diumenge, 6 de febrer de 2011

Més sobre Miss Havisham

Una de les imatges més potents (si no la més potent) que queden a les neurones del lector després d’acabar “Grans Esperances” és la de la figura de Miss Havisham. Aquesta dona abandonada el dia del seu casament, que viu entre les ruïnes del seu banquet nupcial i que, per despit, s’afilla la petita Stella per convertir-la en una arma de destrucció massiva del gènere masculí, és una creació inoblidable.

En les adaptacions pel cinema i la televisió aquest paper ha estat sempre un bombó perquè grans actrius veteranes desfoguessin el seu histrionisme. A la versió clàssica de David Lean el personatge va recaure en Martita Hunt (imatge de dalt) i Ann Bancroft (abaix) o Charlotte Rampling l’han encarnat posteriorment. Però el cas més curiós és el de la britànica Jean Simmons que a la pel·lícula de Lean va interpretar a Stella de nena i molts anys més tard va fer per a la televisió de miss Havisham.

Sovint s’ha criticat el personatge per la seva improbabilitat i el seu tuf forçadament literari. Ves per on m’he topat amb aquest paràgraf de les molt recomanables “Historias de Londres” d’Enric González.
“El Dirty Dick’s es uno de los mejores pubs de la City. Y tiene una historia sórdida, no del todo inapropiada para la zona. El “sucio Dick” del rótulo era Nathaniel Bentley, un ferretero que vivió en el número 46 de Leadenhall Street. El día de su boda, con el banquete ya dispuesto, la novia murió repentinamente y Bentley, abrumado por el dolor, cerró la sala donde debía celebrarse el festejo para no abrirla nunca más. Los manjares del banquete se pudrieron y Bentley también: no volvió a lavarse o afeitarse y se dejó morir muy lentamente, rodeado de inmundicias y cadáveres de gatos. De ahí el apodo de Dirty Dick. Cuando el ferretero falleció, en 1819, convertido en una auténtica leyenda, el dueño de un pub de Bishopsgate compró la basura amontonada por Bentley y expuso en su establecimiento, rebautizado como Dirty Dick’s, los restos del banquete y los cadáveres de los gatos. Charles Dickens vio muchas veces aquella miserable decoración y se inspiró en la tragedia de Dirty Dick para crear el personaje de Miss Haversham [sic] en “Grandes Esperanzas”. La parafernalia del pobre Dick fue retirada en 1985, pero aún se exhibe en el pub algún gato momificado”.

10 comentaris:

  1. Vaig estar en una boda del meu cosí on van estar unes dues hores de si es casaven o no amb un funeral pel mig. Malauradament finalment es van casar i va acabar com el rosari de l'aurora...
    Una part del drama venia perquè a la núvia ja l'havien abandonat anteriorment a l'altar...
    Veig que en Dickens s'inspirava en la vida real!

    ResponElimina
  2. Galde, això del funeral pel mig, m'ha intrigat. Des que m'he allunyat de l'església catòlica tot em sembla més estrany.

    ResponElimina
  3. Y aun así la gente sigue casándose... :-)

    Qué grande es la Bancroft!

    ResponElimina
  4. Una de les imatges més potents és la Havisham en flames. Ara no sé si passa de debò o m'ho estic inventant. En tot cas, és molt potent.

    ResponElimina
  5. Passa de debò, Matilde, passa de debò. Tremendo.

    ResponElimina
  6. A mi la versemblança no em preocupa gaire. Miss Havisham sempre m'ha impressionat, però això del Dirty Dick encara impressiona més (fins al 1985, què bèstia!).

    ResponElimina
  7. I les mòmies de gat, Santi, ara ja deuen de fer la competència a les del British.

    ResponElimina