divendres, 9 d’abril de 2010

Retorn al cinema


Segons el meu dietari, i amb l’excepció de la pel·lícula que veiérem a Roma, des del 14 de febrer no havíem anat al cinema. Què ens està passant? Hem substituït els plaers intel·lectuals per activitats molt més socials? Sigui com sigui, durant les vacances de pasqua hem recuperat el temps perdut, tot començant per “Up in the air” de Jason Reitman.

El seu protagonista (George Clooney) és un home que és contractat per les empreses per anunciar l’acomiadament als seus empleats (és possible que una feina tan galdosa existeixi al món real?). Ryan, que així és diu aquesta mala peça, és un home aparentment feliç amb la seva vida. Evita els escrúpols de consciència mitjançant el taxatiu mètode de no tenir arrels. Viatja lleuger d’equipatge (per no haver de facturar-lo), es mou com peix a l’aigua per aeroports i hotels d’aparença intercanviable, sempre amb el mòbil i el portàtil a l’abast de la mà i la cartera plena de targetes amb bandes magnètiques. Ryan, per descomptat, no manté cap relació profunda amb ningú i el seu màxim somni és acumular 10 milions de milles a la seva targeta de fidelització a American Airlines. En algun moment ell mateix s’autodenomina un tauró i, com dicta la llegenda, el tauró per sobreviure s’ha de mantenir sempre en moviment.

Com caldria esperar d’un guió que s’encara a problemes ben actuals (la crisi econòmica, la deshumanització tecnològica, la ferocitat del capitalisme, la por al compromís) amb formes de solvència assegurada, Ryan es veurà exposat a les seves mancances en el moment que estigui obligat a aturar-se i reflexionar. Els desencadenants seran diversos. Per començar, una atractiva dona (Vera Farmiga) amb la que manté un afer ocasional i que sembla ser una ànima bessona, que juga a la mateixa lliga dels desarrelats. Després, una agressiva aprenent de tauró (Anna Kendrick) que amenaça amb desmuntar el “modus vivendi” de Ryan mitjançant la mateixa tecnologia de la qual ell tant depèn. I l’últim, però no el menys important, el casament de la germana petita de Ryan, cerimònia que l’obligarà a retrobar-se amb la seva poc freqüentada família.


La pel·lícula de Reitman toca qüestions interessants en una barreja eficaç de drama i comèdia. Funciona perfectament, tot i que el seu missatge és d’una correcció previsible. Les seves dues actrius principals em van semblar estupendes, especialment la Kendrick, que tinc entès que deu la seva fama a les pel·lícules de vampirs per adolescents. I en quant a George… Bé, no puc negar que Clooney és un seductor irresistible, que pot fer simpàtic un personatge tan menyspreable com aquest Ryan; però arriba un moment que em veig incapaç de decidir si és un bon o mal actor. Jo és que el miro i només em ve al cap que m’està venent una cafetera. I la compro, és clar que la compro.

“Le concert”, del per a mi desconegut romanès resident a París Radu Mihaileanu, és una producció bàsicament francesa que crec que està funcionant molt bé gràcies al vell sistema del “boca-orella”. I jo diria que molt justificadament.

La trama és d’allò més inversemblant, però per això mateix més engrescadora. Imaginem que un director d’orquestra, soviètic i represaliat a l’era Brezhnev, intercepta la invitació que el Theatre de Châtelet de París fa al Bolshoi moscovita i decideix anar-hi en un acte d’agosarada suplantació, acompanyat d’altres pàries residuals, víctimes també del sistema. De pas, el gest potser servirà per guarir velles ferides.

La veritat és que no tinc arguments políticament correctes per salvar aquest film tan fresc, tan vital i tan manipulador (fins i tot els seus moments antisemites són entendridors). En darrer terme, el que més pesa és l’afecte que mostra a tots els seus personatges, siguin comunistes nostàlgics, gàngsters de la nova economia, ressentits sense lloc al “status quo” o gitanos eternament fora de tota norma.
El nombrós elenc és digne d’admiració.

