divendres, 1 de febrer del 2013

Les il·lusions escasses

Vaig arribar a “Lo que cuenta es la ilusión” (Destino, 2012), el dietari del novel·lista i periodista cultural Ignacio Vidal-Folch, perquè l’Enric González l'incloïa entre els llibres de l’any que no li hauria agradat perdre’s, i jo, si l’Enric em recomana alguna cosa, li faig cas, perquè fins el moment no m’ha defraudat.

Aquest dietari comprèn entrades que van des del 2007 fins el 2010, i com     que apareixen numerades en ordre creixent des de la 18.801 fins a la 20.008, s’entén que és una obra “in progress” i que, si volgués, en Vidal Folch ens podria inundar amb els seus nombrosos apunts d’anys anteriors i segurament dels posteriors també, cosa que no em molestaria en absolut.

Tot llegint “Lo que cuenta es la ilusión” el primer que es fa evident és que aquests professionals de les lletres —es diguin Vila-Matas, Marías, Mendoza o Vidal-Folch— porten una vida molt distreta, de viatges permanents, que els permeten un bany de melangia enmig del desarrelament literari d’un hotel de Lisboa, Palermo, Granada o Antalya, cinc o sis cops a l’any. La segona constatació és que, encara que ens sembli que estem vivint a la cresta de l’onada de la crisi, aquesta ja cuejava i semblava que no podia empitjorar als mesos ara relativament plàcids de l’any 2008.

Vidal-Folch es presenta com un personatge escèptic, gens optimista (i per tant allunyat de tota il·lusió), culte i cultivat, barceloní provinent d’una vella burgesia segurament poc catalanista, tan proper a les mòmies del Gran Teatre del Liceu com als bohemis del Raval. I de vida íntima bastant misteriosa.

Per evitar les vaguetats habituals d’un elogi a cegues, res millor que citar-lo explícitament, com en aquesta tríada d’apunts que s’encavalquen els uns damunt dels altres.
19.520 —Un escritor sólo puede sentirse ofendido y humillado o sentirse como un impostor. O sea: o bien se siente infravalorado, o bien se siente sobrevalorado. 
19.521 — Me angustia oírle decir que me quiere mucho. Y es que sé que se merece alguien mejor. 
Pero por más que pienso no se me ocurre quién pudiera ser mi sustituto: se me antojan todos unos botarates. 
19.522 — “Yo soy un impostor; pero los demás son unos cantamañanas”. Ésta es la más profunda convicción de todos los hombres cuando, recién duchados, se dirigen hacia sus puestos de trabajo.
No sempre l’autor es mostra tan aforístic i pot abordar també el gran reportatge íntim, com quan viatja en companyia d’Isabel Cotxet al minvant mar d’Aral o quan relata les gestions que fa per repatriar una esposa índia maltractada al seu país d’origen. S’hi troben presentacions de llibres i altres actes culturals, estampes de bar i restaurant, notes de lectura, un bastó de Borges, reflexions sobre els amics, retrats impressionistes d’un lloc i un moment. “Lo que cuenta es la ilusión” m’ha interessat, m’ha divertit i m’ha fet pensar. Si Vidal-Folch publica més dietaris, jo els penso llegir.

19.967 — El primer amor y el primer desengaño tienen un prestigio exagerado. No, cuando al muchacho se le parte el espinazo de verdad y de manera irreparable es cuando pierde el segundo amor: cuando el desengaño se ha convertido en pauta.
19.931El Caballero de la Rosa, de Strauss. Los valses. Los chaqués. El travestismo. El adulterio… ¡Todo tan vienés! Hofmannsthal. Lo que decía Valverde en su libro. La función no se acababa nunca, ha durado más de cuatro horas, pero la gente no daba muestras de fatiga, pues ya es sabido que los valses, el adulterio y los interiores rococó lo hacen todo llevadero.
19.932 — En tierras de Josep Pla. Llofriu. El cementerio. Un día soleado, caluroso. La tumba está «un poquito abandonada —me advirtió una vecina—. ¡Después de todo lo que hizo por el pueblo!», agregó en un tono compungido que suena a moneda falsa (…)
En lo alto de la pared hay un azulejo con un dibujo ingenuo (representa a un cura con teja, sotana y un paraguas plegado, delante del mismo cementerio de Llofriu). El texto dice: «Ruta Josep Pla. 10: el cementiri». Y un poco más abajo: «La Caixa». («La Caixa» no es el ataúd de Pla, sino el banco patrocinador de la ruta.)
Mejor hubiera sido que pusiera «Aquí vive uno del Barça». Que la ruta turístico-cultural integre como última etapa el cementerio es una ordinariez, pero vaya y pase. Lo sensacional es que no sólo el venerable escritor sino todos los muertos del cementerio hayan sido reclutados como soporte de la publicidad de un banco. Ese azulejo le deja a uno estupefacto. 

7 comentaris:

  1. No se m'havia penjat el comentari.

    Aquests autors que menciones i algun altre els he llegit poc però sempre m'he quedat amb la sensació de què viuen a les meves antípodes i 'no em diuen res', deu ser per això de la vida que porten.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb franquesa, Júlia, ja m'agradaria dur la seva vida.

      Elimina
  2. Belka i Strelka sanes i estalvies després del seu vol espacial? Que no sigui una metàfora, m'he dit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Matilde, les he posat perquè també apareixen a la coberta del llibre (en una altra pose).

      Elimina
  3. "Breve senza ornato". Hi ha coses que m'agraden molt.

    ResponElimina
  4. Deu ser l'encant burgès; tan lluny, tan a prop; tan menyspreable, tan desitjable... L'encant de contemplar la vida-

    ResponElimina