Me'n recordo (XIV)

Me’n recordo de l’estampeta de Santa Teresa que em van regalar a “El Dique Flotante”, quan em feien el vestit mariner de primera comunió. L’havies de mirar fixament una estona i després se t’apareixia a la paret. No ho vaig aconseguir mai.

Un circ d'un milió de pistes

Anar a veure l’exposició “Federico Fellini, el circ de les il·lusions” (al Caixafòrum fins el 13 de juny) ha estat una bona manera de romandre comunicats amb la bella ciutat de Roma. Fellini, nascut al Rimini de la Romanya, va viatjar a Roma als dinou anys i ja s’hi va quedar per sempre. En una graciosa fotografia del 1944 Federico ha dibuixat un “fumetto” on es llegeix “Domani iniziamo la conquista del mondo!!!”. I a fe que ho va aconseguir.

Fellini és d’aquells artistes que d’una manera o una altra aconsegueixen connectar amb (gairebé) tothom. Tot alliberant els seus fantasmes més personals sempre acaben reflectint persones i experiències que ens poden tocar de prop i, malgrat l’artificiositat de les seves posades en escena, acaben deixant un pòsit de poesia i veritat. El segle XX no es podria entendre si deixéssim fora moltes de les inoblidables icones d’aquest realitzador i, per tant, una mostra del món visual fellinià té molt de sentit.

L’exposició és molt completa i abasta tots els motius de l’obra de Fellini a partir de vídeos, fotografies, cartells de pel·lícules, premsa de l’època i dibuixos fets pel propi director qui, recordem-ho, va iniciar la seva carrera com a ninotaire. En successives seccions hi figuren les desfilades, els paparazzi (paraula que ell va inventar), el circ, Marcello, el catolicisme, Giulietta, els grotescos, Nino Rota, Via Veneto, el còmic, la psicoanàlisi, Anita Erkberg, la televisió…

Interessants per menys coneguts els acudits publicats a la premsa de la pre-guerra, les fotonovel·les extretes de les seves primeres pel·lícules, el número especial que va dissenyar per Vogue o els seus còmics fets en col·laboració amb Milo Manara. Revelador el seu “Llibre dels somnis”, una mena de dietari de gran format on reproduïa gràficament i molt acuradament les seves visions nocturnes. I també d’obligada visió els spots que va rodar a les acaballes de la seva vida per marques com Barilla, Campari o Banco di Roma.

En resum, vaig anar sense esperar gran cosa de l’exposició i vaig acabar passant un parell d’hores envoltat d’aquella màgia tan especial i inconfusible que només podia sortir de la imaginació de Federico Fellini. Aneu-hi, per poc que us agradi gaudir de la vida.

Retorn al cinema

Segons el meu dietari, i amb l’excepció de la pel·lícula que veiérem a Roma, des del 14 de febrer no havíem anat al cinema. Què ens està passant? Hem substituït els plaers intel·lectuals per activitats molt més socials? Sigui com sigui, durant les vacances de pasqua hem recuperat el temps perdut, tot començant per “Up in the air” de Jason Reitman.

El seu protagonista (George Clooney) és un home que és contractat per les empreses per anunciar l’acomiadament als seus empleats (és possible que una feina tan galdosa existeixi al món real?). Ryan, que així és diu aquesta mala peça, és un home aparentment feliç amb la seva vida. Evita els escrúpols de consciència mitjançant el taxatiu mètode de no tenir arrels. Viatja lleuger d’equipatge (per no haver de facturar-lo), es mou com peix a l’aigua per aeroports i hotels d’aparença intercanviable, sempre amb el mòbil i el portàtil a l’abast de la mà i la cartera plena de targetes amb bandes magnètiques. Ryan, per descomptat, no manté cap relació profunda amb ningú i el seu màxim somni és acumular 10 milions de milles a la seva targeta de fidelització a American Airlines. En algun moment ell mateix s’autodenomina un tauró i, com dicta la llegenda, el tauró per sobreviure s’ha de mantenir sempre en moviment.

