divendres, 18 d’agost del 2023

«La herencia», Matthew López


La herencia (The Inheritance), Matthew López
Traducció de Joan Daròs
Dos Bigotes, 2021

Estrenada el 2018 a Londres i l’any següent a Nova York, The Inheritance es convertí des del primer moment en un esdeveniment teatral que acaparà gairebé tots els premis de la temporada. Aviat comparada amb Angels in America de Tony Kushner, peça amb la que comparteix temàtica i envergadura, tot i que li manca el seu vessant visionari, la peça ja resulta imposant d’entrada pels seus més de trenta personatges (només un de femení) i una durada que pot superar les sis hores, si es representa en una sola sessió. Possiblement per això a casa nostra només s’ha pogut veure en una lectura escenificada.

L’obra és una recreació contemporània de la novel·la Howards End d’E.M. Forster —Matthew López confessa sentir una connexió especial amb l’autor britànic— i fins i tot fa aparèixer Forster (sota el nom de Morgan) com a narrador i mentor dels altres personatges. Recordem que a la novel·la es narra la relació que estableixen les bohèmies germanes Schlegel amb la família dels capitalistes Wilcox, ran de la qual una d’elles es nomenada hereva d’una mansió, fet que els hi és ocultat per la resta de la família Wilcox.

A La herencia el rol de les Schlegel és encarnat per la parella de cultivats novaiorquesos Eric Glass i Toby Darling, als quals acompanyen una colla d’amics tan il·lustrats com ells. Eric és una persona generosa, sempre disposada a ajudar els altres; excel·lent amfitrió, amic lleial, projecta el seu altruisme en tasques d’un activisme moderat. Toby, en canvi, després d’haver escrit una novel·la, on intenta alliberar-se dels seus traumes infantils, malda per estrenar a Broadway la seva adaptació teatral. Com a personatge turmentat, de motivacions clarament egoistes, es veu d’una hora lluny que tindrà una mala fi. Paral·lelament, com a homòlegs dels Wilcox fosterians, hi ha la parella formada per en Walter Poole i en Henry Wilcox. Henry, home de negocis d’èxit, és una màquina de fer diners que facilita les dèries filantròpiques de Walter.   

L’obra, com correspon a la seva durada, presenta multitud d’escenes i localitzacions en un lapse de temps que abasta des del 2015 fins el 2022. Conté alguns extensos monòlegs i una curiosa propensió a fer parlar els protagonistes en tercera persona quan es refereixen a si mateixos en un context narratiu. Inclou també llargs debats que no temen incidir en qüestions polítiques, com quan es discuteix si han estat els republicans o bé els demòcrates els que han treballat més per la lluita contra la sida, o bé quan es reflecteix l’espant davant de la victòria de l’innominat president dels cabells de fregall. Una reflexió important l’ocupa l’actual falta de sentiment col·lectiu que pateixen els homosexuals, immersos en les seves càpsules d’hedonisme individualista, en comparació a l’activisme solidari de fa tres dècades. I encara es permet criticar E. M. Forster per la seva covardia a l’hora de publicar Maurice només de forma pòstuma.

Si una cosa m’ha distanciat de La herencia és l’estatus privilegiat de quasi tots els seus personatges, amb un Henry Wilcox en especial que és tot un «deus ex machina» fet home. Tampoc m’han satisfet un Eric i un Toby, que són la bondat i la mesquinesa personificades fins a un punt difícil d’entomar. I malgrat tot l’obra, amb tots els seus excessos, no es pot passar per alt i hauria de ser lectura recomanable per a tothom interessat en el teatre contemporani. 

Incidentalment, no sé si com a diagnòstic del futur que espera a les grans promeses literàries, l'últim treball conegut de Matthew López és el guió i direcció d'una pel·lícula que adapta l'èxit juvenil Red, White and Royal Blue, una feina sense cap distinció, te la miris com te la miris.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada