dilluns, 30 de setembre del 2013

Homes febles i males dones

El cinema d’Álex de la Iglesia, tot i mantenir sempre una personalitat molt reconeixible (amb l’excepció, digna d’oblit, de “Los crímenes de Oxford”), oscil·la de forma gairebé regular entre el que és excel·lènt i el que només es pot considerar com fallit. Si l’anterior “Balada triste de trompeta” em va semblar tan brutalment interessant, calia témer que l’actual “Las brujas de Zugarramurdi” s’enfonsés en la mediocritat per pura llei compensatòria. Veure confirmada aquesta teoria, no m’ha fet gens feliç, perquè de debò tenia ganes que la pel·lícula m’agradés. Els tràilers pintaven molt bé, així que aneu-vos refiant dels tràilers.

Per acabar-ho d’empitjorar la pel·lícula ens enganya començant molt bé i fent-nos falses promeses, amb una primera mitja hora francament divertida, per després degradar-se en caiguda lliure fins arribar a un trist final. Les primeres escenes, les de l’atracament a la botiga de “Compro ORO” de la Puerta del Sol, pertanyen amb ple dret al milloret que el director ha ofert en el terreny de la caspa pop; però tan bons auguris se’n van en orris quan els atracadors arriben a les terres forals del nord de la península i entra en joc el tema de les bruixes titulars.

I és que aviat es fa palès que de la Iglesia ha partir d’un guió molt esquemàtic que no s’ha molestat en desenvolupar; d’aquí les incongruències i la falta de continuïtat entre les escenes. Un cop reunits tots els personatges al casalot de les bruixes, s’abandona la pretensió d’explicar una història i es delega la responsabilitat del film als crits d’histèria, les persecucions semicòmiques i els (excel·lents) efectes especials. Tot plegat culmina en un aquelarre inacabable i descomunal, que no suscita cap interès i que acaba produint gairebé vergonya aliena.

Igualment irritant és el misogin subtext (per no dir-ne tesi) de la pel·lícula, on absolutament tots els personatges masculins apareixen sotmesos a les dones de la seva vida, en relacions castradores, humiliants i fins i tot de maltracte físic. Homes febles i atemorits, davant d’unes femelles que són literalment unes bruixes. Encara que “Las brujas de Zugarramurdi” sigui una cinta de gènere que no cal prendre’s gaire seriosament, no deixa de ser preocupant que un home de la seva generació encara sostingui opinions tan masclistes. 

El nodrit repartiment, que en molts casos ha demostrat la seva vàlua en llocs més amigables, aquí es topa amb personatges impossibles i grotescos, difícils de defensar. Fa una mica de pena contemplar l’habitualment competent Carmen Maura, aquí completament perduda en una màscara de “grand guignol”. Hugo Silva i Mario Casas, apart de fer d’atracadors, funcionen com l’esquer eròtic del film i exhibeixen una dicció infecta i xava, tot i que el primer mostra més intuïcions dramàtiques que el segon. De la Carolina Bang només diré pietosament que és l’amistançada del director, i que se li nota. Terele Pávez fa de Terele Pávez, però no molesta (gaire). Santiago Segura fa de Santiago Segura i caldria exigir una “moratòria Segura”, especialment si el tal Segura apareix transvestit, com és el cas. De tota la colla només em sento disposat a salvar el marbellí Pepón Nieto i el català de Nou Barris Secun de la Rosa, en els seus papers de policies persecutors. Són els únics que aconsegueixen dibuixar un parell de personatges creïbles.