Com caldria esperar d’un guió que s’encara a problemes ben actuals (la crisi econòmica, la deshumanització tecnològica, la ferocitat del capitalisme, la por al compromís) amb formes de solvència assegurada, Ryan es veurà exposat a les seves mancances en el moment que estigui obligat a aturar-se i reflexionar. Els desencadenants seran diversos. Per començar, una atractiva dona (Vera Farmiga) amb la que manté un afer ocasional i que sembla ser una ànima bessona, que juga a la mateixa lliga dels desarrelats. Després, una agressiva aprenent de tauró (Anna Kendrick) que amenaça amb desmuntar el “modus vivendi” de Ryan mitjançant la mateixa tecnologia de la qual ell tant depèn. I l’últim, però no el menys important, el casament de la germana petita de Ryan, cerimònia que l’obligarà a retrobar-se amb la seva poc freqüentada família.

La pel·lícula de Reitman toca qüestions interessants en una barreja eficaç de drama i comèdia. Funciona perfectament, tot i que el seu missatge és d’una correcció previsible. Les seves dues actrius principals em van semblar estupendes, especialment la Kendrick, que tinc entès que deu la seva fama a les pel·lícules de vampirs per adolescents. I en quant a George… Bé, no puc negar que Clooney és un seductor irresistible, que pot fer simpàtic un personatge tan menyspreable com aquest Ryan; però arriba un moment que em veig incapaç de decidir si és un bon o mal actor. Jo és que el miro i només em ve al cap que m’està venent una cafetera. I la compro, és clar que la compro.

“Le concert”, del per a mi desconegut romanès resident a París Radu Mihaileanu, és una producció bàsicament francesa que crec que està funcionant molt bé gràcies al vell sistema del “boca-orella”. I jo diria que molt justificadament.

La trama és d’allò més inversemblant, però per això mateix més engrescadora. Imaginem que un director d’orquestra, soviètic i represaliat a l’era Brezhnev, intercepta la invitació que el Theatre de Châtelet de París fa al Bolshoi moscovita i decideix anar-hi en un acte d’agosarada suplantació, acompanyat d’altres pàries residuals, víctimes també del sistema. De pas, el gest potser servirà per guarir velles ferides.

La veritat és que no tinc arguments políticament correctes per salvar aquest film tan fresc, tan vital i tan manipulador (fins i tot els seus moments antisemites són entendridors). En darrer terme, el que més pesa és l’afecte que mostra a tots els seus personatges, siguin comunistes nostàlgics, gàngsters de la nova economia, ressentits sense lloc al “status quo” o gitanos eternament fora de tota norma. El nombrós elenc és digne d’admiració.

Pel costat francès, Mélanie Laurent, que ja tenia un paper lluminós a “Inglorious bestards” de Tarantino, està senzillament encisadora. Però són els actors russos, famosos al seu país, desconeguts per a mi, els que suporten el pes de la funció. Alexei Gukov, com a protagonista, està superb; Anna Kamenkova, en el paper de la seva muller, demostra tenir-los molt ben posats.

Durant la projecció rius i plores a cor que vols (els gags i els cops de puny a l’estómac estan a la mateixa alçada), dues condicions que em semblen prou desitjables. I el final amb el Concert per a violí de Txaikovsky és una modèlica catarsi. Aneu-la a veure i ja em direu.

I en tercer lloc “Soul kitchen” de Fatih Akin. El realitzador turco-alemany m’havia agradat molt en els seus drames “Contra la paret” i “A l’altre costat”, així com en el fascinant documental musical “Creuant el pont”. La seva incursió en el terreny de la comèdia m’ha deixat totalment fred. A penes un esbós de guió, unes situacions repetitives i gags més aviat pedestres no impedeixen que el to sigui generalment simpàtic; mentre que la dinàmica cinematografia i la molt variada banda sonora ajuden a veure-la sense fatiga. Possiblement s’ho haurà passat molt bé filmant les desventures d’aquest propietari de restaurant d’Hamburg, del seu germà presidiari, del seu cuiner irascible i de mitja dotzena més de personatges tan coloristes com cridaners; però jo podria haver-me-la estalviat perfectament.

