Dream team

I Helen Mirren fent de Fedra (la de Racine) i Juliet Stevenson a "Duet per un sol violí" i Mr. Bean (Rowan Atkinson) com a Fagin a "Oliver!". No hi havia lloc per a tots a la foto.

Postals de Londres

Durant l’estada a Londres vaig escriure unes postals, però sembla que el servei de correu me les va extraviar. Les reprodueixo aquí, encara que hagin perdut part de la seva frescor.

Dilluns: diàlegs bastant fluids amb algunes palmípedes.

Dimarts: dinar amb vistes, muntats sobre turbines i altres andròmines artístiques.

Dimecres: qualsevol seguidor d’un equip, en desplaçar-se fora de casa, tendeix a esdevenir un hooligan.

Dimecres (II): Magneto i Xavier esperen Godot.

Dijous: dia de plaers culpables.

Divendres: l’est i l’oest definits per una ratlla imaginada.

Dissabte: Hockney ara dibuixa per ordinador, però encara val molt la pena.

Viatge de tornada

Si cal postular un nou teorema sobre el transport modern, crec que s'hauria d'enunciar així: "cada viatge en avió és pitjor que l'anterior".

Ahir havíem sortit de Baker Street amb dues hores i mitja d'antelació, però els metros de Londres durant el cap de setmana funcionen de forma molt arbitrària (jo crec que és culpa de les privatitzacions de l'era Thatcher). El comboi es va espatllar a Earl's Court, vam haver de baixar del tren i pujar al següent. Després vam haver d'esperar vint minuts, mentre la unitat defectuosa abandonava la via principal. Per megafonia una veu impersonal demanava disculpes pels retards, detall que queda bé i té un cost gairebé nul (típic de les empreses privatitzades).

Quan vam arribar a Heathrow, la caravana de maletes sobre rodes es va veure frenada per un parsimoniós funcionari que controlava la fluida circulació per les escales mecàniques. Teníem els nervis ja a punt de crispació. Calgué córrer pels llarguíssims túnels fins la terminal 3, on una rosseta panotxa i restreta d'Iberia ens renyà perquè fèiem tard.

Passàrem per un primer control de passaports i targeta d'embarcament, passàrem després pel cerimonial de deixar la jaqueta (i les monedes, el mòbil, el cinturó i les claus de casa) en una cubeta de plàstic, mentre una funcionària autòmata recitava "guarden algun líquid a l'equipatge?". Un cop vestits, fou necessari presentar de nou el passaport. A continuació arribà un control exclusiu per les sabates: les vam veure desfilar, desvalgudes i aparellades, sota la mirada estranyada dels raigs X.

Uns cartells ens advertien que fins a la "Gate 31" ens quedaven 20 minuts de camí, o sigui que calia afanyar-se. Un homenet de pinta oriental (però pagat per Iberia) gesticulava enmig del passadís per afegir tensio a l'escena. Un cop arribats a la sala d'embarcament, descobrírem que encara quedava molt de ramat per entrar a l'avió.

Encofurnats al final de l'aparell, vam haver d'esperar una hora a que les potestats celestials ens permetessin enlairar-nos. Les hostesses (sense avergonyir-se'n) van servir el refrigeri de pagament amb una lentitud perversa, més pròpia d'un club sadomasoquista.

Vam aterrar al Prat amb el retard de rigor. Les maletes aparegueren vint-i-cinc minuts després (conec aeroports on l'equipatge ja te'l trobes circulant avorrit a la cinta transportadora). La meva maleta estava mig estripada, encara que sense aparents pèrdues de contingut.

En el taxi cap a casa sentírem que el Villareal havia fet un gol "in extremis". Sort, vaig pensar, que el futbol no ens interessa, perquè si no aquest viatge de tornada hauria estat l'epítom del mal rotllo.

Topologia per a londinencs

Mapa del metro de Londres (1913)

El simpàtic Teorema dels Quatre Colors és una de les mostres més accessibles de la topologia, una de les branques matemàtiques que em cau millor. Com us la puc descriure? La topologia és com l’ànima de la geometria, allà on la geometria es torna laxa (i una mica flàccida), oblida les mesures i les formes rígides i s’ocupa només de les connexions, dels contactes, de la manera d’anar d’aquí a allà. En topologia un cub i una esfera són equivalents, perquè mitjançant algunes deformacions podràs passar fàcilment de l’un a l’altre. En canvi, una forma de dònut (el que matemàticament s’anomena un tor) per molt que la manipulis no perdrà mai el seu forat central i, per tant, sempre pertanyerà a una classe diferent a la dels cubs i les esferes.

