dimarts, 1 de desembre del 2015

Horror atòmic


Reconeguem-ho, quan aquell abril de 1986 es produí l’incendi del reactor a Txernóbil, la notícia ens resultà bastant llunyana: útil per confirmar la nostra vaga oposició a la creació de centrals nuclears, però amb prou quilòmetres de distància com per sentir-nos protegits. No recordo que la nostra premsa mantingués el focus sobre la catàstrofe durant gaire temps, temps en tot cas insuficient per un desastre ecològic que possiblement no es repararà en (molts) segles. Aprofitant que Svetlana Alexiévitx acaba de guanyar el Nobel de Literatura, m’he acostat a «Voces de Chernóbil. Crónica del futuro» (traducció de Ricardo San Vicente), que era fins fa poc l’únic llibre d’ella que teníem traduït a Espanya, i així m’he fet per primera vegada una idea més exacta del que la paraula Txernóbil implica.

El llibre comença i acaba amb la narració a càrrec de les seves vídues de sengles agonies terrorífiques —la d’un bomber que va acudir en el primer moment a apagar el reactor (i en 14 dies es va «cremar» per dins) i la d’un «liquidador» encarregat de descontaminar la zona—, les dues es titulen «Una solitaria voz humana» i són dos dels textos més corprenedors i espantosos que mai he llegit.

La crònica, com sembla que és típic en l’autora, es basteix a partir d’infinitat d’entrevistes als actors de la tragèdia, sigui quin sigui el seu estament. Aquí té tanta veu el nen malalt de càncer que suplica a la seva mare la mort, com el buròcrata que troba raons per la seva incúria. Les entrevistes es depuren en forma de monòlegs (i en algun cas en corals) d’estilitzada eficàcia, que a més de la qualitat informativa del bon periodisme ofereixen també una indubtable pàtina d’alta literatura.

«Voces de Chernóbil» frega una gamma molt àmplia de qüestions. Algunes tenen a veure amb un moment molt determinat de la Història: ja no només per l’accident nuclear en si, sinó per l’esfondrament correlatiu de l’»homo sovieticus» en un clima d’heroisme desesperat i paranoia generalitzada. Abunden els moments d’ineptitud, mala fe i càlcul polític: en general, les veus dels que tenien alguna mena de càrrec sonen totes insinceres. Sobta la pervivència d’una religiositat propera al paganisme, que (ara ja ho podem dir) ha sobreviscut de llarg al comunisme.

Coincideixen molts testimonis sobre la invisibilitat inodora del virus radioactiu i sobre la bellesa aclaparadora de la natura contaminada. Abunden els relats de desesperació animal i d’humanitat solidària. També els d’egoisme a prova de bombes (atòmiques). Svetlana Alexiévitx eleva sempre el to, perquè en tot el que escriu parla de mort i parla d’amor. Però, quan convé, empra un sarcasme letal (vegeu, si no, l’epíleg).

La promoció d’autors importants, com crec que ho és Svetlana Alexiévitx, és d’aquelles coses que justifiquen que existeixi el sovint qüestionat Premi Nobel de Literatura. Caldrà seguir-la amb atenció.

9 comentaris:

  1. Impresionant, encara que més aviat em sembla una periodista que escriu sobre Txernòbil. la narració és intensa, viva, no decau i a banda hi ha una certa distancia profesional, una fredor informativa, però almenys aquesta vegada el premi Nobel és merescut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però escriu molt bé. Jo penso repetir.

      Elimina
    2. a banda que escriu molt bé, es directe i creïble, no s'està d'endergues, es d'aquell tipus d'escriptura fresca que sempre esdevé actual. Jo també repetiré....

      Elimina
    3. Tinc moltes ganes de saber què diu sobre la caiguda de l'home soviètic.

      Elimina
  2. Respostes
    1. L'Alexievitx només toca temes propers al seu país. Ho haurà de fer Murakami.

      Elimina
    2. JO EL VAIG ABANDONAR,ESTIC MASSA FOTUDA COM PER RUMIAR UNS FETS AIXIS. CREC COM AN FRANCESC,QUE MES QUE UNA NOVEL-LA ES TRACTA D'UNA CRONICA.

      Elimina
  3. JO,EL VAIG ABANDONAR,JA ESTIC PROU FOTUDA COM PER IMAGINAR UNA CIRCUNSTANCIA AIXI. CREC COM AN FRANCESC,QUE MES QUE UN NOVEL-LA ES UNA MAGNIFICA CRONICA.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oliva, enlloc diu que sigui una novel·la, però per descomptat no es pot llegir si no estàs bé d'ànim.

      Elimina