Un món de metros: Hèlsinki

Construït el 1982.

17 estacions i 21 quilòmetres de vies.

La nostra única experiència amb el metro durant les vacances. Una sola línia que es desdobla en dos ramals no permet gaires virgueries de disseny. Les seves instal·lacions són bastant lletges i recordo que predominava el color taronja, igual que al seu mapa. Les línies corren a gran profunditat, segurament perquè són envoltades d'aigua pertot arreu. Fixeu-vos en l'estricte bilingüisme finès-suec.

Excuses per anar a Hèlsinki

Retrat de Sibelius amb restes de fondue

Hèlsinki s’assembla a Saragossa. Quan dius que hi vas, tothom et pregunta què se t’hi ha perdut, si allà no hi ha res a veure. Bé, a Saragossa hi ha el Pilar, o sigui que per justícia poètica a la capital de Finlàndia alguna cosa podrem salvar. A més, ningú no pot resistir-se a creuar el golf des de Tallinn en uns escassos 90 minuts per retrobar l’esperit de la “vella” Europa on no han patit un “interruptus” soviètic de més 40 anys i l’euro ja fa anys que hi campa.

Amb els seus generosos mig milió d’habitants, Hèlsinki és una capital petita i ben agradable si no hi busques sensacions estratosfèriques. La seva contribució al patrimoni llistat per la UNESCO, o sigui el més original del que pot lluir, és l’arxipèlag de Suomenlinna, sis illes interconnectades sota un sol propòsit defensiu. Ni a Josep ni a mi ens interessa gaire l’arquitectura militar del segle XVIII i passem pel costat d’innombrables casamates, baluards, casernes i polvorins amb discret avorriment. Per fortuna les illes també tenen petites platges, molt de verd per explorar i unes precioses vistes del mar curulles d’illes i illots. Observo que la gent, més que delectar-se amb uns edificis que mai van posar a prova el seu potencial defensiu, ha vingut simplement a fer un pícnic i, vistes les escasses setmanes de bon temps que deuen tenir a l’any, no m’estranya que les aprofitin amb fruïció.

Un cop enllestida Suomenlinna és inevitable apropar-se a la plaça del Senat on hi ha l’edifici que surt al 80% de les postals de Hèlsinki: la Tuomikirkko o catedral. Si l’edifici neoclàssic causa una certa impressió és perquè l’han col·locat teatralment dalt d’una escalinata que el retalla sobre el teló de fons del cel. El seu interior és el súmmum de l’austeritat luterana. Mai no hauria imaginat que tanta insipidesa em faria enyorar algun excés catòlic.

Baixem després al port que és pintoresc i no dóna l’esquena a la ciutat. Té un mercat molt popular on venen gerds, groselles i cama-secs, però que bàsicament es dedica a alimentar els turistes de “fish & chips” (i és que la vida és bastant cara a Hèlsinki). A prop hi ha un mercat cobert de maó vermell on s’arrengleren paradetes de productes de segona o tercera necessitat: melmelades artesanals, embotit de ren, espelmes perfumades, vodkes locals i ós enllaunat. Del port parteix una mena de rambla o “esplanadi”, que és el carrer més presentable de la ciutat i concentra els grans hotels, les terrasses de cafè i les botigues de marques cares.

Hèlsinki està assentada en un territori impossible de llacs, entrades de mar i moles rocalloses que et pots trobar en tombar qualsevol cantonada. Una de les visites que no t’has de perdre, o almenys és on van a parar tots els autocars, és l’església subterrània excavada a la roca. El seu exterior es diria un búnquer camuflat, però l’interior, circular com un plat volador imaginat per Spielberg, és més interessant del que pot semblar per la mera descripció. El temple és ple de xinesos. Aquest estiu hem vist turistes xinesos pertot arreu, una presència que no havia percebut anteriorment, tot i que imagino que si els trobem a una ciutat tan fora dels circuits com és Hèlsinki serà perquè ja coneixen el Rialto i la Tour Eiffel.

Complertes les obligacions turístiques anem a contemplar façanes, una activitat que en aquesta ciutat té la seva gràcia. O sigui que continuarà.

