Blackie Books, 2022
Torna Santiago Lorenzo amb una altra de les seves històries sobre homes mediocres amenaçats per crisis de la magnitud d’una galerna en un got d’aigua. El protagonista anònim d’aquest llibre troba feina de meritori en un rodatge gràcies a una coneixença de barra de bar. L’experiència resulta moderadament engrescadora fins que apareix en Sixto, el germà del productor, un home tan intervencionista com ple d’idees errònies. A partir d’aquest moment el destí de la pel·lícula queda segellat i al narrador no li queda una altra sortida que aixecar acta, entre horroritzada i fascinada, de les malifetes de l’individu.
Com era d’esperar, la feina no té continuïtat, i al nostre home no li queda altre remei que anar-se’n a Àvila i treure uns eurets cuidant de l’oncle Pacomio. Malauradament el vell parent té un caràcter endimoniat i la convivència és un continu repte. Ara que s’ha alliberat de Sixto, el narrador s’entreté detallant les moltes rareses de Pacomio. La novel·la queda així dividida en dues parts d’una llargada similar, cadascuna dedicada a relatar amb ànim obsessiu el capteniment d’un personatge nefast, sigui el germà del productor, sigui l’oncle.
A mi el desenvolupament de l’escassa trama se m’ha fet bastant monòton, potser perquè no trobo aquestes persones tan apassionants com li passa al narrador. Encara així evitaré fer cap broma fàcil a propòsit del títol, que per altra banda és boníssim des del punt de vista comercial. I, si el guió no acompanya, sempre ens podem entretenir amb el llenguatge entre anacrònic i beneit que gasta Lorenzo, digne hereu dels tebeos de la casa Bruguera:
Se me pusieron los afectos tumultuosos. El amor me despampanaba en la Ávila fructuosa, sensual y dadivosa. Era renovador tener entre los brazos a seres humanos de esa mecha, y nos contagiábamos las ganas de peripecias como una varicela infecciosota, colonial, saqueadora y hegemónica. «Amor, me efervesces.» «El aire que no te circunvala envidia al que sí.» «Te chirimío» (¿?). Besos como santas hostias, eso nos dábamos. Ninguna de mis novias era guapa. Mejor. Yo tampoco lo soy. Más puntos en común.
De totes maneres, fins i tot en un Lorenzo no gaire reeixit, s’hi troben perles per guardar en el record, com la reacció del protagonista, de nen, quan li diuen que totes les persones nascudes abans de Crist estan condemnades sense remissió a les flames de l’infern.
Con estas nociones en la cabeza, abrí un día un Astérix, que me gustaba copiar los dibujos. Leí eso de que lo que se iba a contar ocurrió exactamente en el año 50 antes de Cristo. Lo cual significaba que esos muñequitos tan alegres iban a ir derechos a la llama eterna. El momento fue horrible, porque a la mayoría de los habitantes de la aldea gala no les veía salud como para aguantar entre los vivos los cincuenta años que quedaban para el nacimiento del Hombre (más los treinta y tres que aún pasaría Él hasta el sacrificio redentor del Gólgota: una prolongación muy improbable). Tan contentos en las viñetas, comiéndose el jabalí, vaya destino funesto el que les esperaba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada