Anormal

Quan la novel·lista Jeanette Winterson (Lancashire, 1959) li confessà a la seva mare als setze anys que estava enamorada d’una companya de classe, aquesta li etzibà: per què ser feliç, quan pots ser normal? La resposta apunta, però ni molt menys exhaureix, el particular tarannà de la mare, coprotagonista absoluta d’aquest relat autobiogràfic que es titula, com si no?, “¿Por que ser feliz cuando puedes ser normal?” i ha estat editat a Lumen amb traducció d’Álvaro Abella Villar.

Jeanette va néixer a prop de Manchester, a una de les regions pioneres de la Revolució Industrial, en un ambient que encara podríem qualificar de proletari. Quan tenia poques setmanes fou donada en adopció als Winterson, un matrimoni sense fills de característiques ben peculiars. El padrastre romania incomptables hores absent, acaparant diverses feines mal pagades i potser evitant la llar, on regnava la seva temible esposa. I és que, si les famílies infelices, ho són cadascuna a la seva manera, la dels Winterson era mereixedora d’un premi a l’excel·lència. La senyora Winterson, curiosa puritana que fumava d’amagat i tenia una pistola desada al calaix, només semblava delectar-se en ser contrariada pel món i en l’esperança d’una Apocal·lipsi propera. Per descomptat, considerava la seva fillastra inadequada, producte d’un bescanvi diabòlic, i no va mostrar per ella cap afecte convencional.

La situació que descriu la novel·lista, barreja de misèria física i moral, no convida a cap alegria, però malgrat tot reflecteix una comprensió pòstuma d’una figura malejada per unes condicions socials i religioses que es dirien impròpies dels anys 60 i 70 del segle passat (de fet, Constance Winterson és una de les tres dedicatàries del llibre). Sense cap progressió lineal, barrejant de forma circular el detall naturalista amb la reflexió, l’autora acaba mostrant una saludable actitud sorneguera que li permet esbossar un lleuger somriure sobre el seu passat a la vegada que en destil·la observacions perspicaces.

Així, es refereix a la inexperiència afectiva d’un infant de pocs anys, qui pot arribar a pensar que qualsevol anomalia que viu és completament “natural” i, per tant, conformar-se a la seva sort amb estoïcisme. O l’inesperat consol que, dins d’una situació enrarida, pot aportar una congregació religiosa, encara que sigui tan excèntrica com la dels pentecostals. I encara, la comunicació popular que existia amb la llengua de Shakespeare, gràcies a la Bíblia del rei Jaume (1611) i que es perdé amb la modernització del text religiós tan pròpia dels anys 60.

Cuando no puedes confiar en el amor y eres una niña, asumes que está en la naturaleza del amor —en su cualidad— no poder confiar en él. Los niños no encuentran defectos en sus padres hasta más adelante. Al principio el amor que recibes es el amor que cuenta.

Jeanette era una nena asocial, agressiva i esquerpa. Com sol passar amb algunes males estudiants, va trobar el seu refugi natural a la literatura i les biblioteques. Només per la seva elegia a aquests locals que teixeixen el sentit de la comunitat i que cada dia semblen més obsolets (l’església, el pub, el mercat, la biblioteca) ja mereixeria que la Matilde es llegís el llibre.

—Cada vez que estoy preocupada —decía la bibliotecaria—, pienso en el sistema decimal de Dewey. 

—¿Y qué sucede? —preguntó el ayudante, bastante intimidado. 

—Comprendo que el problema se debe a que algo ha sido archivado en el lugar equivocado. Es la misma explicación que daba Jung. El caos de nuestro componente inconsciente lucha por encontrar el lugar correcto en el archivo de la conciencia.

