diumenge, 6 de desembre del 2015

No és bo que l’home estigui sol (i la dona tampoc)

La panxolina de Farrell i les ulleres de Weisz!!!
Pocs narradors d’històries rares resulten tan suggeridors com el grec Yorgos Lanthimos a qui vam descobrir amb la demolidora «Caní». Ara s’estrena la seva primera cinta parlada en anglès (i una mica de francès) «The Lobster» (Llagosta), que va obtenir el Premi del Jurat a Cannes 2015.

La faula, que no queda clar si ens parla d’un futur proper o d’una realitat distòpica, presenta una societat on no està admesa la solteria i l’aparellament és obligatori. David (Colin Farrell), un arquitecte acabat de separar, arriba a un estrany establiment amb format d’hotel on tindrà 45 dies per trobar un nou amor. Si no ho aconsegueix, serà convertit en l’animal de la seva predilecció (la llagosta de mar en el seu cas). Durant la seva estada, descobrirà l’insòlit funcionament de la institució, farà noves coneixences i aprendrà en molt didàctiques sessions els avantatges de formar part d’una unitat de dos.

Tota aquesta primera part del film que desenvolupa els entrellats del sistema constitueixen una meravellosa marcianada amb grans cops d’humor sec i sarcàstic. El fet de presentar les relacions amoroses com una simbiosi de conveniència, on les afinitats electives es redueixen a tenir algun defecte en comú (la coixesa o la tendència que et ragi sang del nas, per exemple) despulla de forma despietada els conceptes convencionals sobre els nostres afectes i planta càrregues de profunditat que reverberaran més enllà del final de la pel·lícula.

Durant la segona hora, quan el protagonista fuig de l’hotel, s’uneix a la guerrilla celibatària i s’enamora d’una atractiva miop (Rachel Weisz), l’argument perd una mica de nord i pistonada, potser perquè el factor sorpresa ha quedat seriosament disminuït després de les portentoses revelacions de la primera part. Encara hi haurà lloc per escenes tan intel·ligents, com la de l’atac a l’hotel, on es presenta en societat quelcom que bé es podria definir com terrorisme amorós.

El repartiment és ple d’actors prestigiosos, tots lleugerament desmillorats, com si es volgués demostrar que la bellesa no té res a veure amb l’amor. Apart dels citats Farrell i Weisz, hi trobareu l’últimament omnipresent Léa Seydoux (ullerosa), i a Ben Whishaw, Olivia Colman i John C. Reilly. Obligats a actuar de forma mecànica i amb els sentiments a foc lent, no tenen gaire oportunitat per lluir-se, o així m’ho ha semblat. Contribueixen a l’atractiu de «The Lobster» pintoresques localitzacions a la costa d’Irlanda i una banda sonora farcida (potser massa) de música per a cordes intenses de Stravinsky, Shostakovitx, Schnittke i Beethoven.

«The Lobster» no ofereix un arrós amb llamàntol apte per a totes les taules i segurament provocarà divisió d’opinions (dues dames, durant la sessió de les quatre, a la qual vaig assistir amb altres deu espectadors temptatius, fugiren esperitades quan ja havien transcorregut dos terços de la pel·lícula). A mi m’ha divertit, m’ha intrigat i m’ha excitat les neurones. Si «Ocho apellidos catalanes» esdevingués antimatèria, tindríeu davant dels nassos «The Lobster». Ara us toca escollir.

2 comentaris:

  1. Ja n'he sentit a parlar, l'argument sembla d'entrada molt suggerent, però a vegades en aquestes pel·licules s'ha d'arribar fins al final que sol decebre. Ara que estic revisant-ne d'antigues o no tant (per la tele) ahir vaig veure A Ciegas, i estant bé com a experiment sociològic, no te cap lógica, no t'expliquen el perquè la gent es queda cega, i per què una persona no. Ara, en vaig veure una altra que em va semblar una petita obra mestra en un bon blanc i negre, per cert: Nebraska, amb unes interpretacions, sobretot la mare, de fábula.

    salut i dispensa el rotllo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquestes històries, Francesc, te les has de prendre com un conte, sense buscar-li gaire la lògica. En canvi, "Nebraska" és tota una altra cosa, amb personatges ben reconeixibles. I és molt bona, efectivament.

      Elimina