Haurem de considerar Álex de la Iglesia un caigut més en el culte al soroll, la fúria i els efectes especials? Pena de pel·lícula.

diumenge, 29 de setembre del 2013

(43) El sol es pon i el món surt a ballar


El sol es pon i el món surt a ballar
i apareixen els estels i tots surten a ballar
i res no m’agradaria més
que un giravolt a través d’aquesta tronada pista de ball

No sé ben bé el perquè però em sento amb ganes de ballar
No puc imaginar perquè però em sento amb ganes de ballar
i no hi ha res en aquest món
que m’agradaria més que un giravolt
a través de la teva tronada pista de ball

Potser ets tu
Saps que els teus ulls són terriblement blaus
Potser és més que això
Potser ets tot el que sempre he esperat
després de tantes nits inacabables
quan desitjava ser capaç de plorar encara…
Pensada perquè la interpretés Chris Isaak a un disc de The 6ths, encontre ideal que mai no es va produir; és una altra de les meves favorites. Malgrat un acompanyament agressivament maldestre, m’omple de joia cada vegada que l’escolto: no és una perfecta declaració d’intencions pel cap de setmana? Males veus afirmen que és l’única cançó feliç de les 69. Exageren.

dissabte, 28 de setembre del 2013

Un món de metros: Viena (2)

Encara que aquesta sèrie mig difunta sobre els metros es dedica més aviat a la topologia de les xarxes que no pas a les seves glòries arquitectòniques, serà de justícia recordar Otto Wagner, arquitecte insigne i conseller de transports de l’ajuntament vienès a finals del segle XIX. Les estacions que dissenyà en un “Jugendstil”, llavors avantguardista, han aguantat força bé els canvis de gust que implica el pas dels anys. No hi ha dubte que són una de les més belles creacions relacionades amb el transport subterrani, junt amb les entrades de Guimard a París, els mapes de Harry Beck i les tipografies de la família de la Gill Sans.

Ens podrem fer creus, però en data tan recent com el 1981, aquestes meravelles del modernisme, només foren indultades de l’enderroc municipal per la unànime indignació ciutadana. Actualment una d’elles conté un espai d’exposicions de (poc) compromís, i també una de les entrades a la central estació de Karlplatz. L’altra és un cafè, bàsicament per turistes. Tanmateix són molt boniques, com tot el que supera la seva utilitat a base de tones d’estil.


divendres, 27 de setembre del 2013

Quartet amb piano

El gos de Sant Agustí, segons Carpaccio
El quartet de corda deu de ser una de les mostres més elevades de la creativitat humana; però pot també funcionar a temps parcial com a perfecte nucli de conflictes dramàtics (quatre persones, sis possibles aparellaments, no necessàriament amorosos), com ens va demostrar la pel·lícula recent “A Late Quartet”. No era una obra exactament genial, però aplegava actors de primera i deixava un bon gust a la boca (allò que els anglòfons denominen “a feelgood movie”). A més, per a tots els que som una mica esnobs en aquestes matèries, un film que toqui de ple l’alta cultura de Beethoven, Schubert i companyia ja té la mà guanyada. O és que el simple frec amb aquestes eminències no ens fa sentir una mica més estupends?

“A Late Quartet” em va fer pensar immediatament en la novel·la “An Equal Music” de l’angloindi Vikram Seth i, com que estic entrant de ple a l’edat de les relectures, allà me n´hi vaig plantar, empès per un immillorable record de la visita anterior. El llibre el trobareu al fons d’armari d’Empúries i Anagrama amb els títols respectius “Una música constant” i “Una música constante”, i conté tants referents de música, pintura i turisme “middlebrow” (Viena, Venècia…) que és difícil no caure-hi de quatre grapes, encara que només sigui per la música de fons. De les traduccions no responc, perquè les dues vegades l’he llegida en anglès; però haurien de ser molt ineptes per espatllar novel·la tan rodona i potent.

A mesura que l’anava llegint, m’adonava que, en contra del que recordava, el quartet de corda no constituïa la cèl·lula protagonista del llibre, sinó que només actuava com a motiu col·lateral d’acompanyament. Perquè l’heroi/antiheroi Michael, és efectivament el segon violí del Quartet Maggiore, però el cor de la novel·la és la història d’amor, perduda i recuperada (i potser perduda de nou) entre Michael i la pianista Julie, element estrany i gairebé retroviral en relació als músics del quartet. L’itinerari amorós de la parella no acaba d’engrescar-nos com per assolir el sublim: Julie és una incògnita inconsistent i Michael, un egoista ploramiques; però ancoren la trama i permeten que fructifiqui en altres diverses direccions.

