Últimes notícies (5)

Un aficionat a la novel·lística victoriana —Dickens, Elliot, Thackeray, les Brönte, Trollope…— com jo tenia en Elizabeth Gaskell una assignatura pendent; per sort existeix el Club Victòria de Viena Edicions per esmenar aquest tipus de mancances amb llibres com Nord i Sud que ha traduït Alba Barat Vilà. Ja des del títol es dibuixa una contraposició entre dos mons que ocupen posicions geogràfiques oposades dins d’Anglaterra: d’una banda el sud camperol i bucòlic (però també espiritual i acadèmic), de l’altra el nord fabril, fill de la revolució industrial, on el pragmatisme sembla atropellar qualsevol sentiment sota un núvol de brutícia.

El pastor Hale, clergue rural de vida reposada, pateix tot de sobte una crisi de vocació que el fa abandonar el seu càrrec eclesiàstic per anar a donar classes a Milton, una ciutat industrial (i imaginària) del nord del país. L’acompanyaran la seva queixosa muller i una filla de 19 anys, Margaret, que serà la veritable protagonista de la novel·la en descriure’s les dificultats que té per adaptar-se a una societat on els diners i la iniciativa tenen més importància que els cognoms familiars. Com artefacte narratiu, la col·lisió d’aquests dos mons queda una mica curta d’incidències per omplir les sis-centes pàgines del llibre. En el fons ens trobem amb una variació del tema de l’orgull i el prejudici: ell rude i poc amic de les galanteries, ella orgullosa i terriblement classista, es passaran tota la novel·la en un mar de malentesos que acabaran de la forma més previsible del món. Llàstima que Margaret no resulti tan simpàtica com Elizabeth Bennet i més aviat sigui digna de rebre la nostra mania.

Seia davant d’ell i de cara a la llum, i ell la va poder admirar en tota la seva esplendor; el coll pàl·lid, flexible i curvilini que emergia de la figura voluptuosa però àgil; movia lleugerament els llavis quan parlava, sense alterar l’aparença serena i freda del seu rostre ni modificar-ne gens el preciós contorn altiu; els seus ulls, tènuement melancòlics, es trobaven amb els d’ell amb una llibertat reservada i casta.

Nord i Sud se salva per la seva penetració psicològica i sobretot per un retrat de les lluites obreres de l’època que mira d’evitar la condescendència de les classes altes, mentre busca la manera com els treballadors puguin sentir-se partícips del procés productiu. La senyora Gaskell fou molt criticada en el seu moment per ficar-se en unes qüestions considerades impròpies d’una dona, però el seu punt de vista no està exempt d’originalitat i sembla que ha estat reivindicada en temps recents. A mi el seu funcionament se m’ha fet una mica grinyoladís. Potser l’hauria perdonat, si l’humor hagués estat més present i no hi hagués una estesa de personatges morts absolutament innecessària. Hi ha novel·les que fan pensar que l’assassinat de personatges literaris hauria d’estar penat en determinades circumstàncies: no pot ser que els autors gaudeixin d’una impunitat gairebé il·limitada.

Últimes notícies (4)

Les pel·lícules de la sèrie Missió: Impossible no defrauden mai i aquesta Sentència mortal (part 1) n’és l’exemple definitiu. Tom Cruise, amb la seixantena acabada d’estrenar, hi és tan implicat com sempre i al seu voltant una colla de senyores —Hayley Atwell, Rebecca Ferguson, Vanessa Kirby, Pom Klementieff…— ben interessantotes. La trama és un disbarat, una excusa per acumular tantes escenes d’acció com es vulgui; de fet, han dividit el títol en dues parts, però en podria constar de tres o de quinze fàcilment, ja que la saga té en el fons ànima de fulletó. Aquestes escenes, això sí, són irresistibles, trepidants i, malgrat el seu perill implícit, d’allò més divertides: el millor cinema d’acció que es pot veure actualment a la gran pantalla.

I tanmateix, després de reveure la primera Missió: impossible, la de 1996 de Brian de Palma, que dura una hora menys i funciona encara a la perfecció, em pregunto si és absolutament necessari que les diversions actuals siguin tan i tan llargues. Esclar que de llargàries injustificades se n’ha pecat sempre, vegeu si no Forrest Gump —sí, no me l’havia mirada fins fa dos dies— que es demora 142 minuts en explicar la història d’aquest babau de bon cor. El film va tenir molta sortida en el seu dia, encara que tingui un rerefons ple d’aforismes de baratillo. A més, les imatges del personatge interaccionant amb grans figures de la història han envellit pèssimament i produeixen una mica de vergonya aliena. 

