El bon americà i l’americà bo

Rylance i Hanks, duet fantàstic

Tot en «Bridge of Spies», la darrera pel·lícula de Steven Spielberg, té un aire lleugerament passat de moda, un estil com d’un altre temps, i no només perquè evoqui els recents i definitivament enterrats anys de la Guerra Freda. Basat en fets reals i amb un guió on han participat els germans Coen (encara que jo mai ho hauria dit), es tracta d’un relat d’espies amb un lleuger toc de thriller, on abunden més les escenes de despatx i les gestions diplomàtiques que no pas les dobles traïcions i els trets de gràcia de les novel·les de LeCarré.

Tom Hanks fa de Jim Donovan, un advocat especialitzat en assegurances a qui encarreguen la defensa de l’espia soviètic Rudolf Abel (Mark Rylance). Som a l’any 1957 i es viu una atmosfera ferotgement anticomunista de manera que els esforços de Donovan perquè prevalgui la justícia són malinterpretats pels seus compatriotes. Gràcies als seus bons oficis, l’advocat és enviat a Berlín perquè negocii un intercanvi, en el qual Abel serà bescanviat per un pilot abatut que prenia fotografies de la Unió Soviètica des de l’aire.

«El pont dels espies» pertany a aquella clàssica tendència del cinema americà que postula que, malgrat que el país no és del tot perfecte i pot contenir algunes pomes podrides, ofereix tot el marc institucional necessari perquè les persones honestes finalment triomfin. És un concepte entre innocent i idealista, que s’adequa molt bé als propòsits habituals de Spielberg i que troba en Tom Hanks el seu còmplice idoni. Em consta que en el nostre país rara és la persona que no hagi detestat Hanks algun cop a la vida; però també és cert que tots hem acabat caient rendits davant d’algunes de les seves recents i magistrals interpretacions. Ningú com ell per representar l’home bàsicament decent, el cavaller sense espasa que en el seu dia encarnava Gary Cooper.

Al seu costat brilla el relativament desconegut Mark Rylance (que ha triomfat recentment com a Thomas More a l’adaptació televisiva de «Wolf Hall» a la vora de l’Enric VIII de Damian Lewis), actor britànic de vast prestigi, que amb una calculada contenció roba totes les escenes on apareix i ofereix, per contrast, els moments més punyents de la pel·lícula. S’hi afegeix un ampli repartiment de completa fiabilitat (Alan Alda, Sebastian Koch, Amy Ryan…) i l’Eve Hewson, la filla de Bono, i el porcí d’en Jesse Plemons, que hem vist a «Olivia Kitteridge» i la segona temporada de «Fargo» com a marit de Kirsten Dunst.

Com es pot veure, tot molt sòlid (potser l’adjectiu que més li escau al film), des de la magnífica reconstrucció del Brooklyn i el Berlín de l’època fins a la magistral fotografia del fidel Janusz Kamiński, passant per una partitura més aviat poc subtil de Thomas Newman. I darrera de tot això, Steven Spielberg com a gran director d’orquestra, el qual aconsegueix que un drama que transcorre la major part del temps en despatxos diversos, esdevingui sempre interessant per una combinació màgica de guió, interpretació i posada en escena.

Se li podria discutir el punt de vista maniqueista, que presenta els soviètics sota una perspectiva molt més negativa que la dels americans, o els missatges obvis que enlletgeixen la conclusió de la pel·lícula (i que la millorarien en gran mesura, si tot acabés en l’estupenda escena sobre el pont de Glienicke). Però el balanç final és clarament positiu: Steven Spielberg continua sent encara un dels grans mestres del cinema popular universal i espero que les satisfaccions que ens proporciona no tinguin una fi propera. L'he trobat en plena forma.

Funcions i disfuncions

I hope it's not Hopper, is it?

El gènere biogràfic és sempre un dels més relliscosos quan es tracta d’escriure un relat no estrictament documental. Com no em cansaré de repetir, la vida dels humans rarament presenta un argument rodó: no abunden els girs inesperats ni les coincidències felices i acaben indefectiblement malament. Per això resulta tan meritòria la sèrie televisiva «Masters of Sex», que partint de dos personatges reals de la història recent (els sexòlegs William Masters i Virginia Johnson) és capaç d’enfilar temporada rere temporada amb una difícil combinació d’impuls dramàtic i plausibilitat biogràfica.