Passats els dos terços de “¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?”, just en el moment que l’autora fuig definitivament de la casa materna en direcció a la universitat d’Oxford, es desentén dels esdeveniments immediats posteriors (potser reservats per a una altra ocasió) i s’embarca en una recerca de la seva mare biològica, destí que sembla freqüent entre els fills adoptius, especialment si la sort ha estat tan minsa com la de la Jeanette. Aquests retrobaments tardans solen ser desastrosos; no diré quin és aquí, després d’inacabables maniobres burocràtiques, el resultat.

“¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?”, escrit per Jeanette Winterson (des de fa anys excel·lent autora de ficció), m’ha emocionat i m’ha excitat les neurones. Em veig incapaç de recomanar-vos-el suficientment: és una joia!

Estaba confundida sobre el sexo y la sexualidad, y molesta por los problemas prácticos e inmediatos de dónde vivir, qué comer y como superar los exámenes. 

No tenía a nadie que me ayudara, pero T. S. Eliot me ayudó. 

Por eso cuando la gente dice que la poesía es un lujo, o una opción, o para las clases medias cultas, o que no se debería leer en el colegio porque es irrelevante, cualquiera de esas extrañas tonterías que se dicen sobre la poesía y el lugar que ocupa en nuestras vidas, sospecho que a la gente que las dice le ha ido bastante bien. Una vida dura necesita un lenguaje duro, y eso es la poesía. Eso es lo que nos ofrece la literatura: un idioma suficientemente poderoso para contar cómo son las cosas.  

No es un lugar donde esconderse. Es un lugar donde encontrar.

Coet (1953)

Pel tercer i últim díptic feia temps que Hergé tenia la idea d’enviar Tintín a l’espai i s’havia documentat curosament sobre astronàutica abans de posar fil a l’agulla l’any 1950. La gestació de l’aventura es veié obstruïda per tantes complicacions com era habitual durant aquells anys. Hergé, imbuït d’una relació d’amor-odi per la seva criatura, decidí passar de tot i deixà la història interrompuda a la pàgina 29 de l’Objectiu: la lluna que tots coneixem amb Tintín ajagut a un llit d’hospital. Al “journal” Tintin, on la doble aventura es publicà sota el títol unitari d’On a marché sur la lune, l’últim lliurament abans del daltabaix informava a peu de pàgina de la fi de la primera part.

Hergé havia decidit fer-se fonedís i la broma durà 18 mesos. Primer se’n va anar d’acampada amb un amic per reviure els vells temps dels boy-scouts; més endavant es refugià a Suïssa, vora del llac Leman, on travà amistat amb Leopold III, el monarca belga exiliat per haver-se quedat al país durant l’ocupació alemanya. Probablement compartiren experiències sobre la incomprensió que desvetllen certes actituds en temps complicats. Quan finalment el dibuixant retornà a l’activitat, decidí crear els Estudis Hergé, única manera d’alleugerir l’estrès que li produïa dur sobre les seves espatlles tota la responsabilitat de la feina. Objectiu: la lluna encara es pot considerar una obra exclusiva de qui la firma; no es podrà dir el mateix dels àlbums següents.

Un pròleg, inexistent a l'àlbum, informava de l'origen del viatge de Tintín i el capità, tot enllaçant aquesta aventura amb la precedent.

Al darrer apunt d’aquesta sèrie ja vaig expressar el meu relatiu afecte per aquest episodi, opinió que va ser vivament contestada per un parell de comentadors. Lamento dir-ho, però després de la pertinent relectura d’Objectiu: la lluna, em reafirmo en el seu caràcter menor. Potser és que a mi la tecnologia m’importa poc i que avançar-se als temps que corren, l’única justificació de Jules Verne segons alguns, em sembla lamentable des del punt de vista literari. Tampoc m’excita que Tintín trepitgés el nostre satèl·lit gairebé vint anys abans que ho fessin Armstrong, Aldrin i, com es deia l’altre? (Michael Collins!, gràcies Wikipedia).

