Dos músics (i 2)

Com que la vida de Jean Sibelius, amb la seva etapa final d’angoixa i silenci, deixa un pòsit de melangia, recordaré ara la biografia d’un altre compositor que, tot i tenir punts de contacte amb el finlandès, va viure un destí gairebé oposat. Leoš Janáček també va néixer a un racó perdut d’Europa, en el seu cas a Moràvia, l’any 1854, onze anys abans que Sibelius. Es pot pensar que la situació de Moràvia, prou central en el mapa europeu, i amb grans focus culturals com Praga o Viena no gaire lluny, no tenen res a veure amb la remota Finlàndia; però les comunicacions funcionaven de forma molt diferent a mitjans del segle XIX i Janáček, fill d’un senzill mestre d’escola, va créixer en un pur ambient de comarques.

Encara que el seu pare volia que fos mestre com ell, Leoš mostrà des de petit aptituds musicals i als 11 anys l’enviaren a estudiar cant coral i orgue a Brno. El jove Janáček destacà com a bon pianista i organista, però finalment es decantà per la composició. Va fer alguns cursos a Leipzig i Viena, però sempre retornà a Brno, on esdevingué director de l’escola d’orgue.

A Janáček sempre l’interessà el folklore del seu país i durant els darrers anys del segle XIX va fer nombroses escapades per Moràvia i Silèsia per transcriure els seus cants populars, els quals també emprà com inspiració de les seves pròpies partitures. Les seves composicions d’aquests època estaven marcades per l’antiwagnerisme i per la influència de Smetana i Dvořák, no deixen de ser obres d’un epígon menor amb les quals difícilment hauria passat a la posteritat.

Llavors, l’any 1904 aconsegueix estrenar a Brno la seva òpera “Jenufa”, una meravella de senzillesa i emoció. L’èxit fou moderat, però Brno no deixava de ser una ciutat de províncies, i Janáček volgué presentar-la a Praga. Fou rebutjada una vegada i una altra, fins que finalment ho aconseguí el 1916. L’estrena fou un èxit immediat i, tot de sobte, el compositor es veié exposat a la fama internacional. Tenia 62 anys, tres més de l’edat a la qual Sibelius va esfumar-se dins la broma nòrdica; es podria pensar que el reconeixement li arribava una mica tard. Però el millor encara estava per arribar.

L’any 1917 Janáček, que s’havia separat de la muller, conegué Kamila Stösslová, una jove casada, 38 anys més jove que ell. El vell compositor inicià amb ella una apassionada (i potser no corresposta) relació epistolar que es reflecteix en més de 700 cartes. Jo no sabria dir si les muses existeixen, però és cert que, si no, no s’explica l’allau d’obres mestres dels darrers anys de la vida de Janáček, sobretot si tenim en compte la relativa manca de brillantor de la seva producció anterior.

Leoš Janáček moriria l’agost de 1928, als 74 anys, bastant més jove que Sibelius; però en els escassos 12 anys que van des del triomf de “Jenufa” fins a la seva mort escrigué un seguit de pàgines memorables. Així hi podem trobar la rapsòdia per orquestra “Taras Bulba” (1918) o la salvatge “Sinfonietta” (1926), la monumental “Missa Glagolítica” (1926), el cicle de cançons “Diari d’un desaparegut” (1919) i el seu segon quartet de corda (1928).

Però sobretot quatre òperes que, juntament amb la “Jenufa” inaugural, constitueixen un dels més sòlids pilars del gènere de tot el segle XX: Katya Kabanova (1921), “El cas Makropoulos” (1926), “De la casa dels morts” (1927) i molt especialment per a mi “La petita guineu astuta” (1924), una daurada celebració del temps que passa i el temps que retorna.

Janáček, malgrat ser un músic molt col·loquial, no gaudí d’una fàcil recepció: el seu estil és ple d’arestes, com sol passar a la vida de cada dia, i els seus primers intèrprets intentaren llimar-les. Qui estigui interessat per aquestes tergiversacions, o per qualsevol altra qüestió sobre el compositor morau, és imprescindible l’assaig que Kundera li dedica a “Els testaments traïts”. Segons el novel·lista txec, el bon vell Leoš fou el responsable de dur l’art de la novel·la a l’escenari operístic. I no seré jo qui el contradigui.