Caravaggio a Sicília

La bastant terrorífica "Ressurrecció de Llàtzer", pintada a Messina.

Michelangelo Merisi (Milà, 1571 - Porto Ercole, 1610), dit el Caravaggio degut a la població bergamasca on la família va traslladar-se el 1577, apart de ser considerat el primer gran exponent de la pintura barroca, protagonitzà una vida breu i plena de peripècies, digna d’una novel·la picaresca.

Ja en els seus anys d’aprenentatge en el taller milanès de Simone Peterzano, el jove Caravaggio mostrà indicis del seu caràcter conflictiu, que els seus exegetes excusen per la grandesa del seu geni. Home susceptible i violent presentava tanmateix un físic fràgil al qual, de ben jove, s’hi afegiria una infecció de malària que debilitaria de per vida el seu sistema nerviós i potser contribuiria a la seva prematura mort.

Arribat a Roma l’any 1592, aviat es va llaurar una reputació, tot i que la seva revolucionària pintura no era ni molt menys del gust de tothom. Paral·lelament a la seva carrera a l’ombra de poderosos protectors, el pintor freqüentava també ambients més tèrbols, on buscava la companyia de meretrius, efebus d’escassa virtut, jugadors professionals i altra gent dita “de mal viure”. No devia de ser Caravaggio home de tracte fàcil i durant aquests anys abunden les històries de baralles, denúncies i fins i tot algun assassinat sospitat, però no confirmat.

Aquesta espiral d’escàndols conclogué el 28 de maig de 1606. Ran d’una discussió pel resultat d’un joc de “pallacorda” (un avantpassat del nostre tennis), Caravaggio fou ferit i ell, a la seva vegada, ferí mortalment el seu rival Ranuccio Tommasoni. La sentència del judici que se’n seguí condemnava el pintor a la decapitació. Ajudat pel príncep Filippo I Colonna, Caravaggio inicià la seva fuga que, tot traient profit de la fragmentació política de la península italiana, li permeté trobar refugi de la justícia romana. Tanmateix, fins el final de la seva vida, les imatges de decapitacions obsediran el pintor, el qual es representarà sovint en el paper del decapitat, sigui aquest Joan Baptista, Holofernes o Goliath.

"Adoració dels pastors" també pintada a Messina.

Caravaggio passà els primers temps de la seva fuga a Nàpols, des d’on navegà a Malta el 1607. I ara permeteu-me que obri un parèntesi que ens farà saltar 400 anys; perquè fou l’any 2006 quan l’escriptor sicilià rebé l’encàrrec d’escriure un text per una magna exposició sobre el pintor que s’havia de celebrar a Dusseldorf. El resultat fou “El color del sol” (Salamandra, 2009), un interessant llibret que des de la ficció intenta reconstruir la poc documentada peripècia de Caravaggio a Malta i Sicília. Camilleri s’inventa una rocambolesca trama protagonitzada per ell mateix, en la qual una persona relacionada amb la màfia li fa arribar uns suposats diaris de Caravaggio que l’escriptor transcriu parcialment. L’apòcrif té un alt poder evocador de l’època barroca, les hipòtesis sonen plausibles i les imatges i visions de l’artista tenen una potència pertorbadora, com ho és aquest sol negre d’inquietant recurrència.

"Nativitat amb Sant Llorenç i Sant Francesc d'Assís", obra robada per la màfia d'un oratori de Palerm l'any 1969. Inspiradora de "Una storia semplice" de Leonardo Sciascia. Actualment destruïda.

