Dona sota sospita

El xilè Sebastián Lelio, que ja ens havia ofert a «Gloria» un retrat profund d’una dona en plena crisi de maduresa (i ens descobria de passada la notable actriu Paulina García), descriu a «Una mujer fantástica» una figura femenina completament diferent, però igualment absorbent.

A Marina Vidal se li mor el company pràcticament als braços al final d’una nit de celebració. A partir d’aquí s’haurà d’enfrontar a tota mena de problemes; no tant perquè el seu amant tingui ex-esposa i fills, sinó perquè Marina és una dona transsexual. El film ens detalla el calvari que la noia ha de passar pel seu senzill desig d’acomiadar-se per darrera vegada de la seva parella. Les reaccions dels que l’envolten —la família pròpia i la del finat, els metges, la policia, els companys de treball—, fluctuen entre la solidaritat (les menys de les vegades) i un reguitzell d’actituds negatives que passen pel prejudici, el paternalisme, el menyspreu, l’insult i la violència física a l’últim extrem. Desconec la realitat social xilena, però el que aquí es retrata no resultaria fora de lloc en una Espanya que es pensa més progressista del que ho és en realitat.

Afortunadament el personatge de Marina, malgrat la humiliació perpètua, es nega a aparèixer com a víctima i aquesta fortitud és un dels fars que il·luminen la pel·lícula. Tot i que «Una mujer fantástica» està fent un molt bon paper a festivals i guardons diversos, no crec que sigui una pel·lícula rodona. Les fantasmagòriques aparicions del difunt són un recurs molt pobre per visualitzar l’absència que rau al cor de Marina. Hi ha també tota una falsa pista sobre un passatge d’avió a Iguazú, que provoca una llarga i sobrera digressió en una sauna finlandesa. I la banda sonora de flauta i violins lleument desballestats de Matthew Herbert sona bé en els títols de crèdit, però l’acabes avorrint deu minuts més tard.

L’element que eleva «Una mujer fantástica» per damunt de la correcció és la dona que interpreta la protagonista. Daniela Vega, actriu i cantant clàssica, ofereix una veracitat enorme des de la seva condició transsexual. Aquí no hi ha el «tour de force» fraudulent i amb vistes a l’Oscar d’un Jared Letto o un Jeffrey Tambor, sinó pura vivència. Vega, bella, ambigua, vulnerable i forta al mateix temps, modula bé els seus sentiments i fa fàcil fer-l’hi costat. Tant de bo aquest sigui l’inici d’una fructífera carrera.

Un món de metros: San Francisco (2)

La xarxa de San Francisco és pràcticament la mateixa que el 2009; però si allà es mostrava el traçat geogràfic de la ruta, ara s'opta per una versió més geomètrica. Ja posats, podrien haver intentat que els angles seguissin l'estàndard londinenc dels 45º; així la línia groga no semblaria tan matussera.

La insistència de dibuixar la xarxa sobre el perfil real de la costa, provoca atapeïments antiestètics d'estacions, especialment a la zona centre. I per molts colorets que hi posin, no ens enganyaran: si hi ha cinc punts terminals, amb tres línies passaven.

Crisi de fe: el musical

«La llamada» és una peça de teatre musical de petit format escrita per la parella formada per Javier Calvo i Javier Ambrossi. Va ser estrenada l’any 2013 i s’ha estat representant ininterrompudament a Madrid fins al moment present. Amb tal èxit no és d’estranyar que aparegui ara una versió cinematogràfica d’igual títol, dirigida pels seus autors i interpretada per les actrius (i l’actor) que durant moltes setmanes van defensar-la a l’escenari.

L’argument: dues amigues adolescents —Macarena García en el paper de María Casado i la barcelonina Anna Castillo com Susana Romero— fa anys que freqüenten el campament catòlic, estiuenc, i segovià de «La Brújula». Malgrat la intenció d’algunes monges de tallar-les-hi les ales, elles s’escapen de nit per assistir a shows d’electro-latino on abunda el sexe, la droga i el reggaeton. Quan a Maria se li aparegui Déu —un exquisit Richard Collins-Moore, que entona a la perfecció els èxits de Whitney Houston—, s’establirà un problema de consciència que afectarà totes les implicades.

