dijous, 8 d’abril de 2010

Caravaggio a Sicília


La bastant terrorífica "Ressurrecció de Llàtzer", pintada a Messina.

Michelangelo Merisi (Milà, 1571 - Porto Ercole, 1610), dit el Caravaggio degut a la població bergamasca on la família va traslladar-se el 1577, apart de ser considerat el primer gran exponent de la pintura barroca, protagonitzà una vida breu i plena de peripècies, digna d’una novel·la picaresca.


Ja en els seus anys d’aprenentatge en el taller milanès de Simone Peterzano, el jove Caravaggio mostrà indicis del seu caràcter conflictiu, que els seus exegetes excusen per la grandesa del seu geni. Home susceptible i violent presentava tanmateix un físic fràgil al qual, de ben jove, s’hi afegiria una infecció de malària que debilitaria de per vida el seu sistema nerviós i potser contribuiria a la seva prematura mort.

Arribat a Roma l’any 1592, aviat es va llaurar una reputació, tot i que la seva revolucionària pintura no era ni molt menys del gust de tothom. Paral·lelament a la seva carrera a l’ombra de poderosos protectors, el pintor freqüentava també ambients més tèrbols, on buscava la companyia de meretrius, efebus d’escassa virtut, jugadors professionals i altra gent dita “de mal viure”. No devia de ser Caravaggio home de tracte fàcil i durant aquests anys abunden les històries de baralles, denúncies i fins i tot algun assassinat sospitat, però no confirmat.

Aquesta espiral d’escàndols conclogué el 28 de maig de 1606. Ran d’una discussió pel resultat d’un joc de “pallacorda” (un avantpassat del nostre tennis), Caravaggio fou ferit i ell, a la seva vegada, ferí mortalment el seu rival Ranuccio Tommasoni. La sentència del judici que se’n seguí condemnava el pintor a la decapitació. Ajudat pel príncep Filippo I Colonna, Caravaggio inicià la seva fuga que, tot traient profit de la fragmentació política de la península italiana, li permeté trobar refugi de la justícia romana. Tanmateix, fins el final de la seva vida, les imatges de decapitacions obsediran el pintor, el qual es representarà sovint en el paper del decapitat, sigui aquest Joan Baptista, Holofernes o Goliath.

"Adoració dels pastors" també pintada a Messina.

Caravaggio passà els primers temps de la seva fuga a Nàpols, des d’on navegà a Malta el 1607. I ara permeteu-me que obri un parèntesi que ens farà saltar 400 anys; perquè fou l’any 2006 quan l’escriptor sicilià rebé l’encàrrec d’escriure un text per una magna exposició sobre el pintor que s’havia de celebrar a Dusseldorf. El resultat fou “El color del sol” (Salamandra, 2009), un interessant llibret que des de la ficció intenta reconstruir la poc documentada peripècia de Caravaggio a Malta i Sicília.
Camilleri s’inventa una rocambolesca trama protagonitzada per ell mateix, en la qual una persona relacionada amb la màfia li fa arribar uns suposats diaris de Caravaggio que l’escriptor transcriu parcialment. L’apòcrif té un alt poder evocador de l’època barroca, les hipòtesis sonen plausibles i les imatges i visions de l’artista tenen una potència pertorbadora, com ho és aquest sol negre d’inquietant recurrència.

"Nativitat amb Sant Llorenç i Sant Francesc d'Assís", obra robada per la màfia d'un oratori de Palerm l'any 1969. Inspiradora de "Una storia semplice" de Leonardo Sciascia. Actualment destruïda.

Tal com ho explica Camilleri, i això és un fet del tot històric, el pintor viatjà a Malta amb l’objectiu d’esdevenir Cavaller de l’ordre del mateix nom, fet que li concediria la immunitat i la possibilitat de tornar a Roma. Després d’un any de noviciat, obtingué el títol de cavaller; però les coses es torçaren. Segons el novel·lista hi hagué raons de gelosia per culpa d’un noiet de fàcil disponibilitat i, ran de l’acusació d’haver pintat la calavera del seu Sant Jeroni amb una barreja d’oli i semen, fou empresonat a la fortalesa de Sant’Angelo a La Valletta. Ajudat pel seu vell amic sicilià Mario Minniti, protagonitzarà una audaç fuga, digna del Comte de Montecristo. Desembarquen prop d’Agrigento, on Caravaggio admirarà els temples grecs. Després s’atura a Licata (hipòtesi Camilleri) on pinta “Sant Jeroni a la fossa dels lleons”, quadre atribuït tradicionalment a l’escola caravaggista. Després, Siracusa, Messina, Palerm. El llibre abandona el pintor quan es disposa a embarcar cap a Nàpols el 1609 i encara es permet el vell gat Camilleri una pirueta final amb la intervenció dels carabinieri.