La segona temporada, que abasta des de l’any 1958 fins al 1961, comença just allà on la primera ens va deixar, amb el doctor Masters expulsat del Maternity Hospital pels seus escandalosos estudis sobre el comportament sexual. Aquesta temporada està clarament dividida en dues parts de sis capítols cadascuna. A la primera pota de la temporada el doctor Johnson busca endebades altres institucions que acullin les seves investigacions i es topa repetidament amb els prejudicis de l’època; mentre que a la segona, opta per crear el seu propi institut de sexologia i, després de centrar-se amb les relacions més convencionals, comença a investigar les disfuncions sexuals (començant per la seva pròpia impotència).

Hi ha moltes coses a admirar en aquesta temporada, començant per un sostingut pols dramàtic (i una tensió sexual no resolta, encara que sembli que sí), que no traeix la psicologia dels personatges i que ens fa passar per alt sense violentar-nos les possibles infidelitats històriques. Són interessants les tensions racials que apareixen aquí per primera vegada, com ho és la particular relació amistosa de Virginia amb la doctora DePaul (Julianne Nicholson). S’exploren amb detall els traumes familiars del doctor Masters i es demostra que com a casa no hi ha res. El setè capítol («Asterion»), el que fa reset de la temporada, resulta confús per les seves el·lipsis i salts temporals inexplicats; en canvi el tercer («Fight») és una obra mestra d’escriptura tot ell, ambientat en una habitació d’hotel i amb pràcticament només dos personatges.

Lizzy Caplan i Michael Sheen continuen donant una lliçó superlativa en el capítol interpretatiu. Aquests cop és ell més que ella qui té els moments més compromesos, però Caplan està senzillament preciosa en tots i cadascun dels fotogrames. Annaleigh Ashford, que fa el paper de l’exprostituta Betty Dimello, assoleix per fi categoria de protagonista. Reapareixen Ann Dowd, Beau Bridges i Allison Janney (només en un capítol, ai las!) Altres intèrprets que ja havíem vist abans: Danny Huston (el mig germà d’Angelica), Adam Arkin (el cuiner misantrop de «Doctor en Alaska») o Betsy Brandt (afectada de vaginitis i cunyada de Walter White en la ficció  de «Breaking Bad»).

Tenia dubtes seriosos sobre la seva longevitat, però «Masters of Sex 2.0» manté el pavelló molt alt (tant per intel·ligència com per sensibilitat) i ja ha generat una tercera temporada (amb una quarta emparaulada). Com passa amb els pisos de dimensions molt reduïdes, només puc amollar una vivíssima recomanació: ideal parelles!

No és bo que l’home estigui sol (i la dona tampoc)

La panxolina de Farrell i les ulleres de Weisz!!!

Pocs narradors d’històries rares resulten tan suggeridors com el grec Yorgos Lanthimos a qui vam descobrir amb la demolidora «Caní». Ara s’estrena la seva primera cinta parlada en anglès (i una mica de francès) «The Lobster» (Llagosta), que va obtenir el Premi del Jurat a Cannes 2015.

La faula, que no queda clar si ens parla d’un futur proper o d’una realitat distòpica, presenta una societat on no està admesa la solteria i l’aparellament és obligatori. David (Colin Farrell), un arquitecte acabat de separar, arriba a un estrany establiment amb format d’hotel on tindrà 45 dies per trobar un nou amor. Si no ho aconsegueix, serà convertit en l’animal de la seva predilecció (la llagosta de mar en el seu cas). Durant la seva estada, descobrirà l’insòlit funcionament de la institució, farà noves coneixences i aprendrà en molt didàctiques sessions els avantatges de formar part d’una unitat de dos.

Tota aquesta primera part del film que desenvolupa els entrellats del sistema constitueixen una meravellosa marcianada amb grans cops d’humor sec i sarcàstic. El fet de presentar les relacions amoroses com una simbiosi de conveniència, on les afinitats electives es redueixen a tenir algun defecte en comú (la coixesa o la tendència que et ragi sang del nas, per exemple) despulla de forma despietada els conceptes convencionals sobre els nostres afectes i planta càrregues de profunditat que reverberaran més enllà del final de la pel·lícula.