També Topsy-Turvy de Mike Leigh —la crònica de com Sir Arthur Sullivan i W. S. Gilbert van crear l’opereta El Mikado— llueix 160 minuts imponents; però el que per alguns pot semblar una prolixitat desmesurada, per l’aficionat al teatre musical serà un apassionant retrat d’època ple d’amor pel detall i amb la solvència a la que ens té acostumats el cinema històric britànic.

Últimes notícies (3)

D’uns anys ençà el pobre dickensià aficionat no guanya per a disgustos, especialment per culpa d’una bèstia negra que es diu Steven Knight. El creador de Peaky Blinders ja va parir fa tres temporades una versió insofriblement sinistra del Conte de Nadal i ara, amb el patrocini de la BBC One, acaba de perpetrar unes Grans Esperances que són una de les experiències més repulsives que recordo i que, per tant, no us penso dir a quina plataforma la donen.

La primera escena del primer episodi ja dispara totes les alarmes, quan un jove Pip d’uns vint anys s’enfila a la barana d’un pont amb la intenció de saltar a l’aigua amb una corda lligada al coll. No cal dir que aquest intent de suïcidi no apareixia a la novel·la original, però l’adaptador deu haver pensat que, si Dickens no la va incloure, va ser merament per l’ambient repressiu de la societat victoriana. Knight deu ser d’aquells éssers clarividents que gosen afirmar que, si Dickens visqués avui dia, es dedicaria a escriure sèries de televisió. A continuació, procedeixen a esmenar-li la plana al clàssic, introduint-hi tots els signes de la (in)sensibilitat present.

Així aquesta desgraciada versió de Great Expectations aprofita algunes de les línies principals del meravellós argument, però s’inventa detalls tan importants com el casament de Pip amb Biddy, que Dickens impedí explícitament. Abunden els detalls sòrdids, com l’escena sado-masoquista entre la germana de Pip i el senyor Pumblechook, o la iniciació sexual del protagonista a càrrec d’una prostituta que li orquestra Miss Havisham. En aquesta adaptació tot és lleig i corruptible, no hi ha literalment cap esperança. Tampoc hi ha humor, ni calidesa humana, i tots aquells personatges que a l’original representaven una influència positiva (Joe Gargery, Herbert Pocket…), han estat difuminats o simplement suprimits. De poc serveix que l’ambientació dels aiguamolls sigui convenientment desolada i que Olivia Colman sigui una Miss Havisham molt decent, quan el conte de Dickens ha perdut tota la seva ànima, tota la profunda lliçó moral.

**** 

Molt menys tòxica resulta Spirited (L’esperit de Nadal), una pel·lícula de Sean Anders que es pot veure a Apple TV+ i que, enlloc d’intentar una enèsima versió del Conte de Nadal, el fa servir com a punt de partida per realitzar una comèdia contemporània. La cosa va d’un equip d’esperits liderats per Jacob Marley que cada Nadal des de fa dos segles es dedica a transformar una mala persona en un tros de pa, pel conegut procediment dels tres esperits que va popularitzar la novel·leta de Dickens. Enguany el malànima a redimir és un tal Clint Briggs, un consultor (o relacions públiques o publicista) que té les faccions de Ryan Reynolds. Will Ferrell fa d’Esperit del Nadal Present i Octavia Spencer aporta l’improbable factor romàntic.

He dit que Spirited és, a més, un musical? Llàstima que ni Ferrell, ni Reynolds, ni Spencer tinguin cap aptitud especial pel cant o el ball. Els acudits tampoc són gaire graciosos i la trama no deixa de ser un refregit de Conte de Nadal amb els detalls lleument canviats. Motius per veure la pel·lícula? Que Ferrell està més suportable que en el 80% de la seva filmografia. I que veure pel·lícules nadalenques en plena onada de calor no deixa de tenir un encant recargolat. 