"Enterrament de Santa Llúcia" a l'església que hi té dedicada la santa a Siracusa, d'on n'és la patrona.

Després d’un sojorn ple d’ensurts a Nàpols, el pintor rep la promesa del perdó papal a canvi d’una obra seva (un Sant Joan Baptista que ara es troba a la Galleria Borghese). S’embarca ja malalt cap a Porto Ercole, on morirà un 18 de juliol de 1610, sense haver tornat a trepitjar la seva enyorada Roma.

16 comentaris:

  1. Les biografies novel·lades són molt ambigües perquè per una part recreen molt bé (o no) l'època però per una altra et fan dubtar de tot i el que és real es perd enmig de la ficció. A veure si puc visitar l'exposició de Caravaggio a Roma. Per cert, vas comprar el catàleg? Què val? Què pesa?

    ResponSuprimeix
  2. Jo vaig veure una nit tonta d'aquestes un "Canon Art" al Canal 33 dedicat a Caravaggio i realment déu n'hi do quin personatge. Amb aquesta vida tan tumultuosa, agitada i curta no sé d'on va treure temps i concentració per crear quadres com aquests...

    ResponSuprimeix
  3. Van fer fa un parell d'anys a la tele una minisèrie d'eixes bones sobre Caravaggio que estava molt bé. Crec qeu era una coproducció perquè Jordi Mollà feia de cardenal. El millor la il.luminació, de Vittorio Storaro
    (http://it.wikipedia.org/wiki/Vittorio_Storaro) que intenta reproduir la llum dels quadres. Val molt la pena...

    ResponSuprimeix
  4. Galde, no es tracta ben bé d’una biografia novel•lada. Només d’uns suposats apunts autobiogràfics, molt breus, i que no pretenen establir una narrativa.

    El catàleg el vam comprar i costa 29€, 24x28cm, 248 pàgines, conté un assaig firmat per un autor diferent per a cada quadre. Ja te’l pesaré quan sigui a casa.

    ResponSuprimeix
  5. Recordo una peli excepcional del Derek Jarman sobre el personatge, on barrejava thriller, sexe, ambició, pintura i geni. Molt bona, perquè una biografia "oficial" sol ser molt avorrida.

    ResponSuprimeix
  6. Oscar, devia de ser tot un caràcter, d’aquells que saben “fer amics”: parlava malament de gairebé tots els seus col•legues de l’ofici.

    ResponSuprimeix
  7. Maria, jo només conec la pel•lícula que va fer Derek Jarman i em va semblar una llauna. Malgrat en Mollà, aquesta sona interessant.

    ResponSuprimeix
  8. Lluís, sembla que en aquest cas no compartim gustos. Recordo que em va avorrir mortalment.

    ResponSuprimeix
  9. La sèrie de la que parla Maria l'ha estat emetent (no és el primer cop) TV3 aquesta Pasqua. I sí, és una co-producció: http://www.tv3.cat/videos/2802630/Caravaggio---Cap-2

    ResponSuprimeix
  10. Ja saps, Josep, que jo de TV vaig peix. Gràcies per la informació!

    ResponSuprimeix
  11. si que vaig veure alguna cosa per la tela3, però és que a mi les biografies m'avorreixen sobiranament :S (sorry). Aquesta m'ha molat, però, m'estalvia un munt de minuts al davant d'una pantalla :) I quina vida més cansada aquest senyor! :)

    ResponSuprimeix
  12. Ja veus, Clídice, ara que desapareix el “Selecciones de Reader’s Digest”, em tens a mi.

    ResponSuprimeix
  13. Va rebre la promesa del perdó, però ¿la va complir en vida o no es va arribar a materialitzar el perdó papal?
    Quatre segle més tard el seu fantasma encara deu témer que el decapitin per haver fet trampes al tennis...

    ResponSuprimeix
  14. Puig, a hores d'ara ja el deuen d'haver perdonat, que aquells són especialistes en perdonar quan ja no fa cap falta.

    ResponSuprimeix
  15. Ets home de paraula ja que vares anunciar que si m'agradaven els Caravaggi, en venien més i m'han agradat tant les pintures com la narració tan plena d'insinuacions que em deixa amb ganes de saber més coses del signore Merisi.

    ResponSuprimeix
  16. Més o menys de paraula, Glòria, que t'ho vaig prometre per l'endemà però, per allò de la varietat, t'he fet esperar un dia més.

    Si vols saber més coses, als comentaris es menciona una sèrie de televisió i la molt menys convencional pel·lícula de Derek Jarman.

    ResponSuprimeix