Durant la segona hora, quan el protagonista fuig de l’hotel, s’uneix a la guerrilla celibatària i s’enamora d’una atractiva miop (Rachel Weisz), l’argument perd una mica de nord i pistonada, potser perquè el factor sorpresa ha quedat seriosament disminuït després de les portentoses revelacions de la primera part. Encara hi haurà lloc per escenes tan intel·ligents, com la de l’atac a l’hotel, on es presenta en societat quelcom que bé es podria definir com terrorisme amorós.

El repartiment és ple d’actors prestigiosos, tots lleugerament desmillorats, com si es volgués demostrar que la bellesa no té res a veure amb l’amor. Apart dels citats Farrell i Weisz, hi trobareu l’últimament omnipresent Léa Seydoux (ullerosa), i a Ben Whishaw, Olivia Colman i John C. Reilly. Obligats a actuar de forma mecànica i amb els sentiments a foc lent, no tenen gaire oportunitat per lluir-se, o així m’ho ha semblat. Contribueixen a l’atractiu de «The Lobster» pintoresques localitzacions a la costa d’Irlanda i una banda sonora farcida (potser massa) de música per a cordes intenses de Stravinsky, Shostakovitx, Schnittke i Beethoven.

«The Lobster» no ofereix un arrós amb llamàntol apte per a totes les taules i segurament provocarà divisió d’opinions (dues dames, durant la sessió de les quatre, a la qual vaig assistir amb altres deu espectadors temptatius, fugiren esperitades quan ja havien transcorregut dos terços de la pel·lícula). A mi m’ha divertit, m’ha intrigat i m’ha excitat les neurones. Si «Ocho apellidos catalanes» esdevingués antimatèria, tindríeu davant dels nassos «The Lobster». Ara us toca escollir.

La forja d’un dinosaure

A aquestes altures ja tenim ben assumit que Píxar no és la infal·lible fàbrica d’obres mestres que va ser en el seu dia i que, per tant, també té dret a equivocar-se, de manera que ja no podem esperar que totes les estrenes que empara la casa siguin dignes d’aplaudiment incondicional. Hi ha un Píxar de primera categoria, que va donar els seus darrers senyals de vida l’any 2010 amb «Toy Story 3» (no, «Inside Out» no em sembla tan genial com gairebé tothom pretén, i «Brave» és decent, però en cap cas magistral) i un altre Píxar de rebaixes, destinat especialment a farcir de contingut les Disney Store del planeta (parlo de «Cars», «Planes» o «Monsters University»).

Arriba ara «The Good Dinosaur», pocs mesos després d’«Inside Out», amb una pressa inusual a can Píxar, que normalment espaiava molt més les seves estrenes. Se sap que el projecte va patir innombrables problemes i dilacions, i que feia dues temporades que la seva presentació en societat havia estat programada i posteriorment postergada. Tants mesos perduts a l’infern de la producció no podien augurar res de bo, i efectivament la pel·lícula s’ha de catalogar en la categoria dels Píxar suportables, però decididament menors.

Com el títol ja anuncia, la cinta aborda per primer cop en la companyia una història sobre bèsties prehistòriques, un món que sempre resulta lucratiu en taquilla. El «gran concepte» darrera del guió rau en que molts milions d’anys enrere els dinosaures no foren exterminats de la superfície terrícola per un meteor i evolucionaren suficientment fins a construir una inexplicable civilització d’agricultors i ramaders, mentre que l’homo no arribava a sàpiens i s’havia de conformar amb el paper d’animal de companyia. Aquest argument, que s’explica en deu segons, no admet la menor anàlisi. Ja és difícil empassar-se que uns dinosaures hagin accedit al llenguatge verbal i al pensament abstracte sense haver alterat ni una gota la seva fisiologia; però encara costa més d’entendre com unes bèsties sense dits prènsils són capaces d’erigir edificis o trenar cordes. Aquí i allà es poden detectar altres incongruències. Per què els apatosaures, que són vegetarians, es dediquen a criar gallines? Per què els dinosaures van tots despullats, mentre que els humans vesteixen faldeta de fulles i l’única nena que surt es cobreix els pitets d’impúber?

