dijous, 1 de desembre del 2011

U de desembre


Cada u de desembre m’enfronto al mateix debat intern: escriure o no sobre el significat de la diada. Se suposa que avui les bones consciències universals dedicaran uns segons dels seus pensaments als innombrables malalts de la sida i als encara més innombrables infectats de VIH que poblem el planeta. La nostra societat global imposa una solidaritat a temps parcial, que ens permet poder dormir a les nits sense que els malsons hi interfereixin. I bé, aquesta vegada, alguna cosa diré, ja que, qui millor que els afectats per prendre la paraula i confirmar que continuem aquí?

Les notícies al respecte no acaben de ser bones, però tampoc són del tot dolentes. Els nous casos d’infecció disminueixen globalment, fins i tot a l’Àfrica, gran vergonya sanitària del planeta. A Europa, el 90% dels casos els trobarem a Rússia i Ucraïna, dos països que van amagar el cap sota l’ala durant les primeres dècades de la pandèmia. A Espanya es confirma la minva anual de noves infeccions, tot i que han augmentat entre els homes que practiquen sexe amb homes, no sé si per ignorància o perquè la malaltia  ja no es percep com una amenaça mortal.

Quotidianament som presències invisibles que, des que hem abandonat l’esfera dels titulars escandalosos, podríem passar per inexistents. Tot i que, en general, l’atenció sanitària que rebem és empàtica, encara ens trobem de tant en tant amb l’infermera que es nega a fer-te una prova o el metge que et culpa de la teva malaltia i et retreu els diners que costes al contribuent. Es tracta de casos aïllats, però tremendament descoratjadors.

En temps de retallades crítiques, el nou esport nacional és buscar el cap de turc recipient de despeses que es podrien considerar supèrflues. El Nazgul convergent Boi Ruiz, el que defensava que, qui vulgui estudiar filologia, s’ho pagui de la seva butxaca, i el que ara vol que els contribuents més afortunats abandonin la sanitat pública i passin a les mútues privades, no augura res de bo. Confio, però, que malgrat tots els governs dels millors que se’ns venen a sobre l’any que ve, en una data com aquesta, continuaré escrivint sobre l’estat de la qüestió. O sobre l’absència de metros a les aventures de Tintín.

De moment, el futur immediat és prometedor. Paolo Conte aquesta nit. Demà un feliç aniversari. Passat demà, Munic. I després, l'infinit o més enllà.

38 comentaris:

  1. La clau és que el futur immediat sempre sigui prometedor. I per això tens recursos, com es veu en els teus plans immediats.

    Això podria ser un metro:

    http://www.tebeosfera.com/fco_fotos/numeros/publicaciones-F159-632-84-111.jpg

    Però no ho és: és una estació de tren.

    ResponElimina
  2. En qualsevol cas: felicitats, per l'aniversari i per ser-hi ;) I bon viatge! :) No us escapareu a Berlín ni un dia? znif :(

    ResponElimina
  3. Munic? Berlín? em sento com a casa!

    La Sida va passar de ser LA pandèmia del segle XX a ser una malaltia no letal. Sense dubte, pel camí s'ha quedat l'alerta i el llum vermell que recorda tot allò de les precaucions que, als vuitanta, tothom tenia permanentment al cap.

    Pel que fa a l'actitud de determinats sanitaris, per sort són l'excepció que confirma la regla. Del conseller Ruiz millor no dic res: no vull problemes amb la justícia.

    Viel Spaß in München, Allau.

    ResponElimina
  4. "Spassiunatamente"... El Paolo Conte també té el seu Disseccionari particular + una forta abraçada d'aniversari + records a les matrones de la Hofbräuhaus muniquesa. I ni us passi pel cap tocar-lis el cul, que aquestes no tenen manies a abocar-te els sis litres de birra que traginen repenjats al mamellam.

    ResponElimina
  5. Puig, a més és un apòcrif, anatema!

    ResponElimina
  6. Gràcies, Clidi! Escapar-se no és viable, la distància juga en contra nostra.

    ResponElimina
  7. Ha, ha, Girbén, fem cara de tocar el cul a les cambreres?

    ResponElimina
  8. Si encara fumes, no els ho diguis mai als batablancs-simpàtics-de-torn. I tens sort de no ser funcionari, que amb això ja acabaries de signar la sentència! Ho dic per això dels caps de turc.
    I petons, abraçades i expressions, a repartir amb l'Homenàs, no cal ni dir-ho!

    ResponElimina
  9. Sí, Matilde, encara fumo, però els batablancs m'ho suporten bé. I gràcies, passaré les expressions a l'Homenàs.

    ResponElimina
  10. Un bon futur i que el puguem compartir tots plegats.

    ResponElimina
  11. Em sembla increïble això que expliques dels metges. Gent així hauria de ser expulsada de la professió. Espero que veurem grans canvis en els propers anys. La vacuna (o alguna cosa semblant) està cada cop més a prop. Felcitats per l'aniversari i bon viatge!