Algunes connecten fins al darrer detall amb la pel·lícula citada més amunt. El desencadenant del guió és un inici (o declaració de guerra) d’una malaltia incapacitant. Allà era el Parkingson, aquí la sordesa. A les dues peces s’articula un conflicte de poder entre el primer i el segon violí (sempre des de la perspectiva de qui ha estat postergat); em pregunto quant de temps trigarà la viola a alçar la veu. Des de la meva relativa ignorància, tant la descripció dels efectes de la sordesa sobre un músic professional com altres qüestions personals, musicals i subsidiàries (agents, fans, directors artístics, mecenes i família tota) em sembla que han estat molt ben atrapades, prèvia acurada documentació, per la ploma de Vikram Seth. No endebades el senyor Seth confessa en una nota final que per a ell la música és més important que la paraula.

Encara que no ho faci tan explícit, en el moment de redacció de la novel·la l’autor mantenia una relació sentimental amb el violinista Philippe Honoré, a qui va dedicar el llibre, apart de col·locar al seu frontispici un poema acròstic basat en el seu nom. La motivació temàtica és per tant sincera i això es nota. Anecdòticament, i fruit d’aquesta entesa, Seth i Honoré editaren un CD doble amb la banda sonora d’”An Equal Music”, és a dir, les peces que interpreten a la novel·la els seus personatges.  S’hi pot trobar des de l’opus 104 de Beethoven, del qual parlava l’altre dia, fins la sonata K. 304 de Mozart, un fragment de l’Art de la Fuga per a quartet de corda, el schubertià quintet de La Truita o el Largo de la “Manchester Sonata” de Vivaldi.

El llibre conté preciosos ensurts lírics i també moments més costumistes; hi ha humor, suspens i precisa observació social. I, quan tot ha estat dit, debatut i llest per la sentencia, un devastador minut que et trenca l’ànima. M’ho he passat de conya anant amunt i avall per aquesta generosa novel·la, les seves coartades culturals estan molt ben explicades (i mira que és difícil i poc explicable amb paraules escriure sobre el que és música i el que no és, i de com és de complicat interpretar-la). En resum, la mena de producte literari que m’empassaria una vegada i una altra sense que ningú m’hi forcés. Un regal per a tots aquells que es considerin melòmans.

dijous, 26 de setembre del 2013

Encara a l'Albertina

Edvard Munch
Un darrer apunt sobre la col·lecció que hi ha al subsol de l’Albertina, per no deixar-vos amb la sensació que tot són impressionistes i els seus epígons. A més amb l’avantatge que es tracta de quadres bons d’artistes coneguts, però que segurament no havíeu vist mai de la vida. Motius per visitar Viena.

Vasily Kandinsky
Frantisek Kupka
Joan Miró (angels i insectes?)
Francis Bacon
Anselm Kiefer

dimecres, 25 de setembre del 2013

El col·leccionista i la seva ombra


Res més lluny del meu ànim actual que la síndrome de Diògenes. Porto prou anys al planeta per carregar sobre la meva closca de queloni tota mena de fauna paràsita i essencialment inútil que no veig el moment d’amollar. També deu tenir un nom la mania aquella de llençar per la finestra tant d’equipatge obsolet. No sento per tant cap empatia per les fal·leres col·leccionistes del matrimoni Batliner i la seva cessió a l’Albertina vienesa (encara que reconegui que el seu contingut artístic no té punt de comparació amb la quisca de drapaire que s’amuntega als meus armaris).

Suposo que aquesta mena de feina bruta algú l’havia de fer, i millor que sigui un duet fantàstic, originari de Liechtenstein, i amb possibles, que no un d’aquests ministres nostres tot terreny que ni tan sols van aprovar l’assignatura de Gronxadors al parvulari. 