Tal com ho explica Camilleri, i això és un fet del tot històric, el pintor viatjà a Malta amb l’objectiu d’esdevenir Cavaller de l’ordre del mateix nom, fet que li concediria la immunitat i la possibilitat de tornar a Roma. Després d’un any de noviciat, obtingué el títol de cavaller; però les coses es torçaren. Segons el novel·lista hi hagué raons de gelosia per culpa d’un noiet de fàcil disponibilitat i, ran de l’acusació d’haver pintat la calavera del seu Sant Jeroni amb una barreja d’oli i semen, fou empresonat a la fortalesa de Sant’Angelo a La Valletta. Ajudat pel seu vell amic sicilià Mario Minniti, protagonitzarà una audaç fuga, digna del Comte de Montecristo. Desembarquen prop d’Agrigento, on Caravaggio admirarà els temples grecs. Després s’atura a Licata (hipòtesi Camilleri) on pinta “Sant Jeroni a la fossa dels lleons”, quadre atribuït tradicionalment a l’escola caravaggista. Després, Siracusa, Messina, Palerm. El llibre abandona el pintor quan es disposa a embarcar cap a Nàpols el 1609 i encara es permet el vell gat Camilleri una pirueta final amb la intervenció dels carabinieri.

"Enterrament de Santa Llúcia" a l'església que hi té dedicada la santa a Siracusa, d'on n'és la patrona.

Després d’un sojorn ple d’ensurts a Nàpols, el pintor rep la promesa del perdó papal a canvi d’una obra seva (un Sant Joan Baptista que ara es troba a la Galleria Borghese). S’embarca ja malalt cap a Porto Ercole, on morirà un 18 de juliol de 1610, sense haver tornat a trepitjar la seva enyorada Roma.

Més secrets de l'Unicorn

Els amics de Tintín no en tenim mai prou; un cop inoculat, el verí ja no t’abandonarà, encara que hagis superat els 77 anys. De tant en tant, les ganes de llegir nou material sobre el teu heroi, t’indueix a llegir assaigs sobre l’obra d’Hergé, tot i que, francament, la majoria em semblen elucubracions amb poca substància real i un excés d’aparell teòric. Amb “Tintin and the secret of literature” de Tom McCarthy (Granta Books, 2006) m’ha succeït ben bé això. Ajudat per eines de la psicoanàlisi, la semiologia i la teoria literària, estableix brillants connexions entre els diversos leit-motiv de l’univers Hergé, connexions tan possibles i arbitràries com qualsevol altres.

Tot i això, el llibre m’ha revelat una hipòtesi tan plausible com sensacional que no havia sentit mai abans i que no em puc resistir a comentar. Es refereix al díptic d’aventures “El secret de l’Unicorn” i “El tresor de Rackham el Roig”, un dels cims de la sèrie, amb una de les trames més rodones (precisament Spielberg està en curs d’adaptar-les). Caldrà que primer resumeixi una mica el seu argument.

Tintín compra als encants la maqueta d’un vaixell antic, l’Unicorn, com a regal pel capità Haddock. El vaixell resulta ser idèntic al que apareix a un retrat d’un avantpassat del capità, el cavaller François d’Hadoque. El capità rescata vells manuscrits guardats en un bagul i reviu les aventures d’aquest bucaner del segle XVII. Després d’un enfrontament amb el pirata Rackham el Roig, el cavaller quedà en possessió del tresor d’aquest darrer, varat a una illa del Carib durant dos anys.

Paral·lelament es descobreix que existeixen dues maquetes més de l’Unicorn i que uns malvats antiquaris, els germans Loiseau, intenten apropiar-se de les tres, ja que cadascuna d’elles conté una pista per conèixer la localització del tresor. La primera part de l’aventura culmina al castell de Moulinsart, propietat dels antiquaris, on Tintín desxifra les coordenades geogràfiques del tresor.