Hergé a Objectiu: la lluna sembla voler demostrar la profunditat de la seva documentació i omple les vinyetes d’explicacions científiques, logorreïques i abissalment avorrides, pròpies d’una aventura de Blake i Mortimer (quan, en realitat, Edgar P. Jacobs ja corria lliure en aquell mateix moment). En realitat, a l’aventura hi passa ben poca cosa: tot esdevé un compàs d’espera mentre es construeix el coet. Els múltiples gags físics del capità i els Dupondt, l’amnèsia de Tornassol o els invisibles espies que amenacen el futur del projecte, semblen meres tècniques de dilació per completar les 62 pàgines requerides i passar al que realment importa: el viatge pròpiament dit.

El pas de la revista a l'àlbum implicà diversos canvis de compaginació (la imatge de la pila atòmica definitiva és més gran i detallada), de coloració (els vestits protectors esdevindran de color taronja) i de guió (el capità ensopega amb un rail, no amb una bombona de gas).

Me n’adono amb sorpresa que a la meva edició castellana del 1958 Tornassol esdevé el professor “Mariposa”. Afortunadament aquesta arbitrarietat desaparegué de les edicions posteriors.

També cal dir alguna cosa del sobtat salt qualitatiu de Sildàvia, reialme rurità a “El ceptre d’Ottokar”, que aquí gaudeix d’una tecnologia puntera. Les mines d’urani, recentment descobertes, no són justificació suficient i la composició de l’equip, amb Tornassol, l’enginyer Frank Wolff i el senyor Baxter, suggereix una col·laboració paneuropea amb poca participació sildava. Però, per altra banda, es parla d’uns instruments òptics que han d’arribar de Jena (Karl Zeiss?), el que revela relacions amb el bloc comunista. I què fer dels misteriosos antagonistes a l’ombra, dels quals només sabem que es troben a milers de quilòmetres d’allí? Com ja passava al Congo i a L’estel misteriós, de forma més o menys dissimulada es dibuixa la confrontació entre Europa i Estats Units, potser un dels motius de la poca popularitat de Tintín a aquest país.

Afortunadament, les últimes planes amb els seus majestuosos cels nocturns, on es destaca l’icònic coet vermell i blanc, prefiguren la bellesa del títol següent. La nau que s’eleva sobre els Balcans és certament inoblidable i clou Objectiu: la lluna en un to immillorable.

Més canvis: les granotes dels protagonistes acabarien tenint colors personalitzats, però ens perdrem la insòlita imatge d'un capità quadribarrat.

Correspondència d’una sola direcció

Foto de Chilcy vista aquí

No sé si tot el que escriu l’amiga Carme Torras li premien, però de moment les tres novel·les que té publicades han rebut un o més guardons. Primer va ser “Pedres de toc”, que va rebre el premi Primera Columna del 2003; a continuació “La mutació sentimental”, premi Manuel de Pedrolo 2007 i premi Ictineu l’any 2009 a obra publicada. La seva última novel·la “Miracles perversos”, editada per Pagès Editors, va guanyar el Premi Ferran Canyameres de Novel·la, 2011, convocat per l’Òmnium i l’Ajuntament de Terrassa.

Abans de continuar endavant he de confessar una cosa, perquè si no la dic, no em quedaré tranquil. Fa unes setmanes vaig rebre un correu de Pagès Editors on, suposo que instigats per l’autora, s’oferien a enviar-me el llibre per si volia parlar-ne al bloc. Mai abans no m’havia passat res de semblant i per uns moments vaig quedar dubtant sobre què fer. Fins ara tots els llibres que ressenyo me’ls han regalat família i amics o els he pagat de la meva butxaca. Acceptar regals de les editorials crea una obligació implícita (tot i que dubto que em duguessin als tribunals, si no hagués escrit l’apunt previst) i una certa pèrdua d’imparcialitat a l’hora de valorar el llibre. Vaig acabar dient-los que sí, perquè la novel·la l’hauria llegida igualment sense la intervenció dels editors i alguna cosa n’hauria dit en aquestes pàgines, com faig amb tot el que em cau a les mans. I, a més, a ningú li amarga un regal. Procuraré, això sí, que situacions com aquesta no es repeteixin, que no m’agrada que em dictin la guia de lectures.