Què voleu que us digui, com jo ja passo dels 50, m’agrada emmirallar-me en l’amic Janáček i pensar que no tot està fet i que la vida encara em reserva alguna bondat.

Dos músics (1)

©js_harmaa

La lectura del molt recomanable “El ruido eterno” m’ha dut a pensar, entre una infinitat de coses que ja vindran al cas en un altre moment, en com poden ser de diferents les trajectòries vitals de les persones. Crec que no són freqüents els casos de constància i uniformitat, que tots vivim alts i baixos, moments d’activitat frenètica, de projectes i d’exultació, i d’altres de calma, de replegament, de reflexió potser. M’hi ha fet pensar les vides tan diferents de dos músics gairebé contemporanis com foren Jean Sibelius i Leoš Janáček, i encara que ells fossin uns grans creadors, no crec que sigui agosarat extrapolar els seus casos a les nostres més modestes vides.

Jean Sibelius va néixer l’any 1865 en el que era llavors el Gran Ducat Rus de Finlàndia. Malgrat que la seva família pertanyia a la minoria de parlants en suec, fou enviat a una escola de llengua finesa. El jove Sibelius s’implicà en la seva obra amb els corrents nacionalistes que lluitaven per la independència del país davant del gegant rus. En la conquesta d’aquesta independència l’any 1917, la seva música hi jugà un enorme paper simbòlic. Tant la seva recreació musical de les sagues fineses, com el poema simfònic “Finlàndia” de 1899 o la Segona Simfonia de 1902 actuaren com veritables himnes nacionals extraoficials. Només per això, el seu lloc en el panteó d’homes il·lustres del país ja el té assegurat, i potser és aquesta admiració el que fa que Finlàndia sigui un dels països del món on més es valora i es subvenciona la música i els que la fan.

Però, apart de ser molt popular en el seu propi país per raons de vegades extramusicals, Sibelius també era molt apreciat a la resta del món, especialment a les primeres dècades del segle XX. Les seves simfonies, que constitueixen l’espinada de la seva obra, són deutores de la tradició clàssica d’un Beethoven o un Brahms, però van avançant per un camí que els hi és propi fins assolir solucions que són del tot originals. Poderoses, severes, sovint ombrívoles, feréstegues, comparar-les amb la desolada natura nòrdica és tant un tòpic com un acte de justícia. Sembla que el compositor no era gaire amic de moure’s de la seva casa de camp, el que més li agradava era comunicar-se amb tota aquella natura que el fascinava: els boscos de bedolls, els llacs, el vol dels cignes i les grues. Sí, el seu propòsit era traduir en música aquell espectacle aclaparador, però no d’una forma servilment descriptiva, sinó intentant reproduir els sentiments tel·lúrics que li desvetllava.

El gran problema de Sibelius fou que, en el segle de l’atonalitat i de la polirítmia, de Schoenberg i Stravinsky, ell s’entestà en continuar fent música tonal. Molt personal sí, però allunyada de qualsevol de les moltes tendències d’avantguarda que engendrà el segle. Això li costà l’allunyament sinó el menyspreu de molts dels seus col·legues que el titllaren de reaccionari. És cèlebre la crítica demolidora que li va fer Theodor Adorno, l’amic d’Arnold Schoenberg, empès potser per aquesta mania tan empobridora de despullar algú per vestir-ne un altre.

El públic que, de vegades, té una percepció menys enverinada, va fer costat al compositor, especialment el públic americà, no tan influenciat per la “intelligentsia” com ho estava l’europeu. Fos com fos, la seva popularitat va anar decaient amb l’avanç del segle al mateix ritme que minvava la seva producció. L’any 1926, amb l’escriptura del poema simfònic “Tapiola”, quan el músic té 59 anys, es pot dir que dóna la seva obra per acabada. Encara viuria més de 30 anys a la seva casa d’Aino, fins a la seva mort l’any 1957, però ja pràcticament no compongué res de nou.

