Mentides vertaderes

“The Imposter” del novençà Bart Layton narra una història tan difícil de creure, que si es presentés com a ficció seria inadmissible per la seva inversemblança; però “The Imposter” és de fet un documental que es basa en fets prou coneguts i per això mateix els esdeveniments que explica resulten encara més fascinants que qualsevol ficció. 

Com succeïa amb “Searching for Sugarman” no convé revelar gaires detalls del seu contingut, ja que part important del seu encant resideix en anar descobrint les inesperades giragonses de la trama. Serà suficient dir que a l’origen de la cinta hi ha la desaparició d’un adolescent a San Antonio (Texas) i la seva hipotètica reaparició tres anys més tard a Linares (Spain). Atès el títol del film, ja es pot intuir per on van els trets, però qualsevol presuposició es veurà depassada pel desenvolupament dels fets.

Narrada pels bustos parlants dels seus protagonistes, però amb inserció de seqüències dramatitzades molt convincents, “The Imposter” treu profit de tots els recursos del cinema de ficció i aconsegueix una factura tan preciosista que acaba actuant en detriment de la seva credibilitat documental. Un guió molt ben mil·limetrat va fent escalar la tensió, com si ens trobéssim davant d’un “thriller” irresistible, tot i que a l’últim tram del film s’entra en un territori que finalment es revela pura especulació. Podria acusar Bart Layton de manipulador per fer el salt mortal sense xarxa des dels fets comprovats fins a la cabòria paranoica; però com que la pel·lícula té com a tema principal les estratègies d’autoengany que emprem per fer que les mentides semblin reals, m’ho prendré com un astut dit acusador dirigit a l’espectador que cau en paranys similars als dels protagonistes.

És a punt de caure de la cartellera; però, si la pesqueu en un qualsevol dels formats del món, no us la perdéssiu!

***

I vingui o no a tomb (inspirat per aquests documentals que tant ens encaterinen) crec observar d’un temps ençà una tendència alarmant a excusar i fins i tot defensar la mentida per pures qüestions pragmàtiques. És a dir, un reviscolament del clàssic “el fi justifica els mitjans”.

Ho hem vist en el comportament dels nostres governants recents (ençà i allà de l’Ebre), que han cregut que, gràcies a l’eufemisme i el Newspeak orwel·lià, la crua realitat es trasmudaria pel sol fet de ser pronunciada (algú ha sentit dir la paraula “crisi” en ambients oficials en els darrers cinc anys?)

També, davant de les lícites qüestions sobre la veracitat de tot el que es conta a “Searching for Sugarman”, alguns lectors digitals confirmen que no els importa una bona dosi de mentides, si això comporta el descobriment d’un artista major com ara Rodríguez.
O encara, per acabar-ho d’adobar, l’antipàtica LAPAO, tan poc científica ella, però tan justificada per molts del que pensen que la revenja és justa, i que els catalans som un virus intrusiu que cal eliminar pel mitjà que sigui.

Hauria de ser preocupant: comencem a sentir-nos còmodes amb la mentida. La universitat, l’acadèmia, la ciència presenten una opinió discordant. Però qui els fa cas? La realitat és pur engavanyament.