«La llamada» era una estranya forma de vida teatral i també és una «rara avis» ara al cinema. Pertany a la no tan breu tradició espanyola de representar les monges de manera entre entranyable i simpàtica, però amb un component també de sensibilitat «queer» que s’emparenta amb «Entre tinieblas» de Pedro Almodóvar. «La llamada» és a més un musical molt peculiar on als estils ja citats s'afegeixen un parell de cançons originals de Leiva amb resultats senzills però eficients.

El pas al cinema d’una peça de només cinc personatges s’ha efectuat ampliant els escenaris de l’acció i afegint mitja dotzena de nous papers breus que enriqueixen la trama sense entorpir-la. Però el veritable tresor del film són les seves quatre protagonistes, que com ja he dit tenen els seus personatges molt apamats. Les promeses ja consolidades de Macarena Garcia i Anna Castillo aporten veracitat adolescent malgrat que sobrepassin l’edat de les noies catequitzades. Belén Cuesta encara fa gràcia amb l’habitual paper d’andalusa ingènua; però hauria de començar a pensar en un canvi de registre si no vol fatigar-nos. La meva favorita però és la veterana Gracia Olayo, que converteix el rol potencialment antipàtic de la monja resoluda i controladora en una de les presències més entranyables.

«La llamada» potser no serà de gust de tots els públics; però, si t’està bé que Déu tingui una mica de ploma i s’expressi a través de les cançons de Whitney Houston, ja tindràs mig cel guanyat.

Mares desesperades

Zoe Kravitz, per si faltaven incentius

Una de les recents vencedores dels Emmy televisius (vuit premis a la butxaca a partir de setze candidatures), la producció «Big Little Lies» de la HBO adapta una novel·la que no conec de l’australiana Liane Moriarty amb un luxe de mitjans que sospito que dignifica el dubtós material de base. L’acció ha sigut trasplantada d’Austràlia a Monterey (Califòrnia), una petita ciutat costanera situada entre Los Angeles i San Francisco, i amb uns habitants que fluctuen entre la bonança econòmica i la mala consciència liberal (no podrien ser més «pijos», en definitiva).

La trama afecta a un grup de mares d’infants de sis anys que coincideixen a la mateixa escola i l’efecte que té a les seves vides l’arribada d’una mare soltera amb molt menys poder adquisitiu a la que decideixen «adoptar». Ziggy, el nen «nou», aviat serà acusat d’agredir els seus companys tot i que ell ho negui. Com a conseqüència, s’anirà bastint un ambient enrarit, on les diverses famílies implicades s’enfrontaran en una escalada de maledicència de final incert. He vist definir «Big Little Lies» com a comèdia negra, tot i que provoca pocs somriures i li escau més el terme de melodrama una mica desaforat (i també sofisticat, sense cap dubte).

Les qüestions que es tracten al guió són les pròpies d’un serial modern de sobretaula: els límits de l’adulteri, els límits de la violació, assetjaments escolars, violència conjugal, la pressió que senten les mares que exerceixen una professió, la pressió que senten les mares que no exerceixen cap professió, la maternitat obsessiva… I el preu de la virginitat a l’era de les xarxes socials. Motius tots aquestos que aporten un punt de vista indiscutiblement femení, tot i que els responsables principals són mascles: direcció del canadenc Jean-Marc Vallée («C.R.A.Z.Y.» o «Dallas Buyers Club») i guió de David E. Kelley (pare d’Ally McBeal, i marit etern de Michelle Pfeiffer).

Aquest material, tan propens al sentimentalisme barat, es veu redimit en part per una estructura narrativa que injecta suspens des del primer capítol. Així, el maliciós llibret de Kelley ens informa de bones a primeres que s’ha produït un crim, però no precisa ni qui ha estat la víctima (o víctimes) ni qui ha estat el perpetrador. Caldrà arribar al final del setè capítol per saber què va passar realment a la festa dels pares de l’escola. Mentrestant, durant la investigació policíaca, un cor de veïns de llengua d’escurçó va emetent veredictes impietosos contra amics i saludats.

