dimecres, 7 d’octubre de 2009

Dos músics (i 2)


Com que la vida de Jean Sibelius, amb la seva etapa final d’angoixa i silenci, deixa un pòsit de melangia, recordaré ara la biografia d’un altre compositor que, tot i tenir punts de contacte amb el finlandès, va viure un destí gairebé oposat. Leoš Janáček també va néixer a un racó perdut d’Europa, en el seu cas a Moràvia, l’any 1854, onze anys abans que Sibelius. Es pot pensar que la situació de Moràvia, prou central en el mapa europeu, i amb grans focus culturals com Praga o Viena no gaire lluny, no tenen res a veure amb la remota Finlàndia; però les comunicacions funcionaven de forma molt diferent a mitjans del segle XIX i Janáček, fill d’un senzill mestre d’escola, va créixer en un pur ambient de comarques.

Encara que el seu pare volia que fos mestre com ell, Leoš mostrà des de petit aptituds musicals i als 11 anys l’enviaren a estudiar cant coral i orgue a Brno. El jove Janáček destacà com a bon pianista i organista, però finalment es decantà per la composició. Va fer alguns cursos a Leipzig i Viena, però sempre retornà a Brno, on esdevingué director de l’escola d’orgue.

A Janáček sempre l’interessà el folklore del seu país i durant els darrers anys del segle XIX va fer nombroses escapades per Moràvia i Silèsia per transcriure els seus cants populars, els quals també emprà com inspiració de les seves pròpies partitures. Les seves composicions d’aquests època estaven marcades per l’antiwagnerisme i per la influència de Smetana i Dvořák, no deixen de ser obres d’un epígon menor amb les quals difícilment hauria passat a la posteritat.

Llavors, l’any 1904 aconsegueix estrenar a Brno la seva òpera “Jenufa”, una meravella de senzillesa i emoció. L’èxit fou moderat, però Brno no deixava de ser una ciutat de províncies, i Janáček volgué presentar-la a Praga. Fou rebutjada una vegada i una altra, fins que finalment ho aconseguí el 1916. L’estrena fou un èxit immediat i, tot de sobte, el compositor es veié exposat a la fama internacional. Tenia 62 anys, tres més de l’edat a la qual Sibelius va esfumar-se dins la broma nòrdica; es podria pensar que el reconeixement li arribava una mica tard. Però el millor encara estava per arribar.

L’any 1917 Janáček, que s’havia separat de la muller, conegué Kamila Stösslová, una jove casada, 38 anys més jove que ell. El vell compositor inicià amb ella una apassionada (i potser no corresposta) relació epistolar que es reflecteix en més de 700 cartes. Jo no sabria dir si les muses existeixen, però és cert que, si no, no s’explica l’allau d’obres mestres dels darrers anys de la vida de Janáček, sobretot si tenim en compte la relativa manca de brillantor de la seva producció anterior.

Leoš Janáček moriria l’agost de 1928, als 74 anys, bastant més jove que Sibelius; però en els escassos 12 anys que van des del triomf de “Jenufa” fins a la seva mort escrigué un seguit de pàgines memorables. Així hi podem trobar la rapsòdia per orquestra “Taras Bulba” (1918) o la salvatge “Sinfonietta” (1926), la monumental “Missa Glagolítica” (1926), el cicle de cançons “Diari d’un desaparegut” (1919) i el seu segon quartet de corda (1928).

Però sobretot quatre òperes que, juntament amb la “Jenufa” inaugural, constitueixen un dels més sòlids pilars del gènere de tot el segle XX: Katya Kabanova (1921), “El cas Makropoulos” (1926), “De la casa dels morts” (1927) i molt especialment per a mi “La petita guineu astuta” (1924), una daurada celebració del temps que passa i el temps que retorna.

Janáček, malgrat ser un músic molt col·loquial, no gaudí d’una fàcil recepció: el seu estil és ple d’arestes, com sol passar a la vida de cada dia, i els seus primers intèrprets intentaren llimar-les. Qui estigui interessat per aquestes tergiversacions, o per qualsevol altra qüestió sobre el compositor morau, és imprescindible l’assaig que Kundera li dedica a “Els testaments traïts”. Segons el novel·lista txec, el bon vell Leoš fou el responsable de dur l’art de la novel·la a l’escenari operístic. I no seré jo qui el contradigui.

Què voleu que us digui, com jo ja passo dels 50, m’agrada emmirallar-me en l’amic Janáček i pensar que no tot està fet i que la vida encara em reserva alguna bondat.

5 comentaris:

  1. d'aquest bon senyor només li conec Taras Bulba i de quan estudiava (em feien estudiar?) música. L'hauré de repescar algun dia. Sort del teu últim paràgraf! perquè sinó tinc la sensació que no tindré temps d'escoltar-ho tot i llegir-ho tot, pitjor que el conill d'Alícia. :)

    ResponSuprimeix
  2. Doncs sí que és molt interessant aquest esclat de creativitat de Janácek a la seva maduresa. Potser les muses, casades o no, sí existeixen... Molt ben trobat el paral·lel (a la inversa) amb Sibelius.

    ResponSuprimeix
  3. Clídice, suposo que ja t'hauràs adonat que no podràs llegir-escoltar-veure-ho tot en aquesta vida. No t'angoixis que hi ha molt de bo per escollir.

    Gràcies, espai.

    ResponSuprimeix
  4. "jo ja passo del 50"

    Sempre que em faig una idea mental d'un blocaire no te res a evrue amb la realitat!
    Bon post, adoro les biografies, encara que el eprsonatge no m'interessi!

    ResponSuprimeix
  5. Mecatxis! No sé perquè he dit això de l'edat i he trencat la meva imatge d'efebus a punt per ser seduït pels del Vaticà.

    ResponSuprimeix