Però fins i tot l’activitat mercenària de freqüentar galeries i signar talons pot contenir la seva pròpia epifania. Allò del pecat que du en si mateix la seva penitència. Observeu el quadre de dalt, pintat per Pablo Picasso l’any 1907, el mateix any de “Les Demoiselles d’Avignon” per cert. Es titula “Olles i llimona” i m’imagino perfectament l’excitació i el picar de mans de la Rita i en Herbert Batliner quan descobriren un altre quadre, pintat seixanta set anys més tard, on un got i una llimona s’emmirallaven i evocaven els models del Mestre Antic Picasso.

Suposo, només suposo (perquè no sóc col·leccionista ni de cos ni d’esperit) que Roy Lichtenstein formava part de la conxorxa. Vull creure, almenys, que aquestes connexions justifiquen qualsevol afany col·leccionista.

dimarts, 24 de setembre del 2013

Albertina: el subterrani

Henri de Toulouse-Lautrec
Des de l’any 2007 a les profunditats del museu s’exhibeix en préstec permanent la col·lecció de la Fundació Rita i Herbert Batliner de Liechtenstein amb la intenció de compensar la relativa absència als museus austríacs d’obres d’art modern internacional. Es tracta d’una panoràmica bastant concisa, però on no hi falta gairebé cap dels noms més importants dels darrers 150 anys, representats per obres no precisament menors: Renoir, Monet, Degas, Cezanne, Signac, Matisse, Picasso… I així, tot avançant pel segle XX, fins arribar a contemporanis com Georg Baselitz o Gerhard Richter.

Curiosament, potser perquè vinc de la planta superior on he pres un petit bany de mestres antics, aquest pom de modernitats em deixa força indiferent, el que no deixa de ser injust. Jutgeu vosaltres mateixos.
Claude Monet

Maurice de Vlaminck

Juan Gris

Amedeo Modigliani

Marc Chagall
 

dilluns, 23 de setembre del 2013

Albertina: el pis del mig

Albert Durer
Aquest museu és famós per l’obra gràfica de grans artistes de tots els temps, per això  en arribar al nucli de la col·lecció és inevitable sentir-se una mica decebut, perquè la veritat és que no hi ha gaire peces a la vista. Potser les mostren de forma rotatòria, ja que els fons, si ens hem de refiar del seu catàleg online, són enormes.

Per si això fora poc, la instal·lació dels dibuixos m’ha semblat menys que ideal, ja que les estances del palau, amb el seu recarregat mobiliari del XVIII, tendeixen a devorar les obres fins a fer-les desaparèixer. I és una llàstima perquè el dibuix i el gravat, que solen presentar-se com els parents pobres de la família de les belles arts, no podrien tenir millors advocats defensors que les peces que aquí es presenten.

He fet una selecció de dibuixos de grans mestres, encara que no estic segur d’haver-los vist tots a les parets de l’Albertina. Us estalvio la llebre de Durer, per massa coneguda.

Albert Durer

Miquel Àngel

Pieter Brueghel, el vell

Nicolas Poussin

Francisco de Goya

diumenge, 22 de setembre del 2013

Albertina: el pis de dalt


L’Albertina de Viena és una de les col·leccions de dibuixos i gravats més importants del món i, en contemplar la serenor divuitesca del seu exterior, anticipes un seguit d’experiències d’harmonia clàssica. Poc t’esperes doncs el seu pis superior ocupat per una retrospectiva de l’artista austro-irlandès Gottfried Helnwein de qui no coneixia el nom, però sí l’angoixant autoretrat de dalt que l’any 1982 va servir per la coberta del disc “Blackout” dels Scorpions.
No era precisament Andy Warhol la més fotogènica de les celebritats del seu temps, però en aquest retrat de 1983 se'l veu particularment deformat, bastant mort i necessitant a crits un dermatòleg.

Malgrat la meva ignorància, sembla que Helnwein té als seus seixanta quatre anys una sòlida carrera a l’esquena tant a la pintura, com a la fotografia i l’art gràfic. És el seu un art dur de pair, on sovint la innocència que associem a la infantesa contrasta amb motius de violència i corrupció: nens morts com els que cantava Mahler, però aquí embenats i tacats de sang, nens de la guerra al costat d’irreals noies “manga”, nens que fan de nen Jesús en un context molt allunyat dels evangelis…

Tot plegat opressiu, mòrbid, fins i tot repulsiu; però del que difícilment pots apartar-ne la mirada. Crec que en diuen “shock art”.