El segon llibre narra l’expedició que fan Tintín i els seus amics fins a l’illa del Carib on va romandre el cavaller d’Hadoque durant dos anys. Tot i que trobaran nombrosos vestigis de la seva estada, el tresor no apareix. De nou a casa, el professor Tornassol restaura els vells pergamins descoberts a l’illa i així es revela que el rei de França havia concedit al cavaller d’Hadoque el castell de Moulinsart. El castell es troba en venda des de la detenció dels germans Loiseau i, gràcies als diners guanyats per Tornassol amb la patent del seu submarí, el capità pot recuperar la mansió dels seus ancestres. En una irònica pirueta final, mentre els nostres amics fan “le tour du propietaire”, Tintín descobreix on es troba el tresor, precisament als soterranis del castell.

Serà pertinent recordar ara que la clau del misteri són els tres papers ocults als pals de les maquetes, on es pot llegir: “Trois Licornes de conserve vogant au soleil de midi parleron. Car c’est de la lumière que viendra la lumière. Et resplendira.” I efectivament, superposant els tres documents i llegint-los a contrallum, es pot desxifrar la latitud i la longitud de l’illa buscada. Però, qui era aquest rei francès per al qual navegava el cavaller d’Hadoque? Ni més ni menys que Louis XIV, també conegut com el Rei Sol (ho pesqueu?) El monarca, en el seu document de concessió de Moulinsart s’expressa en els següents termes afectuosos: “notre cher et aimé François, chevalier d’Hadoque”. El psicoanalista Serge Tisseron observa que els monarques de l’època, enlloc de reconèixer els seus bastards, els oferien possessions. Aquesta seria una conjectura peregrina, si no fos perquè a l’inici de l’aventura següent, “Les 7 boles de cristall”, es pot veure sobre la porta d’entrada del castell un dofí coronat, o sigui un “dauphin”, és a dir el fill del rei de França. Qui ens havia de dir que el bon capità Haddock era descendent directe de Louis XIV!

Però encara hi ha més. Un fet biogràfic que no es va conèixer fins després de la mort d’Hergé és que la seva àvia Marie Dewigne treballava com a donzella al castell de la Comtessa Errembault de Dudzeele i que va ser mare soltera dels bessons Léon i Alexis, oncle i pare d’Hergé respectivament. La comtessa, per salvar les aparences, va organitzar un “casament blanc” amb un jardiner de cognom Remi, home que aviat se’n va desentendre i desaparegué de les seves vides. A la pregunta de qui podia ser el veritable pare de les criatures, els bessons solien respondre frases del tipus “Millor que no ho sàpigues, que encara agafaràs fums”. Algun noble visitant de la comtessa? Fins i tot un membre de la reialesa? Potser mai no ho sabrem, però Hergé a l’escut d’armes que he mencionat abans dibuixa també uns infants bessons que flanquegen el dofí. No deixa de ser curiós i intrigant. I jo encara diria més, no deixa de ser intrigant i curiós.

Caravaggio a Roma

"I bari" a Fort Worth.

Michelangelo Merisi (Milà, 1571 - Porto Ercole, 1610), dit el Caravaggio degut a la població bergamasca on la família va traslladar-se el 1577, apart de protagonitzar una vida breu i plena de peripècies, digna d’una novel·la picaresca, és considerat el primer gran exponent de la pintura barroca i aquest any, per commemorar els 400 anys de la seva mort, s’està celebrant a Roma una important exposició que ha esdevingut la cirereta cultural de la temporada. Ha estat tal l’èxit de públic, que cal demanar dia i hora per fer la visita. Afortunadament, els nostres contactes diplomàtics amb la República de les Meravelles a la justament denominada Ciutat Eterna ens reservaren entrades per la visita un dilluns 22 de març a les sis de la tarda. L’exposició està instal·lada als meravellosos estables del Quirinal i la veritat és que fa goig de veure.

