No pensava que mai ho faria, però per estranyes qüestions de logística televisiva he acabat veient la quarta temporada de «The Big C», apostrofada «el més enllà». Una temporada rara formada per quatre capítols d’una hora: una solució de compromís per concloure una sèrie que havia perdut pistonada. I és que ha de ser difícil mantenir l’interès per un programa que tracta bàsicament d’una persona afectada per una malaltia potencialment mortal. Així que aquesta temporada final s’ha dedicat a explicar la decadència i mort de la protagonista, plat que fa de mal pair i que s’ha d’amanir molt bé (o dissimular-lo amb maniobres de diversió, com feia «Breaking Bad») o presentar-lo amb tota la seva brutalitat a la manera de Tolstoi a «La mort d’Ivan Ilitx».
Però no vull enganyar-me, estic parlant de televisió comercial, així que els moments de decrepitud i nàusees provocades per la quimioteràpia (o per l’absència de), s’alternen amb retalls de realisme màgic absolutament queco. Tindrem així visites de difunts gens espectrals, escenes de joia hedonista a la piscina celestial i àngels «latinos» que et piquen l’ullet perquè et vagis preparant. Amb un material com aquest, ni una actriu tan superior com Laura Linney pot fer res de gaire profit.
A la resta de personatges se’ls hi penja un sol (i sovint poc consistent) tret de guió amb el que han d’aguantar aquests quatre capítols finals (de tots ells, el de la Gabourey Sidibe és el que més gràcia m’ha fet). Intervencions puntuals d’Alan Alda, Brian Dennehy i del costurer Isaac Mizrahi.
En definitiva, morir-se no és popular, encara que ens solgui passar a tots amb freqüència preocupant i propera al 100%. La representació de l’acte en si, és suïcida, poc artístic i aixafa-guitarres. Podem parlar d’una altra cosa, encara que sigui de verins que no deixen cap rastre?
Però no vull enganyar-me, estic parlant de televisió comercial, així que els moments de decrepitud i nàusees provocades per la quimioteràpia (o per l’absència de), s’alternen amb retalls de realisme màgic absolutament queco. Tindrem així visites de difunts gens espectrals, escenes de joia hedonista a la piscina celestial i àngels «latinos» que et piquen l’ullet perquè et vagis preparant. Amb un material com aquest, ni una actriu tan superior com Laura Linney pot fer res de gaire profit.
A la resta de personatges se’ls hi penja un sol (i sovint poc consistent) tret de guió amb el que han d’aguantar aquests quatre capítols finals (de tots ells, el de la Gabourey Sidibe és el que més gràcia m’ha fet). Intervencions puntuals d’Alan Alda, Brian Dennehy i del costurer Isaac Mizrahi.
En definitiva, morir-se no és popular, encara que ens solgui passar a tots amb freqüència preocupant i propera al 100%. La representació de l’acte en si, és suïcida, poc artístic i aixafa-guitarres. Podem parlar d’una altra cosa, encara que sigui de verins que no deixen cap rastre?
No tenia pensat veure-la perquè es una sèrie amb relativa poca popularitat i sobre la que no hi havia crítiques excessivament positives.
ResponEliminaPD: Divendres descobriràs amb quin nou projecte televisiu m'he embarcat ;)
Pons, aviat no ens quedaran hores de vida per a tanta sèrie.
Elimina