El xilè Sebastián Lelio, que ja ens havia ofert a «Gloria» un retrat profund d’una dona en plena crisi de maduresa (i ens descobria de passada la notable actriu Paulina García), descriu a «Una mujer fantástica» una figura femenina completament diferent, però igualment absorbent.
A Marina Vidal se li mor el company pràcticament als braços al final d’una nit de celebració. A partir d’aquí s’haurà d’enfrontar a tota mena de problemes; no tant perquè el seu amant tingui ex-esposa i fills, sinó perquè Marina és una dona transsexual. El film ens detalla el calvari que la noia ha de passar pel seu senzill desig d’acomiadar-se per darrera vegada de la seva parella. Les reaccions dels que l’envolten —la família pròpia i la del finat, els metges, la policia, els companys de treball—, fluctuen entre la solidaritat (les menys de les vegades) i un reguitzell d’actituds negatives que passen pel prejudici, el paternalisme, el menyspreu, l’insult i la violència física a l’últim extrem. Desconec la realitat social xilena, però el que aquí es retrata no resultaria fora de lloc en una Espanya que es pensa més progressista del que ho és en realitat.
Afortunadament el personatge de Marina, malgrat la humiliació perpètua, es nega a aparèixer com a víctima i aquesta fortitud és un dels fars que il·luminen la pel·lícula. Tot i que «Una mujer fantástica» està fent un molt bon paper a festivals i guardons diversos, no crec que sigui una pel·lícula rodona. Les fantasmagòriques aparicions del difunt són un recurs molt pobre per visualitzar l’absència que rau al cor de Marina. Hi ha també tota una falsa pista sobre un passatge d’avió a Iguazú, que provoca una llarga i sobrera digressió en una sauna finlandesa. I la banda sonora de flauta i violins lleument desballestats de Matthew Herbert sona bé en els títols de crèdit, però l’acabes avorrint deu minuts més tard.
L’element que eleva «Una mujer fantástica» per damunt de la correcció és la dona que interpreta la protagonista. Daniela Vega, actriu i cantant clàssica, ofereix una veracitat enorme des de la seva condició transsexual. Aquí no hi ha el «tour de force» fraudulent i amb vistes a l’Oscar d’un Jared Letto o un Jeffrey Tambor, sinó pura vivència. Vega, bella, ambigua, vulnerable i forta al mateix temps, modula bé els seus sentiments i fa fàcil fer-l’hi costat. Tant de bo aquest sigui l’inici d’una fructífera carrera.
A Marina Vidal se li mor el company pràcticament als braços al final d’una nit de celebració. A partir d’aquí s’haurà d’enfrontar a tota mena de problemes; no tant perquè el seu amant tingui ex-esposa i fills, sinó perquè Marina és una dona transsexual. El film ens detalla el calvari que la noia ha de passar pel seu senzill desig d’acomiadar-se per darrera vegada de la seva parella. Les reaccions dels que l’envolten —la família pròpia i la del finat, els metges, la policia, els companys de treball—, fluctuen entre la solidaritat (les menys de les vegades) i un reguitzell d’actituds negatives que passen pel prejudici, el paternalisme, el menyspreu, l’insult i la violència física a l’últim extrem. Desconec la realitat social xilena, però el que aquí es retrata no resultaria fora de lloc en una Espanya que es pensa més progressista del que ho és en realitat.
Afortunadament el personatge de Marina, malgrat la humiliació perpètua, es nega a aparèixer com a víctima i aquesta fortitud és un dels fars que il·luminen la pel·lícula. Tot i que «Una mujer fantástica» està fent un molt bon paper a festivals i guardons diversos, no crec que sigui una pel·lícula rodona. Les fantasmagòriques aparicions del difunt són un recurs molt pobre per visualitzar l’absència que rau al cor de Marina. Hi ha també tota una falsa pista sobre un passatge d’avió a Iguazú, que provoca una llarga i sobrera digressió en una sauna finlandesa. I la banda sonora de flauta i violins lleument desballestats de Matthew Herbert sona bé en els títols de crèdit, però l’acabes avorrint deu minuts més tard.
L’element que eleva «Una mujer fantástica» per damunt de la correcció és la dona que interpreta la protagonista. Daniela Vega, actriu i cantant clàssica, ofereix una veracitat enorme des de la seva condició transsexual. Aquí no hi ha el «tour de force» fraudulent i amb vistes a l’Oscar d’un Jared Letto o un Jeffrey Tambor, sinó pura vivència. Vega, bella, ambigua, vulnerable i forta al mateix temps, modula bé els seus sentiments i fa fàcil fer-l’hi costat. Tant de bo aquest sigui l’inici d’una fructífera carrera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada