«Tostonazo», Santiago Lorenzo

Tostonazo, Santiago Lorenzo
Blackie Books, 2022

Torna Santiago Lorenzo amb una altra de les seves històries sobre homes mediocres amenaçats per crisis de la magnitud d’una galerna en un got d’aigua. El protagonista anònim d’aquest llibre troba feina de meritori en un rodatge gràcies a una coneixença de barra de bar. L’experiència resulta moderadament engrescadora fins que apareix en Sixto, el germà del productor, un home tan intervencionista com ple d’idees errònies. A partir d’aquest moment el destí de la pel·lícula queda segellat i al narrador no li queda una altra sortida que aixecar acta, entre horroritzada i fascinada, de les malifetes de l’individu.

Com era d’esperar, la feina no té continuïtat, i al nostre home no li queda altre remei que anar-se’n a Àvila i treure uns eurets cuidant de l’oncle Pacomio. Malauradament el vell parent té un caràcter endimoniat i la convivència és un continu repte. Ara que s’ha alliberat de Sixto, el narrador s’entreté detallant les moltes rareses de Pacomio. La novel·la queda així dividida en dues parts d’una llargada similar, cadascuna dedicada a relatar amb ànim obsessiu el capteniment d’un personatge nefast, sigui el germà del productor, sigui l’oncle.

A mi el desenvolupament de l’escassa trama se m’ha fet bastant monòton, potser perquè no trobo aquestes persones tan apassionants com li passa al narrador. Encara així evitaré fer cap broma fàcil a propòsit del títol, que per altra banda és boníssim des del punt de vista comercial. I, si el guió no acompanya, sempre ens podem entretenir amb el llenguatge entre anacrònic i beneit que gasta Lorenzo, digne hereu dels tebeos de la casa Bruguera:

Se me pusieron los afectos tumultuosos. El amor me despampanaba en la Ávila fructuosa, sensual y dadivosa. Era renovador tener entre los brazos a seres humanos de esa mecha, y nos contagiábamos las ganas de peripecias como una varicela infecciosota, colonial, saqueadora y hegemónica. «Amor, me efervesces.» «El aire que no te circunvala envidia al que sí.» «Te chirimío» (¿?). Besos como santas hostias, eso nos dábamos. Ninguna de mis novias era guapa. Mejor. Yo tampoco lo soy. Más puntos en común.

De totes maneres, fins i tot en un Lorenzo no gaire reeixit, s’hi troben perles per guardar en el record, com la reacció del protagonista, de nen, quan li diuen que totes les persones nascudes abans de Crist estan condemnades sense remissió a les flames de l’infern.

Con estas nociones en la cabeza, abrí un día un Astérix, que me gustaba copiar los dibujos. Leí eso de que lo que se iba a contar ocurrió exactamente en el año 50 antes de Cristo. Lo cual significaba que esos muñequitos tan alegres iban a ir derechos a la llama eterna. El momento fue horrible, porque a la mayoría de los habitantes de la aldea gala no les veía salud como para aguantar entre los vivos los cincuenta años que quedaban para el nacimiento del Hombre (más los treinta y tres que aún pasaría Él hasta el sacrificio redentor del Gólgota: una prolongación muy improbable). Tan contentos en las viñetas, comiéndose el jabalí, vaya destino funesto el que les esperaba.

The Resort (Movistar+)

Una parella —Cristin Milioti (Fargo, Palm Springs) i William Jackson Harper (The Good Place)— celebra els deu anys de matrimoni amb una estada a un complex turístic de la Riviera Maya. Ella, per accident, troba un vell mòbil que havia pertangut a un jove desaparegut (junt amb una noia que només mig coneixia) fa una dotzena d’anys. Decideix investigar les dades emmagatzemades al telèfon, encara que el seu marit no ho tingui gaire clar.

The Resort és una barreja impossible de comèdia dramàtica, misteri policial i fantasia de passatges temporals, tot plegat una prova palpable de com és cada vegada més difícil escriure ficcions originals amb una certa consistència. El còctel que se serveix aquí, malgrat la simpatia inicial que poden desvetllar els protagonistes, va alienant progressivament l’espectador fins arribar a una conclusió injustificable. Tampoc no ajuden detalls que suggereixen una falsa transcendència, com capítols que es titulen «Tempus Exhaurire» o «La pubertad del matrimonio», ni la pretensió d’estar explicant alguna cosa important sobre les relacions de parella.

Ni la presència esporàdica de l’ubic Nick Offerman, ni la bellesa selvàtica dels paratges mexicans, ni les boniques guaiaberes bordades que vesteix l’actor Luis Gerardo Méndez són suficients per fer acceptable la sèrie. 

«La herencia», Matthew López

La herencia (The Inheritance), Matthew López
Traducció de Joan Daròs
Dos Bigotes, 2021

Estrenada el 2018 a Londres i l’any següent a Nova York, The Inheritance es convertí des del primer moment en un esdeveniment teatral que acaparà gairebé tots els premis de la temporada. Aviat comparada amb Angels in America de Tony Kushner, peça amb la que comparteix temàtica i envergadura, tot i que li manca el seu vessant visionari, la peça ja resulta imposant d’entrada pels seus més de trenta personatges (només un de femení) i una durada que pot superar les sis hores, si es representa en una sola sessió. Possiblement per això a casa nostra només s’ha pogut veure en una lectura escenificada.

L’obra és una recreació contemporània de la novel·la Howards End d’E.M. Forster —Matthew López confessa sentir una connexió especial amb l’autor britànic— i fins i tot fa aparèixer Forster (sota el nom de Morgan) com a narrador i mentor dels altres personatges. Recordem que a la novel·la es narra la relació que estableixen les bohèmies germanes Schlegel amb la família dels capitalistes Wilcox, ran de la qual una d’elles es nomenada hereva d’una mansió, fet que els hi és ocultat per la resta de la família Wilcox.

A La herencia el rol de les Schlegel és encarnat per la parella de cultivats novaiorquesos Eric Glass i Toby Darling, als quals acompanyen una colla d’amics tan il·lustrats com ells. Eric és una persona generosa, sempre disposada a ajudar els altres; excel·lent amfitrió, amic lleial, projecta el seu altruisme en tasques d’un activisme moderat. Toby, en canvi, després d’haver escrit una novel·la, on intenta alliberar-se dels seus traumes infantils, malda per estrenar a Broadway la seva adaptació teatral. Com a personatge turmentat, de motivacions clarament egoistes, es veu d’una hora lluny que tindrà una mala fi. Paral·lelament, com a homòlegs dels Wilcox fosterians, hi ha la parella formada per en Walter Poole i en Henry Wilcox. Henry, home de negocis d’èxit, és una màquina de fer diners que facilita les dèries filantròpiques de Walter.   

L’obra, com correspon a la seva durada, presenta multitud d’escenes i localitzacions en un lapse de temps que abasta des del 2015 fins el 2022. Conté alguns extensos monòlegs i una curiosa propensió a fer parlar els protagonistes en tercera persona quan es refereixen a si mateixos en un context narratiu. Inclou també llargs debats que no temen incidir en qüestions polítiques, com quan es discuteix si han estat els republicans o bé els demòcrates els que han treballat més per la lluita contra la sida, o bé quan es reflecteix l’espant davant de la victòria de l’innominat president dels cabells de fregall. Una reflexió important l’ocupa l’actual falta de sentiment col·lectiu que pateixen els homosexuals, immersos en les seves càpsules d’hedonisme individualista, en comparació a l’activisme solidari de fa tres dècades. I encara es permet criticar E. M. Forster per la seva covardia a l’hora de publicar Maurice només de forma pòstuma.

Si una cosa m’ha distanciat de La herencia és l’estatus privilegiat de quasi tots els seus personatges, amb un Henry Wilcox en especial que és tot un «deus ex machina» fet home. Tampoc m’han satisfet un Eric i un Toby, que són la bondat i la mesquinesa personificades fins a un punt difícil d’entomar. I malgrat tot l’obra, amb tots els seus excessos, no es pot passar per alt i hauria de ser lectura recomanable per a tothom interessat en el teatre contemporani. 

Incidentalment, no sé si com a diagnòstic del futur que espera a les grans promeses literàries, l'últim treball conegut de Matthew López és el guió i direcció d'una pel·lícula que adapta l'èxit juvenil Red, White and Royal Blue, una feina sense cap distinció, te la miris com te la miris.