Se’m dirà que «The Good Dinosaur» és una pel·lícula destinada als més petits de la casa i concedeixo que només així la pots deixar passar; tot i que a la projecció a la que vaig assistir una nena d’uns quatre anys no va deixar de plorar desconsolada en els moment més dramàtics. Tot i això, el film té moments que apel·len a un públic adult: ni la colla de pterodàctils beatniks, ni l’estiracosaure neuròtic, ni la massa breu borratxera lisèrgica cobraran cap sentit per la canalla. Tampoc l’homenatge que es fa al western clàssic —amb maniobra combinada dels paisatges de Monument Valley, la veu rogallosa i greu de Sam Elliott i la suggerent banda sonora dels germans Danna— dirà res als que no pertanyin a la meva generació, o a les anteriors a la meva.

Més enllà del gir «dinosaures al cim de l’evolució!», l’argument de la pel·lícula ja ha sigut freqüentat abans i amb més eficàcia dramàtica. Consisteix en una història de superació personal, allò tan típic de trobar el teu lloc al món, amb clares incrustacions de «El rei lleó» (fill que se sent culpable de la mort del pare). Amb una tendència típicament Disney, a «The Good Dinosaur» hi moren fins a tres progenitors; però, si jo vaig sobreviure la mort de la mare de Bambi, les noves generacions no desmereixeran el repte triplicat.

Tècnicament el film és una meravella. No havia vist mai una natura creada per ordinador tan fidel a la realitat: des de la textura dels núvols i l’herba remoguda pel vent, fins les aigües turbulentes de la riuada i l’amenaça seca de l’allau. Arriba un punt que, davant de tanta perícia en simular la realitat, et preguntes si no acabaríem abans filmant-la directament sense filtres ni additius. Potser és hora que el cinema d’animació es dediqui a reproduir tot allò que no podràs trobar en obrir la finestra de casa.

Sorprèn davant d’aquest esforç de realisme que Arlo, l’apatosaure protagonista, estigui dissenyat com un personatge simplista, caricaturesc i gomós, de plàstic verd i reciclable, en clar contrast amb el seu teló de fons. Arlo, ja es veu, està destinat a ser una joguina del Happy Meal de torn. Al seu costat, la resta de personatges destaquen pel sol fet de no presentar un disseny detestable.

El títol, «The Good Dinosaur», ningú no me l’ha sabut explicar. En cap moment de la pel·lícula s’expliciten les normes de conducta del bon dinosaure, ni tan sols m’ha quedat clar si Arlo, el protagonista, és un bon o un mal dinosaure. En poques paraules: un assumpte estrany, l’Amèrica de Norman Rockwell habitada per llangardaixos verds. Em temo que aquesta serà la tendència dels propers mesos.

Més enllà de la cortina de ferro

De vegades cal recordar que Gabriel García Márquez, apart de ser un narrador magistral —o precisament per això—, fou també un magnífic cronista del seu temps. Qui en vulgui alguna prova indiscutible, només cal que llegeixi el seu «Relato de un náufrago». Sense assolir aquest nivell de qualitat, però de molt agradable lectura és el llibret «De viaje por Europa del Este», rescatat enguany per Random House.

L’any 1957 García Màrquez i un col·lega italià que tenia cotxe van improvisar un viatge una mica a l’aventura pels països de darrerà del teló d’acer [el colombià en diu «cortina de hierro», que queda més domèstic]. Havia passat poc més d’una dècada des de la fi de la Segona Guerra Mundial i semblava bon moment per observar de primera mà la salut de la dictadura del proletariat en països comunistes de nova planta. L’autor era en aquells anys un perfecte desconegut (no el convidat privilegiat que es tractaria de tu a tu amb les elits del planeta en dècades posteriors) i el seu testimoni té el valor de la sinceritat del qui no carrega amb un prejudici i vol explicar les coses tal com les veu.

El llibre no depassa les 150 planes i, per un itinerari que visita fins a cinc països (Alemanya Oriental, Txecoslovàquia, Polònia, Hongria i la Unió Soviètica) en menys de tres mesos, seria absurd esperar-hi trobar anàlisis profundes. De totes maneres, en la seva concisió, Gabriel García Márquez sap anar directe a la dada significativa i demostra una considerable impermeabilitat a la propaganda de l’autoritat competent.

Yo no quería conocer una Unión Soviética peinada para recibir una visita. A los países, como a las mujeres, hay que conocerlos acabados de levantar.

