divendres, 21 de juny del 2013

Fent volar coloms i bruixes

La reunió de Danny Boyle amb el guionista John Hodge, responsable dels seus primers èxits “Shallow Grave” i “Trainspotting”, havia fet salivar amb anticipació als seguidors d’aquest director britànic. “Trance”, el resultat d’aquesta esperada col·laboració, ha tingut una recepció bastant polaritzada, comprensible reacció davant d’un film que fa algunes coses molt bé i altres no tant.

Simon (James McAvoy) treballa a una casa de subhastes londinenca i es fa còmplice del criminal Franck (Vincent Cassel) per robar en plena subhasta el quadre “Vuelo de brujas” de Goya (que crec que, en el món real, és propietat del Prado). Alguna cosa no acaba d’anar bé durant l’operació: Simon rep un cop al cap i queda convenientment amnèsic (un recurs de guió que hauria d’estar prohibit per llei) amb el resultat que no recorda on ha amagat el quadre. Franck, després de torturar Simon infructuosament durant una bona estona, acaba creient-se l’excusa de l’amnèsia i acudeix a una hipnotitzadora (Rosario Dawson) perquè intenti extreure el secret de la ment del seu soci.

Pot semblar que us estic explicant tota la pel·lícula, però això tot just acaba de començar i el guió reserva encara moltes sorpreses, no sempre fàcils de digerir. Les millors històries fa segles que han estat escrites i els guionistes que només persegueixin l’originalitat es veuran obligats a recórrer a un envitricollament innecessàriament complicat que voregi l’estupidesa. D’això han acusat precisament “Trance”, i crec que amb raó: la seva trama (contemplada des del seu desenllaç) no hi ha per on agafar-la. Una cosa diferent és considerar com s’arriba a l’esmentat desenllaç, un camí ple de troballes.

La pel·lícula sempre porta l’espectador a coll-i-be en una successió de canvis de perspectiva marejants, on al factor sorpresa s’hi pot afegir un important component sexual. Boyle serà incoherent com a narrador, però excel·leix com a proveïdor d’efectes sensuals. No veureu mai un Londres més brillant, més atractiu i saturat de color, que el de “Trance”: ple de superfícies metàl·liques, de llums de neó, de miralls fragmentats i d’arquitectura de firma. El director és també un esteta del so i no trobareu pel·lícula més auditivament sofisticada, i amb un millor DJ, que aquesta.

El meu més gran “però” és de “casting”. James McAvoy em sembla un actor molt competent i molt tou, però difícilment me l’imagino com a heroi d’acció amb una pistola a la mà (ni molt menys com a maltractador!); sobretot si l’acompanyen dues feres viscerals i eròtiques com Dawson i Cassel. 

Dit això (i traint el meu sermó habitual contra la falta de substància del cinema que es fa ara), salvaré “Trance” per les raons equivocades: pel seu fantàstic sentit del “fes-te fotre!”, per la seva entranyable vocació de sèrie B; per tot el seu costat imperi dels sentits; i perquè les pel·lícules de robatoris perfectes tenen la sagrada obligació de ser divertides. I aquesta ho és.

2 comentaris:

  1. Es fa difícil resistir-se a anar al cinema després de llegir-te!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, no t'esperis res més que gominoles fílmiques.

      Elimina