Ran dels ditirambes de qui s’havia dit Subal Quinina, de la resposta igualment entusiasta de la que encara es diu Matilde Urbach i d’un twitteig de qui sempre ha estat el Llibreter (i per molts anys!), m’he llegit “Primavera, estiu, etcètera” (La Magrana, 2011), no fos cas que esdevingués fenomen de culte i jo fos el darrer en agregar-s’hi.
Aquesta novel·la de la primerenca Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975) no sé si salvarà les lletres catalanes, com gairebé predeia l’ex-Subal, però déu-n’hi-do! I mira que l’argument és ben poc prometedor: una arquitecta de 34 anys, oriünda de les Terres de l’Ebre, però des de fa temps resident a Barcelona, veu com l’home amb el que ha conviscut els darrers 15 anys l’abandona i, mentrestant, la crisi immobiliària amenaça amb deixar-la a l’atur. En un moment tan delicat de la seva vida revisita els seus orígens i comença a sentir la temptació de reconnectar-se a allò que és vell i conegut.
Com deia, aquesta breu sinopsi pot evocar l’espant de la “chick literature”: novel·letes lleugeres per a lectores que confonen la literatura amb l’autoajuda i la psicoanàlisi amb una “razzia” a Zara. Però, com no em cansaré de repetir, no hi ha temes dolents, tot depèn de la seva execució. I sembla que Marta Rojals és una excel·lent executant.
Però “Primavera, estiu, etcètera” (que, de fet, parla també de tardors, hiverns i etcètera) és moltes coses més. Conté un retrat generacional, també un retrat intergeneracional, és una comèdia irònica i un drama sentimental versemblant, un document quasi etnogràfic sobre la vida en un petit poble a principis del segle XXI i un reflex de la parla de la Ribera d’Ebre (i què viva i fresca sona!). Els seus personatges, les seves relacions, són subtils i tridimensionals i el seu erotisme (i mira que això és difícil!) resulta convincent.
L’autora és arquitecta, com Èlia la protagonista, i encara que evitaré la fàcil identificació entre l’una i l’altra, a ulls clucs confiaria a Marta Rojals el projecte de la meva (inexistent) segona residència: la novel·la està construïda de forma impecable. Cada element de la trama es va disposant subreptíciament perquè al final totes les peces encaixin i el llibre adquireixi el seu sentit. Per uns moments, la novel·la ja avançada, sembla que l’escriptora vagi a abandonar-se a un costumisme afable, llavors remunta espectacularment per concloure amb unes pàgines magistrals.
I per acabar, i això és molt important, Rojals té el “do”. Un do més fàcil de percebre que de descriure’l. Només cal llegir-li un parell de pàgines perquè el text t’agafi per les solapes i t’obligui a continuar. No és que estigui més o menys ben escrit (que ho està), sinó que el que diu i com ho diu t’interessa i no et deixarà anar fins que no ho tingui tot dit 363 pàgines més tard.
En poques paraules, en el meu sistema planetari considero “Primavera, estiu, etcètera” com a lectura obligatòria. No responc d’altres sistemes.
Aquesta novel·la de la primerenca Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975) no sé si salvarà les lletres catalanes, com gairebé predeia l’ex-Subal, però déu-n’hi-do! I mira que l’argument és ben poc prometedor: una arquitecta de 34 anys, oriünda de les Terres de l’Ebre, però des de fa temps resident a Barcelona, veu com l’home amb el que ha conviscut els darrers 15 anys l’abandona i, mentrestant, la crisi immobiliària amenaça amb deixar-la a l’atur. En un moment tan delicat de la seva vida revisita els seus orígens i comença a sentir la temptació de reconnectar-se a allò que és vell i conegut.
Com deia, aquesta breu sinopsi pot evocar l’espant de la “chick literature”: novel·letes lleugeres per a lectores que confonen la literatura amb l’autoajuda i la psicoanàlisi amb una “razzia” a Zara. Però, com no em cansaré de repetir, no hi ha temes dolents, tot depèn de la seva execució. I sembla que Marta Rojals és una excel·lent executant.
Però “Primavera, estiu, etcètera” (que, de fet, parla també de tardors, hiverns i etcètera) és moltes coses més. Conté un retrat generacional, també un retrat intergeneracional, és una comèdia irònica i un drama sentimental versemblant, un document quasi etnogràfic sobre la vida en un petit poble a principis del segle XXI i un reflex de la parla de la Ribera d’Ebre (i què viva i fresca sona!). Els seus personatges, les seves relacions, són subtils i tridimensionals i el seu erotisme (i mira que això és difícil!) resulta convincent.
L’autora és arquitecta, com Èlia la protagonista, i encara que evitaré la fàcil identificació entre l’una i l’altra, a ulls clucs confiaria a Marta Rojals el projecte de la meva (inexistent) segona residència: la novel·la està construïda de forma impecable. Cada element de la trama es va disposant subreptíciament perquè al final totes les peces encaixin i el llibre adquireixi el seu sentit. Per uns moments, la novel·la ja avançada, sembla que l’escriptora vagi a abandonar-se a un costumisme afable, llavors remunta espectacularment per concloure amb unes pàgines magistrals.