Pólio

Bucky Cantor no ho ha tingut fàcil a la vida: la seva mare morí en el part, el seu pare, que va passar una temporada a la presó per robatori, s’ha desentès d’ell i ha estat criat pels seus avis materns. El lloc és Newark, l’any, 1944, Bucky té vint-i-tres anys, però com que, malgrat la seva perfecta preparació atlètica, no veu tres en un burro, ha estat eximit de combatre a la Segona Guerra Mundial. Bucky se sent culpable de no poder demostrar el seu patriotisme, com estan fent a Europa els seus millors amics de l’escola. Treballa de professor d’educació física a una escola local i durant aquest calorós estiu fa de vigilant a un pati de jocs municipal. Quan esclata una epidèmia de pòlio, que afecta especialment el seu barri, i moren dos dels nens que custodiava, comença a qüestionar-se quina mena de déu pot permetre la mort de tants innocents. La seva xicota, Marcia, que passa l’estiu com a monitora en un campament a les muntanyes de Pennsylvania el tempta a acceptar un lloc de treball prop d’ella, enmig d’un entorn silvestre i incontaminat. Bucky cedeix, abandona amb recança la barriada, i s’immergeix als virginals boscos de bedolls i les cerimònies de falsos pell-roges. No cal ser molt perspicaç per comprendre que les bones intencions de Bucky, barrejades amb el seu escapisme (i el títol premonitori de la novel·la, “Nèmesi”) conduiran a algun tipus de destí tràgic…

Confesso que de Philip Roth només havia llegit “La taca humana”, però com que gairebé tothom parla tan bé d’ell, vaig sentir-me empès a tastar aquest seu fruit tardà, unànimement elogiat, potser perquè l’anterior, “La humiliació”, fou un rave considerable i els crítics o ressenyadors acostumem a tenir una memòria molt escassa. Llegeixo que el llibre pertany tècnicament al que s’ha anomenat “tetralogia del destí” i el títol no ho desmenteix. No conec les tres novel·letes anteriors del cicle, però aquesta que m’ocupa no sembla pertànyer a l’estil característic de l’autor. Amb els seus dilemes morals i els dubtes existencials sobre les intencions divines, a més de la proximitat temàtica a “La peste” de Camus, es diria que el llibre remet a la literatura dels anys 50 del segle passat.

La irrupció de l’epidèmia, d’una malaltia que en aquells anys no tenia tractament possible, desvetllarà els pitjors impulsos socials: pànic, antisemitisme, insolidaritat. Tot aquest procés d’ignorància i desconcert està molt ben narrat i m’ha recordat tantes precaucions mig supersticioses de la meva infantesa. La figura de Bucky, un noi modèlic, ple de bones intencions, que aspira a la normalitat familiar —com revela la seva relació amb Marcia, on el que realment l’importa és el prestigi de la família d’ella—, ens resulta comprensible i propera. Per això quan comet el seu error fatal, no podrem evitar sentir-nos afectats.

Per ser un llibre tan curt i amb un conflicte tan diàfan, les idees centrals es martellegen massa sovint, de forma innecessària. També m’ha molestat una mica que paraules com “virilitat” i “homenia” s’utilitzin com a qualificatius positius, però Roth no ha pretès ser mai políticament correcte. Però el que he trobat més matusser de “Nèmesi” és el punt de vista amb el que està narrada. A la primera pàgina de la novel·la queda clar que el narrador és un veí de Newark qui, no sols està familiaritzat amb els detalls de l’epidèmia, sinó que també coneix tots els pensaments del protagonista. A mig llibre es revela que el narrador és un d’aquells nens que Bucky vigilava a les hores d’esbarjo; però la seva aparent omnisciència només s’explica en un encontre final entre narrador i protagonista, quan aquest darrer li explica tota la seva història. D’un autor tan experimentat com Roth hauria esperat una solució una mica més elegant.

Malgrat tot, “Nèmesi” (a La Magrana i també a Mondadori), lleugerament passada de moda i atípica de Roth, enganxa i crea una potent empatia amb el seu protagonista fins el punt de deixar el cor d’aquest lector una mica malmès.