"Heartstopper" (Netflix)

A casa ens havia agradat molt la primera temporada de Heartstopper, una refrescant i veraç història d’amor entre dos nois adolescents, apta per a tota la família i amb una clara defensa del poder dels sentiments. Arribada la segona temporada, es percep una migradesa argumental fins a cert punt comprensible. En els episodis de l’any passat s’abordaven qüestions sens dubte potents: l’assetjament pel fet de ser homosexual, l’assumpció de la pròpia bisexualitat i sobretot el naixement d’un idil·li amorós, primer vacil·lant, després triomfal, un fet que constitueix un cavall guanyador dins de qualsevol narrativa.

Què els podia passar als simpàtics Nick i Charlie a la temporada d’enguany (apart d’un fotogènic viatge escolar a París, que sempre serveix per omplir minuts)? Una sortida parcial de l’armari (en un institut on el contingent LGBT+ sembla majoritari)? Alguns petons d’amagatotis (i sense llengua)? Es tracta d’unes trames beneitones que, a mesura que la sèrie avança, resulten més difícils d’empassar. De debò els joves de quinze anys són tan i tan castos en les seves relacions amoroses? D’acord que Hearstopper pretén ser un programa per a tots els públics, però entre poc i massa. O serà que ja no tinc edat per aguantar el capteniment estàndard de l’adolescent mitjà?

La sèrie recupera una mica l’interès quan aborda qüestions controvertides que potser donaran joc en temporades posteriors, com ara els trastorns alimentaris o l’asexualitat. I es guanya definitivament l’espectador amb un grapat de joves actors tan encantadors com dotats de físics deliciosament ordinaris.

Últimes notícies (15)

Glasgow, dècada dels 90. En un barri obrer devastat per la política econòmica de Margaret Thatcher creix l’adolescent Mungo. El pare és mort, la mare (sovint absent) és víctima de l’alcoholisme i el seu germà gran —pare prematur involuntari—l’insulta i el menysprea per la seva aparent falta de masculinitat. Només Jodie, la germana que brilla en els estudis i aporta l’únic sou regular de la llar, li ofereix suport i protecció. En aquest panorama desesperançat Mungo coneixerà el veí James, un altre adolescent solitari com ell, que li desvetllarà una forta atracció. Malauradament, Mungo és protestant i James catòlic, el que fa de la seva relació tan impossible com la de Romeu i Julieta; per no parlar que qualsevol indici d’homosexualitat és considerat en el barri un destí pitjor que la mort.

Després de la triomfadora La història de Shuggie Bain, que li va proporcionar el Premi Booker de 2020, Douglas Stuart prossegueix amb Un lloc per a Mungo (Edicions de 1984, traducció de Núria Busquet Molist) una altra narrativa d’inspiració autobiogràfica, que constitueix una mena de seqüela de l’anterior. Vegem si no: jove protagonista queer a Glasgow, mare alcohòlica, pare absent, assetjament escolar, dos germans més grans… L’única diferència notable és que Shuggie era un nen, mentre que Mungo ja té quinze anys: un noi sense amics, no gaire brillant en els estudis i sense cap noció de les perspectives que li ofereix la vida.

La novel·la s’articula en dos temps que es van alternant: l’excursió de pesca que fa Mungo el mes de maig amb dos homes desconeguts i els fets esdevinguts en els quatre mesos que precedeixen la sortida. Hi ha molta misèria i sordidesa en aquest llibre, potser massa: a les terribles escenes que tenen lloc durant la partida de pesca, sembla que l’autor s’esplaia més enllà de tota lògica narrativa. Costa de creure que un noi de quinze anys, després de les humiliacions patides, no trobaria la manera de fugir i allunyar-se dels seus agressors.

Malgrat aquesta tendència al tremendisme i un to general molt depriment, no deixa de tenir interès aquest racó de món d’horitzons limitats, on els homes joves no tenen altra sortida que demostrar la seva virilitat entrant en batusses de catòlics i protestants o deixant embarassada una noia qualsevol el més aviat possible. Hi ha quelcom tràgic en unes vides condemnades a no traspassar les fronteres del barri i s’agraeix que al final Douglas Stuart concedeixi als seus joves amants una possibilitat de fuita. 