La crònica és plena d’anècdotes amenes i significatives, que ens retrotrauen a una època recent i candorosa que ara sonarà a prehistòria. De tant en tant, apareix del no res una frase brillant, quasi una gregueria: «Los moscovitas —que en la calle son locuaces y comunicativos— viajan en el metro con el mismo fervor con que viajan las señoras occidentales en el tranvía metafísico de la misa de cinco». En general s’evita el propòsit programàtic i la ideologia: el que més abunda és la perplexitat davant de la diferència, quan no és la perplexitat davant de la similitut. Però García Márquez, com a bon contista, ens regala aquí i allà paràgrafs deliciosos.

Yo conocí un delegado alemán que en una estación de Ucrania hizo el elogio de una bicicleta rusa. Las bicicletas son muy escasas y costosas en la Unión Soviética. La propietaria de la bicicleta elogiada —una muchacha— le dijo al alemán que se la regalaba. Él se opuso. Cuando el tren arrancó, la muchacha ayudada por la multitud tiró la bicicleta dentro del vagón e involuntariamente le rompió la cabeza al delegado. En Moscú había un espectáculo que se volvió familiar en el festival: un alemán con la cabeza vendada paseando en bicicleta por la ciudad.

Obra menor i, tanmateix, gaudi de primera necessitat.

15

Horror atòmic

Reconeguem-ho, quan aquell abril de 1986 es produí l’incendi del reactor a Txernóbil, la notícia ens resultà bastant llunyana: útil per confirmar la nostra vaga oposició a la creació de centrals nuclears, però amb prou quilòmetres de distància com per sentir-nos protegits. No recordo que la nostra premsa mantingués el focus sobre la catàstrofe durant gaire temps, temps en tot cas insuficient per un desastre ecològic que possiblement no es repararà en (molts) segles. Aprofitant que Svetlana Alexiévitx acaba de guanyar el Nobel de Literatura, m’he acostat a «Voces de Chernóbil. Crónica del futuro» (traducció de Ricardo San Vicente), que era fins fa poc l’únic llibre d’ella que teníem traduït a Espanya, i així m’he fet per primera vegada una idea més exacta del que la paraula Txernóbil implica.

El llibre comença i acaba amb la narració a càrrec de les seves vídues de sengles agonies terrorífiques —la d’un bomber que va acudir en el primer moment a apagar el reactor (i en 14 dies es va «cremar» per dins) i la d’un «liquidador» encarregat de descontaminar la zona—, les dues es titulen «Una solitaria voz humana» i són dos dels textos més corprenedors i espantosos que mai he llegit.

La crònica, com sembla que és típic en l’autora, es basteix a partir d’infinitat d’entrevistes als actors de la tragèdia, sigui quin sigui el seu estament. Aquí té tanta veu el nen malalt de càncer que suplica a la seva mare la mort, com el buròcrata que troba raons per la seva incúria. Les entrevistes es depuren en forma de monòlegs (i en algun cas en corals) d’estilitzada eficàcia, que a més de la qualitat informativa del bon periodisme ofereixen també una indubtable pàtina d’alta literatura.

«Voces de Chernóbil» frega una gamma molt àmplia de qüestions. Algunes tenen a veure amb un moment molt determinat de la Història: ja no només per l’accident nuclear en si, sinó per l’esfondrament correlatiu de l’»homo sovieticus» en un clima d’heroisme desesperat i paranoia generalitzada. Abunden els moments d’ineptitud, mala fe i càlcul polític: en general, les veus dels que tenien alguna mena de càrrec sonen totes insinceres. Sobta la pervivència d’una religiositat propera al paganisme, que (ara ja ho podem dir) ha sobreviscut de llarg al comunisme.

Coincideixen molts testimonis sobre la invisibilitat inodora del virus radioactiu i sobre la bellesa aclaparadora de la natura contaminada. Abunden els relats de desesperació animal i d’humanitat solidària. També els d’egoisme a prova de bombes (atòmiques). Svetlana Alexiévitx eleva sempre el to, perquè en tot el que escriu parla de mort i parla d’amor. Però, quan convé, empra un sarcasme letal (vegeu, si no, l’epíleg).

La promoció d’autors importants, com crec que ho és Svetlana Alexiévitx, és d’aquelles coses que justifiquen que existeixi el sovint qüestionat Premi Nobel de Literatura. Caldrà seguir-la amb atenció.