Durant aquests anys de sequera parlà sovint de la seva Vuitena Simfonia i donà a entendre més d’una vegada que la tenia pràcticament enllestida; però també existeix la llegenda d’una pira on el músic cremà d’una revolada totes les seves partitures inèdites. Dels motius d’aquest silenci es pot fer tota mena de conjectures. La influència de l’alcohol està ben documentada, però segurament el que més pesà fou la inseguretat que es deriva de l’aïllament, la sensació que els teus col·legues et giren l’esquena, la dificultat de la creació independent on una veu pròpia intenta fer-se sentir per damunt de cànons i escoles.

Com sol passar, el temps ha anat posant les coses al seu lloc, i en això, morir-se resulta de gran ajuda. Actualment Sibelius ja té assegurat el seu racó a la història musical del segle XX i, com que vivim moments menys dogmàtics, fins i tot hi ha qui li ha descobert més originalitat de la que se li va reconèixer en vida.

Per a la resta, pels que no hem de fer amb els nostres gustos bandera de res, les 7 simfonies de Jean Sibelius sempre han estat ací, per qui se les vulgui escoltar i gaudir amb la seva força arravatada i la seva passió glacial.

Sí, la cosa funciona

Marietta (Patricia Clarkson) descobreix Manhattan

Woody Allen s’havia allunyat de Manhattan per rodar a Europa els seus últims i desiguals films, una maniobra que va suscitar tota mena d’opinions. “Matchpoint” va ser ben valorada per la crítica d’aquí, encara que potser no n’hi havia per tant. “Scoop” era ben simpàtica en la seva manca de pretensions. “Cassandra’s dream” deu ser l’única pel·lícula d’Allen que no he vist, i això no pot indicar res de bo. I en quant a allò de “Vicky Cristina Barcelona”, i ara sé que em guanyaré alguns detractors, a Josep i a mi ens va divertir.

Ara Woody torna a la seva ciutat amb “Whatever works” (“Si la cosa funciona”) per explicar la història d’un jueu neuròtic, hipocondríac, pessimista i absolutament misantrop. Res de nou direu; si no fos que aquest cop el paio és deu vegades més neuròtic, detestable i misantrop que en pel·lícules anteriors. També és deu vegades més divertit.

Woody, potser conscient que a la seva edat ja no pot pretendre seduir jovenetes a la pantalla, ha encarregat Larry David, coautor de “Seinfeld”, que encarni aquest personatge en lloc seu. I l’home, que carrega gran part de la pel·lícula sobre les seves espatlles, ho fa molt bé.

Boris Yellnikoff, el protagonista, és un físic especialista en la teoria de les supercordes i, se’ns diu, possible candidat al Nobel. Dut per idees completament autodestructives, ha abandonat la universitat, un matrimoni envejable i un pis de revista de decoració per tancar-se en un catau bastant infecte i fer classes d’escacs als nens del barri. La seva grolleria misantròpica proporciona bona part de la hilaritat del film.

Un bon (o mal) dia entra a la seva vida una joveneta especialment idiota, provinent del Deep South. Boris l’atacarà amb el seu millor arsenal d’invectives, però com que dins de la seva particular filosofia de la vida es conforma amb “tot allò que funcioni”, al final sucumbirà als encants evidents de l’estupidesa. Després vindran més sorpreses i epifanies, la fluïdesa del canvi de parelles tan típica d’Allen i, a desgrat del protagonista, un missatge de bon rotllo general que sempre és d’agrair.

Evan Rachel Wood, que sembla acabada de sortir del Disney Channel, està estupenda com a cap de pardals amb vocació de paper secant. Patricia Clarkson, que fa de la seva mare, és d’aquelles actrius madures que enamoren des que entren en pantalla (com la Judy Davies de “Deconstructing Harry” o “Husband & Wives”, per entendre’ns).

