dilluns, 5 d’octubre de 2009

Sí, la cosa funciona


Marietta (Patricia Clarkson) descobreix Manhattan
Woody Allen s’havia allunyat de Manhattan per rodar a Europa els seus últims i desiguals films, una maniobra que va suscitar tota mena d’opinions. “Matchpoint” va ser ben valorada per la crítica d’aquí, encara que potser no n’hi havia per tant. “Scoop” era ben simpàtica en la seva manca de pretensions. “Cassandra’s dream” deu ser l’única pel·lícula d’Allen que no he vist, i això no pot indicar res de bo. I en quant a allò de “Vicky Cristina Barcelona”, i ara sé que em guanyaré alguns detractors, a Josep i a mi ens va divertir.

Ara Woody torna a la seva ciutat amb “Whatever works” (“Si la cosa funciona”) per explicar la història d’un jueu neuròtic, hipocondríac, pessimista i absolutament misantrop. Res de nou direu; si no fos que aquest cop el paio és deu vegades més neuròtic, detestable i misantrop que en pel·lícules anteriors. També és deu vegades més divertit.

Woody, potser conscient que a la seva edat ja no pot pretendre seduir jovenetes a la pantalla, ha encarregat Larry David, coautor de “Seinfeld”, que encarni aquest personatge en lloc seu. I l’home, que carrega gran part de la pel·lícula sobre les seves espatlles, ho fa molt bé.

Boris Yellnikoff, el protagonista, és un físic especialista en la teoria de les supercordes i, se’ns diu, possible candidat al Nobel. Dut per idees completament autodestructives, ha abandonat la universitat, un matrimoni envejable i un pis de revista de decoració per tancar-se en un catau bastant infecte i fer classes d’escacs als nens del barri. La seva grolleria misantròpica proporciona bona part de la hilaritat del film.

Un bon (o mal) dia entra a la seva vida una joveneta especialment idiota, provinent del Deep South. Boris l’atacarà amb el seu millor arsenal d’invectives, però com que dins de la seva particular filosofia de la vida es conforma amb “tot allò que funcioni”, al final sucumbirà als encants evidents de l’estupidesa. Després vindran més sorpreses i epifanies, la fluïdesa del canvi de parelles tan típica d’Allen i, a desgrat del protagonista, un missatge de bon rotllo general que sempre és d’agrair.

Evan Rachel Wood, que sembla acabada de sortir del Disney Channel, està estupenda com a cap de pardals amb vocació de paper secant. Patricia Clarkson, que fa de la seva mare, és d’aquelles actrius madures que enamoren des que entren en pantalla (com la Judy Davies de “Deconstructing Harry” o “Husband & Wives”, per entendre’ns).

En definitiva no hi ha res de nou en el darrer Woody Allen. Bé, sí, que jo recordi és la primera vegada que hi apareixen homes gais en una de les seves pel·lícules. Hi havia hagut lesbianes (Jessica Harper a “Stardust Memories”, Meryl Streep a “Manhattan”), ja se sap que les lesbianes donen molt de morbo als heteros, però d’homes gais que diguessin la seva en una ciutat com Nova York la filmografia de Woody n’estava estranyament absent. És un detall menor, però que indica una voluntat conciliadora que inspira tot el film.

Hem rigut com feia mesos que no ens succeïa a una sala de cinema. Al final alguns espectadors han aplaudit i tot. I la pel·lícula conté la prova irrefutable que Déu és gai. Cal afegir res més?

11 comentaris:

  1. Doncs perquè ho dius tu (i en Josep ;P) l'aniré a veure i intentaré reconciliar-me amb ell :) i Déu és gai? jo tenia un conegut que deia: no hi ha Déu, i si n'hi ha és del Real Madrit! on anirem a parar! :D

    ResponElimina
  2. Déu és gai i del Barça, de tota la vida.

    ResponElimina
  3. Si dic que no m'estranyaria que déu fos gai, essent diabòlic com sóc, seré acusat d'homofòbia?

    ResponElimina
  4. El Woody Allen escolta les crítiques que li fan i de tant en tant té aquestes coses. Li deuen haver dit que no te en compte els gais i ara en diu alguna cosa. Fa anys li van dir que era racista, perquè no apareixien mai negres a les seves pelis. Des de llavors que sempre n'apareix algun, tot i que sempre secundari. Es va permetre la conya de repetir el mateix actor en dues pelis, sempre desfilant pel fons del pla.

    ResponElimina
  5. Jaume, prou! Això és un bloc, no un concili ecumènic. ;)

    ResponElimina
  6. És plausible el que dius, Lluís, tot i que cal aclarir que aquí els gais no són un element merament decoratiu (com passava amb el negre de "Mlinda"), sinó que la seva presència ve justificada per la trama.

    ResponElimina
  7. M'has despertat el cuquet, company. Ara aviam com ho interpretes :P

    ResponElimina
  8. Joan, malgrat (o gràcies) al "disseccionari"®, em prenc les metàfores com el que són i sé distingir perfectament quan em parla un lexicògraf seriós i quan em parla "La Bella Dorita".

    ResponElimina
  9. ...tenia moltes ganes d'anar a veure la peli del Woody Allen i després de llegir-te encara en ticn més, a mi MAI m'ha decepcionat, m'agraden totes les seve pelis...

    ...no us fiqueu amb Déu, que podria ser jo.

    ResponElimina