Estranys companys de llit (i encara més estranyes companyes de llit)

Grace i Frankie es coneixen des de fa anys, però mai no han sigut realment amigues: s’han vist obligades a relacionar-se només perquè els seus marits són socis en un despatx d’advocats especialitzats en divorcis. Aquesta situació es veurà trasbalsada quan els dos homes els revelin que han mantingut una relació amorosa des de fa vint anys i finalment han decidit divorciar-se d’elles per poder contraure matrimoni. Malgrat les seves personalitats antitètiques, Grace i Frankie hauran d’aprendre a conviure per donar-se suport mutu davant d’un fet que les depassa i les afecta de forma similar.

Amb aquesta sinopsi, ja s’entendrà que la sèrie «Grace and Frankie» constitueix pur material de «sitcom», d’aquells de tota la vida. Els seus artífexs són Marta Kauffman (que ja fou responsable de la clàssica «Friends») i Howard J. Morris. La puixant Netflix ho produeix. El programa té un inconfusible caràcter geriàtric i els seus mesurats atreviments responen més a l’inevitable aire dels temps que a cap voluntat transgressora.

Segurament, si no fos per la identitat de les seves actrius i actors protagonistes, no estaríem parlant ara i ací de «Grace and Frankie». Jane Fonda (Grace) i Lily Tomlin (Frankie) repeteixen en la ficció els personatges públics que s’han construït durant les seves respectives llargues carreres. La primera, com a tibada reina del control, la dieta i les bones maneres de la classe benestant; la segona, com a representant tardana de la contra-cultura hippy dels 60 i el tot-s’hi-val eixelebrat. No cal dir que, malgrat els tòpics dels que parteixen (i en els que s’hi delecten), ho broden i que aconsegueixen molt bé el difícil equilibri entre el drama i la comèdia.

Si tot això ja és bo (però previsible), encara és millor que els respectius marits (i amants furtius durant vint anys) siguin interpretats per Martin Sheen (el marit de Fonda) i Sam Waterston (el de Tomlin). Ningú no posarà en dubte la solvència com a comediants consumats de cap dels dos; però hi ha quelcom d’entendridor i exhilarant en la contemplació de com aquest parell de mascles en la setantena aprèn de trompada en trompada el que representa viure fora de l’armari amb els sentiments a la vista del personal.

Els personatges secundaris que fan dels fills —dues filles biològiques en el cas de Grace i Robert, dos nois adoptats i de color discordant per a Frankie i Sol—, no acaben de trobar el seu paper a la trama, encara que elles se’n surten millor que ells. Si em forceu, em declararé parcial envers la viperina Brianna d’ulls verds, que encarna June Diane Raphael; més dolenta que la tinya, però també infinitament més guapa. Més frívolament, i justificat pel protagonisme de dones madures sobtadament mancades de parella, cal destacar l’abundant presència a la sèrie d’una bona colecció de senyors interessants, començant per Sam Elliot, qui des de fa trenta anys exerceix de senyor interessant per antonomàsia en aquest sistema solar. Però no cal menystenir Craig T. Nelson, ni els més joves (deuen rondar la cinquantena) Ernie Hudson i Timothy V. Murphy, que estan tots dos per tirar coets.

«Grace and Frankie» suposa un bon divertiment, si ja ho has fet tot a la vida i no tens problemes monetaris d’assegurança o d’hipoteca. Els admiradors de Sorkin, a qui els repugni que el president Bartlett de «The West Wing» comparteixi llit conjugal amb el Charlie Skinner de «The Newsroom», faran bé d’abstenir-se. Els podria produir urticària tot plegat.

Gerontogràcia (i 2)

I ja posats en aquest terreny de la comèdia de la tercera edat, he fet una repassada integral de les quatre temporades existents de «Grace and Frankie», les dues que ja coneixia i les dues que em faltaven. De moment el nivell, amb les virtuts i defectes ja sabuts, es manté força alt i fins i tot millora en alguns aspectes. Els fills de les dues parelles continuen sense acabar de trobar el seu lloc en l’estructura general de les trames i, com que les regles de la «sitcom» obliguen a que tot sigui circular i res definitiu, les nostres heroïnes es veuran condemnades a no trobar mai un senyor que les faci felices a perpetuïtat.

A mesura que la sèrie avança, més presents es fan els problemes de fer-se vell, de vegades amb un plantejament insòlit. No crec que hi hagi gaires sèries de la televisió comercial on es mencioni la sequedat vaginal, els vibradors per a gent gran, o fins a quin punt l’artrosi dificulta la masturbació. A la quarta temporada ja s’entra de ple, sense complexes, en qüestions tan palpitants com les pròtesis de genoll, els ictus, la senilitat, i les residències assistides.

Dels quatre protagonistes, potser els que menys em convencen són l’ex-parella formada per Lily Tomlin i Sam Waterston, tots dos histriònics en excés, ella com a concentrat de tòpics de la contracultura, ell com a jueu arquetípic, patidor i ploramiques. En canvi, Martin Sheen (potser perquè havia sigut tota la vida un actor seriós) el trobo encisador endinsant-se en les aigües equívoques del teatre musical i gestionant els límits de la ploma marieta.

