dilluns, 26 de desembre del 2011

Aeròlit (1942)


“L’estel misteriós”, començada a publicar en tires diàries l’any 1941, és una de les aventures més estranyes i fascinants de tota la sèrie. Articulada en tres actes de to ben diferenciat, té un inici al·lucinat i inquietant com poques vegades s’ha vist a can Tintín. En una nit de xafogor inusual, l’heroi descobreix un nou estel a la constel·lació de l’Ossa Major. L’observatori astronòmic confirma que es tracta d’un meteorit que es dirigeix directament cap a la Terra, com un clar precursor del planeta Melancholia. Les pàgines següents escenifiquen doncs els prolegòmens de la fi del món i no ens estalvien detalls dignes d’un malson: les rates que escapen de les clavegueres, Milú atrapat a l’asfalt que es fon, l’aranya gegantina o el profeta apocal·líptic Philippulus.


L’extensa part central del llibre narra l’expedició de científics europeus a bord de l’Aurora a la recerca de les restes del meteorit que ha ameritzat a les aigües de l’Àrtic. [N. B.: malgrat que el creuer rus Aurora fou el responsable de l’inici de la Revolució d’Octubre, aquest nom és molt freqüent tant a les exploracions antàrtiques com als vaixells de l’Armada Britànica]. Per complicar les coses, una potència enemiga, que rep el desconcertant nom de Sao Rico, intenta amb males arts avançar-se als nostres amics en la presa de possessió de l’aeròlit. Tot aquest llarg tram central és una delícia d’aventura pura sota el motlle clàssic de la cursa contra rellotge. La seqüència del gradual mareig dels savis, la tempesta a alta mar o el vol de l’hidroavió són fites gràfiques que queden en el record.

L’aterratge de Tintín sobre el meteorit marca un altre canvi de to, amb un seguit d’escenes on la natura pateix metamorfosis fantàstiques, tan trepidants com incomprensibles. En certa manera, amb aquesta illa que el mar engoleix dramàticament, retornem amb llum de dia a l’angoixa nocturna de les pàgines inicials. Malgrat la voluntat d’Hergé de mantenir-se allunyat de qualsevol temàtica compromesa, és impossible no llegir en tot aquest cúmul de visions deformades i ominoses un reflex dels temps de plom que vivia el seu país.



És interessant observar, com un altre signe dels temps, la nacionalitat dels components de l’expedició europea, tots ells pertanyents a països neutrals o de l’àrea d’influència alemanya. Apart del director de la missió, el professor Calys, belga per omissió, trobem a un suec, un alemany, un suís, un portuguès i el senyor Porfirio Bolero y Calamares de la Universidad de Salamanca. Si descomptem la nul·litat apòcrifa de les taronges blaves, aquest és el moment en el qual les aventures de Tintín s’apropen més a Espanya i cal dir que el senyor Porfirio té una retirada a Pío Baroja.

“L’estel misteriós” és el títol on el capità Haddock esdevé, oficialment i a tots els efectes, el millor col·lega de Tintín. Com a competent capità de l’Aurora és part integral de l’èxit de l’expedició i el seu alcoholisme, ara mantingut mig en secret, té més de detall simpàtic que de la patètica dependència que exhibia a “El cranc de les pinces d’or”. Sorprenentment (i aquest és el tipus de detalls que es perceben en una lectura adulta), és Tintín qui, arribat el moment, indueix el capità a beure whisky per tal de fer que surti el seu costat més noble i arrauxat. Un altre detall que m’ha intrigat és com devien entomar les autoritats alemanyes la presència d’un personatge de clara filiació britànica com Haddock (o el seu sensacional amic Chester). Em costa creure que es relaxessin en la seva censura, només perquè es tractava de literatura dedicada als infants. M’ho he preguntat, però no hi trobo resposta.

Les tires diàries en blanc i negre aparegueren l’any següent, per primera vegada, en un àlbum directament en color. Hi hagueren pocs canvis en la transició, però foren significatius. Una escena ignominiosa (i poc mencionada a la documentació acadèmica) d’un parell de jueus arquetípics que s’alegraven de la fi del món, perquè els alliberaria dels deutes contrets, s’esfumà ràpidament. Al menys cal reconèixer que Hergé s’adaptava al consell crític dels seus amics sense gaires complicacions.