Tallinn com a símptoma

Més enllà de la postal perfecta de la ciutat vella existeix el Tallinn real on hi deuen habitar la majoria dels seus ciutadans, una ciutat menys atractiva, però que convida a reflexions superficials, pròpies d’un passavolant, sobre la història recent d’aquests països. Fa poc més de 20 anys que s’alliberaren del feixuc jou soviètic i abraçaren amb entusiasme les dubtoses benediccions de l’economia de mercat i, si hom no para atenció, costa trobar-hi signes de la cultura comunista. Les preceptives estàtues de Lenin van seguir l’exemple dels dinosaures i en el seu lloc s’han erigit a cada parterre i a cada cantonada monuments commemoratius a tots els herois de la resistència i tots els pares de la pàtria haguts i per haver. Malgrat que la situació econòmica no promet ni flors ni violes, no hi trobareu aquí signes d’Ostalgie, la nostàlgia pels avantatges d’un estat paternalista que ha rebrotat a alguns països ex-comunistes.

Diu que Tallinn és una de les ciutats més digitals del món, sigui el que sigui el que això vol dir, i aquí és on va néixer el servei Skype de telefonia per internet. A les botigues ja pots trobar les “grans” marques mundials: Zara, Adidas, Mango i Nike. I pots menjar tant un japonès sushi com un escocès McDonald’s, tot i que aquí les fineses Herburger gaudeixen d’un èxit considerable. Com a prova final de la seva vocació europea, enguany és, juntament amb la finlandesa Turku, capital europea de la cultura: un detall que no es nota gaire, però que sempre fa molta il·lusió a les escollides.

Malgrat totes aquestes alegries, els joves estonians continuen emigrant a països que ofereixin futurs més prometedors o serveixen taules durant les vacances universitàries amb una ineptitud entendridora. Es fa estrany no trobar cap rastre d’immigració: aquí, si veus algú amb el cabell o la pell fosca, és indefectiblement un turista.

Ara ve la incòmoda (i frívola) nota racista. Els estonians són tots ells avorridament rossos i algunes senyores es tenyeixen de negre per afegir-hi una mica de picardia a la guerra dels sexes. Més d’una vegada han declarat la seva vocació escandinava, desmarcant-se dels seus cosins de sota i apostant pels cavalls guanyadors del nord. Malgrat la mitificació que tenim a la península ibèrica pels caràcters recessius nòrdics, cal dir que, si bé les estonianes tenen un passar, els senyors són més aviat pòtols i difícilment moblarien les fantasies eròtiques de ningú.

Després d’aquesta llarga marrada, torno al Tallinn extramurs, on predominen edificis llejos i funcionals (façanes anònimes plenes de finestres quadrades), d’època incerta i no necessàriament socialista. Evidentment ningú no s’ha molestat en passar-hi una mà de pintura i la seva companyia deprimeix. Aquestes capitals bàltiques, en especial Tallinn i Vilnius, han optat pel molt discutible model de ciutat americana: un nou “downtown” de gratacels d’acer i vidre, gens desproveïts d’atractiu, però anímicament estèrils. No hi poden faltar els centres comercials més descomunals que has vist en ta vida, mentre que no trobaràs una sola botiga decent de queviures al centre de la ciutat. Això sí, no hi falten les botigues estatals que venen alcohols d’alta graduació, un símbol inequívoc de l’Europa nòrdica, on sembla que el consum d’esperits ha d’anar acompanyat de la providència paterna. És que no saben controlar el beure aquests col·legues septentrionals?

Alguns justificaran els seus freqüents anorreaments etílics pel llarg hivern sense llum que els espera. Però ara ens trobem encara a la ressaca del solstici i enfosqueix cap a les onze per tornar a fer-se de dia cap a les quatre de la matinada. Si fos poeta, m’agradaria descriure com cal aquesta llum esbiaixada que predomina durant tot el dia i que confereix a la jornada un aire de comiat que mai no acaba d’acabar-se.