Ali, un dels fills de l'artista, oli i acrílic (1991)
Epifania (Adoració dels reis 3), oli i acrílic (2013)
Epifania III (Presentació al temple), oli i acrílic (1998)
Els desastres de la guerra 22, oli i acrílic (2007)
In the Heat of the Night (2000)

dissabte, 21 de setembre del 2013

(42) Adormida i somiant

T’he vist riure per no res
T’he vist plorar amb tristesa
La cosa més dolça que he vist
vas ser tu, adormida i somiant


Bé, potser no ets bonica
no sóc qui per jutjar-ho
No sé si ets bonica
perquè t’estimo massa
T’he vist riure per no res
T’he vist plorar amb tristesa
La cosa més dolça que he vist
vas ser tu, adormida i somiant

T’he vist quan el teu vaixell arribava
i quan el teu tren va marxar
La cosa més dolça que he vist
vas ser tu, adormida i somiant
Havia oblidat totalment l’existència d’aquesta cançó, tan modesta, tan petita; i la veritat és que no està malament: una balada folk que es diria escrita a Anglaterra.

divendres, 20 de setembre del 2013

Assaig general


“La majoria de noies realment guapes tenen els peus lletjos”.
Què us sembla com a immortal inici de novel·la? Pot competir amb les famílies felices de Tolstoi, amb l’Ismael de Melville i amb els homes solters i les veritats universalment acceptades d’Austen? David Foster Wallace així ho intentava a la seva primera novel·la, “L’escombra del sistema”. [Oh, merda, ho he tornat a fer, estic escrivint sobre DFW a l’aniversari del seu suïcidi (12 de setembre). Aquesta situació em resulta familiar. Familiar des del 2012. Intentaré no tornar-ho a fer l’any vinent. Així que rebobino.]

L’editorial Edicions del Periscopi, que em cau de conya pel seu disseny trencador i per la selecció dels seus primers títols, s’ha proposat omplir el gran buit que representa l’absència absoluta de traduccions de Wallace al català. Amb un criteri cronològic, que no acabo de compartir, han començat pel primer títol editat de l’autor, la seva novel·la “The Broom of the System” (L’escombra del sistema), un deliri postmodern que no sé si és la millor carta de presentació. ¿No hauria sigut més estratègic començar per un dels seus brillants reculls d’articles periodístics, per algun dels seus llibres de contes rars o per la radical “La broma infinita”, i després, un cop conreades algunes addiccions, jugar al completisme?

Bé, si l’alternativa a l’existència de “L’escombra del sistema” és el buit literari absolut, millor donar-li la benvinguda, que tot suma, encara que sigui per camins una mica pedregosos. El llibre té com a protagonista la jove Lenore Beadsman que, tot defugint la seva adinerada família, treballa de telefonista a una editorial i acaba amistançant-se amb el seu jefe, Rick Vigorous (i amb aquest nom no cal enganxar un post-it groc per saber que ens trobem al bell mig d’una novel·la ben poc realista). La trama s’activa quan la besàvia de Lenore, que també es diu Lenore, desapareix juntament amb vint-i-cinc ancians més de la residència on estava ingressada. Per si això no fos suficient, la seva cacatua (Vlad l’Empalador de nom) revela una loquacitat incontinent i aviat esdevé una telepredicadora a la televisió. Mentrestant, Lenore es qüestiona l’autonomia de la seva existència i lluita perquè la seva vida no sigui un relat impotent escrit per mans alienes.

