dimarts, 8 de gener del 2013

Regals (1): Mon semblable, mon frère


Aquestes festes em van regalar la novel·la “El tiempo que vendrá” d’Ovidio Parades (trabe, 2012), llibre del que probablement no hauria sabut res si no fos per la menció que li dedicà Maruja Torres a la seva col·laboració setmanal al suplement d’EL PAÍS dels diumenges. El regal podia tenir sentit i em podia servir com a exemple inspirador: al cap i a la fi l’asturià Parades és un blocaire gai que ha transcendit el mitjà i ha assolit una certa popularitat que l’ha conduït a la publicació en paper. A més, independentment del que es pugui opinar sobre les virtuts literàries de la Torres, no es pot considerar una fita menor aconseguir la seva recomanació a través d’una publicació de la difusió d’EL PAÍS.

Un cop llegit aquest “El tiempo que vendrá”, que amb prou feines supera les cent pàgines, ja us diré que la cosa no és per tirar coets. De fet, per molt que s’anuncii com a tal, no és ni una novel·la: només la successió de set capítols indissimuladament autobiogràfics d’arrels que es poden rastrejar al bloc de Parades “El extraño viaje”. Els fragments no és que estiguin mal escrits, però no són pas millors que molts altres textos d’aficionat que corren per la xarxa i més que per la seva originalitat brillen per la seva adhesió als paràmetres de la correcció política. Comença el llibre amb un amant maltractador (que acabarà degudament castigat), segueixen el retrat de les dones de la família (mare i àvia), autèntics tresors de comprensió i suport, en contraposició a un pare i un avi pràcticament inexistents. No falten les escenes escolars que inclouen l’imprescindible assetjament dels condeixebles davant la mirada permissiva del professorat religiós i la peripècia conclou amb l’encontre de l’amant “bo”, el gendre ideal que et porta de vacances a Nova York.

Investigant una mica més descobreixo que mostres d’aquesta prosa amb gust de vainilla ja havien estat publicades en dos llibrets anteriors de la mateixa editorial, prologats respectivament per Maruja Torres i Elvira Lindo, mentre que Antonio Muñoz Molina havia recomanat l’autor des del seu bloc. No acabo d’entendre aquest contuberni per afavorir un desconegut ex-llibreter d’Oviedo i només puc explicar-me’l com una seqüela d’alguna presentació de llibre que acabés amistosament en nit de copes i confidències. Les relacions 2.0 aporten aquest gènere de relacions inesperades que ens fan conèixer allò que potser hagués estat preferible que romangués ignorat.

I jo que hauria d’estar llegint la Karènina al meu e-reader! Ja és ben cert que qualsevol llibre en paper ens fa postergar les edicions digitals, tan invisibles, tan fàcils de menystenir.


16 comentaris:

  1. Vaja, el típic regal innecesari si no fos perquè ajuda a estar al dia...

    ResponElimina
  2. Parlant de relacions 2.0...val més que deixis de postergar la Karènina o et juro per les barbes de Tolstoi que rebràs una colleja homèrica en viu i en directe, tros de procrastinador!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Matilde, l'important és que sé com acaba: malament!

      Elimina
  3. I mira que t'ho tinc dit que no tot el que hi entre dues tapes és un llibre (o un bon llibre), com no tot el que hi ha entre dues orelles és una intel·ligència. Encara que, ara, haurem de dir, també, allò tan clàssic de no tot el que hi entre dos codis <> és un llibre. O tempora, o mores! #kareninapowa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això, Clidi: o tèmperes o plastidecors! #karèninarules!

      Elimina
    2. Clídice, m'ho va regalar algú que m'estima. I vist en un prestatge, fa patxoca i tot!

      Elimina
    3. ja m'ho imagino, però nen, no es gai todo lo que relusse ;P petons per qui t'estima :D

      Elimina
  4. unes paraules una mica cruels pero estic segur que tens tota la raó - jo el llegeixo al seu blog i l'olor a vainilla hi és sovint

    ResponElimina
    Respostes
    1. No volien ser cruels, Julianen, però cada cosa al seu lloc i el que es permet en un bloc no és el mateix que es pot exigir en un llibre.

      Elimina
  5. Jo, si me'l recomana la Torres, m'escapo corrent del perill. Vaja, no es pot dir mai...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, Júlia, no crec que li fessis fàstics, encara que fos amb el nas tapat.

      Elimina
  6. Pim, pam! El primer regal consumit en un no res! Una joguina al calaix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, no va ser tan expeditiu: dos dies de lectura i una visió més completa de la diplomàcia al món 2.0

      Elimina
  7. Està clar que no el llegirà. Muñoz Molina té talent i és senzill però el seu anticatalanisme d'arrel nacionalista me'l fa agafar amb pinces i el mateix dic de la senyora Lindo, una dona intel·ligent que no escriu massa bé i que fa campanya amb el seu home per parlar malament del nostre poble. De la Maruja res diré. Em cau divinament des del temps de Fotogrames i li he sentit dir que estima tant Catalunya que mai li fa preguntes.
    Ja veus, al final ni he parlat de l'escriptor asturià.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, no en tenies cap obligació: no el coneixes de res.

      Elimina