I per acabar, i això és molt important, Rojals té el “do”. Un do més fàcil de percebre que de descriure’l. Només cal llegir-li un parell de pàgines perquè el text t’agafi per les solapes i t’obligui a continuar. No és que estigui més o menys ben escrit (que ho està), sinó que el que diu i com ho diu t’interessa i no et deixarà anar fins que no ho tingui tot dit 363 pàgines més tard.
En poques paraules, en el meu sistema planetari considero “Primavera, estiu, etcètera” com a lectura obligatòria. No responc d’altres sistemes.
Ep, l'anirem a buscar encara que tingui poc temps per llegir! Pel que dius paga la pena!
ResponEliminaPotser que ens hi afegim, no sigui que ens perdem alguna cosa bona... Escolta: de què em sona "Marta Rojals"? Bé, potser que ho demani al Sr. Google. I una cosa: m'ha sorprès que t'interessis d per la literatura rural. Veus com no passa res?
ResponEliminaNo saps com m'alegra que t'agradi tant. El final em va deixar bocabadat: quina bomba de rellotgeria més eficaç i inesperada!
ResponEliminaSalutacions cordials.
Corre pressa? Ho dic perquè la meva tauleta de nit no permet més alegries ara mateix ;) tanmateix si els propers mesos caic en la temptació d'entrar en una llibreria ... bé, si és tan bona resistirà el temps :)
ResponEliminaEm quedo amb la importància de la negreta: la Rojals té el do.
ResponElimina[No sé si a tu t'ha passat, però ha set inevitable no pensar en una estimada amiga nostra que també el té, oi? ;)]
Galde, per poc temps que tinguis, la llegiràs en un no res. Ja veuràs!
ResponEliminaNo sé, Lluís, de què et sona; però et puc jurar que no es tracta d’un d’aquests apòcrifs que solem gastar. I no tinc especial tirada per l’ambient rural (tot i que mai no gosaria qualificar aquest llibre com “novel•la rural”); però, com ja dic a l’apunt, no és tant el què s’explica sinó el com s’explica.
ResponEliminaGràcies a tu, Llibreter, per ser una de les mans que em van empènyer a llegir-la.
ResponEliminaClídice, tampoc és qüestió de quedar sepultada per les lectures; però després no et queixis si tothom en parla a la perruqueria i tu has de quedar calladeta.
ResponEliminaJusta la fusta, Matilde, vaig pensar el mateix. I pel que em diu Josep, que ara l’està llegint (i gaudint), també coincideix. De totes maneres, apart del “do”, insistiré que el llibre també està molt ben construït.
ResponEliminaEntre tots ja ho heu aconseguit. Avui mateix quan surti de la feina anirà a parar al cistell. I passa de pet a la primera de la llista, un cop acabi la que tinc entre mans!
ResponEliminaSí, sí, està molt ben feteta, aquesta novel·la, però això es pot aprendre. I a frasejar. I retòrica i gramàtica parda.
ResponEliminaAra, això del do té un jenesequà de diví (i d'escàs)que a mi em desarma.
Bé que faràs, Eulàlia, i ja em diràs (encara que sigui en privat).
ResponEliminaPer això mateix, Matilde, pel fet que els dons naturals sembla que estan barallats amb l’aprenentatge, és més remarcable com de bé els controla (i a més a una primera novel•la!)
ResponEliminaAllau... ja hi tornem a ser... Apa, una altra al cove... Avui la Clídice ja m'havia donat feina!!!
ResponEliminaTirant, qui no vulgui polseguera que no s’acosti per l’era. Les prioritats les marques tu.
ResponEliminaAra mateix tinc tots els meus llibres en caixes esperant que els tregui d'un segrest que dura ja gairebé 7 mesos. No tinc cos per comprar-ne un altre i fer-lo anar a la pila de coses per endreçar, però aquest l'has venut també, que avui mateix - o demà - me'l compro. M'han vingut ganes, mira.
ResponEliminaLlum, no pot ser que els tinguis tots segrestats. És imprescindible que en disposis d’un d’alliberat per tenir quelcom per llegir.
ResponEliminaCaram, això de ser el darrer de afegir-se al fenomen de culte m'ha frappat. Deixem ser malèvol: això de que confiaries a la Marta Rojals el projecte de la teva segona residència, admet segones lectures? És broma :))
ResponEliminaBé, m'afegeixo a la llista i també m'hi poso.
ResponEliminaBrian, són ganes de no seguir la massa, anomena-ho esnobisme.
ResponEliminaSanti, faltaria més.
ResponEliminaM'encanta que et deixis portar per l'entusiasme... El llegirem, i tant. ¿Serà un dels candidats al Premi Exhaurim-lo 2011?
ResponEliminaNo sé, Puigmalet, que això és cosa del Llibreter i de les normes que s'inventi per aquest any. Però m'estimaria més que aquesta novel·la fos un best-seller abans de les nominacions i se n'hagués de buscar una altra a rescatar.
ResponElimina