Pel costat francès, Mélanie Laurent, que ja tenia un paper lluminós a “Inglorious bestards” de Tarantino, està senzillament encisadora. Però són els actors russos, famosos al seu país, desconeguts per a mi, els que suporten el pes de la funció. Alexei Gukov, com a protagonista, està superb; Anna Kamenkova, en el paper de la seva muller, demostra tenir-los molt ben posats.


Durant la projecció rius i plores a cor que vols (els gags i els cops de puny a l’estómac estan a la mateixa alçada), dues condicions que em semblen prou desitjables. I el final amb el Concert per a violí de Txaikovsky és una modèlica catarsi. Aneu-la a veure i ja em direu.

I en tercer lloc “Soul kitchen” de Fatih Akin. El realitzador turco-alemany m’havia agradat molt en els seus drames “Contra la paret” i “A l’altre costat”, així com en el fascinant documental musical “Creuant el pont”. La seva incursió en el terreny de la comèdia m’ha deixat totalment fred. A penes un esbós de guió, unes situacions repetitives i gags més aviat pedestres no impedeixen que el to sigui generalment simpàtic; mentre que la dinàmica cinematografia i la molt variada banda sonora ajuden a veure-la sense fatiga. Possiblement s’ho haurà passat molt bé filmant les desventures d’aquest propietari de restaurant d’Hamburg, del seu germà presidiari, del seu cuiner irascible i de mitja dotzena més de personatges tan coloristes com cridaners; però jo podria haver-me-la estalviat perfectament.

33 comentaris:

  1. Caram, sí que hi torneu amb força al cine, 3 de cop com qui diu... La primera és l’única que he vist, la segona sé quina és, però no l’he vist, i la tercera, ni idea.

    A mi em va agradar bastant “Up In The Air”. Vols dir que té gaire missatge? Si és així, prefereixo no adonar-me’n, que segurament em deixaria d’agradar... A mi em va semblar un entreteniment força digne, i punt. Ja és molt... George Clooney em cau bé i em sembla bon actor.

    Offtopic: I no et sembla “E.R.” (Urgencias) on van descobrir el Clooney encara ara una de les millors sèries que s’han fet mai? Sí és que l’has vist, és clar...

    ResponSuprimeix
  2. Una manera d'aguantar les vacances de pasqua a la ciutat és el cinema.

    "E.R." no la vaig veure mai. Jo, la tele, rarament.

    ResponSuprimeix
  3. A benefici d'inventari, Mihaileanu és el director de "Vas, vis et deviens" (2005) que en Espanya sembla que anomenaren "Vete y vive", que jo encara no he decidit si m'agrada o no: crec que sí, però, més que perquè sóc un sentimental i la història va de jueus que per fer justícia als mèrits de la pel·li.

    Per altra banda, "moments antisemites" a "Le concert"?! Caram, quan? Serà auto-odi...

    ResponSuprimeix
  4. Qui diu "tele"? Es pot trobar en dvd, per internet també, suposo... Jo al seu moment no la vaig seguir tampoc, l'he descobert anys després gràcies a la meva germana.

    ResponSuprimeix
  5. Doble Sessió, no, triple! Ni en el millors temps del cinema.
    Tinc la sensació que molt de l'encant que sentia per Clooney com actor, es va evaporar amb l'aroma del cafè que anunciava. Coincideixo amb l'Òscar que em va guanyar amb "ER", i envers la pel·li, la vaig trobar amb missatge però massa previsible, Un "tal faràs, tal et trobaràs".El caçador caçat,el solitari orgullós que acaba sentint-se i estant més sol que l'una i sense cap engruna d'orgull.
    Bé, és el que té, qui vol gaudir de la "llibertat" en la recta final de la vida abans del declivi. . .,per acabar caient empentat al sot!
    Les altres pel·lícules les anoto, la segona com a mínim.
    Gràcies per la teva assenyada critica cinèfila

    ResponSuprimeix
  6. Jo només he vist la segona. Els actors bé i em va fer somriure, però la vaig trobar una comèdia poc creïble i massa vista. Massa Disney, per entendre'ns.

    ResponSuprimeix
  7. Tengo muchas ganas de ver "Ip in the Air"... conozco a un individuo que ronda ese número mágico de millas, y su vida está totalmente desquiciada. A ver si veo algún paralelismo...

