dimarts, 26 d’abril del 2011

Agredolç

El regal més tendre que vaig rebre el passat Sant Jordi va ser un llibre quadrat enquadernat en tela grisa que recull una selecció d’historietes de “Vater und Son” editat per la llibreria Herder l’any 2001. Els dibuixos em sonaven vagament però desconeixia aquest e. o. plauen que els signava. Les historietes, que no solen sobrepassar les sis vinyetes, relaten les aventures quotidianes d’un pare i el seu fill (aparentment no hi ha mare a la família). Pràcticament mudes, d’humor ben innocent, abunden en gags de tipus físic. Malgrat que el pare empra el càstig físic sovint (eren altres temps), una gran complicitat sembla regnar entre la parella protagonista.

La lectura del llibre, massa breu pel meu gust, m’ha resultat deliciosa; una experiència que, igual que les memòries d’Harpo, et retorna temporalment la fe en les virtuts de l’optimisme i la bonhomia. Tanmateix, darrera de tota història feliç s’hi pot amagar un revers obscur, com he descobert en llegir el pròleg de Raimund Herder.
 e. o. plauen es deia en realitat Erich Ohser. Havia nascut l’any 1903 a l’est d’Alemanya. Va fer d’aprenent de manyà fins que als disset anys es traslladà a Leipzig per inscriure’s a l’Acadèmia d’Arts i Oficis Gràfics. Allí va fer amistat amb el periodista Erich Knauf i amb l’autor de llibres infantils i juvenils Erich Kästner (“Emili i els detectius”). A finals de la dècada dels 20 els tres Erich s’instal·laren a Berlín. Ohsen treballà com a pintor i caricaturista a la premsa de tendències social-demòcrates.

Amb l’ascens dels nazis al poder ran de les eleccions de 1933, Erich Knauf fou empresonat i les novel·les d’Erich Kästner esdevingueren combustible de funestes fogueres. A Erich Ohser se li prohibí continuar treballant. Seu era el dibuix d’un home dibuixant amb la seva pixera una esvàstica sobre la neu. Per mantenir la seva dona i el seu fillet va acceptar publicar sota el pseudònim de e. o. plauen (Plauen era la ciutat on es va criar). Així va néixer la sèrie “Vater und Son”, publicada inicialment al “Berliner Illustrierte”, la qual aviat esdevingué immensament popular i que perdurà des de 1934 fins a 1937. És ben significatiu, fins i tot ara (o especialment ara), que aquells temps de crisi, de retallada de llibertats i d’ascensió del feixisme propiciessin l’aparició d’una literatura escapista, pastoral, poètica, esotèrica, històrica.

Un cop començada la guerra, Ohser col·laborà amb la dictadura caricaturitzant l’enemic, tot i que no es troba en la seva obra cap mostra d’antisemitisme. Malgrat aquestes concessions a la supervivència, mantingué sempre les seves opinions antinazis i no deixà d’expressar-les en privat. Així fou com un veí, que va sentir Ohser i Knauf en ple diàleg subversiu, els va denunciar a les autoritats. Els dos amics foren empresonats d’immediat; Göbbels els hi tenia ganes. Ohser va suïcidar-se la matinada del 6 d’abril de 1944. Poc després, Knauf va ser condemnat i executat.

Actualment, almenys a Alemanya, aquest parell intergeneracional de Pare i Fill encara són recordats amb afecte. Semblen apel·lar a un temps pretèrit d’Arcàdia feliç i post-industrial. Un cop conegudes les ferides que amaguen, potser és saludable optar pel seu irreductible optimisme.

18 comentaris:

  1. Segurament es faria difícil viure sense optimisme, o com a mínim sense fer allò de repartir optimisme i pessimisme entre el cervell i el cor, que no sé com anava. Sembla impossible evitar l'agredolç, però. Ahir vaig saber que l'Emilio Salgari es va suicidar. Tota la seva imaginació exòtica no li va servir per superar deutes i situacions adverses.

    ResponElimina
  2. Es molt poetic. Semblen orfes tots dos.

    ResponElimina
  3. Aquesta història de creadors artístics i literaris que van haver de malviure sota règims dictatorials disfressant el seu talent son més habituals que no ens pensem. Potser no totes varen tindre, però, un final tan tràgic.

    ResponElimina
  4. La poètica subtil fou la subversió en un món on només hi havia força i irracionalitat. Això no es perdona.

    ResponElimina
  5. Hom va dir, parlant de "El gran dictador" d'en Chaplin, que el que pitjor suporten els règims feixistes és el riure, que se'n fotin d'ells. L'alegria els molesta, si no és a costa del patiment aliè. M'ha encantat la primera historieta amb el nen ficant-se la bici dins del llit. A mi no em varen deixar. Ves per on.

    ResponElimina
  6. Lluís, jo també vaig llegir això de Salgari fa poc. I mira que era un autor d’èxit!

    ResponElimina
  7. Sí que ho és de poètic, José Luis: tant criatura és l’un com l’altre.

    ResponElimina
  8. Brian, són històries habitualíssimes. Jo he pensat en els treballs d’Hergé durant l’ocupació nazi.

    ResponElimina
  9. Galderich, potser la poètica subtil no és compresa per qui utilitza la força, però si Ohser va morir fou per culpa d’opinions molt més subversives.

    ResponElimina
  10. Vicicle, per molt que t’agradin les bicicletes, reconeix que per compartir el llit és millor un osset de peluix.

    ResponElimina
  11. son molt simpàtiques les historietes de l'ohser. Les havia vist però no en tenia ni idea de com va acabar. Hi ha una colla d'artistes alemanys dels anys 30 que els nazis van eliminar...

    ResponElimina
  12. És difícil que els qui creuen que tenen la raó absoluta se suicidin, per això se sol donar més en casos com aquest. Un molt bon regal.

    ResponElimina
  13. Quina tendresa de tires, i a fora, tota la violència. Ja té mèrit, això. A més, els llibres, semblen molt protagonistes.

    ResponElimina
  14. Aris, sí que són molt simpàtiques. Els nazis van eliminar tanta gent molesta, que no sorprèn trobar-hi un munt d'artistes.

    ResponElimina
  15. Clídice, no n'estic tan segur, si penso com va acabar la dictadura nazi... O potser en aquell moment Hitler havia començat a dubtar?

    ResponElimina
  16. Kalamar, l'abundor de llibres és una mica casual. Aquest parell s'entreté amb tota mena de coses: la pesca, la pintura, els ninots de neu, el jardí...

    ResponElimina
  17. ara no els podrien publicar, el pare fuma en pipa davant del su fill.

    ResponElimina
  18. Francesc, encara es poden llegir si ets major de 18 anys, amb recepta mèdica.

    ResponElimina