La mort de Cathy

No pensava que mai ho faria, però per estranyes qüestions de logística televisiva he acabat veient la quarta temporada de «The Big C», apostrofada «el més enllà». Una temporada rara formada per quatre capítols d’una hora: una solució de compromís per concloure una sèrie que havia perdut pistonada. I és que ha de ser difícil mantenir l’interès per un programa que tracta bàsicament d’una persona afectada per una malaltia potencialment mortal. Així que aquesta temporada final s’ha dedicat a explicar la decadència i mort de la protagonista, plat que fa de mal pair i que s’ha d’amanir molt bé (o dissimular-lo amb maniobres de diversió, com feia «Breaking Bad») o presentar-lo amb tota la seva brutalitat a la manera de Tolstoi a «La mort d’Ivan Ilitx».

Però no vull enganyar-me, estic parlant de televisió comercial, així que els moments de decrepitud i nàusees provocades per la quimioteràpia (o per l’absència de), s’alternen amb retalls de realisme màgic absolutament queco. Tindrem així visites de difunts gens espectrals, escenes de joia hedonista a la piscina celestial i àngels «latinos» que et piquen l’ullet perquè et vagis preparant. Amb un material com aquest, ni una actriu tan superior com Laura Linney pot fer res de gaire profit.

A la resta de personatges se’ls hi penja un sol (i sovint poc consistent) tret de guió amb el que han d’aguantar aquests quatre capítols finals (de tots ells, el de la Gabourey Sidibe és el que més gràcia m’ha fet). Intervencions puntuals d’Alan Alda, Brian Dennehy i del costurer Isaac Mizrahi.

En definitiva, morir-se no és popular, encara que ens solgui passar a tots amb freqüència preocupant i propera al 100%. La representació de l’acte en si, és suïcida, poc artístic i aixafa-guitarres. Podem parlar d’una altra cosa, encara que sigui de verins que no deixen cap rastre?

Una bruixa de Maine

Dins de l’irregular negoci d’adaptar obres literàries a la televisió, la mini-sèrie «Olive Kitteridge» es pot considerar una de les més felices, i no només pel munt de premis que va obtenir als recents Emmy (va ser escollida com la millor en la seva categoria i va premiar també la seva directora, la guionista, la parella de protagonistes i el secundari masculí), sinó per la seva excel·lent factura. I mira que el multi-guardonat llibre d’Elizabeth Strout (premiat amb el Pulitzer i el Llibreter) no era fàcil d’adaptar, com no ho són en general els llibres de contes per molt interconnectats que estiguin els diversos relats.

Mentre que a l’obra original els 13 capítols tenien com a protagonista coral els habitants del poblet de Crosby a la costa de Maine, sense que la titular Olive Kitteridge fos necessàriament la figura central en cadascun dels relats, l’adaptació televisiva en quatre parts de seixanta minuts opta assenyadament per seguir els anys crepusculars de la professora de matemàtiques Olive i del seu marit farmacèutic Henry, en direcció inevitable cap a la jubilació, la malaltia i la mort. Al seu voltant, apareixen els seus veïns, gairebé com a notes a peu de pàgina, però confereixen igualment un fort sentiment de comunitat als humans presents (adoro el fet que la Martha Wainwright faci de «chanteuse» tronada i que canti acompanyada del seu piano a tots els episodis).

No sé si el litoral de Maine ha sigut fotografiat de forma atractivament enganyosa per Frederick Elmes, o m’he deixat seduir pels preciosos títols de crèdit i per la fascinant música de Carter Burwell, però l’encant de l’embolcall contrasta vivament amb les històries sòrdides que oculta el llogaret: històries d’adulteri i alcoholisme, de depressió i suïcidi. Com diu l’eslògan de la sèrie: «There is no such thing as a simple life». O sigui, que la vida no és mai senzilla, ni tan sols a l’entorn més pastoral possible.