D’aquesta breu i superficial descripció potser es pot deduir que “L’escombra del sistema” és un desgavell entre postmodern i còmic (i a qui ho pensi no li faltaria raó). Encara així predomina el to còmic, encara que sigui d’una comicitat pètria, a la Buster Keaton. Llegint el llibre també és evident la insistència a referir-se a les relacions entre els textos i la vida. Els indicis són nombrosos i ben subratllats (des de l’amistat de la besàvia Lenore amb Wittgenstein, fins a l’aprensió de la besnéta Lenore a quedar reduïda a ser un personatge de novel·la, passant per la cacatua tele-evangelista o els múltiples jocs retòrics entre personatges). Com sempre passa amb Wallace, el lector es queda amb la sensació que se li escapen moltes de les implicacions subliminals de la trama, ja que l’autor no es capaç de dissimular la tremenda intel·ligència que ha invertit en l’empresa.

També s’hi troben altres trets característics de Wallace, presents des d’aquest primer moment: fets històrics alternatius (com és la creació del Gran Desert d’Ohio), moments d’hiperrealisme microscòpic, diàlegs sense propòsit, afició a la cultura pop, la por a una desintegració de la consciència... Com a molts primers llibres, l’escriptor abusa una mica d’alguns gestos arbitraris que semblen posats simplement perquè tot a la literatura és pura convenció. I encara que la lectura resulta divertida i sorprenent (molt alleugerida per l’abundor de diàlegs), l’anècdota es torna una mica reiterativa i no s’hauria vist perjudicada si s’haguessin retallat una mica les seves gairebé sis centes pàgines.

El llibre ha estat traduït per Ferran Ràfols Gesa (que ja deu estar tement el meu despietat veredicte) i he de dir que la cosa cola força bé. Foster Wallace gasta un llenguatge precís i neuròtic que difícilment sona natural en cap traducció. Pel meu gust hauria escrit “Visa Or”, com fem tothom, enlloc de “Visa Gold”. Sense confrontar l’original amb la traducció, crec que els pantalons “xinesos” que apareixen en un parell d’ocasions han de correspondre als ordinaris “chinos” de cotó i que el marc del llit és en realitat l’estructura (“frame”) del llit. Però tot això és “pecata minuta” davant d’una feina compromesa i en general ben resolta.

Com he dit al principi, no és el primer llibre que recomanaria per iniciar-se en la lectura de David Foster Wallace; però suposo que la traducció de més obres seves al català dependrà de l’èxit d’aquesta proposta, o sigui que ens trobem davant d’una paradoxa de difícil solució.

dijous, 19 de setembre del 2013

Encara al Leopold

Cartell de Ferdinand Andri anunciant la bona nova de la "Secession"
No marxem encara del Leopold, perquè la seva col·lecció no s’acaba amb els Schiele i les seves sales dedicades a l’art austríac de fi de segle contenen peces molt interessants, i no només de pintura, sinó també d’escultura, mobiliari, ceràmica, art gràfic i edició. Encara que, de nou, són els quadres de Klimt els que atrauen més l’atenció, com ho fa aquesta poderosa al·legoria de la vida i la mort, una mica massa florida pel meu gust. En la seva figura masculina, en la textura de la seva pell, hi veig per primera vegada la prefiguració de les carns esqueixades del seu deixeble Schiele.

Però com em va passar al Belvedere, el que més m’intriga són els seus paisatges, quadrats com una instagram i que, d’entrada fan molt poc Klimt. La superfície del llac, gairebé impressionista, però amb una paleta que només podria venir de la Viena de principis del XX. I sobretot aquesta molt estranya composició amb uns arbres que recorden un dens estol d’ocells, mentre que el cel fingeix velades formes corporals.


La resta de la col·lecció, tant la part dedicada al segle XIX com la dels anys del període d’entre guerres, no assoleix el mateix nivell d’interès, potser perquè el país no donava per a més. Quedo fascinat (sense trobar-ne el motiu) per aquest retrat fet per Anton Romako l’any 1885. Romako dugué una vida molt desgraciada (la dona se li escapà amb un altre, dues filles es suïcidaren…) i el seu èxit en vida fou molt relatiu. Només pòstumament se li va començar a reconèixer el seu paper de precursor. Veient aquesta senyora de dents de rateta s’entén que era incapaç d'ensabonar els seus clients.