Disculpeu l’incís i tornem a la Carme Torras de qui cal admirar d’entrada la seva versatilitat ja que les seves tres novel·les no poden ser més diverses. “Pedres de toc” era una història familiar i professional centrada en l’enfrontament de dues antagonistes molt diferents, “La mutació sentimental” era una molt lúcida peça de ciència-ficció humanista, mentre que aquests “Miracles perversos” és una intriga enganyosa i finalment metaliterària. Més enllà de la seva sofisticació conceptual, l’únic tret unificador que he sabut trobar a l’obra de Torras, és el seu llenguatge clar i concís, que evita les floritures innecessàries, un tret que reconec en mi mateix i que atribueixo als nostres comuns estudis de matemàtiques.

La trama de “Miracles perversos” en poques paraules. Paula és una barcelonina que fa anys que viu a Washington treballant com a infermera a un hospital. El dia que es compleix un any de la mort del seu marit (famós escriptor) rep un correu anònim que li proposa un estrany joc: durant els propers dies anirà rebent missatges de correu electrònic que conformaran una mena de novel·la. Fins que el relat no hagi estat completat, no rebrà una adreça a la que poder respondre. Al principi, Paula es pregunta si no es tractarà tot plegat d’una recargolada maniobra publicitària o fins i tot d’un cas d’assetjament sexual; però l’anònim corresponsal sembla conèixer molts detalls del seu passat barceloní… Com que el motor de la novel·la és el misteri provocat per l’insòlita situació, convé no explicar-ne res més; només apuntar que res no és el que sembla.

Aparentment els temes de “Miracles perversos” són la falsa innocuïtat de les mentides pietoses i la possibilitat de fer de la teva vida una inspiració per la creació artística, tot i que la forma com són presentats sembla excessivament artificiosa. Els inesperats girs finals que fan trasbalsar la perspectiva del lector, justifiquen l’artifici precedent i, tot mantenint el tema anterior de la intervenció de la musa, introdueixen un recurs afí (si no en forma, sí en fons) al de Ian McEwan a “Expiació”: la capacitat que té l’art per corregir la vida.

Confesso que les darreres planes de “Miracles perversos”, quan el terra que trepitjava desaparegué sota els meus peus, em deixaren genuïnament desconcertat i, al mateix temps, contemplant la novel·la amb una mirada nova. Amb el cap fred penso que potser hi ha una inversemblança que té a veure amb les llengües catalana i anglesa implícites a la trama; però res que no es pugui justificar amb alguna explicació de compromís. Un altre detall menor també m’ha molestat: el fet que el text dels correus electrònics estiguin escrits en lletra courier o similar, tant molestes de llegir. Una cursiva no hauria estat suficient?

Hauré de tornar a llegir la novel·la amb la nova perspectiva que m’ofereix el seu final, el que no deixa de ser un avantatge, perquè en trauré doble profit. Molt recomanable per a qui es pregunti si els llibres i la vida tenen alguna cosa a veure. Ja sabeu que la meva resposta és un sí rotund.

[La presentació de “Miracles perversos” és avui dilluns a les 19:30 a la Casa del Llibre de la Rambla de Catalunya. O sigui que allà m’hi trobareu.]

Un món de metros: Viena

Iniciat el 1988. Serveix a 1,7 milions de passatgers.

62 estacions, 70 quilòmetres de vies (75% sota terra).

M'agrada el disseny de les línies que formen un conjunt tan dinàmic com equilibrat. Llàstima de l'abús de signes convencionals que embruten el paisatge igual que ho fa la silueta de la catedral al bell mig de la xarxa. Catòlica Viena.

