dimecres, 10 d’agost de 2011

Tallinn com a símptoma


Més enllà de la postal perfecta de la ciutat vella existeix el Tallinn real on hi deuen habitar la majoria dels seus ciutadans, una ciutat menys atractiva, però que convida a reflexions superficials, pròpies d’un passavolant, sobre la història recent d’aquests països. Fa poc més de 20 anys que s’alliberaren del feixuc jou soviètic i abraçaren amb entusiasme les dubtoses benediccions de l’economia de mercat i, si hom no para atenció, costa trobar-hi signes de la cultura comunista. Les preceptives estàtues de Lenin van seguir l’exemple dels dinosaures i en el seu lloc s’han erigit a cada parterre i a cada cantonada monuments commemoratius a tots els herois de la resistència i tots els pares de la pàtria haguts i per haver. Malgrat que la situació econòmica no promet ni flors ni violes, no hi trobareu aquí signes d’Ostalgie, la nostàlgia pels avantatges d’un estat paternalista que ha rebrotat a alguns països ex-comunistes.


Diu que Tallinn és una de les ciutats més digitals del món, sigui el que sigui el que això vol dir, i aquí és on va néixer el servei Skype de telefonia per internet. A les botigues ja pots trobar les “grans” marques mundials: Zara, Adidas, Mango i Nike. I pots menjar tant un japonès sushi com un escocès McDonald’s, tot i que aquí les fineses Herburger gaudeixen d’un èxit considerable. Com a prova final de la seva vocació europea, enguany és, juntament amb la finlandesa Turku, capital europea de la cultura: un detall que no es nota gaire, però que sempre fa molta il·lusió a les escollides.


Malgrat totes aquestes alegries, els joves estonians continuen emigrant a països que ofereixin futurs més prometedors o serveixen taules durant les vacances universitàries amb una ineptitud entendridora. Es fa estrany no trobar cap rastre d’immigració: aquí, si veus algú amb el cabell o la pell fosca, és indefectiblement un turista.

Ara ve la incòmoda (i frívola) nota racista. Els estonians són tots ells avorridament rossos i algunes senyores es tenyeixen de negre per afegir-hi una mica de picardia a la guerra dels sexes. Més d’una vegada han declarat la seva vocació escandinava, desmarcant-se dels seus cosins de sota i apostant pels cavalls guanyadors del nord. Malgrat la mitificació que tenim a la península ibèrica pels caràcters recessius nòrdics, cal dir que, si bé les estonianes tenen un passar, els senyors són més aviat pòtols i difícilment moblarien les fantasies eròtiques de ningú.


Després d’aquesta llarga marrada, torno al Tallinn extramurs, on predominen edificis llejos i funcionals (façanes anònimes plenes de finestres quadrades), d’època incerta i no necessàriament socialista. Evidentment ningú no s’ha molestat en passar-hi una mà de pintura i la seva companyia deprimeix. Aquestes capitals bàltiques, en especial Tallinn i Vilnius, han optat pel molt discutible model de ciutat americana: un nou “downtown” de gratacels d’acer i vidre, gens desproveïts d’atractiu, però anímicament estèrils. No hi poden faltar els centres comercials més descomunals que has vist en ta vida, mentre que no trobaràs una sola botiga decent de queviures al centre de la ciutat. Això sí, no hi falten les botigues estatals que venen alcohols d’alta graduació, un símbol inequívoc de l’Europa nòrdica, on sembla que el consum d’esperits ha d’anar acompanyat de la providència paterna. És que no saben controlar el beure aquests col·legues septentrionals?


Alguns justificaran els seus freqüents anorreaments etílics pel llarg hivern sense llum que els espera. Però ara ens trobem encara a la ressaca del solstici i enfosqueix cap a les onze per tornar a fer-se de dia cap a les quatre de la matinada. Si fos poeta, m’agradaria descriure com cal aquesta llum esbiaixada que predomina durant tot el dia i que confereix a la jornada un aire de comiat que mai no acaba d’acabar-se.

Com que sóc prosista prosaic, encaputxo aquí l’estilogràfica i m’en vaig a dormir.

12 comentaris:

  1. una barreja sensacional! Estan boigs aquests tallinnesos...

    ResponElimina
  2. Salvador, a la City de Londres et trobes tres quarts del mateix.

    ResponElimina
  3. El mal de les Citys és que acaben configurant un país nou, totes plegades, més enllà del sòl que trepitgen. Llàstima això del mite dels nordics anat a pastar fang ^^

    ResponElimina
  4. Clidice, són aquestes casetes residuals que queden als peus dels gratacels els únics testimonis de la personalitat de la ciutat.

    ResponElimina
  5. I jo que m'emprenyo cada vegada que passo per la Rambla de Catalunya xamfrà amb Còrsega, i veig el nyap que van fer darrera l'edifici de Can Serra...

    ResponElimina
  6. Si allò no és res, Brian, fins i tot queda bé.

    ResponElimina
  7. Fotografies molt boniques i, com és habitual, text distant, depurat, sempre cercant l'exactitud. I no hi ha res més inexacta que l'esbiaixada llum del nord que, en realitat, troba en tu el poeta secret.

    ResponElimina
  8. Glòria, la llum baixa del nord encega, potser no cal fer cas a tot el que crec haver vist.

    ResponElimina
  9. Està clar que els gratacels no són el seu fort, són lletjos, lletjos. Llàstima que no hagin après dels finesos, que tenen la mà trencada.

    T'ha sortit un apunt memorable, benvingut Allau!

    ResponElimina
  10. Benvinguda tu, Kalamar, que em sembla que acabes de desembarcar. Jo, la veritat, no els vaig trobar tan llejos.

    ResponElimina
  11. Allau, aquests dies he estat a Polònia i tampoc no hem vist cap rastre d'immigració. A més, també m'he fixat en tots aquests jovenets, estudiants universitaris, que es dediquen a l'estiu a fer de reclam als restaurants, de cambrers, d'indicadors als aparcaments al costat de museus i llocs d'interés turístic...

    ResponElimina
  12. Eutrapèlia,és natural, són països dels quals la gent emigra: de polonesos a Occident en devem tenir un munt.

    ResponElimina