Em temo que, molt més típic del segle XIX vienès, era Ferdinand Georg Waldmüller, qui ha esdevingut l’epítom del període conegut com Biedermeier, caracteritzat per un amable confort domèstic, una mena de cofoisme petit burgès i una sentimentalitat de capsa de bombons. Cal veure-les (per creure-les), les seves rialleres escenes camperoles retratades en un veritable Kodachrome “avant la lettre”. Disculpeu-me, si us deixo en tan dubtosa companyia.


dimecres, 18 de setembre del 2013

Schiele al Leopold



A Viena a partir de les cavallerisses reials han muntat un conglomerat cultural bastant apanyat on s’hi poden trobar diversos museus, establiments d'hostaleria i botigues de productes de disseny. L’anomenen el Barri dels Museus, encara que tot està contingut en un sol edifici, i a l’estiu és un lloc perfecte per seure a l’ombra d’una de les seves terrasses. De tots els museus a mà, el més sucós és el Leopold, creat a partir de la col·lecció d’art austríac d’Elisabeth i Rudolf Leopold. Ocupa un cub blanc dels arquitectes Laurids i Manfred Ortner, inaugurat l’any 2001 i estructurat per fer la visita molt agradable.

El millor atractiu del Leopold és la seva col·lecció d’obres d’Egon Schiele, la més gran del món (41 pintures i 188 treballs sobre paper). Amb aquesta profusió de peces de l’artista evidentment no tot està al mateix nivell; però, com passa sempre, un poc de Schiele arriba molt lluny. A més, a diferència del Belvedere, aquí sí que tenen obres dels gèneres pels quals Schiele s’ha fet cèlebre, començant pels seus implacables autoretrats, dels que podeu contemplar dues mostres aquí dalt.


Aquest nu masculí no recordo si era o no autoretrat, però representa la seva faceta més descarnada i menys obscena. Em costa creure que Schiele fos, com llegeixo, tan apreciat en el seu temps, ja que diria que la imatge poc afavoridora d’un home despullat, que suggereix més tortura que sensualitat, no s’adiu gens al gust vienès de principis del segle XX tal com jo me l’imagino. Encara em sembla menys creïble que s’acceptés sense amenaces la següent escena del cardenal i la monja, una provocació absoluta a la catòlica Àustria (i una interessant composició, tant pictòrica com eròtica).


Com ja vaig dir l’altre dia al Belvedere, m’agraden molt els quadres d’arquitectures que fa Schiele. A més de constituir interessants experiments cromàtics, provoca inesperades tensions on sembla que les rígides estructures siguin a punt d’implosionar per revelar la seva ànima més orgànica.




I després hi ha la història subterrània i terrible d’alguns quadres, especialment d’aquest retrat de Wally (Valerie Neuzil), una noia de 17 anys que va fer de model per a diverses obres del pintor. La pintura va ser adquirida l’any 1954 per Rudolf Leopold i fou incorporada a la seva col·lecció d’art austríac. L’any 1998, durant una exposició al MOMA de Nova York, els hereus de Lea Bondi Jaray, a qui el quadre havia pertangut, al·legaren que els nazis els l’havien sostret com a botí de guerra. Se’n seguiren anys de trifulgues legals entre els propietaris actuals i els hereus espoliats, incidents que m’interessen més aviat poc. L’any 2010, poc abans que Rudolf Leopold morís, s’arribà a un acord i per una modesta indemnització de dinou milions del dòlars el quadre s’ha comprat el dret a fer-se penjar de les parets del Leopold.

Per pura cautela, els quadres de propietat controvertida que el Leopold Museum exhibeix, presenten al seu costat un text explicatiu sobre el seu estatus legal. És com aquell rètol al final de les pel·lícules que t’informa que no s’ha maltractat cap bèstia viva durant el rodatge. Per esbandir el mal gust de boca, us cedeixo aquest regal: dos nus d’esquena. Que cadascú ho llegeixi com vulgui.



**********

Penjo aquí els tres quadres que cita timamòt en l'ordre amb que apareixen al seu comentari. Per si voleu comparar.