Sobredosi de vitamina D

Confesso que vaig ser un adolescent poc dylanià. M’atreien molt més les tres B’s clàssiques: Beatles, Beach Boys i Beethoven (i els B-52, anys més tard). De totes maneres, era inevitable topar-se amb el cantautor de Minessotta, que em venia a trobar des de les cançons que cantàvem als minyons de muntanya, fins a les versions del Grup de Folk, que en aquells anys setanta suposaven el súmmum de la modernitat local. David Bowie deia que la seva veu tenia gust de sorra i pegament i jo no hi podia estar més d’acord.

Anys més tard, amb tota seguretat més vell però no pas més savi, vaig haver de reconèixer (com ho ha hagut de fer tot habitant del planeta Terra en un moment o altre) que Dylan és inevitable, encara que sigui per tossuderia, i que té l’envejable poder de fabricar clàssics instantanis, encara que no sigui ell el seu millor intèrpret. Per això, amb permís de Cole Porter, Dylan ha esdevingut un dels majors inspiradors per a cantants a la recerca d’una mica de prestigi intel·lectual al seu repertori, oferint-nos versions pròpies, que poden anar des de la genialitat fins a l’avorrit paper de calc. “Lay, lady, lay”, “All along the watchtower”, “Tangled up in blue” o “A simple twist of fate” poden presumir d’avatars que superen l’original i ja pertanyen amb ple dret al repertori estàndard.

Així que he acabat col·leccionant més les còpies que no pas l’original, tot i que els resultats de vegades no hi hagi per on agafar-los. Per això mateix m’he firat aquest disc* quàdruple que es titula “Chimes of Freedom” i que commemora els 50 anys d’Amnistia Internacional, una bona excusa per unir plaer i solidaritat. És difícil resistir-se a vuitanta (80!) versions inèdites de Dylan (bé, setanta-nou, perquè el “Chimes of freedom” prové de “Another side of Bob Dylan” de l’any 1964).

Com us podeu imaginar, als quatre discos n’hi ha per a tots els gustos i a la meitat dels intèrprets no els conec, indici inequívoc que ja se m’ha passat l’arrós. Per a la resta, trobareu tots els colors de l’espectre: un decrèpit Pete Seeger cantant sense ironia “Forever Young”, el difunt Johnny Cash compareixent amb “Too many mornings”, però també la grassona del moment, Adele, i el seu “Make you feel my love” o Miley Cyrus (Hanna Montana), que ho fa inesperadament bé a “You’re gonna make me lonesome when you go”. Hi compareixen convidats que s’ho mereixen per “pedigree”, com ara Joan Baez, Eric Burdon, Bryan Ferry, Lucinda Williams, Marianne Faithfull o Kris Kristofferson. Però també hi figuren els hostes habituals que participen en aquestes iniciatives de bon rotllo, vingui a tomb o no. Compteu aquí a Sting, a Mark Knopfler, a Diana Krall i marit, a Seal…

Les setanta-nou versions no estan malament, però disten de l'excel·lència. Prefereixo deixar-vos un exemple de la genialitat de Dylan segons la particular lectura de Caetano Veloso, acompanyat d'una versió de "Jokerman" que no se la podia esperar ningú. I, si no us agrada, en tinc d’altres!

* Espècie de galeta platejada que contenia música enregistrada en format digital, extinta a principis del segle XXI.

El fascinant cas del penis minvant

Foto de Matt Cormons

Acostumo a ser un lector agraït i tot terreny a qui, llibre que li regalen, llibre que es llegeix, encara que sigui per qüestió de bones maneres. Per això, quan el Nadal passat uns amics em regalaren “Manhood” (Virilitat) de l’uròleg  holandès Mels van Driel —un tractat miscel·lani sobre els genitals masculins des del punt de vista fisiològic, patològic i cultural— vaig posar la meva millor cara i vaig prometre’m que el llegiria. Enteneu-me, tinc per aquestes parts del cos un interès relatiu, més aviat d’aficionat; però no estic segur que les deformitats congènites del penis o les varices de l’escrot siguin els millors assumptes amb els que passar l’estona. És clar que tota lectura és enriquidora i sempre s’aprenen coses, no diré que imprescindibles, però sí curioses com que el testicle de  la balena blava pot arribar a pesar 50 quilos. I oi que la paraula criptorquídia  és bonica? El seu significat, no tant.