Últimes notícies (2)

Recentment han conclòs dues sèries de llarga durada (pel que són les coses en els temps que corren) i notable prestigi, i totes dues han tancat la barraca amb aires de grand finale. La que ha rebut més ressò, amb aplaudiments de l’opinió pública i aclamacions de la crítica com a millor sèrie de l’any ha sigut la quarta temporada de Succession (HBO), un programa que a mi ja feia anys que m’havia esgotat la paciència i que he contemplat només pel punt d’honor d’acabar tot el que començo. Als meus ulls cada episodi es distingia poc dels anteriors: cadascun amb una certa unitat d’espai i de temàtica —alguna abstrusa operació financera que no em podia importar menys— i un intercanvi verbal hiper-agressiu entre personatges d’execrable categoria moral. Sé que aquestes batusses situades a les altes esferes del poder tenen un públic nombrós, potser entre els que s’acontenten a viure de forma vicària aquestes experiències inaccessibles, o si més no els que gaudeixen verificant que la riquesa és font d’inacabable infelicitat.

Concediré que Succession compta amb un excel·lent disseny d’espais i un molt intel·ligent ús del vestuari; també amb uns actors que solen brillar molt alt —honor sigui donat a Kieran Culkin— i també hauré de reconèixer que el tercer capítol d’aquesta temporada té una filigrana de guió. Però jo ja n’he tingut més que prou d’aquesta colla desagradable, o sigui que, com el final tal com ha estat escrit no impedeix una prolongació futura, deixo aquí aquesta nota per no oblidar que no els permetré una segona oportunitat.

A la cinquena temporada de The Marvelous Mrs. Maisel se li han dedicat molts menys titulars, potser perquè es tracta d’una comèdia, potser perquè compta amb un punt de vista molt més femení. En qualsevol cas, ja puc avançar que m’ha proporcionat moltes estones d’enjogassada diversió. Com correspon al tancament de la història, se’ns ha explicat com Midge Maisel (Rachel Brosnahan), la humorista i mare de família d’ascendència jueva, accedeix a l’estrellat definitiu a través de la seva participació en un show televisiu d’alta audiència, mentre que en breus escenes es presenta el futur dels personatges en dècades a venir. D’aquesta manera la sèrie es pot donar per tancada i ben tancada, tot evitant la temptació d’apèndix ulteriors.

En tot cas la temporada l’he trobada molt brillant i plena de moments inoblidables. De vegades ha estat pels decorats espectaculars —la terminal aèria de la TWA, el parc d’atraccions de Coney Island…—, o pels números de gran musical, com el que s’ambienta a una fira de mostres; però sobretot m’han enamorat les escenes corals, com les dels dinars familiars o la del casament de Zelda, situacions de caos hilarant que semblen inspirades en Berlanga. I aquí cal nomenar, perquè s’ho mereixen, el quartet de consogres (Tony Stalhoub, Marin Hinkle, Kevin Pollak i Caroline Aaron) que m’han fet definitivament feliç.

****

El final de Succession i Mrs Maisel ha coincidit amb un moment personal de fatiga en relació a les sèries televisives i m’ha succeït un parell de vegades (cosa inhabitual en mi) que he deixat de veure’n una al cap d’un o dos episodis. Em va passar amb Inseparables (Amazon), on Rachel Weisz refà el doble paper de Jeremy Irons a la pel·lícula de Cronenberg, amb resultats francament morbosos que em van fer molta mandra. Em va passar també amb Un espia entre amics (Movistar+), on els continus salts temporals i les foscors pròpies del gènere em van dissuadir des del primer moment.

Fins i tot les sèries que m’he vist amb cor de finalitzar són sovint una acumulació d’ocurrències sense solta que volen passar per originalitat. Ja em va succeir amb la recent Mrs Davis (HBO) i s’ha repetit amb High Desert (Disney+), un altre disbarat d’inversemblança creixent que ni la molt competent Patricia Arquette és capaç de salvar. Voldrà dir això que he exhaurit la meva capacitat de sorprendre’m per algun programa televisiu? Possiblement no, però a partir d’ara caldrà anar-los buscant amb vidres d’augment. 

Últimes notícies (1)

Se m’acumula la feina i també les poques ganes de fer-la. Aquest bloc va agonitzant al ritme del desgast de les meves neurones, i amb l’avorriment que produeix haver estat escrivint durant quinze anys sobre les mateixes coses. Amb altres paraules: la rutina se’m menja. Com que no vull perdre totalment el servei que em fa de bitàcola personal, i com que per tant queda descartat el tancament definitiu, s’imposa un canvi de format que permeti deixar constància del dia a dia sense haver-hi de dedicar tants esforços. No voldria arribar a la concisió gairebé epigramàtica de Twitter, però podeu esperar a partir d’ara uns comunicats aperiòdics i d’escassa profunditat, on cada assumpte rarament ocuparà més d’un paràgraf. O no, perquè no soc el més adequat per mantenir-me ferm en els meus propòsits.