    ResponElimina
  12. Sí, Salvador, pot semblar increïble però ens ha passat aquest 2011. Brindarem per la vacuna.

    ResponElimina
  13. I després d'un dia, un altre, i un altre, i un altre, i continuarem escrivint, i ens llegirem, i de l'experiència aliena en farem vida pròpia, i un altre dia serà una abraçada, un petó, constatant que la pell continua sent tèbia...

    ResponElimina
  14. No soc gaire simpatitzant de les diades, se'n ha fet un us tant indiscriminat que han acabat trivialitzant-se i essent assimilades pel sistema (vegis el show d'aquest matí a la Pl. Sant Jaume). No diguem ja quan tenen un caire purament comercial. Potser aquest és un dels casos que encara justifica un toc d'atenció excepcional. D'una banda per les actituds que denuncies, d'un altre perquè sembla que som lluny encara de que es trobi un remei eficaç i la conscienciació de la població, especialment jove, per tal de que es faci us del condó --la principal mesura, si no la única-- amb que comptem, no sembla que tothom se'l acabi de prendre seriosament.

    ResponElimina
  15. Brian, de vegades sembla que aquestes diades només tenen ressò entre els que ja estan concienciats, però no podem defallir.

    ResponElimina
  16. Allau, una abraçada sincera, per ser-hi i per ser com ets.

    ResponElimina
  17. Confio que sí que seguiràs, seguirem, seguiran parlant..
    Salut!

    ResponElimina
  18. Malos tiempos para la sanidad pública de calidad... pero yo también confío en que a pesar de los políticos y su crisis, la vida seguirá. Un abrazo muy fuerte a todos

    ResponElimina
  19. M'hi quedat glaçat del que expliques amb l'actitud de segons quins metges, fen-te culpable de no se que cony de coses. Els "moralistes" son les pitjors persones que existeixen en aquest planeta... jutjant a la resta de l'humanitat sota els seus paràmetres carrinclons i els que no pensen com ells, son escombraries. Quin fàstic !!!

    Ànims Allau... el que tens que viure es l'Avui i gaudir-lo el mes possible.... per el que veig ho saps fer molt be. Felicitats per demà i bon viatge a Munic.... ja ens faràs 5 cèntims a la tornada.

    Una abraçada

    Miquel (voltar i voltar)

    ResponElimina
  20. Gràcies, Miquel, de segur que us faré 5 cèntims i fins i tot 10.

    ResponElimina
  21. Oblida els metges inhumans com els que esmentes. Cuïdat i deixa't cuïdar que et vull llegir molts anys.
    A gaudir de la bella Munich. Ja ens en faràs el corresponent reportatge si et ve bé.
    Molta salud, estimat Allau!

    ResponElimina
  22. Gràcies, Glòria! Molt malament haurà d'anar perquè no digui alguna cosa sobre Munic.

    ResponElimina
  23. Ja saps, Allau, tanca el llacet per les puntes i tens un infinit ben vermell i bufó. Bon viatge, que t'estarem esperant amb ganes, petonets.

    ResponElimina
  24. Fa molt de temps que comparteixo la meva jornada laboral amb un malalt de VIH, i m'agrada veure com han passat a ser gent absolutament normal gràcies a la medecina. No és ara moment de posar-hi la tisora

    ResponElimina
  25. Allau, una càrrega que portes molt dignament. Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança. I anar pensant en què farem demà.

    ResponElimina
  26. Gran idea, Kalamar, això de l'infinit, almenys aquest és l'esperit.

    ResponElimina
  27. Ai, Garbí, som tants els que preguem perquè no ens caigui la tisora al damunt. El que no podem fer és assumir que és inevitable.

    ResponElimina
  28. Gràcies, Víctor, ja tinc plans per la propera setmana.

    ResponElimina
  29. Com que no em deixes comentar el dos, ho faig l'1. Recordo el 9 i també el 10 i m'agrada estar també a l'onze. M'agradarà també ser-hi el dotze, el tretze, el catorze i més enllà. Doncs això... petons.

    ResponElimina
  30. Eulàlia, em fa una mica de cosa deixar oberts els comentaris aquest dia, vull que sigui una mica íntim (tot i que ho esbombo als quatre vents). Tens bona memòria. Petons!

    ResponElimina
  31. Demanaria disculpes per ser sempre l'última a comentar, però crec que serà suficient si deixo constància del meu pas amb una enorme abraçada virtual;
    No entenc com hi pot haver gent amb tant pocs escrúpols i tant desconeixement...No sé, què ens costarà més: si trobar una vacuna contra el VIH o contra aquesta classe d'ignorància.

    Molts ànims, espero llegir-te al teu retorn, encara que sigui un parell o tres de dies més tard :-)

    ResponElimina
  32. Carme, això no és una cursa: cadascú arriba quan vol. I les abaraçades no caduquen ;p

    ResponElimina