Cal que faci un incís per dir que a mi Caravaggio mai no m’ha produït cap estremiment estètic exagerat: no sóc gens barroc, els excessos em molesten i els seus jovenets ambigus que freqüenten la seva primera època em treuen de polleguera. Dit això, l’oportunitat de veure reunides 26 obres del mestre i fer una lectura orgànica de la seva carrera, no té preu. Així és fàcil entendre la seva visió revolucionària, allunyada de la tradició estàtica de tanta pintura religiosa.

"Sant Joan Baptista" als Museus Capitolins de Roma.

No em sembla detectar en Caravaggio cap desig d’épater el mecenes de torn. El seu joc dramàtic, on la foscor sovint venç a la llum, i la realitat física s’imposa sobre l’ideal iconogràfic, els llegeixo com a exercicis de sinceritat. La mostra conté tots els arguments per entendre tant la grandesa com l’originalitat del pintor amb obres vingudes d’Estats Units, Sant Petersburg, Dublín, Londres, Madrid, Florència, Milà, Estrasburg o la pròpia Roma.

Em meravella “La conversió de Sant Pau”, obra rebutjada per a la capella Cerasi de Santa Maria del Popolo i ara propietat privada. Quin garbuix d’actituds i encreuaments de braços! Sant Pau vesteix una faldilla “hulla” ben intrigant, que sembla néixer del seu propi ventre nu. Però encara és més estrany aquest Crist celestial, sostingut per un àngel que sembla actuar com a monitor de natació.

La versió definitiva, la que penja actualment a l’església, és potser una mica més convencional, però no evita tot allò que pugui ser sensacional. El cavall esdevé el segon protagonista i amb la seva pota alçada amenaça l’entrecuix de qui aviat serà Sant Pau.

Una peça especialment impressionant és el “David amb el cap de Goliath” de la Galleria Borghese on l’artista, sobre el qual penjava una sentència de decapitació, es retrata com el gegant vençut.

Jo, poc amic del drama, em quedo, és clar, amb aquest únic bodegó de la cistella de fruites. El gènere de la natura morta sempre ha comptat amb un fons de considerable foscor, detall que no crec que tingui res a veure amb Caravaggio. Aquí hi ha en primer terme una fruita i unes fulles clarament corruptes o corruptibles, i de fons una paret de color ambigu, però lluminós. Un color que enamora, diria jo, si no fos una descripció tan barata.

Apart de les 26 obres aplegades per l’exposició, és fàcil desplaçar-se per la ciutat i entrar a San Luigi dei Francesi per admirar la trilogia de pintures entorn de Sant Mateu, que constituïren els fonaments de la seva reputació, o el parell d’obres mestres a Santa Maria del Popolo (la conversió de Sant Pau i el perplex martiri de Sant Pere). O encara la “Mare de Déu dels peregrins” a l’església de Sant Agustí, que no vam poder veure per incompatibilitat d’horaris. Tot plegat suma pràcticament la meitat de l’obra coneguda de l’artista o sigui que, per qualsevol admirador del pintor, la cita a Roma és ineludible. Fins el 13 de juny.

Càrregues de superficialitat

Öztepek, el del Lacoste negre, sembla divertir-se.

Ferzan Özpetek va néixer l’any 1959 a Istambul, però des del 1976 viu a Itàlia i a hores d’ara és considerat com un dels màxims representants de la cinematografia romana. Si no m’equivoco, aquí hem pogut veure “Il bagno turco”, “Le fate ignoranti” i “Saturno contro”, pel·lícules caracteritzades per un sentit molt inclusiu i empàtic de l’amistat i les tendències sexuals de cadascú.

La nostra estada a Roma coincidí amb l’estrena de la seva darrera pel·lícula, “Mine vaganti”, que potser es podria traduir com “Mines flotants”, amenaces latents en un mar aparentment calm. No sé si l’estrenaran a Espanya; allí, a Itàlia, ha funcionat molt bé, la segona en taquilla darrera de l’Alícia de Burton.

