dimecres, 25 de setembre de 2013

El col·leccionista i la seva ombra


Res més lluny del meu ànim actual que la síndrome de Diògenes. Porto prou anys al planeta per carregar sobre la meva closca de queloni tota mena de fauna paràsita i essencialment inútil que no veig el moment d’amollar. També deu tenir un nom la mania aquella de llençar per la finestra tant d’equipatge obsolet. No sento per tant cap empatia per les fal·leres col·leccionistes del matrimoni Batliner i la seva cessió a l’Albertina vienesa (encara que reconegui que el seu contingut artístic no té punt de comparació amb la quisca de drapaire que s’amuntega als meus armaris).

Suposo que aquesta mena de feina bruta algú l’havia de fer, i millor que sigui un duet fantàstic, originari de Liechtenstein, i amb possibles, que no un d’aquests ministres nostres tot terreny que ni tan sols van aprovar l’assignatura de Gronxadors al parvulari. 

Però fins i tot l’activitat mercenària de freqüentar galeries i signar talons pot contenir la seva pròpia epifania. Allò del pecat que du en si mateix la seva penitència. Observeu el quadre de dalt, pintat per Pablo Picasso l’any 1907, el mateix any de “Les Demoiselles d’Avignon” per cert. Es titula “Olles i llimona” i m’imagino perfectament l’excitació i el picar de mans de la Rita i en Herbert Batliner quan descobriren un altre quadre, pintat seixanta set anys més tard, on un got i una llimona s’emmirallaven i evocaven els models del Mestre Antic Picasso.

Suposo, només suposo (perquè no sóc col·leccionista ni de cos ni d’esperit) que Roy Lichtenstein formava part de la conxorxa. Vull creure, almenys, que aquestes connexions justifiquen qualsevol afany col·leccionista.

3 comentaris:

  1. Com a drapaire afeccionat al món del paper entenc el que comentes d'aquests dos quadres amb característiques semblants malgrat que les natures mortes, tard o d'hora, totes arriben a uns mateixos formulismes que les fan coincidents.

    En el meu cas, el cor se'm va disparar en trobar dues fotografies de nus femenins que Eusebi Planas havia fet servir per als seus dibuixos d'Academias de mujer. Era com trobar una agulla en un paller!

    Entre el que expliques i el que dic hi ha una diferència abismal de trascendència i sobretot de talonari però cadascú al seu nivell pot arribar a experiències semblants...

    http://librorummaioris.piscolabis.cat/2009/04/academies-i-ultraacademies-deusebi_29.html

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Galde, finalment els nus femenins expliquen sempre la mateixa història (una història d'afició i trempera i (gairebé sempre) de dominació masculina). Et podria demostrar matemàticament que la coincidència d'un recipient sòlid i una llimona és molt menys freqüent (lluny de Lautreamont), que totes les interpretacions sexuals que puguis imaginar. Però tant se val, tu et quedes amb les escorrialles de Planes i jo amb els fruits constants de l'horta.

      Suprimeix
  2. Ep, les escorrialles del Planes no impedeixen assaborir els fruits de l'horta i del que calgui. El que passa és que cadascú té les seves dimensions.

    Malgrat tot, trobar la coincidència d'un nu del 1880 amb una fotografia de l'època t'asseguro que és molt difícil ja que, com dius, sempre és la mateixa històira!

    ResponSuprimeix