D’entre els coneixements que he extret de l’experiència lectora volia comentar un estrany fenomen anomenat “koro”, del que no era la primera vegada que en sentia parlar. El “koro” és una síndrome psicosexual d’origen cultural que es produeix sobretot a la Xina i el sud-est asiàtic. Les seves víctimes pateixen la il·lusió que el seu penis està empetitint o s’està retraient dins de l’abdomen i que el procés els conduirà ràpidament a la mort. En malai “koro” significa cap de tortuga i, si pensem en la forma com el cap del queloni es retrau dins de la closca, és fàcil trobar-hi l’analogia.

Per descomptat, aquests símptomes són purament mentals; però explica-li això a l’aterrit pacient! Se sol produir en persones ja grans com a conseqüència de l’esquizofrènia, la depressió o l’epilèpsia, però també en processos de desintoxicació de l’heroïna o fins i tot per culpa d’un tumor cerebral. Existeix també una versió femenina, on el que es retrau és la vulva o bé els mugrons. Mentre les víctimes d’aquesta curiosa síndrome no troben el remei dels tractaments psicoterapèutics, acudeixen a solucions casolanes com l’estirament manual o l’ancoratge amb amb una anella de cordill.

El fet que el “koro” es circumscrigui a una zona molt determinada on preval el budisme implica els seus orígens culturals. La filosofia budista es basa en les forces oposades del yin i el yang. El yang significa la duresa, la força, els cels, la llum, déu, la veritat i, per descomptat, la masculinitat. En canvi, el yin representa la terra, la calma, la lluna, la foscor, la mentida i, és clar, la feminitat. És important que les dues forces es mantinguin en equilibri i, pel mascle que cregui en aquestes coses, és tan important que el seu yang no s’afebleixi com que no augmentin els seus nivells de yin. El coit heterosexual és un cas típic de pèrdua de yang a través de l’emissió d’esperma i, al mateix temps, d’augment dels nivells de yin per contacte amb la femella. Per això el budisme tàntric defensa l’acoblament sense ejaculació.

De totes maneres, aquest fenomen asiàtic té rèpliques similars a moltes altres cultures i són comunes les llegendes medievals europees de males dones, bruixes de manual, que s’apropien de la joia més preuada del seu amant ocasional. No deixa de ser significatiu que dins d’un llibre que es titula “Virilitat” es trobin tants casos que evidencien sofisticades formes de pànic davant la perspectiva d’ajuntar-se amb femella per obtenir plaer breu. Sort que les teories de Darwin i les de Corín Tellado asseguren el futur de l’espècie, perquè si no, es diria que l’homosexualitat esdevindria la pràctica de preferència.

Foc creuat

L’obra “Incendis” de Wajdi Mouawad es pot tastar en dos sabors diferents: en el seu format original com a obra de teatre creada l’any 2003 o bé com a pel·lícula del 2010 firmada pel quebequès Denis Villeneuve i nominada als Oscar del 2011 com a millor pel·lícula de parla no anglesa. Per casualitats de la vida que tenen bastant a veure amb el fet que la peça s’està representant aquests dies al Romea, hem vist les dues versions amb pocs dies de diferència. Un cop completada l’experiència, crec que fou un error començar per l’obra cinematogràfica, que era cronològicament posterior a la teatral; però tot plegat ha servit per reflexionar sobre com són de diferents aquestes dues arts.

