dilluns, 6 de juliol de 2009

BIC


Acostumo a escriure qualsevol text que contingui més d’una frase amb l’ordinador, i no diguem quan es tracta d’un conte o d’un dels meus recurrents inicis de novel·la. El teclat s’ha convertit doncs en la meva eina bàsica d’escriptura i ja em resulta tan natural que no em plantejo l’alternativa. Però fa pocs dies, Víctor m’expressava el seu desconcert en pensar que en temps bastant recents els escriptors usaven les màquines d’escriure, andròmines que ara ens semblen sorolloses i rudimentàries. Esclar que Víctor és molt més jove que jo i va néixer com qui diu amb una pantalla d’ordinador sota el braç; però per a mi la transició entre una i altra eina, que ara em sembla natural, potser va suposar pagar algun peatge estilístic. Si ho penso una mica, els meus textos actuals resulten més aviat trinxats, apedaçats i porosos, no flueixen com els d’abans.

He volgut fer un experiment i, per escriure un conte d’encàrrec que he de presentar en societat el proper 5 de juliol, he decidit tornar als orígens més remots i redactar-ne la primera versió en bolígraf. He escollit el més ordinari de tots els bolígrafs, un Bic cristall “que escriu normal” i que estava bastant abandonat en el recipient de pell de vaca argentina, on hi ha també les tisores grans, un regle per esquerrans, un llapis bicolor de comptabilitat i diversos bolígrafs d’hotels on he dormit.

Crec que els objectes perceben les nostres intencions. Mai abans no havia tingut problemes per agafar un boli i marcar les caselles d’un formulari, fer la llista del súper o firmar un rebut quan portaren el matalàs nou. Però aquest cop, en subjectar-lo entre el polze i l’índex he notat una resistència immediata, talment com si s’encabrités. Em prendreu per idiota si dic que he sentit un renill llunyà? L’he deixat reposar sobre la taula i he mirat de tranquil·litzar-lo. Mentre l’acaronava amb la punta dels dits, li anava dient (no, no m’he tornat boig, però la situació ho requeria) que el meu propòsit era escriure un text breu i una mica còmic sobre com pujar una escala amb un plat de macarrons a la mà. No sé si m’ha cregut del tot, però en aquest segon intent m’ha semblat més dòcil.

La primera paraula del títol del conte havia de ser “instruccions”, però quan he posat la punta del bolígraf sobre el DIN A4 només ha quedat un petit solc vertical, pràcticament invisible. La tinta seca és la malaltia dels bolígrafs ancians. He agafat una pàgina de EL PAÍS d’ahir i m’he posat a traçar-hi gargots que desentumissin la seva circulació. Just quan el canell ja em començava a fer mal, el bolígraf ha escopit una taca blava, malaltissa i gairebé tísica. He aprofitat el restabliment de la seva circulació sanguínia per intentar escriure el títol que tenia pensat, però ell ha optat per fer la seva i el que ha quedat registrat al paper no es correspon a cap llenguatge conegut. L’embull de traços, com aquells dibuixos inconscients que anem fent florir durant una avorrida sessió de treball, contenia teranyines, caixetes apilades, dissenys de vitralls i encobertes imatges sexuals.

Potser estava pecant d’ambiciós en forçar el bolígraf desentrenat a una tasca tan complexa com és la redacció d’un relat. He pensat que seria preferible començar per habilitats més senzilles, com si ell i jo haguéssim tornat al parvulari. He provat amb la lletra “a” minúscula, el principi de tots els aprenentatges; però, coi, què difícil ha resultat obligar-lo a dibuixar l’oval inclinat amb la cua a la dreta. Durant una estona m’ha fet fer bunyols tremolosos, nyaps cal·ligràfics que haurien fet avergonyir a la senyoreta Ramos. A l’intent número trenta he aconseguit una “a” petita i llegible, però quant d’esforç esmerçat! Jo ja em trobava exhaust i encara em quedava per domesticar la resta de peces de l’alfabet. Pensar en la “f” o la “w” em produïa marejos anticipats. He decidit abandonar l’experiment.

Mentre consigno aquesta experiència frustrant, de nou a l’ordinador, el Bic m’observa i de tant en tant deixa anar una hemorràgia blava. El tinc apartat sobre un bressol de papers de cuina, no fos cas que m’empastifés tot l’escriptori.

8 comentaris:

  1. El que fa la calor! ;P Ja se sap, els objectes poden cobrar vida i més si els has ofès durant tant de temps, que els Bic cristall són molt rancuniosos :D molt bo el text, m'he divertit :)

    ResponSuprimeix
  2. Es que ens costa molt tornar enrere, encara que ens sigui romàntic i autèntic... Poca gent s'aixecaria del sofa per canviar el canal del televisor... i encara menys rentariem els panyals d'un nadó havent-hi com hi han dodotis...
    Ens costa molt desaprendre...

    Molt bon relat...

    ResponSuprimeix
  3. El mestre d'Estabilidad del buque no ens deixava gastar bolis Bic per por a que ens ferem xulles a ells...

    ResponSuprimeix
  4. Ai, comtessa,que això de les xulles no ho he entès...

    ResponSuprimeix
  5. Crec que ara sí, vol dir "xuletes" per ajudar-se en els examens oi?

    ResponSuprimeix
  6. Doncs jo encara els sóc fidel als bolígrafs i a les plomes, i molts apunts del bloc tenen una versió prèvia manuscrita... Romàntic? Conservadors? Vés a saber!

    ResponSuprimeix
  7. Ferran, de debò, escriure amb boli cansa molt i em surt una lletra vergonyosa.

    ResponSuprimeix