Però la meva favorita absoluta és Jane Fonda, resplendent als vuitanta anys, i capaç d’autoparodiar-se com a senyora estirada amb una sempiterna copa de dry martini entre els dits i algun psicotròpic legal al moneder. Memorable l’escena en la qual es desmaquilla totalment en presència del seu jove amant de 63 anys (Peter Gallagher).

Encara que les «sitcoms» sempre són el parent pobre de les sèries televisives, «Grace and Frankie» entra en la categoria de les més acceptables i pels que ja tenim una edat ens il·lustra amb un somriure dels contratemps que ens esperen.

Testosterona en fuita

L’escriptor i productor Chuck Lorre —un dels Reis Midas de la televisió actual, amb «Two and a Half Men», «The Big Bang Theory» o «Mom»— ha desembarcat a Netflix amb «The Kominsky Method», una comèdia dramàtica molt per damunt de les expectatives.

Sandy Kominsky (Michael Douglas) és un vell actor, famós en altre temps, que ara sobreviu fent classes d’interpretació a l’escola que du el seu nom. El seu representant de tota la vida Norman Newlander (Alan Arkin) és també el seu millor amic i ara que acaba de quedar vidu la seva relació encara es farà més intensa. Comèdia amarga doncs i força dirigida a un públic tan crepuscular com els seus protagonistes, atès que es tracten assumptes tan crucials com la demència senil, la impotència, les pensions vitalícies, la vellesa en solitud o els problemes de pròstata.

No sé si hauria de preocupar-me per haver trobat tan punyent tot aquest repertori de xacres; potser és que ja celebro la meva entrada a la tercera edat. Com a mínim aquesta sèrie evita l’exageració pallassa que de tant en tant esdevé un destorb a «Grace and Frankie» i aconsegueix moments de veritable emoció en la relació entre Sandy i Norman. No és aliena a aquesta química la qualitat dels actors. Les virtuts interpretatives d’Arkin potser no han estat mai qüestionades, però ha calgut que Douglas es fes vell, perquè se li reconeguessin totes les gràcies.

Malauradament, fora de la fenomenal interacció d’aquesta no tan estranya parella, «The Kominsky Method» és bastant menys interessant. Les dones que tenen al seu voltant —la filla i sòcia de Sandy (Sarah Baker), el seu possible objecte amorós (Nancy Travis) o la filla addicta a les drogues de Norman (Lisa Edelstein)— semblen destinades a omplir els buits del guió i poca cosa més. Per no parlar de la colla d’alumnes d’interpretació de Sandy, col·lecció de tòpics «millennial» sense solució a la vista.

Pel costat positiu, el fet que figures de primer nivell com Michael Douglas o Alan Arkin encapçalin el cartell, permet que altres estrelles de similar magnitud pugin al carro. No us estranyi doncs veure en algun dels episodis astres com Danny DeVito, Ann Margret, Elliott Gould o Patti LaBelle. La meva intervenció estel·lar favorita és la de Susan Sullivan (inoblidable Maggie Gioberti a «Falcon Crest»). I, què podrem escriure sobre la suposada intervenció de Barbra Streisand?

Són vuit capítols de mitja hora que et deixen amb ganes de més i és una opinió força generalitzada, compartida fins i tot per James Rhodes (encara que, d’ençà que viu a Madrid, el seu sentit crític (si el tenia) ha quedat molt minvat). Sospito que tindrem seqüela.

Senectut, diví tresor

Vist com va anar de bé la primera temporada de «The Kominsky Method», no és d’estranyar que els seus artífexs hagin optat per produir-ne una segona sense grans novetats. L’estranya parella formada pel vell actor Sandy Kominsky (Michael Douglas) i el seu amic i representant Norman Newlander (Alan Arkin) continua funcionant a la perfecció, tots dos decidits a no jubilar-se, encara que els handicaps de la vellesa hi són cada dia més presents. Els vuit capítols de vora mitja hora són una combinació perfecta d’emoció i humor sense necessitat de caure en les astracanades de «Grace and Frankie» i sense por a abordar qüestions serioses com la demència, la viudetat o el càncer.

Amb aquest vulnerable paper Michael Douglas aconsegueix redimir-se d’una carrera interpretativa més aviat mediocre, mentre que Alan Arkin està sempre deliciosament acerb. S’incorporen com a personatges més o menys fixos Paul Reuben, com a amistançat provecte de la filla de Sandy, i Jane Seymour, que està envellint meravellosament bé. Kathleen Turner intervé breument com a ex-dona de Sandy en un clar homenatge a les tres pel·lícules que coprotagonitzà amb Douglas a la dècada dels 80. I hi surt l’Alison Janney fent d’ella mateixa, el que sempre és un regal.

«The Kominsky Method» no deixa de ser una «sitcom» lleugera amb un plus de tendresa, gens disposada a cremar cap motllo. S’ha de ser de molt mala jeia per no gaudir-ne. I, per descomptat, no és imprescindible pertànyer a la tercera edat.

