Malson abans de Nadal

Com a prova irrefutable del seu atractiu inextingible, amb una periodicitat gairebé anual ens arriben noves versions de la «Cançó de Nadal» de Charles Dickens. La corresponent a 2019 —una sèrie de FXP i la BBC, escrita per Steven Knight (i vista a HBO)— comença amb una escena en la qual un jove pixa sobre una làpida i el pixum es filtra fins a degotar sobre la cara del cadàver que hi ha enterrat a sota. Definitivament, no és la idea més victoriana del món, i demostra que en matèria d’adaptacions dickensianes ja està quasi tot inventat. És clar que la «novella» original difícilment ompliria tres capítols d’una hora —les versions habituals despatxen l’argument en uns 90 minuts, de vegades incloent-hi cançons— i ha calgut afegir episodis de collita pròpia.

Amb els canvis introduïts, l’obra perd la seva condició de clàssic familiar per esdevenir una cosa molt més fosca i més en sintonia amb les inquietuds contemporànies. Així, per exemple, Scrooge no és només un usurer, sinó que té interessos en fàbriques i mines on s’exploten els obrers durant llargues jornades i sense mesures de seguretat. Els seus abundants soliloquis, més que a un mesquí avar amargat, ens revelen un veritable científic disposat a demostrar els abismes d’ignomínia als que pot arribar la natura humana. A to amb aquests propòsits, tot en aquest «A Christmas Carol» és asfixiant i somort, enmig d’un clima propi d’un film d’horror, amb escenes de les flames del purgatori, d’un cadàver que torna a la vida o d’un nen que s’ofega sota el gel.

Alguns dels esdeveniments afegits —un pare que permet que abusin sexualment del seu fill a canvi d’una rebaixa en la matricula de l’internat on estudia— queden tan lluny de l’univers de Dickens, que sembla ultratjós haver utilitzat el nom del novel·lista amb tan poc fonament. En el moment que Scrooge, per posar a prova el preu de la virtut de la dona de Bob Cratchit, la humilia sexualment, el protagonista revela una ànima tan enverinada que perd qualsevol possibilitat de redempció, per molt que el guió marqui que tot li serà perdonat el matí de Nadal.

La producció, amb una fotografia uniformement blavosa, presenta alguns bons moments d’efectes especials i, malgrat els disbarats del guió, Guy Pearce és un Scrooge força acceptable, ben secundat per Stephen Graham, Andy Serkis i Vinette Robinson. Només puc recomanar aquest «Conte de Nadal» a espectadors adults, de disposició misantròpica i que sentin ben poca estima per Charles Dickens.