    ResponSuprimeix
  8. Jesús, “Va, vis et deviens” se’m va escapar. En quant a “antisemitisme” segur que és un terme exagerat, més aviat és una representació tòpica dels jueus que combina l’aparença pietosa amb l’esperit més negociant.

    ResponSuprimeix
  9. Òscar, quan dic la tele, generalitzo: pràcticament no miro mai ficció en una pantalla domèstica. Sóc un antiquat, ja ho sé (això que em perdo).

    ResponSuprimeix
  10. Carme J, l’encant no s’ha evaporat (serà que no has tastat el cafè que ven). “Le concert” la recomano sense reserves.

    ResponSuprimeix
  11. Puig, tens raó que és una mica “feel good”, però de vegades ve molt de gust una cosa així.

    ResponSuprimeix
  12. Sufur, trasegar tantas millas ha de pasar factura necesariamente. Procura mantenerte alejado de él.

    ResponSuprimeix
  13. Transcric pel seu interès el comentari que em fa Ana M. des de Facebook:

    Un apunt: "El seu protagonista (George Clooney) és un home que és contractat per les empreses per anunciar l’acomiadament als seus empleats (és possible que una feina tan galdosa existeixi al món real?)".
    Aquí no ho se, però en el món anglosaxó existeix des de fa molt de temps. El 1996, em trobava treballant a la biblioteca d'una entitat cultural/educativa britànica que va contractar un paio que es va dedicar a citar a les bibliotecàries al seu despatx per comunicar-nos l'imminent acomiadament. I la posterior (mmm... com dir-ho d'una manera diplomàtica) desamortització del fons.
    Això ho va fer un 23 de desembre. No cal que et digui que la festa de Nadal de l'empresa d'aquell any va ser una mica TENSA. Amb fugida per la porta del darrere del director de l'entitat inclosa i professors escridassant-lo.
    Pel que sembla, el paio era conegut com l'"àngel de la mort", i es dedicava a viatjar per tota Europa fent això.
    Personalment, jo haguès contractat un ex-boina verda per fer la feina. La gent a punt de ser acomiadada pot ser molt agressiva, de vegades. "

    ResponSuprimeix
  14. És veritat que anar al cinema fa mandra i, la veritat a mi fa temps que em costa encertar-la i sortir satisfeta. La de Le concert se'm va passar, no sé si encara la trobarem per València.
    Pel que fa a les telesèries, crec que hi ha grans guionistes treballant-hi actualment i es poden veure coses molt interessant. M'acaben de passar Los Soprano, a veure què tal...

    ResponSuprimeix
  15. Estret, no sé a València, però a Barcelona està funcionant molt bé.

    De “Els Soprano”, com de tantes sèries televisives actuals, en diuen meravelles (hi ha qui sosté que la veritable creativitat en aquests moments es troba a la televisió). Però jo no trobo mai el moment de seure al sofà per contemplar històries que duren dotze hores pel cap baix.

    ResponSuprimeix
  16. La feina que expliquen a Up in the air existeix realment, i aquí al nostre petit país hi ha agències que s'hi dediquen, sota el nom "d'assessories". Planifiquen i executen la feina bruta, s'encaren amb els sindicats i el què calgui. Hi treballen psicòlegs, advocats i economistes. No és ciència-ficció: és la realitat. Actualment és un dels negocis "emergents".

    ResponSuprimeix
  17. Transcric el que comenta Jaume P. a FB:

    No he vist la pel·lícula, però aquí també existeixen i conec personalment economistes (molt bons) especialitzats en liquidació d'empreses o en plans de viabilitat. Dintre de la seva feina hi entra acomiadar personal, preparar el concurs, negociar amb creditors condicions duríssimes, etc. I no parlo d'alguns saltimbanquis que han proliferat aquests ultims temps sinó de grans professionals, molt preparats. En la seva feina són absolutament glacials. I molt eficients. He treballat conjuntament amb alguns i ,malgrat que t'acostumes a veurel's en acció, mai et deixen indiferent."