Segurament «Big Little Lies» s’hagués pogut solucionar millor amb un capítol menys; perquè les estratègies cinematogràfiques de Vallée i les seves dilacions en el ritme de la sèrie l’obliguen a repetir imatges oníriques de Jane (Shailene Woodley) corrent embogida per la platja cada mig capítol, i molts plans de senyores mirant l’oceà d’esquena a la càmera, amb algun llum giratori de cotxe de policia com condiment addicional. Vaja, que hi ha una mica de farciment que ens el podríem haver estalviat.

No tinc gens clar que el director faci mèrit per guanyar-se les garrofes; però els actors estan tots impecables. Sobretot les actrius (i els nens, que no t’expliques com ho poden fer tant bé amb sis anys mal comptats). Perquè Alexander Skarsgård broda el paper de seductor maltractador de manual; però el superen de lluny la Woodley ja mencionada, Reese Witherspoon, excel·lent malgrat la seva imatge pública de formiga atòmica, o la super-operada Nicole Kidman en un dels seus millors papers en anys recents. Laura Dern, que també estava definitiva a la tercera temporada de «Twin Peaks», s’endugué un Emmy a casa (com ho feren també Kidman i Skarsgård).

El misteri conclou de forma molt satisfactòria i amb una indissimulada nota de recolzament a la solidaritat entre dones (no em feu escriure, us ho prego, la paraulota «empoderament»). «Big Little Lies» mostra tanta sensibilitat i penetració en qüestions delicades i tanca de forma tan immillorable la seva trajectòria, que la idea d’una segona part (que ja està en procés) només em pot semblar una aberració. No en responc. 

Woodley, Witherspoon i Kidman: the way we were.

Distopia, tens nom d’intel·ligència artificial

Potser la cinta «Blade Runner», que l’any 1982 va dirigir Ridley Scott, era una de les obres mestres de la història del cinema que menys requerien una seqüela; però el Hollywood actual —mancat d’idees i amb tendència a extorsionar la memòria afectiva dels consumidors— ha preparat (trenta-cinc anys més tard) una continuació no sol·licitada, amb credencials però més que respectables: «Blade Runner 2049».

El director Denis Villeneuve, responsable de peces tan valuoses com «Incendies», «Sicario» o «Arrival», semblava una opció més excitant que no pas un Ridley Scott actualment en hores baixes. Hampton Fancher, el guionista original, repetia (ara amb la col·laboració de Michael Green), com també retornava Harrison Ford en el paper de Rick Deckard. Nous actors, sovint de prestigi, s’incorporaven al repartiment multiracial al costat d’alguna reaparició quasi cantada. Hans Zimmer, omnipresent però eficaç compositor de bandes sonores, i el magistral director de fotografia Roger Deakins completaven aquest «dream team». Què podia sortir malament? En efecte, pràcticament res; perquè tant crítica com públic sembla haver-se rendit als seus encants sense oposar-hi gairebé cap reticència. Però «Blade Runner 2049», tot i excel·lir en molts apartats, no és l’obra mestra que ens volen fer creure, però sí que és una mostra dels tics de les superproduccions del segle XXI.

Per començar, és molt llarga (163 minuts, contra els 117 de l’original) i amb una trama aparentment complexa, però que té més fullaraca que substància. Com que l’«spoiler» és actualment el pecat mortal del comentarista de pel·lícules i el director Villeneuve va sol·licitar a la crítica que no revelés les espaterrants sorpreses del guió, em limitaré a dir que han passat 30 anys des dels fets de la pel·lícula anterior i que els androides «replicants» de nova generació són molt més obedients que els seus antecessors rebels, als quals es dediquen a eliminar amb un zel sense fissures. Ryan Gosling fa el paper d’un d’aquests menyspreats botxins («blade runners») dels seus congèneres i s’anomena K, tal com s’han anomenat sempre les víctimes individualitzades entre la multitud, d’ençà que Franz Kafka ho escrigué. Per descomptat, durant les investigacions de K es revelaran misteris portentosos que podrien afectar el futur de la humanitat. I fins aquí puc llegir.

