dimecres, 25 de gener del 2012

El factor Clooney


Encara no he decidit si la intervenció de George Clooney a una pel·lícula és una benedicció o una rèmora. El fet comprovat és que, quan George és a la pantalla, l’espectador empatitza amb ell i es disposa a acceptar tot el que l’actor li vulgui vendre, catifes orientals incloses. Ignoro si li costa molt o poc exercir d’encantador de serps, a primera vista es diria que les seves dots són naturals i que podria desplegar-les fins i tot dormint. Però no per això se li ha de treure mèrit, això és el que fan les estrelles i Clooney ho és a dreta llei.

Per això, quan Clooney esdevé el centre gravitatori de “The descendants” d’Alexander Payne, un drama entre íntim i excèntric del tipus que no sol freqüentar el nostre estimat heroi, la crítica s’hi aboca amb devoció unànime i guanya globus daurats a dojo que propicien alguna possibilitat futura d’Òscar. Ara bé, si deixem de banda l’enlluernador, l’entabanador Clooney, i mirem la pel·lícula que hi ha al darrera, potser conclourem que no n’hi havia per tant.

Entrant en matèria, “The descendants” tracta bàsicament d’un advocat hawaià que té l’esposa en coma a causa d’un accident nàutic i que s’adona de sobte que no s’ha ocupat gens de la seva família, en concret de les seves filles, de 10 i 17 anys, respectivament. De tot això se’ns informa al principi de la pel·lícula via una veu en off, recurs només permès als guionistes més mandrosos. Les filles ens són presentades com especialment conflictives, encara que les seves rebequeries ocupin només els cinc primers minuts del film i després esdevinguin bàsicament encantadores. Clooney, malgrat el que pugui dir en off, tampoc apareix en cap moment com un pare distant, més aviat tot el contrari, i és que un dels problemes d’aquest actor és la seva incapacitat d’interpretar personatges que no siguin adorables.

Al principi de la història se’ns revela que la situació de l’accidentada és irreversible i que els metges proposen desconnectar-la i poc després es descobreix que l’esposa comatosa tenia un amant. A partir d’aquí s’inicia un periple del pare i les dues filles per l’arxipèlag amb la intenció d’avisar els familiars i amics, per si volen acomiadar-se de la moribunda. És sabut que un viatge per carretera sempre uneix molt les famílies, però ja em sembla més moralment dubtós que el pare impliqui les filles en l’assetjament a l’amant de la mare. El guió té algun problema per justificar que ningú en ple ús de les seves facultats pugui canviar George Clooney pel pocapena de Mathew Lillard (famós per les pel·lícules de Scooby-Doo). Tampoc s’explica, excepte com a dubtosa nota còmica, que s’inclogui en el complot el xicot de la filla gran, un neandertal sense cap sentit del tacte i l’empatia.

Per si no n’hi havia prou, encara hi ha una trama secundària sobre una immensa parcel·la paradisíaca que Clooney està a punt de vendre a una mena de Marina D’Or hawaiana. Qui hagi anat al cinema més de tres vegades a la seva vida ja sabrà que les immobiliàries són SEMPRE les dolentes de la pel·lícula i per tant la decisió final del protagonista està cantada des de l’inici.

En definitiva, “The descendants” barreja el completament previsible i mastegat amb els estirabots que fan disminuir la seva credibilitat. Els actors estan bé, amb menció especial a Shailene Woodley (la filla gran). Es pot contemplar algun bonic paisatge i una visió des de dins del que pot significar viure a Hawaii. I confesso que passar dues hores veient Clooney fent de Clooney (versió seriosa) no em sembla un pla desagradable. Ah, el country & western hawaià que compon la banda sonora és superbament irritant.

16 comentaris:

  1. Jo crec que la pel·lícula amb un altra actor ja no seria el què és perquè, com bé dius, Clooney, que surt gairebé a cada fotograma, està superb per la seva naturalitat i falta total de presunció. Crec que el personatge era més distant quan la mama era a casa i quan comença la història, ell es troba perdut amb dues noietes que estima però que coneix molt poc. Aquesta complicitat amb la bonica filla gran està justificada perquè és, com bé saps, qui l'ha avisat i la negació final a vendre el paradís heretat és clarament un missatge ecològic. O no?. La música és interessant però serà perquè no tinc l'oïda entrenada en temes country-hawaians, em va semblar un catàleg de cançons quasi idèntiques.
    Esplèndida crònica, Avalanche!

    ResponElimina
  2. Glòria, la pel·lícula ens l'havia avançat el telègraf. El que passa després és previsible, perquè som uns venuts, d'entrada.

    ResponElimina
  3. Juraria que l'única actuació que he vist de Clooney ha estat en un anunci de Nespresso...

    ResponElimina
  4. Gràcies! gràcies! gràcies! gràcies! per un instant havia sospesat la idea d'anar-la a veure. Quin descans! esperaré a la TV :)

    ResponElimina
  5. Ens deixes bastant clar el que cal fer......

    ResponElimina
  6. Estic prou espessa com per no entendre això del telègraf...No em sento una venuda però sí sé que ja he vist molt cinema i costa sorprendre'm.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, volia dir que la pel·lícula ja et va advertint de cap a on va i de com has de reaccionar.

      Elimina
  7. El que dius sobre Clooney és molt interessant perquè és una constant en el cinema. És evident que hi ha moltes maneres de mirar una pel·lícula, però fins i tot en el cas que hom s'hi acosti per rebre-la com un tot, és evident que estem subjectes al segrest emocional d'actors i directors. Com canviaria la nostra percepció si féssim l'esforç d'obviar els ulls que ens miren rere el personatge!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El cas de Clooney té perill. Recordo que a "Up in the air" arribava a fer simpàtic un personatge moralment menyspreable.

      Elimina
  8. Estimat Allau Ahir vaig anar a veure Els descendents. Feia temps que no em sentia tan estafada. Ni tan sols l'amor incondicional i sense límits pel meu benvolgut George ( que en algunes seqüències està incommensurablement guapo) em va ajudar a passar les llargues hores que vaig passar en un multicinemes de merda. I avui he recordat que vas escriure sobre aquest film. Aquell dia només vaig llegir el titular sortint en el meu blogroll, pero no en vaig llegir res perquè no em condicionés,ja que encara no l'havia vist. Però ara necessitava saber que havies dit. I noi, no puc estar més d'acord amb tu: jo que no soc tan exquisidament educada ni tan bona escritora com tu, ho diré tot més primària i barroerament i a sobre ni en català normatiu : quin truñu de peli! No s'aguanta per enlloc, ni tan sols Clooney funciona aqui com encantador de serps i això és preocupant, perquè si no té bons guions per interpretar, se li acabarà la rifeta dels papers adorables i acabarà convertint-se en un De Niro o un Pacino qualsevol fen de "pare d'ella" o " de malo malísimo" en pelis de lladres i serenos. En fí que no entenc tantes lloances ni tnats globus ni tanta mandanga per una peli a la que li sobra més de mitja hora, que té un guió que no s'aguanta per enlloc i que explica una història poc creible. I sí, els paisatges no estan malamanet i la noia que fa de filla gran, també està bé. Aprofito per saludar-lo a vosté i a la seva família i a dir-li que estic gestionant que vostè sigui el meu crític de capçalera ara i sempre. Bon dia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estimada Llum, evitaré escriure allò de "ja t'ho deia" perquè et veig prou irritada. Estic d'acord que en George està molt guapo.

      Elimina
    2. Ai, si t'hauria de fer sempre cas, estimat...

      Elimina