«La llamada» és una peça de teatre musical de petit format escrita per la parella formada per Javier Calvo i Javier Ambrossi. Va ser estrenada l’any 2013 i s’ha estat representant ininterrompudament a Madrid fins al moment present. Amb tal èxit no és d’estranyar que aparegui ara una versió cinematogràfica d’igual títol, dirigida pels seus autors i interpretada per les actrius (i l’actor) que durant moltes setmanes van defensar-la a l’escenari.
L’argument: dues amigues adolescents —Macarena García en el paper de María Casado i la barcelonina Anna Castillo com Susana Romero— fa anys que freqüenten el campament catòlic, estiuenc, i segovià de «La Brújula». Malgrat la intenció d’algunes monges de tallar-les-hi les ales, elles s’escapen de nit per assistir a shows d’electro-latino on abunda el sexe, la droga i el reggaeton. Quan a Maria se li aparegui Déu —un exquisit Richard Collins-Moore, que entona a la perfecció els èxits de Whitney Houston—, s’establirà un problema de consciència que afectarà totes les implicades.
«La llamada» era una estranya forma de vida teatral i també és una «rara avis» ara al cinema. Pertany a la no tan breu tradició espanyola de representar les monges de manera entre entranyable i simpàtica, però amb un component també de sensibilitat «queer» que s’emparenta amb «Entre tinieblas» de Pedro Almodóvar. «La llamada» és a més un musical molt peculiar on als estils ja citats s'afegeixen un parell de cançons originals de Leiva amb resultats senzills però eficients.
El pas al cinema d’una peça de només cinc personatges s’ha efectuat ampliant els escenaris de l’acció i afegint mitja dotzena de nous papers breus que enriqueixen la trama sense entorpir-la. Però el veritable tresor del film són les seves quatre protagonistes, que com ja he dit tenen els seus personatges molt apamats. Les promeses ja consolidades de Macarena Garcia i Anna Castillo aporten veracitat adolescent malgrat que sobrepassin l’edat de les noies catequitzades. Belén Cuesta encara fa gràcia amb l’habitual paper d’andalusa ingènua; però hauria de començar a pensar en un canvi de registre si no vol fatigar-nos. La meva favorita però és la veterana Gracia Olayo, que converteix el rol potencialment antipàtic de la monja resoluda i controladora en una de les presències més entranyables.
«La llamada» potser no serà de gust de tots els públics; però, si t’està bé que Déu tingui una mica de ploma i s’expressi a través de les cançons de Whitney Houston, ja tindràs mig cel guanyat.
L’argument: dues amigues adolescents —Macarena García en el paper de María Casado i la barcelonina Anna Castillo com Susana Romero— fa anys que freqüenten el campament catòlic, estiuenc, i segovià de «La Brújula». Malgrat la intenció d’algunes monges de tallar-les-hi les ales, elles s’escapen de nit per assistir a shows d’electro-latino on abunda el sexe, la droga i el reggaeton. Quan a Maria se li aparegui Déu —un exquisit Richard Collins-Moore, que entona a la perfecció els èxits de Whitney Houston—, s’establirà un problema de consciència que afectarà totes les implicades.
«La llamada» era una estranya forma de vida teatral i també és una «rara avis» ara al cinema. Pertany a la no tan breu tradició espanyola de representar les monges de manera entre entranyable i simpàtica, però amb un component també de sensibilitat «queer» que s’emparenta amb «Entre tinieblas» de Pedro Almodóvar. «La llamada» és a més un musical molt peculiar on als estils ja citats s'afegeixen un parell de cançons originals de Leiva amb resultats senzills però eficients.
El pas al cinema d’una peça de només cinc personatges s’ha efectuat ampliant els escenaris de l’acció i afegint mitja dotzena de nous papers breus que enriqueixen la trama sense entorpir-la. Però el veritable tresor del film són les seves quatre protagonistes, que com ja he dit tenen els seus personatges molt apamats. Les promeses ja consolidades de Macarena Garcia i Anna Castillo aporten veracitat adolescent malgrat que sobrepassin l’edat de les noies catequitzades. Belén Cuesta encara fa gràcia amb l’habitual paper d’andalusa ingènua; però hauria de començar a pensar en un canvi de registre si no vol fatigar-nos. La meva favorita però és la veterana Gracia Olayo, que converteix el rol potencialment antipàtic de la monja resoluda i controladora en una de les presències més entranyables.
«La llamada» potser no serà de gust de tots els públics; però, si t’està bé que Déu tingui una mica de ploma i s’expressi a través de les cançons de Whitney Houston, ja tindràs mig cel guanyat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada