dimecres, 28 de novembre del 2012

Opinions contundents

Jonathan Swift
Dimarts vaig rebre una nota d’en Jack Toledano en què em proposava de trobar-nos avui a l’Star and Garter de Putney a l’hora de sempre, va escriure en Damien Anderson.  Estic acostumat a aquesta mena de notes. A en Jack no li cal especificar l’hora. Si jo no puc, surt a passejar tot sol, però sempre miro de ser-hi, perquè no hi ha res millor que fer una passejada amb en Jack Toledano. Londres és un paradís per al passejador, diu, però has de saber on anar.
Així comença “Moo Pak”, la novel·la de Gabriel Josipovici que acaba de publicar Raig Verd editorial en traducció excel·lent de Ferran Ràfols i que Matilde Urbach em recomanà. Sí, una altra novel·la de passejades i passejants (intentaré evitar la paraula “flâneur”, que sembla de rigor emprar en aquestes ocasions), com la que comentava fa poc de Teju Cole o les canòniques de Sebald, però amb característiques pròpies que la fan molt atractiva.

Ja s’haurà vist per l’inici citat una utilització retòrica d’un doble narrador que, juntament amb algunes repeticions gairebé musicals, recorden a Thomas Bernhard, sensació accentuada per les opinions taxatives i una mica amargues que profereix Jack Toledano durant els seus itineraris londinencs. Perquè Toledano és un caminador incansable, però també un opinador que no calla i que sembla propulsar-se per les pròpies opinions. I de què parla Toledano? Toledano parla de tot i de res, dels jueus i dels anglesos, dels animals domèstics i del llenguatge, dels artistes que estima, del classicisme i el romanticisme, dels ximpanzés i dels jardins. I ho fa amb tanta seguretat i brillantor que de vegades fa oblidar la feblesa dels seus arguments i indueix a una acceptació acrítica. Mentrestant l’acompanyant Damien Anderson, del qual no coneixerem més que el nom, introdueix acotacions sobre la geografia del recorregut i fa possible una reconstrucció real d’aquest text peripatètic.

De mica en mica els monòlegs de Jack Toledano revelen detalls més personals sobre els seus orígens a Egipte dins d’una família de jueus sefardites, la immigració a Anglaterra, el fracàs del seu matrimoni, el distanciament dels fills, el seu esforç durant deu anys per escriure el llibre que tota la vida ha dut dins seu. És inevitable establir paral·lelismes amb el Gabriel Josipovici autor de “Moo Pak”, nascut a Niça però criat a Egipte i també de nissaga sefardita. Inevitable, però també aconsellable fer-ho per tal que el llibre redimeixi un aparent fracàs final.

Però no permeteu que m’enfonsi al cripticisme, que “Moo Pak”, malgrat el seu títol abstrús, no és pas difícil d’entendre. “Moo Pak” és la pronunciació defectuosa, infantil, de Moor Park, la finca aristocràtica on un jove Jonathan Swift va fer de secretari de Sir William Temple. Swift és clarament un referent per a Toledano i de retruc el farà nostre;  però n’hi ha d’altres.
És per això que determinats autors són tan preciosos, diu. Dante. Stevens. Kafka. Proust. Puc passejar amb ells sempre que vull, i ells sempre tenen temps d’acompanyar-me, mai no em diuen que ja havien quedat o que han d’acabar una feina i tampoc no esperen mai res a canvi. És més, va dir, són gent amb qui mai no em fa vergonya que em vegin. Tenen la dignitat i la integritat que busquem en totes les nostres coneixences. No fan concessions al món i en canvi són sempre l’essència mateixa de la cortesia i l’educació.
I encara, en un altre ordre de coses.
El que miro de dir, va dir en Jack, és que l’imperatiu modern que ens obliga a submergir-nos en la brutícia i la desesperació de la vida, la brutícia i la desesperació que tant abunden al Londres, el Nova York, el Bogotà i el Rio d’avui dia, la insistència moderna que la vida veritable és allà baix, entre els policies i els lladres, els addictes i els rodamons, els terroristes i els mafiosos, i que llegir Raymond Queneau sota un arbre a Kew Gardens en una tarda d’estiu equival a aïllar-te de la realitat, tot això no pot passar sense que ho rebatem.
“Moo Pak”, text continu que no es permet ni una sola pausa de punt i apart, podria limitar-se a ser un llarg “Sosté Toledano” sense gaire estructura ni forma, però Josipovici s’apanya prou bé per evitar els perills de la posmodernitat i acabar amb un crescendo que tanca la narració de manera colpidora i satisfactòria. “Moo Pak” ineludible pinso per a lletraferits. Els al·ludits ja sabeu qui sou.

15 comentaris:

  1. Jo em conformo en quedar cada dia a la mateixa hora amb l'Allau i passejar amb la seva conversa pels móns internautics escoltant recomanacions que moltes vegades, massa, no podran ser ateses per la manca de temps proverbial que tinc. De totes maneres, unes passejades amb molt de plaer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sàpigues que m'has aixafat el comentari, Galde.

      Demà, a l'hora de sempre, Allau?, deia jo.

      Elimina
    2. i aquí, tots apilonats a l'entrada ;)

      Elimina
    3. "Barcelona és un paradís per al passejador, dic, però has de saber on anar." Ho pensava l'altra dia davant la parella de turistes que s'expressaven tendresa en una de les illes del singular arxipèlag de l'estany del Parc Central de Nou Barris. "Com coi aquests homes han arribat fins aquest confí tan allunyat dels circuits normatius?" -em vaig demanar. I encara més: "I no és possible que un d'ells acabi fixant l'experiència per escrit?"

      Elimina
    4. Galde, les meves passejades són virtuals, o sigui que poc to muscular agafaràs.

      Matilde i Clídice, vista la concurrència, aixecaré un paraigües vermell perquè m'aneu seguint ;p

      Girbén, suposo que és qüestió d'explorar deliberadament tot aquell territori que no figura a cap guia.

      Elimina
  2. Molt bona presentació, m’agrada el que has posat, m'agrada l’argument ;-) i sona a Bernhard: el llegiré.

    ResponElimina
    Respostes
    1. José Luis, es llegeix molt bé. M'he oblidat de dir que hi ha versió castellana a editorial Cómplices.

      Elimina
    2. Versió -excel·lent, també (diuen)- de Joan de Sola.

      Elimina
    3. ...que a més a més té el mèrit de ser el descobridor del llibre a casa nostra.

      Elimina
  3. La referència a Bernhard és un esquer molt llaminer: poques lectures tan exaltants com els seus enfilalls de judicis categòrics i geniüts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una referència, Santi, una mica tramposa perquè de Berhard només n'hi ha un.

      Elimina
  4. Una de les traduccions més agraïdes que he tingut oportunitat de fer, no només perquè el llibre em va enamorar des de la primera pàgina (vaig tenir aquella sensació tan infantil que Josipovici parlava de tots els "meus" temes), sinó perquè un cop agafat un cert ritme va semblar que tot es traduïa sol. De fet, el plaer més gran que m'ha proporcionat aquesta traducció ha estat el de les últimes lectures, ja amb el text gairebé tancat, mentre observava com el llibre no em deixava de créixer per dins. No voldria fer-ne un gra massa i passar per propagandista interessat, però la veritat és que molts mesos després de la primera lectura tinc la sensació que en Toledano m'acompanyarà molt de temps, encara.

    He de reconèixer que em preocupava una mica que el llibre passés desapercebut (Josipovici no és un autor conegut, i Moo Pak no és precisament un títol que cridi gaire), però m'alegro de veure que el llibre va arribant on ha d'arribar. Jo mateix he fet força soroll, primer entre els amics i ara al tuiter, però em reca no haver-ne fet un post amb cara i ulls... És una llàstima que aquesta ratxa de bona sort laboral hagi coincidit amb uns mesos en què m'ha estat del tot impossible mantenir el blog actiu.

    I sobre això que dius de l'acceptació acrítica del que diu en Toledano, jo he passat per moltes fases, i malgrat les contradiccions que omplen el llibre continuo convençut que hi ha moments d'una clarividència excepcional. Un cop enllestida la traducció vaig llegir un assaig de Josipovici titulat What ever happened to modernism?(traduït en castellà com a ¿Qué fue de la modernidad? a Turner Libros) i, tot i que és un llibre més llarg que no pas Moo Pak, no hi vaig trobar res que en essència no digués en Toledano. Evidentment, la forma assagística li permet desenvolupar més les idees (i l'obliga a no contradir-se), però hi falta la música i el final colpidor i satisfactori que ni tu i jo no explicitarem. Potser s'explica tan bé que no fa pensar tant.

    En fi, que em passaria hores parlant-ne. Disculpa la llargada del comentari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ferran, es nota perfectament que t'ho vas passar molt bé fent la teva feina i t'animaria a que ho expliquessis al teu bloc, tot i que m'encanta que t'hagis esplaiat aquí. Qui millor que tu per fer-ho?

      Elimina
  5. Estic llegint Moo pak i el revisaré més d'una vegada. A mi també em fa pensar en Sebald i el recentment desobert Teju Cole

    ResponElimina
    Respostes
    1. La Gandula, pel meu gust en trec més profit que de Sebald i Cole.

      Elimina