divendres, 31 d’agost de 2012

Imatges d’Alícia: Hamburg

Alice Pleasence Liddell a l'estiu de 1858, segons Lewis Carroll
Diu que déu els cria i ells s’ajunten, de manera que no va ser gens sorprenent trobar al Kunsthalle d’Hamburg una exposició titulada “Alice im Wunderland der Kunst”, o sigui “Alícia a la Terra de Meravelles de l’Art”. La mostra havia estat vista l’any passat a la Tate Liverpool, però sembla ser que la versió alemanya és sensiblement diferent. No sé si és habitual la col·laboració entre aquests dos museus, però trobo que té molt de sentit la relació entre aquests dos grans ports europeus que, a més, són els pares putatius de The Beatles.

Diapositiva, a partir de John Tenniel (principi del segle XX)
L’exposició explora la rica vena iconogràfica encetada pels llibres d’Alícia de Lewis Carroll, a la qual jo ja vaig dedicar en el seu dia més apunts dels estrictament necessaris. Hi trobareu els retrats que Carroll feu de les germanes Liddell, el manuscrit original amb il·lustracions del propi autor, les estampes canòniques de Tenniel, l’impressionant Alice Liddell adulta de Julia Cameron, alguns bibelots victorians que representen una mena de proto-merchandising i algunes edicions posteriors a càrrec de gent tan il·lustre com Arthur Rackham, Ralph Steadman, Salvador Dalí o Pat Andrea. La majoria d’ells ja vaig citar-los en el seu moment, encara que vaig passar per alt la Kiki Smith de qui recupero ara la seva il·lustració a la piscina de llàgrimes.

Les imatges que il·lustren el díptic literari carrol·lià configuren un concepte fàcilment classificable. Molt més complicat resulta establir quines obres plàstiques ha inspirat. El seu caràcter oníric facilita la màniga ampla, però jo no hi inclouria tot el que escapa a la lògica i conté miralls, i nenes ensucrades.

"Waking" (1865) de Sir John Everett Millais
L’exposició aconsegueix incloure a la vegada el document històric i l’especulació estètica. L’art sempre feliç de Pipilotti Risl contrasta amb l’Alícia desencantada de Max Ernst, potser perquè la primera és molt més jove que la segona.
"Alice el 1941" (1941), Max Ernst
I encara que aquesta col·laboració liofilitzada entre Walt Disney i Salvador Dalí es decanti més pel kitsch que per l’ortodòxia carrol·liana, juro que també forma part de l’exposició.

Fins el 30 de setembre. No us la perdeu.

8 comentaris:

  1. Això és vici! No disimulis que ja sabies a què anaves quan li vas comentar a en Josep el destí d'Hamburg...

    El tema Walt Disney i Dalí no l'acabo de situar però les interpretacions del subconscient són enigmàtiques!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Et juro que no en sabia res.

      En quant a Dalí i Disney se suposa que és una reconstrucció a postriori d'idees anteriors. Com a mínim, interessant.

      Suprimeix
  2. No sé perquè no m'estranya gens el binomi Dalí-Disney, un estereotip alimentant-ne un altre. Dubto que "m'hi arribi", no m'ho tinguis en compte :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Devia de ser el mateix moment que Dalí va col·laborar amb Hitchcock.

      Suprimeix
  3. ara em fa mandra anar a Hamburg només per aquesta exposició...

    ResponSuprimeix
  4. m'han agradat molt els animalons de la Kiki, en particular el somrient dodo. I el D&D, què vols que et digui..

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Kalamar, sembla que darrerament ens creixen els dodos.

      Suprimeix