El guió de Jane Anderson —responsable ja de la notable «Normal», un drama transsexual amb Jessica Lange i Tom Wilkinson— em sembla modèlic en el seu poder de concisió, on no s’empra una paraula més de les necessàries i que s’ajusta molt bé a la sensible direcció de Lisa Chodolenko, consumada especialista en drames carregats d’humanitat («High Art», «The Kids Are All Right»). Però on brilla especialment «Olive Kitteridge» és en la seva selecció d’actors, clavadíssims en el seu paper, i on noms importants com els de Rosemarie DeWitt, Peter Mullan o l’eternament aclaparat Bill Murray (que s’endugué un Emmy pel seu vidu endolat) gaudeixen d’un molt limitat temps d’expressió.

Més oportunitats de lluïment té Richard Jenkins, que està superb, encara que es diria que ningú com aquest actor sap representar tan bé persones bones i decents. Però la perla d’«Olive Kitteridge» és Frances McDormand, en un rol diametralment oposat al que li proporcionà un Oscar a «Fargo». Olive és una dona misantròpica i intransigent, que no és conscient de ser-ho, fins que les bufetades de la vida l’obliguen a assumir el seu paper de bruixa local. McDormand et munta el personatge amb quatre gestos odiosos i al mateix temps vulnerables, que te la fan tanmateix adorable (com ho són totes les tietes detestables de les nostres respectives famílies).

«Olive Kitteridge» no fa gaire soroll, però constitueix un regal inesperat per aquells que de tant en tant ens agrada veure persones de carn i ossos a les nostres sèries de televisió. Cinc estrelles.

Crim i càstig. I càstig.

Sorprèn la benevolència amb la que la crítica ha tractat «Irrational Man», el Woody Allen d’aquesta temporada. O potser no sorprèn tant, ja que el veterà director sembla definitivament situat en un lloc més enllà del bé i el mal. El cert és que no recordo cap pel·lícula seva tan activament enutjosa. N’hi ha hagut de fluixes i d’oblidables, com ho va ser «Magic in the Moonlight» l’any passat; però «Irrational Man» és directament avorrida, un pecat que (que jo recordi) Allen no havia comès mai abans. Plantejada com un problema moral en els termes més banals, poc treballada, redundant, matussera en la construcció i amb una banda sonora que repeteix el mateix tema unes cinquanta vegades, no se m’acut ni una sola cosa positiva que dir al respecte.

Senyor Allen, si us plau, prengui-s’ho amb calma i, si algun any no se sent inspirat, no cal que faci una pel·lícula igualment. El seu públic no s’empiparà ni li ho tindrà en compte, podrem passar-nos perfectament una temporada sense un nou film seu: ja anem molt ben servits amb el seu fons d’armari.

Bibendum se’n va a la guerra

No sóc gran lector de ciència-ficció, però els experts m’asseguren que l’Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) és un dels indiscutibles degans de la literatura fantàstica a ca nostra, aquella que es balanceja entre el risc i l’anticipació, sense evitar però els gèneres més populars. Aquest estiu ha sigut inevitable que a les llibreries els ulls se n’anessin darrera de la típica coberta verda de l’editora Males Herbes on hi apareixia un sorprenent guerrer «Bibendum», la tradicional mascota de la casa Michelin, com a reclam del llibre «Michelíada». Precisament era Munne-Jordà qui la firmava i algunes veus autoritzades n’havien dit meravelles. O sigui que hi vaig picar.

En la seva capa més superficial, «Michelíada» és una novel·la bèl·lica que descriu els successius episodis d’una batalla singular, immersa en una futura guerra mundial, on els propietaris de combustibles fòssils, primitius musulmans tots ells, s’enfrontaran a infidels dotats d’avançada tecnologia. El punt de partida és maniqueu i força desigual, ja que els islamistes moriran a grapats, mentre que els descreguts d’occident compten amb un hospital de campanya amb servei de pròtesis al minut, el que converteix el seu exèrcit en virtualment immortal. Com que es tracta d’una obra de ciència-ficció, hi apareixen uns mutants modificats en la seva anatomia per convertir-se en soldats imbatibles, entre els quals s’hi troba el caporal Michelin i una colla dels seus clònics. També hi ha un element de crítica a l’actual societat de l’espectacle, ja que en el futur que descriu el llibre la guerra és una activitat que es cenyeix als guions que li marca la cadena televisiva que la retransmet. De fet això ja passa ara, encara que a la novel·la s’exagera la intervenció dels medis fins a uns límits que fan més difícil de pair les inversemblances.

