem i practiquem són deductius: donades unes regles i unes condicions inicials, cal deduir la millor estratègia per guanyar. Però a l’Eleusis el que no es coneix són precisament les regles i guanya qui les descobreix.

Es juga amb tres o quatre baralles de 52 cartes i de 3 a 8 jugadors (4 o 5 és el nombre ideal). Cada jugador per torn esdevé Director del joc (o Repartidor, Creador de la Regla o Déu, com també se l’anomena) i ha de pensar una regla pel joc, que apuntarà en un paper. Les regles poden ser del tipus “després d’una carta negra cal tirar una carta senars” o “no poden haver dues cartes consecutives del mateix pal”, per exemple. Llavors el Director reparteix 14 cartes a cada jugador, posa una carta sobre la taula i comença el joc pròpiament dit.

Cada jugador al seu torn intenta prolongar la seqüència tirant una carta. Si el Director considera que verifica la Regla, la posa a la dreta de la seqüència principal. Si la carta jugada no compleix la Regla, se situa sota l’última carta correcta i el jugador ha d’agafar dues cartes de la pila de cartes no repartides. L’objectiu del joc és quedar-se amb el mínim nombre de cartes a les mans o, el que és equivalent, descobrir quina és la regla secreta.

Podeu descobrir la Regla?

No descriuré amb detall totes les regles de l’Eleusis (si sentiu curiositat podeu llegir aquest bon article divulgatiu), només afegiré que, si algun dels jugadors creu haver descobert la Regla, pot declarar-se Profeta i a partir d’aquest moment és ell qui dictamina si la jugada és bona o no. Evidentment, si s’equivoca, és penalitzat. I un altre punt no tan evident, el Director, al final de la partida rep la mateixa puntuació que el jugador que hagi obtingut el millor resultat, per tant no l’interessa que la Regla sigui extremadament complexa.

Com és fàcil de veure, aquest joc estimula la recerca de pautes davant d’una situació donada i guarda un evident paral·lelisme amb el mètode científic;  precisament ha estat utilitzat en aquest sentit dins de l’aula escolar per introduir els alumnes en el pensament inductiu. Per això alguns practicants del joc han criticat Abbot per empescar-se els títols de “Déu” o del “Profeta”, completament inadequats en aquest context.

Serà per les meves dèries de matemàtic, però la idea d’aquest joc sempre m’ha semblat fascinant. I ara començo a sentir-me intrigat per un llibre que acabo de descobrir i es diu “Diez juegos que no se parecen a nada” de Robert Abbot (RBA, 2008). Ha estat traduït per Marc Figueras i Marià Pitarque en una col·lecció dirigida per Oriol Comas i Coma, un especialista d’aquí, però de nivell mundial.