En definitiva no hi ha res de nou en el darrer Woody Allen. Bé, sí, que jo recordi és la primera vegada que hi apareixen homes gais en una de les seves pel·lícules. Hi havia hagut lesbianes (Jessica Harper a “Stardust Memories”, Meryl Streep a “Manhattan”), ja se sap que les lesbianes donen molt de morbo als heteros, però d’homes gais que diguessin la seva en una ciutat com Nova York la filmografia de Woody n’estava estranyament absent. És un detall menor, però que indica una voluntat conciliadora que inspira tot el film.

Hem rigut com feia mesos que no ens succeïa a una sala de cinema. Al final alguns espectadors han aplaudit i tot. I la pel·lícula conté la prova irrefutable que Déu és gai. Cal afegir res més?

Aperitiu sicilià

Per descansar una mica del gulag he llegit “Las alas de la esfinge” d’Andrea Camilleri. Sí, sembla que en aquest bloc només parli d’ell, però és que no para de publicar, m’agraden els seus llibres i els fa més curts que els de Larson: els enllesteixes en dues tardes, sense necessitat de perdre hores de son. A més, anem a Sicília en data propera. O sigui que tot es confabula.

No, ja ho tinc clar que el que fa Camilleri no és “gran” literatura, potser ni tan sols bona novel·la negra. En llegir-lo t’adones que té pressa per solucionar les seves intrigues i no es molesta en arrodonir els detalls. L’importen altres coses, com per exemple reproduir la parla siciliana, els seus girs i la seva frescor (bé, tot això m’ho he d’imaginar, perquè l’he llegit sempre traduït). Té també la voluntat de denúncia, de crítica de tot el que no li agrada del món que li ha tocat viure, i ho manifesta amb la sana falta de prejudicis que permet la seva edat.

Aquest penúltim episodi del comissari Montalbano va de noies que venen de l’Est i de fosques xarxes amb arrels eclesiàstiques que les exploten. Però això no importa gaire. Si acudeixo als llibres de Camilleri és per retrobar-me amb una colla d’amics i saber com els hi va. Com si ens citéssim a una taula de cafè per xerrar (tot i que a Itàlia el cafè es pren a peu dret i a velocitat supersònica).

La tarda que ens hem vist, amb una ampolla de vi blanc no gaire lluny, Salvo intentava explicar-me les seves darreres investigacions sobre la noia que tenia una papallona tatuada a l’omòplat, però he trobat molt més interessant tot el que no em deia sobre la seva relació amb Livia. M’ha entendrit que no volgués parlar de com l’amor es desgasta a força d’anys i com lluita per sobreviure, encara que sigui en els desencontres i en les discussions.

Ben mirat, quedo amb Montalbano molt més sovint que amb la majoria dels meus amics. M’ho hauré de fer mirar.

Me'n recordo (IV)

Me’n recordo que acabava de llegir la definició de palíndrom a “Verbàlia” i, en alçar la vista, vaig veure Sara Baras a la portada d’un dominical.

Quelcom passa amb Caetano

©Fernando Young
Caetano Veloso ens havia acostumat a una maduresa daurada, plena de discos excel·lents tot i que de vegades un pèl acomodaticis. Llavors l’any 2006 ens sorprengué amb “Cê”, una obra enregistrada amb un tercet de músics joves, amb lletres íntimes i de càrrega molt sexual, i amb sons propis gairebé d’una banda de garatge. Desconcertà els seus seguidors i dividí la crítica.

Ara hi torna amb un disc anomenat “Zii e zie” (oncles i tietes, en italià, ningú no me n’ha sabut explicar el perquè del títol). Repeteix amb el seu trio acompanyant, que ara es diu bandaCê, i amb aquestes sonoritats àcides que es poden extraure fàcilment d’un baix, guitarra i bateria. Els hi diu transambes o transrock (segons la cara del CD que et miris). M’ha agradat una mica més que l’anterior, però ara ja sé que tot és qüestió de temps per digerir els canvis i que segurament tinc entre les mans un clàssic en gestació.

Algunes cançons busquen referències en el passat (“Guantanamo” amb “Haiti”, “Menina da Ria” amb “Menino de Rio”). Els originals guanyen per golejada, però qui sap, Caetano és capaç de créixer per dins com una mala herba. El temps de segur li donarà la raó.