Últimes notícies (14)

A Una cuestión de honor (Pour la France, 2023) el director Rachid Hami relata una experiència autobiogràfica: la mort accidental del seu germà, per culpa d’una quintada, quan estava fent el soldat a l’acadèmia militar, i la resistència del comandament a enterrar-lo amb els honors que escauen a algú caigut per la pàtria. Amb aquest plantejament tot fa esperar la narració d’un estira i arronsa judicial entre les forces de l’estat i els parents de la víctima, incloent-hi insinuacions de prejudicis racistes (la família és d’origen algerià). Però el film és desentén d’aquesta faceta per desenvolupar qüestions més íntimes sobre un pare violent, una mare que vol deixar enrere un país en guerra i uns germans enfrontats que no podrien ser més antitètics. Per camins gens transitats Una cuestión de honor explora temes de fraternitat, perdó, pertinença i pàtria; i assoleix la categoria d’obra molt estimable, on l’únic però és un quart d’hora final molt desinflat. 

A finals dels anys 60 Joy, una convencional mestressa de casa de classe mitjana (Elizabeth Banks), topa amb l’oposició de l’estament mèdic que no li permet interrompre l’embaràs, encara que faci perillar la seva vida. Tot buscant una solució alternativa, coneixerà un grup clandestí de feministes que es dedica a efectuar avortaments il·legals amb garanties. Aviat Joy s’incorporarà com a voluntària a les tasques de l’associació.

No deixa de ser trist que últimament haguem de qualificar tantes pel·lícules com a «necessàries», però els casos que explica Call Jane (Phillys Nagy, 2022) sobre una època passada en la qual l’avortament estava durament penat en qualsevol circumstància, podrien reproduir-se en determinats estats americans, segons les regressions polítiques patides recentment.

El film és en tot cas tan amè com mancat de matisos, però és també d’una gran claredat didàctica. Compta a més —apart de la notable Banks— de la presència impagable de Sigourney Weaver, que marca a foc cadascuna de les seves intervencions.

Deixa de dir mentides (Arrête avec tes mensonges, Olivier Peyon 2022, a Filmin)) adapta una novel·la autobiogràfica de Philippe Besson. Amb el motiu de rebre un homenatge, un escriptor retorna al seu poble després d’una absència de trenta-cinc anys. Mentre defuig les obligacions mundanes del present, rememora la relació amorosa que va mantenir amb un company d’escola.

Tot i que les peripècies que tenen a veure amb l’homenatge resulten força banals, la reflexió sobre la diferència de destins a la que es veuen abocats el gais rurals que fugen del seu origen i els que decideixen quedar-se acaba resultant molt punyent. Força convencional, però amb detalls d’interès i un Victor Belmondo que conversa un aire al seu famós avi.

Últimes notícies (13)

Prova d'orchestra (Federico Fellini, Itàlia 1978 (Filmin))

Un Fellini mig oblidat en format de fals documental. En el seu moment no va ser apreciat el seu antisindicalisme i l'elogi d'un cert autoritarisme; de totes maneres és aquí tots els signes d'identitat del director, des del fabulós bestiari humà fins la vibrant música de Nino Rotta. (7)

El gat coneix l’assassí/The Late Show (Robert Benton, USA 1977 (Filmin))

Simpàtic i mig oblidat neo-noir que intenta explorar la humanitat dels personatges més enllà dels clixés del gènere. Gran interpretació de Lily Tomlin. (7)

El funcionari nu (Jack Gold, Regne Unit 1975 (Filmin))

Retrat tragicòmic de Quentin Crisp, homosexual excèntric i efeminat, però sense pèls a la llengua. John Hurt fa una excel·lent recreació plena de dignitat. (8)

A Serious Man (Joel & Ethan Coen, USA 2009 (Filmin))

Versió sardònica i modernitzada del Llibre de Job (i del gat de Schrödinger). Un dels films més brillants i oblidats dels germans Coen. (9)

Frost/Nixon (Ron Howard, USA 2006 (Filmin))

Anys abans de «The Crown» Peter Morgan ja demostra que es pot obtenir or dramàtic de les cròniques periodístiques, encara que sigui maquillant una mica la veritat. Malgrat l’escassa similitud física, Frank Langella (com a Nixon) està espectacular. (8) 

Armageddon Time (James Gray, USA 2022 (Movistar+))

Crònica ben poc nostàlgica de la infantesa del director a Queens durant els anys 80. Respira sinceritat i crítica social, però li falta una mica de trempera. (7)

Wild Things/Jocs salvatges (John McNaughton, USA 1996 (Filmin))

Apoteosi del neo-noir sexy tan propi dels anys 90. Té un peu a la pitjor explotació barata, però el seu descar i un guió recargoladíssim, que continua oferint sorpreses durant els crèdits finals, l'eleven per damunt de la púrria. (7)