En resum, som-hi.

****

Vuit anys (vuit anys!) després de No ens calia estudiar tant, torna Marta Rojals amb el nou recull d’articles No siguis pobre! (Ara llibres). El volum no representarà cap sorpresa pels seus lectors habituals, que retrobaran la seva admirable claredat de pensament en defensa de totes les causes que lluitin contra les opressions dels més desprotegits. Apareixen aquí feminismes, homofòbies, discriminacions lingüístiques, la problemàtica de l’habitatge i la resta de sospitosos habituals de la nostra quotidianitat. Rojals s’erigeix també com una potent portaveu de les oblidades terres ebrenques i ens recorda que els seus problemes —incendis forestals, centrals energètiques, desertització, comunicacions ferroviàries…— també són els nostres. S’hi troba a faltar alguna referència més a la política, però tal com anem d’escaldats sobre aquesta qüestió potser ha estat una decisió encertada. Aquestes antologies d’articles —i més si com aquí estan ordenades per blocs temàtics— corren el risc d’empatxar el lector per la via de la redundància. Es recomana per tant anar-lo llegint en petites dosis que combinarem amb ficcions d’absoluta evasió.

****

Literatura infantil d’Alejandro Zambra (Anagrama) juga des del títol amb l’ambigüitat semàntica de «literatura per a infants» i «literatura sobre els infants», tot participant en aquesta modalitat relativament nova dels diaris de paternitat activa en la qual cada cop s’hi aventuren més escriptors. Zambra, que deu haver esdevingut pare no fa gaire, descriu les reflexions que li desvetllen el fet de veure créixer el seu fill, les relacions que s’estableixen amb els diferents membres de la família o la particular lectura ritualitzada amb la que comparteixen una i altra vegada els mateixos contes infantils. Zambra és un autor massa bo per reduir-ho tot a una anècdota humorística o a un manual de pedagogia, i aquestes pàgines il·luminen amb perspicàcia uns lligams que tots hem viscut, almenys des del paper del fill.

La segona part del llibre l’ocupen relats de clara inspiració autobiogràfica i que se situen a la infantesa i la joventut de l’autor. Tret de Introducción a la tristeza futbolística, que va de futbol i per tant no m’ha interessat gens, la resta està força bé. Potser em quedo amb Garabatos, sobre la relació que mantenen dos amics a través de l’insult. O amb Cogoteros de ojos azules, on s’explica amb molta gràcia el procés pel qual una experiència compartida amb el pare es converteix en literatura potser de ficció.

Per cert la il·lustració que ha fet Liniers per a la coberta és molt bonica. 

Filmoteca forçosa (110)

Indiana Jones and the Dial of Destiny (James Mangold, USA 2023 (Balmes))

Elevada mortalitat per a un refregit d’aventures anteriors, on no hi ha ni una escena que estigui a l’altura de la llegenda. Es diria que la nostàlgia és suficient per justificar-ho tot. (6)

Coeurs/Afers privats en llocs públics (Alain Resnais, França 2006 (Filmin))

Adaptació de la més cinematogràfica de les peces teatrals d’Alan Ayckbourn. Repartiment competent, però d’edat inadequada, per a un finíssim exercici d’estil. (7)

Asteroid City (Wes Anderson, USA 2023 (Balmes))

De vegades sembla que l’únic que diferencia un film d’Anderson d’un altre seu és la paleta cromàtica. En aquest cas m’ha costat entrar en el doble joc teatral i crec que prefereixo l’atapeïda The French Dispatch. (7)

The Master Gardener (Paul Schrader, USA 2023 (Verdi Park))

Schrader de nou ens explica una història de redempció amb la violència sota mínims. Aquesta triga en arrencar, però té un desenllaç optimista. (7)

Tres monos (Nuri Bilge Ceylan, Turquia 2008 (Filmin))

La desintegració d’una família a través de la corrupció en una ombrívola Istambul. Lenta, impecablement construïda i visualment esplèndida. (8)