Deixant de banda les característiques de «gènere», «Michelíada» presenta algunes peculiaritats que la fan única (encara que no la facin forçosament «millor»). La més remarcable és l’ús dels diversos dialectes del català, assignat cadascun a la forma d’expressar-se d’un dels personatges: del lleidatà a l’alguerès, del rossellonès al valencià. El de Munné-Jordà és un esforç certament virtuós, que pot ser útil com a material didàctic a les aules d’institut, però que té un efecte més aviat còmic quan el poti-poti te’l trobes escrit a la pàgina. Una altra idiosincràsia: tots els personatges tenen noms de marques comercials (no només l’ínclit Michelin), i a més estan assignats per bàndol. Així no us estranyi trobar la doctora Firestone, la repòrter Ikea o el caporal Volvo, a més de la carn de canó dels soldats Montesa, Ducati o Derbi.

En el pròleg Munné-Jordà no es talla ni un pèl i connecta el seu llibre amb el primer (o segon) gran text de la literatura occidental: la «Il·líada" d’Homer. Tots dos van de guerra i contenen vint-i-quatre seccions, aquestes són les seves al·legacions de cara a la defensa. També cita Joyce, qui va fer variacions sobre l’Odissea (l’altre gran èxit homèric) al seu «Ulysses». Tant l’un com l’altre, Joyce i Munné-Jordà, miren d’escriure cada capítol de manera diferent, prenent com a exemple un determinat gènere literari o un autor amb vicis fàcils d’identificar. A «Michelíada» topareu amb moments de Kurt Vonnegut i del cronista Ramon Muntaner, amb notícies de teletip, amb sainets teatrals i amb guions televisius. És, en certa manera, un exercici d’estil a la manera de Raymond Queneau, però que es prolonga durant moltes més pàgines de les necessàries. Aquestes coses funcionen millor, si s’articulen en peces curtes d’anècdota mínima.

Però «Michelíada» vol ser una novel·la, tot i que l’autor no sembla que hagi emprat ni un sol minut a buscar-li una trama. Durant 320 pàgines la situació és única: dos bàndols enfrontats que es disparen una i altra vegada, que causen algunes baixes, que discuteixen les estratègies a seguir i que tornen a entrecreuar-se dispars. Aquesta mecànica tediosa es veu empitjorada per l’absència de personatges autèntics, els quals han vist la seva personalitat substituïda per un grapat de tics de llenguatge.

Malgrat les seves admirables pirotècnies dialectals, feia temps que no llegia un llibre tan abismalment avorrit, tan mancat d’al·licients per passar la pàgina. El nadir de l’experiència lectora arriba en el capítol XVII, el qual està articulat mitjançant preguntes i respostes, a la manera d’un catecisme:

Qui va ser el primer soldat de la posició que es va adonar que el suposat caporal Michelín havia caigut?
El primer soldat de la posició que es va adonar que el suposat caporal Michelín havia caigut va ser el soldat Skoda.
Quan va saber el soldat Skoda que el cos caigut no era el del caporal Michelín?
El soldat Skoda va saber que el cos caigut no era el del caporal Michelín quan el sargent major Shell va cridar que el cos era d’una dona.
Què va fer el soldat Skoda quan va saber que el cos era el d’una dona?
Quan va saber que el cos era d’una dona, el soldat Skoda va avançar cap on era el cos caigut per defensar-lo.
Per què va anar a defensar el cos caigut el soldat Skoda?
El soldat Skoda va anar a defensar el cos caigut perquè l’enemic no el vexés.
Perquè temia el soldat Skoda que l’enemic vexés el cos?
El soldat Skoda temia que l’enemic vexés el cos perquè les dones, vives o mortes, si queien en mans de l’enemic eren vexades.
Algú vexava el cos?
Quan el soldat Skoda va anar a defensar-lo, el sergent major Shell vexava el cos.

Resulta que el penúltim capítol d’«Ulysses» esta construït també com un catecisme a partir de 309 preguntes i respostes i constitueix un dels episodis més deliciosos de la novel·la (el favorit del seu autor, segons diuen). La comparació es fa odiosa i convida encara més a detestar «Michelíada» per les seves pretensions i mancances. Però quan goses citar James Joyce com a inspiració, has d’estar preparat per les clatellades. És el que els grecs solien anomenar "Hybris".