Ara seriosament, «2049» i el seus aires ressonants afecten un to de transcendència de ritme majestàtic que només conté un nucli de buidor. No sé si se m’han escapat detalls, però el guió m’ha semblat farcit d’incoherències, de coincidències increïbles i de forats molt convenients; res a veure amb l’elegant senzillesa de la trama del primer «Blade Runner», tan suggestiva com ambigua. Dit d’una altra forma, «2049» és imponent i admirable, però innecessàriament complicada i no gaire entretinguda en el sentit més superficial de la paraula.

Per altra banda, les poc subtils onades electròniques de Hans Zimmer i el seu col·lega Benjamin Wallfisch no aconsegueixen fer-nos oblidar els delicats sintetitzadors de Vangelis, ni aquell diví solo de saxo. En canvi, la fotografia de Deakins —empolsegada, hivernal, entre groga i grisa, però mai solar— mereixeria un reconeixement de l’Acadèmia, que sempre li ha sigut negat fins el present. Tampoc li faré fàstics al disseny d’aquest món, ara d’horitzons més amples i població escassa, que respira desolació post-apagada informàtica pels quatre costats. Però les escenes a l’interior de la Wallace Corporation semblen totes un anunci de perfumeria de Giorgio Armani.

En quant a l’element humà (vull dir els personatges, o potser els actors), hi ha per a tots els gustos. Gosling explota aquest fràgil mutisme melangiós amb rerefons tèrbol que tants beneficis li han reportat recentment. Mentre que Harrison Ford, que apareix cap a l’últim terç, es rescabala aquí de l’apatia de les seves últimes intervencions cinematogràfiques, i ofereix una de les seves interpretacions més enèrgiques i satisfactòries. Robin Wright utilitza amb saviesa l’autoritat que ha heretat de Claire Underwood; llàstima que el seu paper no sigui gaire interessant. Jared Leto ha de carregar amb el paper del dolent i amb uns monòlegs que són impossibles, o sigui que serà millor callar. I la cubana Ana de Armas, ha sigut anunciada com la gran revelació del film, i no és que tingui res contra la seva forma d’actuar, però el seu rol de Joi, l’amant virtual sotmesa al teu propi desig, és el somni masturbatori de qualsevol adolescent calent; i, per tant, censurable idea per a un guionista adult.

Per fer els deures, abans d’anar a veure «2049» vaig repassar el «Blade Runner» del 1982. Potser si no ho hagués fet, hauria sigut més benvolent amb l’actual. Un cop superada la sorpresa que Harrison Ford, que se suposava que havia d’interpretar una mena de Sam Spade futurista, tenia el 1982 més aviat pinta de galifardeu acabat de sortir de la universitat i que l’emblemàtic tema musical no apareixia fins els crèdits finals, tota la resta em va engrescar com no ho ha fet aquesta seqüela. Deixant de costat un guió que no t’abandona, cadascun dels fotogrames de l’original són plens de detalls visuals a estudiar i tenen interès per ells mateixos, mentre que a «2049» tot és grandiosa austeritat una mica estèril. S’ha elogiat la notable presència de personatges femenins a «2049», encara que la majoria d’ells siguin dones atractives i d’un atractiu fàcil d’intercanviar. Cap d’elles supera però el valor icònic de Joanna Cassidy, Daryl Hannah i sobretot la malaguanyada Sean Young, sensacional en la seva primera irrupció als despatxos de la companyia Tyrrell. Joe Turkel fa un demiürg infinitament més interessant que Jared Leto i el personatge de J. F. Sebastian dota a aquell «Blade Runner» una humanitat que aquest no té. A més, hi sortia M. Emmet Walsh, responsable de redimir films molt-molt-molt pitjors que aquell.

De tota manera, qui no estigui massa aclaparat per la realitat política present, hauria de passar per taquilla, encara que només fos per dir la seva davant de la màquina del cafè de la feina sobre la segona qüestió més candent de la nostra actualitat. Visió bastant obligada.

The Daily Avalanche, sempre en contra de tot pensament màgic, per exemple la monarquia.

Aquí un Borbó, mai votat, expressant una opinió que ja ningú no esperava.

Blog emprenyat i temporalment desconnectat (clic!)