Mentrestant faig especulacions pròpies d’algun programa de Telecinco i lligo caps. L’any 2004 Veloso va divorciar-se de la seva segona muller, Paula Lavigne. El proper disc que publicà fou “Cê”. Tinc clar que davant de la vellesa imminent (Caetano té 67 anys molt ben portats) tothom es revolta d’alguna forma. Qui no busca la revolució formal, la troba en carn més jove. Posaria la mà al foc que l’artista s’ha enamorat d’algú (o d’alguna) molt més jove que ell i està intentant seguir-li el compàs. Ha abraçat modes contemporanis amb excuses molt llegides, però encara se sent com un “estrangeiro”. Costa seguir-li el pas, nosaltres no som a la seva pell.

Però què no li perdonarem a Caetano?

Vida i destí (etapa 3)

Confesso que he estat uns dies encallat amb la lectura. La sortida de cap de setmana, que recomanava evitar el sobrepès, i la temptació d’altres títols molt més breus que esperaven a la cua m’havia fet deixar de banda el Grossman. Potser és un perill que es concentra al voltant de la pàgina 300, com demostren els testimonis d’alguns lectors. Sigui com sigui, reprenc “Vida i destí”.

És l’any 1942 i a l’exèrcit alemany totes els hi ponen, sembla el moment adequat per abordar el seu pla més agosarat: l’extermini total dels jueus. En un vago de càrrega, a les fosques, la metgessa militar Sònia Osipovna, amiga de Zhenia, va reflexionant sobre la seva nova situació. “Ara creia haver comprès la diferència entre vida i existència. La seva vida s’havia acabat, interromput, però l’existència continuava, es perllongava. I encara que aquella existència era miserable, el pensament d’una mort propera li omplia el cor de terror”.

En capítols d’extensió molt diversa s’expliquen trets de la vida d’alguns dels companys de reclusió de Sònia: un comptable, una bibliotecària, un nen de sis anys... Abunden les imatges d’animals sacrificats que prefiguren el destí que espera a tots aquests personatges.

Grossman reflexiona sobre les causes que feren possible l’extermini jueu fins i tot en territori “enemic”. “Fou precisament en una atmosfera d’odi i repulsió com es va preparar i dur a terme l’aniquilació dels jueus ucraïnesos i bielorussos. En el seu moment, en aquella mateixa terra, després d’haver mobilitzat i atiat l’ira de les masses, Stalin encapçalà la campanya per l’aniquilació dels kulaks com a classe, la campanya per la destrucció dels degenerats i sabotejadors trotskistes-bujarinistes”.

En la seva llarga anàlisi sobre el perquè els seus propis compatriotes participaren en l’eliminació dels jueus Grossman ho atribueix en part a l’instint de supervivència, en part a com canvia la natura humana sota la violència totalitària. L’autor, que devia de ser un humanista, acaba concloent que l’home no ha nascut per l’esclavatge i que a la llarga sempre vencerà la llibertat sobre els totalitarismes.

Saltem a una unitat de tancs als Urals. Fent una mica de memòria retrobem el comissari Guétmanov qui, unes pàgines enrere s’acomiadava de família i amics a Ufà. Però la figura central és el comandant Nóvikov de qui, de forma molt indirecta, sabrem que fa anys que manté una relació amorosa amb Zhènia, a la que espera reveure al seu pas per Kuibishev. El comandant reflexiona sobre els soldats que està enviant al front i contraposa els ideals que els uneixen a les seves individualitats, i és en la particularitat de cadascú on hi troba el sentit de la lluita per la vida.

Tornem al setge de Stalingrad, on havíem deixat Krímov, l’ex marit de Zhènia fa més de 200 pàgines. Sembla que la situació extrema en la que viu li ha donat nou al·licient a la seva vida. Es dedica a fer discursos polítics pels diversos batallons, sent la inutilitat de la seva tasca i enyora l’ex.

Una mica més enllà, a l’estratègica casa 6/1 arriba una jove telegrafista. Els soldats la contemplen amb mirades de llop famèlic.

Encara una mica més enllà... Aquest Grossman no et deixa tranquil enlloc. Vaig per la 315.