Perfils d’Instagram

@socalitybarbie

• Plantas, yoga y sonrisas
• Lema: «TODO EN EQUILIBRIO FUNCIONA»
• Dar vida a la vida, eso es la vida
• Futura veterinária. Deus meu protetor
• Hala madrid somo los mejores xd:)
• 10/9/14<3 te amo mi niña
• My Life My Rules
• teacher *ugly* *lazy* *heartless*
• Amo el futbol / DIOS es mi fortaleza / Soy TIGRE de corazón
• soy de esas personas k bivo para k mi presencia se note no para k mi hausencia se sienta
• El ahorcadoO’ me enseñoO’ q’ con #palabras equivicadasS’ puedes matar’ a alguien’
• Me gusta pintar el mundo; congelar los sueños
• Sola pero enamorada
• No puedo hacerlo :(
• Los grandes personajes de la historia son a menudo gente de pocas palabras con grandes pensamientos.
• Fé em Deus sempre, venham conferir grandes ofertas, voce nao pode perde, corra já
• Te amo mas aya del amor
• Non arrenderti mai perché quando pensi che sia tutto finito è il momento in cui tutto ha inizio!!!
• La viida es bella no la dejes ir xq también es una sola
• Antes Que Nada, La Preparación Es La Llave Del éxito…..
• To neva try is d ultimate fail…
• ··· THE LESS YOU GIVE A FUCK ···  ··· THE HAPPIER YOU WILL BE ····
• Quien tiene luz propia… incomoda al que esta en la oscuridad
• Los finales felices estan en peligro de extinción
• «The people is more intelligent than you think» I am BAD GIRL now
• CADA VEZ SALTO CON UNA BICI DIFERENTE ES PORQUE LOS SITIOS DONDE COMPITO ME LAS DEJAN EN CADA SITIO UNA
• Un toque de amor puede producir una sonrisa
• soy una flan de la balentinavillagra / hay muchos fandoms pero solamente hay un flandom
• Alegré sencilla y futura antropóloga forence
• El tiempo de dios es perfecto
• LLEGASTES TU Y LO CAMBIASTES TODO
• Sonríe y los demás que se jodan

A l’infern de dos en dos

Quina gran època per seguir sèries televisives! Quin ventall d’ofertes! Quina varietat de gèneres! Quina originalitat de plantejaments! La veritat és que, quan observo tot el que he vist i el que em queda per veure, faig curt de signes d’exclamació. Però potser les sèries que més m’admiren són aquelles que no tenien cap dret a ser tan bones. Ja va passar amb aquell plançó impossible del film «Fargo», que va triomfar contra tot pronòstic, i ja prepara una segona temporada. I ha passat de nou amb «Better Call Saul», una precuela de «Breaking Bad» que desenvolupa el passat de Saul Goodman, l’advocat engalipador que encarna l’actor Bob Odenkirk. L’aposta era arriscada ja que, tot i que el personatge era graciós, no presentava gaire gruix i convidava més aviat a la caricatura fàcil.

Però els guionistes Vince Gilligan i Peter Gould han evitat la temptació del clixé i, en aquest viatge de sis anys en el passat de Goodman, li han aportat una inesperada densitat. Per començar encara no rep el nom de Saul (ni pràcticament el rep durant tota la temporada, malgrat el títol), sinó que es diu James McGill. Continua sent, això sí, un advocat de mala mort, habitual del torn d’ofici, i poc aficionat a solucionar els plets a la sala de judicis. Al seu voltant, un grapat de personatges tan interessants com gens trivials, com el seu germà Chuck, un advocat de prestigi amb hipersensitivitat electromagnètica, o una advocada que exerceix amb molta elegància d’esquer amorós.

