dijous, 11 d’agost de 2011

Pólio


Bucky Cantor no ho ha tingut fàcil a la vida: la seva mare morí en el part, el seu pare, que va passar una temporada a la presó per robatori, s’ha desentès d’ell i ha estat criat pels seus avis materns. El lloc és Newark, l’any, 1944, Bucky té vint-i-tres anys, però com que, malgrat la seva perfecta preparació atlètica, no veu tres en un burro, ha estat eximit de combatre a la Segona Guerra Mundial. Bucky se sent culpable de no poder demostrar el seu patriotisme, com estan fent a Europa els seus millors amics de l’escola. Treballa de professor d’educació física a una escola local i durant aquest calorós estiu fa de vigilant a un pati de jocs municipal. Quan esclata una epidèmia de pòlio, que afecta especialment el seu barri, i moren dos dels nens que custodiava, comença a qüestionar-se quina mena de déu pot permetre la mort de tants innocents. La seva xicota, Marcia, que passa l’estiu com a monitora en un campament a les muntanyes de Pennsylvania el tempta a acceptar un lloc de treball prop d’ella, enmig d’un entorn silvestre i incontaminat. Bucky cedeix, abandona amb recança la barriada, i s’immergeix als virginals boscos de bedolls i les cerimònies de falsos pell-roges. No cal ser molt perspicaç per comprendre que les bones intencions de Bucky, barrejades amb el seu escapisme (i el títol premonitori de la novel·la, “Nèmesi”) conduiran a algun tipus de destí tràgic…

Confesso que de Philip Roth només havia llegit “La taca humana”, però com que gairebé tothom parla tan bé d’ell, vaig sentir-me empès a tastar aquest seu fruit tardà, unànimement elogiat, potser perquè l’anterior, “La humiliació”, fou un rave considerable i els crítics o ressenyadors acostumem a tenir una memòria molt escassa. Llegeixo que el llibre pertany tècnicament al que s’ha anomenat “tetralogia del destí” i el títol no ho desmenteix. No conec les tres novel·letes anteriors del cicle, però aquesta que m’ocupa no sembla pertànyer a l’estil característic de l’autor. Amb els seus dilemes morals i els dubtes existencials sobre les intencions divines, a més de la proximitat temàtica a “La peste” de Camus, es diria que el llibre remet a la literatura dels anys 50 del segle passat.

La irrupció de l’epidèmia, d’una malaltia que en aquells anys no tenia tractament possible, desvetllarà els pitjors impulsos socials: pànic, antisemitisme, insolidaritat. Tot aquest procés d’ignorància i desconcert està molt ben narrat i m’ha recordat tantes precaucions mig supersticioses de la meva infantesa. La figura de Bucky, un noi modèlic, ple de bones intencions, que aspira a la normalitat familiar —com revela la seva relació amb Marcia, on el que realment l’importa és el prestigi de la família d’ella—, ens resulta comprensible i propera. Per això quan comet el seu error fatal, no podrem evitar sentir-nos afectats.

Per ser un llibre tan curt i amb un conflicte tan diàfan, les idees centrals es martellegen massa sovint, de forma innecessària. També m’ha molestat una mica que paraules com “virilitat” i “homenia” s’utilitzin com a qualificatius positius, però Roth no ha pretès ser mai políticament correcte. Però el que he trobat més matusser de “Nèmesi” és el punt de vista amb el que està narrada. A la primera pàgina de la novel·la queda clar que el narrador és un veí de Newark qui, no sols està familiaritzat amb els detalls de l’epidèmia, sinó que també coneix tots els pensaments del protagonista. A mig llibre es revela que el narrador és un d’aquells nens que Bucky vigilava a les hores d’esbarjo; però la seva aparent omnisciència només s’explica en un encontre final entre narrador i protagonista, quan aquest darrer li explica tota la seva història. D’un autor tan experimentat com Roth hauria esperat una solució una mica més elegant.

Malgrat tot, “Nèmesi” (a La Magrana i també a Mondadori), lleugerament passada de moda i atípica de Roth, enganxa i crea una potent empatia amb el seu protagonista fins el punt de deixar el cor d’aquest lector una mica malmès.

12 comentaris:

  1. Casualment tenia al tinter un apunt sobre Roth que la ferotge actualitat m'ha empès a aplaçar. Fins on he pogut copsar és l'autor autobiogràfic per excedència: tot passa (o comença) a Newark i tot gira entorn del món jeu.

    ResponElimina
  2. Avui et passo de llarg. Ja et llegiré quan hagi llegit Nèmesi que aviat tocarà.

    ResponElimina
  3. Brian, encara que parli gairebé sempre de jueus i de Newark espero que no tot el que explica sigui autobiogràfic (pel seu bé).

    ResponElimina
  4. Glòria, mira que intento no colar “spoilers”, però si el tens en capella, millor no interferir.

    ResponElimina
  5. No he llegit Philip Roth. Potser ho hauria de fer, però a vegades t'empenyen tant...

    Sí he llegit Joseph (poc) i Henry (molt): si no l'has llegit, prova "Llámalo sueño". Allau, no sóc de recomanar llibres.

    ResponElimina
  6. Enric, d'en Joseph alguna cosa he llegit, però el Henry és un deute pendent.

    ResponElimina
  7. No, és clar que no tot és (auto)biogràfic; Charles Lindbergh, per exemple, no va ser mai president dels Estats units :)

    ResponElimina
  8. Dels Roths, em va fascinar en Joseph i d'en Philip només conec la versió de la Coixet, aquella "Elegy" que no em va tocar gaires fibres (especialment el cul, que ja no sabia com posar a la butaca mentre esperava un alliberador "The End").
    M'he saltat els teus apunts bàltics, en part perquè era lluny d'internet i en part perquè a mi aquests països em fan una mena de por estranya.

    ResponElimina
  9. Lluís, aquella "Elegy" també la vaig aguantar jo i no tenia gaire suc ni bruc.

    Del Bàltic en continuaré parlant per treure rendiment de les poques coses que em passen. Això que dius no ho entenc gaire, però la por és lliure...

    ResponElimina
  10. A mi em trasbalsa al principi, després la cosa afluixa, sobretot al campament i l'escena del foc indi. Però és empàtic a més no poder i el capítol final m'ha semblat interessant. A part de la seva escriptura, que és molt atractiva, en Roth aquí està desconegut. Potser ens parla de la seva infància per primera vegada.

    ResponElimina
  11. Tens raó; potser no és exactament autobiogràfic però sí que té el to crepuscular de qui contempla el seu passat.

    ResponElimina