Bros (Nicholas Stoller, USA 2022 (Movistar+))

Intent de comèdia gai romàntica per a tots els públics. L’esforç per introduir totes les qüestions que preocupen l’activisme li pren la meitat de la gràcia. (6)

The Inspection (Elegance Bratton, USA 2022 (Movistar+))

Basada en les experiències del director i batejada com La jaqueta metàl·lica gai, no em pot resultar afí una història d’acceptació que passi per l’exèrcit. Presenta a una de les mares més homòfobes de la història. El millor, el protagonisme de Jeremy Pope. (6)

Núvols passatgers (Aki Kaurismaki, Finlàndia 1996 (Filmin))

En una parella tots dos perden la feina i gairebé també l’amor. Un drama estòlid, passat de moda i de bon cor, típic de la casa. (7)

El futur ja és passat

Quatre anys després de la cinquena i oblidable temporada de Black Mirror (com de ràpid corre el temps!) Netflix acaba d’estrenar-ne la sisena. La sèrie de Charlie Brooker, que s’havia especialitzat en mostrar-nos el costat més fosc dels avanços tecnològics, ja fa temps que havia quedat superada per la mateixa realitat, ja que res no envelleix tan ràpid com la novetat. Potser per això aquesta nova temporada desisteix (en gran part) de fer prediccions funestes i assaja noves vies narratives.

Joan is Awful, el primer episodi, trepitja encara un territori típic de la sèrie, encara que el que s’exposa pràcticament ja succeeix avui dia: un reality que es nodreix d’un personatge real a mig camí entre El show de Truman i The Matrix. Que aquest programa de tele-realitat s’emeti a la plataforma Streamberry —una paròdia descarada de Netflix— ha sigut rebut com un toc d’audàcia per part de Brooker, qui sembla estar mossegant la mà que l’alimenta, però diria que aquesta suposada veta crítica és una fiblada perfectament controlada per la companyia que posa els diners. El que importa aquí és que el capítol és tan dinàmic com divertit. Hi surt gent coneguda fent petits papers i el protagonitzen Annie Murphy (Schitt’s Creek) i Salma Hayek, a qui es veu molt feliç fent bretolades. Un primer capítol molt prometedor.

Loch Henry ens presenta una parella de documentalistes que investiguen uns assassinats en sèrie en un poblet escocès. Per descomptat hi descobriran fets que els tocaran més de prop del que podrien sospitar, però no hi ha res en els girs del guió que tingui a veure amb el material tradicional de Black Mirror. Hi reapareix això sí la plataforma Streamberry del primer episodi i es fa una crítica de l’explotació humana que suposen els programes de true crime.

Beyond the Sea té la durada gairebé d’un llargmetratge i una història que es podria considerar la més típicament Black Mirror. Dos astronautes que estan executant una missió espacial de sis anys disposen d’uns dobles mecànics a la Terra amb els quals poden realitzar un simulacre de vida familiar. Bona interpretació d’Aaron Paul i un final tremend que deixa molt mal cos.

A Mazey Day l’actriu homònima es veu involucrada en un accident de trànsit a Txecoslovàquia. Un cop tornada als Estats Units, es refugia a una mansió aïllada, on se sospita que està seguint un tractament contra l’addicció a les drogues. Una colla de paparazzi l’assetja per obtenir fotos comprometedores, però el que semblava una sàtira contra la premsa sensacionalista acaba derivant per viaranys del gènere fantàstic. Un episodi que no ha agradat a tothom, tot i que a mi em va agafar per sorpresa i em va satisfer força. 

Per acabar, Demon 79 s’ambienta l’any 1979 a l’Anglaterra de Margaret Thatcher i de l’auge del racisme del Front Nacional. Nida, una pacífica dependenta d’origen asiàtic, pateix la discriminació dels seus companys de feina. De forma involuntària fa aparèixer un dimoni que l’obliga a cometre diversos crims per evitar l’imminent apocalipsi. El capítol més delirant de tots, on es combinen l’horror, la crítica social, l’humor i la música de Boney M, no deixa de contenir una conya molt refrescant.

En resum, la sisena temporada de Black Mirror no té ni un sol episodi fluix, i encara que només el primer i el tercer tinguin a veure amb la cara fosca de la tecnologia, els capítols restants obren possibilitats a un futur Red Mirror que no podria ser més excitant.