Hi ha un home a Hollywood que ho fa tot

Estic parlant d’un actor de llarg recorregut, que rarament ha gaudit d’un paper protagonista (o de res que se li assembli), però que ha estat ocupant les nostres ficcions preferides durant els darrers cinquanta anys. El vam descobrir a principis dels 80 a un serial de metges de TV3 que es deia «A cor obert» («Saint Elsewhere» en format original). Potser aquell doctor Victor Ehrlich va ser el paper de la seva vida (crec que no n’ha fet cap altra de tan protagonista amb un total acumulat de 137 episodis). El seu nom és Ed Begley Jr., fill d’Ed Begley (1901-1970) actor de carrera possiblement més limitada.

En Begley Junior va néixer a Los Angeles l’any 1949. Ros, alt i de nàpia considerable; un perfecte rostre inoblidable, ideal per a un actor secundari i de caràcter. Sense exagerar, l’he vist en un paper o un altre a les quinze últimes sèries americanes que he seguit i en moltes altres d’anys anteriors. Si consulto el memorial que m’ofereix la Viquipèdia, l’Ed Begley petit ha actuat des de l’any 1967 en gairebé tres-centes referències visuals (292 entre les de les pel·lícules (109) i les televisives (183)).

Com veiem ha treballat més a la televisió que al cinema i en aquest segon format rarament ha participat en obres mestres. La seva carrera cinematogràfica té però algunes peculiaritats, i no és la menor que la iniciés l’any 1969 amb una adaptació del celebèrrim conte «The Lottery» de la Shirley Jackson. A continuació va actuar en cinc produccions per a la Disney, on el seu rostre caricaturesc i afable s’adapta com un guant. El 1978 va fer «Blue Collar» amb el sempre interessant Paul Schrader; hi va repetir a «Hardcore» i a «Cat People»).

Hi era de forma indetectable a èxits de l’època com «Oficial y caballero», «Aquí un amigo» (Billy Wilder), «Aeroport 79», «Carrers de foc» (Walter Hill), «Batman Forever», o «El turista accidental» (Lawrence Kasdan). Però també a curiositats de culte com «Going South», un western dirigit per Jack Nicholson, la farsa negra «Eating Raoul» de Paul Bartel, o «Even Cowgirls Get the Blues» de Gus Van Sant. L’any 1984, amb el mític fals documental «This Is Spinal Tap», que va dirigir i coescriure Rob Reiner, va incorporar-se a la satírica «troupe» itinerant de Christopher Guest (vindrien a continuació «Best in Show», «A Mighty Wind», «For Your Consideration» i «Mascots»).

Podria continuar. Hi ha un Woody Allen («Whatever Works» (2009)), el «Ghostbusters» femení de 2016, el film pòstum de Harry Dean Stanton («Lucky» (2017)) i el club de lectura de Jane Fonda (2018). Però la veritat és que gairebé cap d’aquestes pel·lícules es veu prestigiada per la intervenció d’Ed Begley Jr. Els seus dos papers fílmics protagonistes —«Private Lessons» (1981), comèdia sexual amb Sylvia Kristel, i «Dark Horse» (1992), drama juvenil amb cavall— no han assolit de cap de les maneres ni el nivell del prestigi crític, ni el nivell del culte injustificat que calia esperar. Sospito que són un parell de gasòfies infumables.

Segurament el regne de l’afable Begley pertany més aviat a la televisió. Abans d’aterrar al seu moment triomfal a l’hospital de Sant Eligi (1982 - 1988), va fer tots els papers de l’auca amb eficàcia i brevetat. Busqueu-lo i trobeu-lo en papers d’un sol episodi a productes tan diversos com «El Show de Bill Cosby», «Mannix», «Ironside», «Baretta», «Starsky & Hutch», «Columbo», «M*A*S*H» i «Els àngels de Charlie».

Després de Sant Eligi va prosseguir la seva ratxa d’intervencions episòdiques en altres sèries clàssiques com «The Love Boat», «Saturday Night Live», «Roseanne», «The Larry Sanders Show», «Star Trek Voyager», «Sabrina the Teenage Witch», «Rugrats», «Ellen», «The Simpsons» (dos episodis, fent d’ell mateix). Ja en el segle XXI, i en plena Segona Edat Daurada de la Televisió, el vam poder veure a «The West Wing», «Six Feet Under» (8 episodis), «Scrubs», «Arrested Development» (11 episodis d'alopècia integral!), «Boston Legal», «Veronica Mars», «Hanna Montana», «Monk», «The Office», «Better Call Saul» (6 episodis), «Lady Dynamite», «Grace and Frankie», «Curb Your Enthusiasm» i «Love».

Per si això no fos suficient, el bo de l’Ed és un actiu activista en la protecció del medi ambient i en causes contra el racisme. Ed Begley Jr. possiblement no és l’actor preferit de ningú, però estic segur que ha de ser una persona encantadora; no endebades és del tot cert que mai no li faltarà la feina.