    ResponSuprimeix
  18. Lluís, pels comentaris de l’Ana, en Jaume i el teu, es nota que visc en una beneïda innocència. Gràcies a tots per donar-me la benvinguda al capitalisme (encara més) salvatge.

    ResponSuprimeix
  19. Ai què bé que heu tornat a anar al cinema, que sinó no me n'assabento de res :P i bé, ara que em quedaré sense curro, no estaria de més que fos en Clooney qui em despedís, i no pas el tòtila repugnant que ho farà :P

    ResponSuprimeix
  20. Clídice, desitjo que això no et passi (ni que sigui com a excusa per rebre una visita d’en Clooney).

    ResponSuprimeix
  21. The Sopranos és el tot!!! Qui pogués tornar-la a veure per primer cop.
    [au, aquí us deixo un impossible. Coses de la retòrica]

    ResponSuprimeix
  22. Matilde, hi ha una unanimitat tan universal amb els Soprano, que em comencen a fer ràbia.

    ResponSuprimeix
  23. Deixat de ràbies i sucumbeix. (eccs! sona lleig)

    ResponSuprimeix
  24. De les tres només he vist Soul Kitchen i fan com soc del Fatih Akin, m'ha deixat clavada, freda i una mica enfadada perquè després de dos peliculots com Contra la paret i A l'altre costat i el fantàstic Creuant el pont, tenia moltes ganes de veure el canvi de registre. Però noi, la comedieta es tova, previsible, els gags no son bons i els actors sobreactuats.L'unic bo:la música i alguna postaleta d'Hamburg. No gaire més. Quina llàstima.Ah!Si us plau, no et perdis Els SOprano. Magistral. I tampoc The Wire, també de la HBO, 5 temporades frenètiques a la ciutat de Baltimore.

    ResponSuprimeix
  25. Anava a dir que sí, que els "àngels de la mort" existeixen (els que no en sabeu res, potser es perquè treballeu al sector públic?), però veig que ja ho han dit. No he vist cap de les tres pel·lícules, però, si més no, la crítica que fas de “Le concert” m'ha fet vindre salivera.

    ResponSuprimeix
  26. Llum, veig que coincidim tant amb l'apreciació de les seves anteriors pel·lícules com amb la feblesa d'aquesta.

    ResponSuprimeix
  27. Brian, jo em pensava que el sector privat del nostre país era més rupestre, però si tenim àngels de la mort, ja estem a l'alçada dels ianquis. Què guai, oi?

    ResponSuprimeix
  28. L'única pel·lícula que he vist "Up In The Air", m'ha agradat força pel tema d'acomiadaments a la carta. Jo ja no tinc edat d'acomiadaments , però el que em va fer pensar va ser amb la directora de Recusrsos Humans quan em va cridar al despatx.
    Un tem de molta actualita , sense tants vols d'avió.

    ResponSuprimeix
  29. Ernesto, si no tens edat per acomiadaments, deus estar jubilat. No saps com t'envejo!

    ResponSuprimeix
  30. aquesta feina existeix, des d'assesors que es dediquen a tancar empreses, als "terminators" que els i diuen als Bancs, als paios que fitxen expressament per fer neteja de personal sense cap mirament ni escrúpol.

    ResponSuprimeix
  31. Ja ho he vist, Francesc, però el més fotut és haver-ho de dir cara a cara a cadascun dels acomiadats.

    ResponSuprimeix
  32. No vi la película con George Clooney. Le concert me había gustado mucho. Y la de Soul kitchen me encantó, me reí mucho, aunque desmereció junto a las otras del mismo director, como "De l´autre côté".
    Ya viste Alicia?
    Yo fui a ver la de Polanski y me gustó, un thriller de crítica a Tony Blair. También me gustó mucho la de Scorcese, Shutter Island.
    Un abrazo

    ResponSuprimeix
  33. Míriam, de una en una. La de Fatih Akin me pareció una concesión sin excusas posibles (¡y mira que había hecho películas bonitas este chico!). "Le Concert" es una gozada. Tanto a la de Polansky como a la de Scorsese les guardo muchas ganas. La Alicia de Burton no ha sido estrenada aquí. Creo que me la cargaré.

    ResponSuprimeix