Per primera vegada Öztepek escapa de la seva habitual Roma i se’n va a Lecce per filmar una pel·lícula que retrata, com totes les seves, un nodrit grup de persones i la seva relació. En aquest cas es tracta d’una acomodada família dedicada a la fabricació de pasta. El fill petit, que viu a Roma, visita la llar familiar i confessa al seu germà que és homosexual i que pensa anunciar-ho durant el dinar familiar. Però durant l’àpat és el germà gran qui s’avança i confessa la seva pròpia homosexualitat. El pare de la família reacciona molt malament i expulsa el fill de casa, després pateix un infart. Davant d’aquest panorama, el fill petit opta per no revelar les seves pròpies tendències i acaba quedant-se a Lecce per dirigir el negoci familiar, tot i que no en sent cap vocació…

Prou sé que Itàlia és un país on l’acceptació de l’homosexualitat és conflictiva, per dir-ho suaument, i que el poder de la família i la religió són molt més forts que a Espanya; però en contemplar aquestes escenes inicials, en les quals els membres d’una família benestant assumeixen l’expulsió d’un d’ells sense que ningú (ni la mare, ni l’àvia, ni la tia, ni el cunyat, ni els germans) qüestioni el fet, em va fer l’efecte que estava veient imatges d’un temps molt reculat que ja creia superat. També la claudicació del fill petit, que du una vida obertament gai i que fins i tot té un xicot a Roma, i que renuncia a tot això pel bé de la família, se’m va fer molt difícil d’empassar. En sortir de la sala vaig haver de preguntar als nostres amfitrions si els semblava versemblant una situació així i hagueren de reconèixer la seva possibilitat, cosa que encara em deprimí més.

Öztepek, crec que per primera vegada, ha intentat fer una comèdia, fins i tot una farsa, en la qual jo també vaig riure una mica, tot i que el film deriva cap al drama agredolç i el desenllaç conciliador. Moments com el de les veïnes maledicents o el pare obsedit que pensa que tothom l’assenyala per culpa del seu fill marica (ecos d’ÉL de Buñuel) em semblaren extrets d’una vella comèdia dels anys 60.

Però el que em va semblar pitjor va ser l’aparició dels amics gais, vinguts de Roma potser per rescatar el seu col·lega. Si Öztepek, que sospito que ha de ser gai, havia retratat amb simpatia i lluny de clixés personatges homosexuals en gairebé totes les seves pel·lícules anteriors, aquí entra de ple en el tòpic. Així, els quatre bordegassos, apart de guapos, són pura carn de gimnàs, “fashion victims” declarats i no perden l’ocasió de fer un número coreogràfic en eslip de bany sota els acords de la immarcescible “Sorry, I’m a lady” de les Baccara.

El públic riu, és clar, amb aquesta perpetuació dels llocs comuns que dicten que la teva orientació sexual està anunciada en la teva aparença i en cadascun dels teus gestos, i que el film sembla confirmar. Així, encara que el missatge que pretén comunicar, que les renúncies als nostres sentiments més íntims sempre acaben passant factura, em sembla prou raonable, la seva manera d’explicar-ho m’ha fet més mal que bé.

Per acabar amb una nota més positiva, el film conté un dels suïcidis més dolços que es poden imaginar. I la banda sonora és una delícia que no ens ha abandonat des que hem tornat de Roma.

I encara un comentari tangencial. La Pulla, on ha estat rodada la pel·lícula, la regió meridional que forma el taló de la bota peninsular i on caldria pensar que hi regna el tradicionalisme més ranci, acaba de confirmar com a president regional a Nichi Vendola, que venia exercint el càrrec des del 2005. Aquest senyor és comunista, catòlic practicant, poeta i obertament gai. I és que la vida acaba sent molt més imprevisible que el cinema.