«Lectura fácil» de Cristina Morales és el llibre del moment: un any després de rebre el Premio Herralde de Novela 2018 se li ha concedit el Premio Nacional de Narrativa 2019. Ran d’unes declaracions literalment incendiaries de l’autora, la novel·la rep condemnes de crítics literaris tan reputats com són Alberto Rivera o Isabel Celaá, amb l’efecte previsible d’incrementar l’interès del públic lector (un interès que sospito ja rutllava des de feia setmanes). A hores d’ara m’informen que a les biblioteques públiques de Barcelona i Madrid hi ha llistes d’espera de cinc mesos per poder-la llegir, mentre que les impremtes treuen fum per completar una nova edició. El cert és que «Lectura fácil» no necessita cap escàndol per fer-se llegir, ja que li sobren els motius, tant literaris com dels altres.
Àngels, Nati, Marga i Patri són quatre dones emparentades i diagnosticades amb diversos graus de discapacitat intel·lectual. Originàries d’algun punt de l’interior de la península, han acabat vivint en un pis tutelat a la Barcelona d’ara mateix, on han de lluitar per obrir-se pas en una societat que els hi concedeix només un benintencionat però controlat i estricte marge d’actuació. La novel·la dóna veu a les seves protagonistes i elabora un discurs revulsiu i feminista que ataca tant l’heteropatriarcat, com el paternalisme de les ajudes socials, les falses disfresses de la modernitat «alternativa» i la imatge d’una esquerra deutora de l’statu quo.
«Lectura fácil» és la suma de textos heterogenis que configuren un ric mosaic d’idees radicals lliurades sota l’aparença d’actes de l’assemblea d’un ateneu llibertari, de declaracions davant d’un jutjat que pretén esterilitzar una de les protagonistes, de fanzines contra el neoliberalisme, d’escenes de sexe molt explícit entre cossos poc normatius o de confessió autobiogràfica en format de Lectura Fàcil…
RUDI significa Residencia Urbana
para discapacitados Intelectuales.
No se dice «me encerraron en la RUDI»
ni «me ingresaron en la RUDI».
Se dice «me institucionalizaron»,
y diciendo eso ya no hace falta decir RUDI.
Antes no estaba institucionalizada en una RUDI.
Estaba institucionalizada en una CRUDI.
CRUDI significa Centro Rural
para Discapacitados Intelectuales.
Ese estaba cerca de Arcuelamora.
Arcuelamora es mi pueblo.
Me institucionalizaron ahí
porque cuando murió mi madre
se quedó la casa el banco.
Mi madre tenía un usufructo vitalicio sobre la casa.
Usufructo vitalicio significa que tú y tus hijos
podéis vivir en un sitio hasta que os morís.
El mismo año, el mismo banco
se quedó con el club Los Maderos.
Las prostitutas no tenían usufructo vitalicio.
Cristina Morales aconsegueix un retrat tan respectuós com veraç d’aquestes quatre dones singulars, el que no deixa de ser un miracle, atesa la inflamabilitat de la matèria narrada. Ho fa a més amb considerables dosis d’humor i una incorrecció política que aquest cop no és sinònim de reaccionarisme i que probablement ofendrà tot déu. Aquí no escapa ningú de la sàtira, Morales carrega (de vegades amb nom i cognoms) contra dretes i esquerres, contra mossos i policies, contra «mansplainers», colauistes, independentistes i comuns; fins i tot, encara que de forma més benvolent, es burla dels «okupes» antisistema.
Corren pocs llibres com aquest «Lectura fácil», ofensiu, hilarant, conscienciador de realitats que tenim aquí mateix. Necessari, si és que hi ha llibres necessaris, que jo ja no sé.