Tot això ve més o menys a tomb, perquè ara som a Londres i precisament el seu mapa de metro és una aplicació seminal de la topologia al món real. Us heu fixat mai en un mapa de la xarxa de metro de qualsevol ciutat? Oi que les estacions no es situen exactament al mateix punt on les situaríem sobre un mapa de la ciutat? Oi que les distàncies respectives entre estacions no estan dibuixades a escala? Aquí el que importa és quins punts estan connectats amb quins altres i a través de quina línia. I on cal canviar de línia per accedir a un punt d’un altre color. Pura topologia, doncs.

Topologia, però també un prodigi de llegibilitat. El seu pare va ser un deliniant de la companyia, Harry Beck, que el va dissenyar l’any 1933 inspirant-se en els circuits elèctrics que dibuixava diàriament. El seu èxit fou immediat, amb poques variacions la seva idea encara roman al mapa actual, i fou l’inspirador de tots els mapes de xarxes de metro que existeixen arreu del món.

L'original de Beck (1933)

¡Sí!

El dia que vaig començar a seguir The Pet Shop Boys, a casa els meus germans em retiraren la paraula. Suposo que el gest els semblà d’una imperdonable frivolitat (per no qualificar-lo directament com “una mariconada” (tinc un germà que ha fet un pacte de sang amb Bruce Springsteen, amb això està tot dit)). Però ja poden bordar els gossos, que aquest parell de britànics restrets i ben informats van camí de complir trenta anys fent efervescent música de ball que pot ser escoltada sense necessitat de moure els peus (i sense que et caigui la cara de vergonya en fer-ho).

I sí, PSB poden tenir alguns punts en contra seu, començant per la veu planyent de Neil Tennant, que és allò que s’anomena “un gust adquirit”. Tampoc la seva falta de compromís amb el moviment gai me’ls pot fer particularment simpàtics, tot i que, després d’haver treballat amb Liza Minnelli, Julie Walters, Rufus Wainwright o Dusty Springfield, una sortida oficial de l’armari resultaria gairebé redundant.

Però darrera de tot això hi ha una llarga carrera, dissenyada amb una intel·ligència i malícia que deixen bocabadat, amb discos molt ben pensats que rarament defrauden. El seu darrer “Yes”, després del més polític "Fundamental" no n’és l’excepció. Fins i tot per descriure l’estupidesa bàsica de la música pop, calen bones dosis de geni. I entre saltirons esbojarrats es poden cantar també cosetes interessants, encara que flirtegin amb l'apocalipsi.

En una nota gairebé al marge acabo de llegir que els animalistes del PETA han sol·licitat al grup que canviïn el seu nom, donat que les botigues d’animals són llocs cruels per definició. Els suggereixen com a alternativa “The Rescue Shelter Boys” (Els nois del refugi). No cal dir que s’hi han negat però, llestos com són, han aprofitat per recolzar la causa i adreçar els seus fans a la pàgina web d’aquesta associació protectora de bèsties.

Jo, que als animals me’ls estimo de lluny, prefereixo adreçar-vos a aquesta degustació una mica solipsista del darrer disc.

La darrera joguina (fins ara)

Caldrà que culpi Imma que, des del Bloc de Lletres, ens informà de l’existència de Library Thing, una pàgina que permet introduir la teva biblioteca particular a la xarxa. A casa ens hem convertit en addictes. Per poc que investiguis, aviat es descobreix que les possibilitats són immenses. Pots trobar-hi gent que té similars gustos literaris, fins i tot pots comparar la teva biblioteca amb la d’alguns autors morts (de moment comparteixo un llibre amb papà Hemingway). Pots veure si predominen els mascles o les fèmines a la teva col·lecció, si la majoria d’autors són morts o si no tenen encara fotografia.

Fins i tot hi ha una opció “Vous et nul autre” que agermana biblioteques que comparteixen títols que ningú més no té.

El servei és gratuït si la teva biblioteca no sobrepassa els 200 exemplars, per a la resta els preus són molt raonables. De totes maneres, com que són gent molt agradable, vist l’èxit que tenen dins de la comunitat catalana, estan regalant subscripcions per a qui els hi ho demani. Disposo de contrasenyes per obtenir una subscripció sense límits, o sigui que només cal que me la demaneu. Trobo que l’aventura val la pena.

No s'admet publicitat

foto de Gaelx's

Algú des de Brasil va entrar ahir al bloc veí i em deixà un comentari sol·licitant donacions per a una biblioteca per a nens sense recursos. Per molt defensable que sigui la causa, no sembla aquesta la manera més adequada d’anar recollint fons. Sense posar en dubte l’honorabilitat del peticionari, quina garantia pot oferir més enllà d’una adreça de correu electrònic? Deixem-ho tot just com algú que peca d’ingenuïtat.

El que em fa por és que això és converteixi en una tendència; com si no tinguéssim prou amb l’espam per correu. Ja veig trucant a les portes dels nostres blocs els venedors d’enciclopèdies, els Testimonis de Jehovà i (Déu no ho vulgui!) les temibles ofertes de les companyies telefòniques.