A l’original, els competidors de l’expedició europea eren clarament americans, i el seu cap, un calb plutòcrata fumador d’havans, s’anomenava Bluhmenstein. En un món ideal, acceptaríem que existís la possibilitat que hi haguessin jueus sinistres que intentessin dominar el món des de les seves companyies petrolieres. Els crítics d’Hergé, precursors de la correcció política, l’obligaren a afiliar-lo a la nació imaginària de Sao Rico, conjunt de paraules sense gaire sentit. Que ara hagués estat rebatejat com a Bohlwinkel, paraula del dialecte brussel·lés amb sospitoses coincidències semítiques, no l’alliberà de sospites.

Però són aquests detalls finalment menors d’una aventura extraordinària que barreja de forma inusual els clàssics del gènere amb atmosferes delirants. Em consta que “L’estel misteriós” figura entre els títols favorits de molts lectors, si no, que li preguntin a Leblansky. Jo, per la meva banda, confesso que tinc un dels seus xampinyons lisèrgics com a clauer.

16 comentaris:

  1. Aquesta dels jueus no la sabia!

    En fi, els bolets al·lucinnats de la història el devien influenciar...

    ResponElimina
  2. recordo molt bé les vinyetes dels xampinyons gegants.

    ResponElimina
  3. Ja t'ho has fet venir bé..., parlar de l'Estel en aquestes dates quan la Terra està guarnida d'estels per tots costats.
    No recordo haver llegit el mot "aeròlit" a cap altre lloc que no sigui l'Estel. I què importa que, en la realitat, l'impacte d'un pedrot d'aquella mida hagués suposat una extinció massiva i un canvi d'era.

    ResponElimina
  4. A mi de niño lo de las setas explosivas me hacía troncharme de risa. Igual debería releerlo ahora a ver qué me parece. Tengo que aprovechar que el osezno tiene la colección entera :)

    ResponElimina
  5. Jo també tinc el clauer del bolet, hehe.

    L'illa és un dels elements més simbòlics de tot els Tintíns. En un llibre de Pierre Sterckx que s'anomena Tintin Schizo, aquesta illa d'al·lucinacions s'analitza amb elements del Jardí de l'Edén, històries de Robinsons, xampinyons fàl·lics, espectres de la bomba H, aranyes maternals... ¿Què en queda de tot plegat? L'eterna qüestió del savi distret: "Aimez-vous les caramels mous?"

    ResponElimina
  6. Francesc, és una imatge que no s'oblida.

    ResponElimina
  7. Sí, Girbén, podria ser la veritable estrella d'orient. I és cert que "aeròlit" és un mot exclusiu d'aquest llibre.

    ResponElimina
  8. Quien sabe, Sufur, si este fue el inicio de tu idilio con la contemplación de los cielos.

    ResponElimina
  9. Puig, sempre vaig imaginar que aquest caramels tous serien de la casa Mix.

    ResponElimina
  10. A mi el tiet Porfirio em recorda més al Juan Ramon Jiménez, però vista la xapela, entenc que et sembli el Baroja.
    El que no sabia era això de la parella de jueus, quina mala lluna. M'agradaria saber si l'Hergè té aracnofòbia, perquè en surten unes quantes de terrorífiques.
    Un gran títol, L'Estel.

    ResponElimina
  11. Kalamr, no sé si Hergé, però Milú segur que pateix aracnofòbia.

    ResponElimina
  12. En Leblansky dona fe que l'Estel Misteriós és un dels seus àlbums favorits :)
    Ningú no el considera una obra magna -en el sentit es considera, posem per cas, Les 7 boles de cristall i la seua continuació-, però em compto entre aquella immensa majoria de tintinaires que valoren aquesta aventura com una mena de brillant parèntesi, com un extra inesperat de l'aparent estabilitat del personatge i la sèrie. Per altra pant a nivell gràfic com argumental, crec que l'Estel misteriós és un dels paradigmes de la línia clar, un cànon.
    I com sempre, la teua crítica em fa reviure l'àlbum :)

    ResponElimina
  13. En Leb també és posseïdor d'un bolet explosiu com a clauer! En certa ocasió li vaig regalar, tot i que encara no ha fet la seva missió d'explotar, tal com jo tenia previst!!!

    ResponElimina
  14. Leb, serà un parèntesi menor, però no podríem imaginar Tintín sense ell.

    ResponElimina
  15. Carme J., el clauer del bolet és el senyal que identifica la maçoneria dels tintinaires. Com comencin a explotar et quedaràs sola.

    ResponElimina