Com que sóc prosista prosaic, encaputxo aquí l’estilogràfica i m’en vaig a dormir.

Tallinn, amb T de turisme

Ho dic d’entrada, Tallinn, Riga i Vilnius —les tres capitals bàltiques—, mereixen la pena i són prou diferents (com si s’haguessin posat d’acord a l’hora de repartir-se el pastís dels atractius) com per visitar-les les tres sense sentir el fantasma del “déjà vu”.  Cadascuna reflecteix el punt àlgid de la seva història i cap d’ells coincideix en el temps: Tallinn és hanseàtica, Riga “Belle Époque” i Vilnius barroca. Si em fessin escollir, em quedaria amb les tres. La UNESCO així ho va entendre quan va incloure-les totes tres a la llista del Patrimoni de la Humanitat.

Començàrem per Tallinn, simplement perquè Estonian Air hi té vol directe des de Barcelona i semblava el punt de partida més convenient. La ciutat té poc més de 400.000 habitants, o sigui que és petita, i els seus atractius estan molt concentrats. De fet, el principal motiu per visitar Tallinn és la seva Ciutat Vella, una de les més ben conservades d’Europa. Envoltada de bona part de la seva muralla, plena d’edificis medievals que delaten el seu passat comercial, amb carrerons de llambordes que serpentegen amunt i avall sota esveltes agulles de campanar, s’acosta tant a l’arquetipus somniat que, si no fos genuïna, semblaria que l’han construïda per a un parc temàtic. Pràcticament no s’hi troben en aquest conjunt notes discordants (la més feridora és la catedral ortodoxa d’Alexander Nevski, un pastís rus del segle XIX), i la majoria de construccions han estat restaurades mantenint el segell de l’autenticitat.

Dit això, és inevitable que tot el turisme de Tallinn es concentri en una àrea relativament petita i que llocs com la plaça de l’ajuntament o la pujada a la ciutat alta esdevinguin aclaparadors per moments, especialment quan hi vam tornar, ja iniciat el mes d’agost. Apart de la “moda” que, de sobte, ha posat els països bàltics en el mapa, Tallinn és una d’aquelles ciutats portuàries beneïdes per la presència de creuers que regurgiten diàriament ramats fenomenals de turistes despistats. No cal dir que tot aquest rovell d’ou està ocupat majoritàriament per hotels, cafès, restaurants i botigues de souvenirs on sovinteja l’ambientació medieval. Així, no és estrany trobar-se el personal vestit com en una producció d’Ivanhoe ni que un trobador t’amenitzi el sopar cantant-te madrigals.

Pel que he llegit, Tallinn i especialment Riga, han esdevingut gràcies a les companyies low-cost destins preferents de les festes de comiat de solteria. Afortunadament no és l’estiu l’època més propícia per aquestes exaltacions de la poca-soltada, però puc imaginar-me els estralls que poden causar la resta de l’any. A aquestes plagues bíbliques s’hi afegeixen els bevedors finesos que, a 90 minuts de ferry, poden venir a gaudir dels raonables preus dels alcohols estonians.

Però no em queixaré de les aglomeracions turístiques, perquè per molt que ens vulguem distanciar de les masses i pretenguem ocupar un graó més alt en l’escala evolutiva dels viatgers, no deixem de ser una xifra més entre les multituds que es desplacen cada estiu. I com que la Humanitat, al contrari que els gasos, no tendeix a ocupar tot l’espai disponible, sinó que s’entesta a buscar la companyia del ramat, sempre és possible trobar carrers poc transitats on la màgia medieval roman intacta. I, si no, a les vuit del matí o a les deu del vespre gran part de la ciutat és un tresor exclusivament pels teus ulls.

Països bàltics

Escultura a un parc de Kaunas, Lituània.

A menys que siguis un seguidor incondicional del Festival d’Eurovision o te n’hi vagis de vacances, ben poca estona de la nostra vida la dediquem a pensar en els anomenats Països Bàltics. Tampoc és d’estranyar, perquè són petits, no han deixat petja cultural de renom i es troben a un racó poc transitat d’Europa. Viatjar, si més no, et permet posar-te en la pell, encara que sigui de forma superficial (tres setmanes no donen per gaire més), de cultures que tens poc presents, però que sempre et poden oferir perspectives complementàries sobre el que significa la història, la llengua o la idea d’Europa.