A diferència de «Breaking Bad», on es percebia el sentit general de la trama (els progressos de Walter White en el món de la droga, mentre intentava deixar la família ben condicionada després del seu decés), a «Better Call Saul» els guions són encara més lliures i semblen jugar com a variacions sobre el tema de l’advocat que mira de buscar-se la vida sense deixar que es perdi tot sentit de l’ètica. Cada capítol representa un regal inesperat, de vegades d’una picaresca còmplice, d’altres d’una sarcàstica negror o fins i tot d’una punyent humanitat. El capítol sisè («Five-O»), que explica el passat de Mike Ehrmantraut, és modèlic i podria funcionar perfectament com a entitat narrativa autònoma.

El protagonista, Bob Odenkirk, a qui la sèrie permet mostrar uns registres molt més rics que a la sèrie mare, està deliciós, mig trapella escandalós, mig perdedor entranyable, però sempre amb el puntet del bon jan malgrat seu. I Jonathan Banks, el Mike Ehrmantraut de «Breaking Bad», es manté en un discret segon terme, però broda el mencionat capítol anomenat «Five-O». Em sap greu que no guanyés l’Emmy pel qual estava nominat aquest passat diumenge.

A «Better Call Saul» hi podreu retrobar també algun altre narco-secundari de la «Breaking Bad» original. Hi reconeixereu la nitidesa cristallina de l’altiplà desèrtic d’Albuquerque (New Mexico) i alguns plans més que estèticament deliberats, però preciosos, amb una fotografia que és pur Instagram per a les masses. La cortineta dels crèdits deu de ser la més breu i àcida de la televisió moderna, amb permís de «The Good Wife».

L’única pega que li he trobat a BCS és que l’últim capítol fluixeja i no conclou la temporada a la mateixa altura que els capítols anteriors. Però com que la sèrie ha estat renovada per un any més, postergaré les discussions fins un futur més o menys proper.

Me’n recordo (LIX) o El dimoni de les llistes: pel·lícules que vam veure amb la mare de petits

• «The Cameraman» (Buster Keaton, 1928)
• «Quesos y besos» («Swiss Miss», John G. Blystone, 1938, del Gordo i el Flaco)
• «Dumbo» (Ben Sharpsteen, 1941)
• «Bambi» (David Hand, 1942)
• Innombrables festivals de Tom i Jerry vistos a l’Atlántico de la Rambla (siempre apto) i al cinema Publi del passeig de Gràcia, després.
• «Los tres caballeros» (Norman Ferguson, 1944)
• «La Dama y el Vagabundo» (Clyde Geronimi, 1955)
• «Le Ballon Rouge» (Albert Lamorisse, 1956)
• «Donald en el país de las matemáticas» (Hamilton Luske, 1959)
• «Alaska, tierra de oro», Henry Hathaway, 1960)
• «101 dálmatas» (Clyde Geronimi, 1961)
• «Canción de juventud» (Luis Lucia, 1961, amb Rocío Durcal)
• «Le avventure di Topo Gigio» (Federico Caldura, 1961)
• «Fray Escoba» (Ramón Torrado, 1961)
• «El maravilloso mundo de los hermanos Grimm» (Henry Levin i George Pal, 1962). En espaterrant CINERAMA.
• «La guerra de los botones» (Yves Robert, 1962)
• «Como dos gotas de agua» (Luis César Amadori, 1963, amb Pili i Mili)
• «El mundo está loco, loco, loco» (Stanley Kramer, 1963)
• «Mary Poppins» (Robert Stevenson, 1964)
• «Sonrisas y lágrimas» (Robert Wise, 1965)
• «Help!» (Richard Lester, 1965)
• «La batalla de las colinas del whisky» (John Sturgess, 1965)
• «La carrera del siglo» (Blake Edwards, 1965)
• «Aquellos chalados en sus locos cacharros» (Ken Annakin, 1965)
• «La tía de Carlos en minifalda» (Augusto Fenollar i Ignasi Ferrés i Iquino, 1966, amb Cassen)
• «El libro de la selva» (Wolfgang Reitherman, 1967)
• «Los chicos con las chicas» (Javier Aguiire, 1967, amb Los Bravos i Rafaela Aparicio)
• «Chitty Chitty Bang Bang» (Ken Hugues, 1968)
• «Hello, Dolly!» (Gene Kelly, 1969)

El «2001» de Kubrick (1968) ja el vaig anar a veure tot solet.