Tant en el gust vainilla com en el gust xocolata “Incendis” explica la mateixa història. En morir la seva mare, els bessons Jeanne i Simon reben la missió testamentària de buscar el seu pare i el seu germà perduts. Germà i germana retornaran al país natal de la mare (un innominat Líban, tant a la versió teatral com a la fílmica) per descobrir la història de la seva família que fins el moment els hi havia estat ocultada. la història desplega amb lentitud un trencaclosques en dos temps diferents: les experiències de la mare a un país en guerra i les investigacions dels bessons al mateix país, ara marcat per la postguerra. Els dos fils acabaran trobant-se en un desenllaç terrible que remet directament a la tragèdia grega.

Com ja he suggerit, havent vist primer el film, la peça teatral se’n ressent per això mateix, per ser teatral. La trama obliga els personatges a molts desplaçaments, tant al Canadà com al país innominat i, mentre que al cinema això es pot mostrar de forma molt física i sense gaires paraules, sobre l’escenari cal fer que els actors caminin en cercle i que la mare, que a la pel·lícula viatjava sola, requereixi la companyia d’una amiga a qui poder explicar les coses que va veient. L’intel·ligent guió soluciona visualment algunes dels girs més punyents de la història i, al seu costat, els equivalents teatrals sonen massa retòrics. L’obra cinematogràfica dura unes generoses dues hores i deu minuts; però les tres hores i quart del teatre són potser excessives, sobretot en un epíleg que deixa esllanguir l’efecte de la revelació final. A la pel·lícula, els diàlegs són els justos, mentre que la realitat política està ben delimitada amb un conflicte clar entre cristians i musulmans; al teatre, l’enfrontament té un aire més abstracte i els diàlegs, amb la repetició d’alguns leitmotivs, insisteixen en aquesta mateixa direcció.

“Incendies” la pel·lícula és molt recomanable i compta amb una gran interpretació de Lubna Azabal, que fa de mare. Si us la trobeu, no li feu fàstics. Això no vol dir que els “Incendis” del Romea siguin un esforç menor, tot el contrari. Oriol Broggi, fidel al seus plantejaments minimalistes i suggeridors que tants seguidors li han conreat als espectacles que ha presentat a la Biblioteca de Catalunya, posa el clàssic Romea potes enlaire i trasllada l’escena al bell mig del pati de butaques (hi ha unes grades d’espectadors sobre l’escenari). Una superfície de sorra, un teló, un moble de despatx i poca cosa més poden ser elements extremadament persuasius, si es posen a les mans adequades. Broggi brilla quan, amb aquesta escassetat de recursos, posa en escena imatges tan colpidores com els aspersors de sang o el combat de boxa, clar homenatge al “Toro salvatge” de Scorsese.

La decisió que tots els personatges principals (pares, mares, fills, germans i amants) recaiguin sobre dos únics actors, pot resultar desconcertant al principi, encara que “a posteriori” sembli justificat. Com que els dos actors que duen a terme aquesta tasca titànica són Clara Segura i Julio Manrique, no crec que hi hagi motius de protesta. La Segura està especialment brillant en els seus moments de ràbia i desesperació, encara que eventualment la seva dicció esdevingui confusa. En Manrique mostra una ductilitat i una potència marca de la casa, capaç de passar de colèric boxejador a infermer bonàs en un petar de dits. Confesso que la seva escena del franctirador em va produir una mica de vergonya aliena, però això és més culpa del text que d’aquest excel·lent actor. La resta d’actors fan de comparses sense grinyolar, amb l’excepció de Xavier Boada, que té un paper una mica més important com a notari i executor testamentari. Ja a la pel·lícula em va semblar un paper inflat, i a l’obra teatral queda clar que funciona com a alleugeriment còmic entre tant de drama, però no deixa de ser un pesat, de la qual cosa l’actor no en té cap culpa.

La crítica ja ha sentenciat que no hi ha millor espectacle teatral a Barcelona que aquest “Incendis” del Romea (i de Wajdi Mouawad, i de Broggi, i de Segura i de Manrique). Correu-hi tots i totes, si us agraden les arts de Tespis, porteu-hi mocadors per plorar de gust i gaudiu de tres hores de mal rotllo enormement satisfactòries.