Fill com sóc de la Guerra Freda, confesso amb un xic de vergonya que devia aprendre’m a classe de geografia el nom i les capitals de les diverses repúbliques soviètiques, considerant-les totes com una unitat de destí universal, carents d’una història individual que probablement es remuntava a temps anteriors a la revolució de 1917. El cert és que la presència històrica d’Estònia, Letònia i Lituània no és que sigui gaire galdosa. Prova del poc interès que desvetllaven aquests territoris remots és que foren els darrers europeus en reble l’influx del cristianisme (Lituània, ja en ple segle XV).

Té molt de sentit unificar-los sota un apel·latiu comú, ja que hi ha molts trets que els agermanen, apart de formar sobre el mapa un ziggurat banyat per un mateix mar. Dels tres països, només Lituània amb el seu Gran Ducat medieval pot mostrar uns credencials decents en els llibres d’història; però en segles més recents van servir com moneda de canvi pels imperis circumdants, passant de mans sueques a russes i de poloneses a prussianes sense que ningú demanés l’opinió dels vassalls implicats.

El final de la Primera Guerra Mundial reconegué per primera vegada l’existència dels tres estats, que entre 1918 i 1940 visqueren una saludable eclosió dels seus trets nacionals. El Pacte Molotov-Ribbentrop de 1939 significà un repartiment del pastís entre alemanys i soviètics, de manera que els tres estats bàltics quedaren sota l’àrea d’influència de Moscou. Tot adduint qüestions de seguretat, els soviètics ocuparen els tres països el juny de 1940. Després, un cop començada la guerra, els nazis els conqueriren i s’hi quedaren quatre anys. Un cop derrotada Alemanya, Estònia, Letònia i Lituània quedaren incorporades a la munió de repúbliques soviètiques, sense que la comunitat internacional es molestés a alçar un sol dit.

El clima aperturista de la Perestroika facilità que Lituània fos la primera de les repúbliques soviètiques en proclamar la seva independència l’11 de març de 1990. Estònia i Letònia ho van fer poc després. Tots tres països pertanyen a la Comunitat Europea des de 2004, també a l’OTAN i a la zona Schengen (i és una benedicció no necessitar el passaport per circular-hi). Estònia, des de gener d’aquest 2011 paga i cobra en euros (algú té interès en disposar d’un euro estonià a bon preu?)

Tal com se solen mesurar aquestes coses, es pot considerar que els bàltics són països petits i de llengües igualment petites, de manera que és inevitable fer comparacions amb Catalunya. Estònia, que presenta el territori més migrat, compta amb 45.227 quilòmetres quadrats (nosaltres en tenim 32.114) i amb els seus 1.300.000 habitants és un dels països menys densos del món. Letònia té 64.589 quilòmetres quadrats i 2.245.000 habitants; Lituània 65.200 qm2 i 3 milions de pobladors, o sigui que no són xifres per tirar coets.

Les llengües d’aquests tres països són veritables curiositats lingüístiques. L’estonià pertany a la raríssima família fino-úgrica, com el finès i l’húngar (i és lícit fer-se creus sobre parents tan allunyats), mentre que el letó i el lituà constitueixen un grup propi sense familiars coneguts més enllà de l’extint prussià. Considero una imperdonable falta de cortesia no aprendre un parell de paraules pròpies de les terres que visites; però em temo que aquest cop no he estat a l’alçada de les circumstàncies, potser aclaparat per l’estranyesa de les llengües que sovint no em remetien a cap referent conegut (bé, sí, vam aprendre "tere", que és "hola" en estonià, però no la vam utilitzar). Què voleu que us digui, quan “biblioteca” en estonià es diu “raamatukogu” és hora de plegar veles. Demà, més.

Inici de curs

Sembla que aquest bloc és a punt de recuperar una certa "normalitat".